Les altes capacitats com a procès

Aquestes festes de Nadal són per estar amb la família nuclear i extensa... però tot i així segueixo voltant i cercant...i voltant per aquests móns de Déu trobes coses molt interessants.

Aquests dies he descobert Steven I. Pfeiffer, de la Florida State University. Recentment ha escrit un llibre molt interessant publicat per Routledge dins de la sèrie "School-based Practice in Action" ("Pràctica basada en l'escola en acció"). El títol és Serving the Gifted (Servint als Dotats). 

Ell presenta les altes capacitats com un procés amb oposició als qui creuen que és un valor inamovible. Està convençut de que es parteix d’unes condicions que si no es posen en pràctica, si no interaccionen amb l’ambient... no tenim res. 

M’ha agradat especialment la necessitat d’observar (i determinar com avaluar d'una manera adequada i fiable) constructes com la motivació, la passió per una determinada matèria, el goig per l'aprenentatge, la persistència, la tolerància a la frustració, l’auto eficàcia acadèmica ... factors que sabem que juguen un paper, juntament amb el CI, en l'èxit escolar i en la vida dels alumnes més brillants.  

La realitat és molt tossuda i els nostres infants i joves més brillants estan aquí, només cal aprendre a veure'ls, acompanyar-los en el seu procés i no posar-los traves innecessàries. (només això ja seria fantàstic!!!)

La família i l'educació global

Hi ha un proverbi africà que diu que per educar un infant fa falta tota la tribu. I és ben cert. 

Actualment veiem cada dia que el paper dels pares en l’educació dels infants, tot i ser molt important, hi ha moments en el que la influencia és molt minsa (per exemple en l’adolescència). Podem observar que en l'educació global d'un nen, la major influència és de la societat. Perkins, expert en Educació de Harvard, ho expressa amb aquestes paraules: "Realment crec que probablement la major influència no sigui ni dels pares ni l'escola, sinó una cultura més gran. Quan veus com passen els nens la seva jornada, t'adones que estan amb els pares una mica de temps, passen més a l'escola, i la resta estan amb Facebook, amb els amics, etc . Crec que els pares tenen la posició més feble dels tres". Però això no ens eximeix de res, ans al contrari. 

Malgrat això, la realitat ens mostra en nombroses investigacions que "la interacció entre pares i fills és molt important" per aconseguir que els nens gaudeixin aprenent. Per això, es recomana als pares que passin temps amb els seus fills, que conversin i que desenvolupin activitats sobre qualsevol tema de la seva vida i del món en general: "No es tracta tant que ajudin amb els deures, sinó de la vida intel.ectual que hi ha a la llar. Conversar sobre qualsevol cosa. Cal tocar tots els aspectes de la vida dels nens i del món en general: política, esports, art, i no necessàriament el dels museus, fins i tot art de carrer".  

Si aquesta interacció és essencial per a tots els infants amb més mesura pels infants i joves d’Altes Capacitats que es senten diferents i necessiten aclarir i contrastar qui són i com són. Parlar i escoltar, parlar i ser escolta’t és essencial en tots els casos.

Darrerament s’ha popularitzat el terme “temps de qualitat” referit a aquell temps que els pares passen de veritat amb els fills: escoltant, jugant junts, participant d’activitats junts però de veritat. No és aquell temps que compartim mentre fem les nostres coses al seu costat o que fem junts amb el cap ple de clients, proveïdors o problemes.És aquell temps que dediquen als fills de cor i amb tots els sentits.

Formació sobre Altes Capacitats als centres educatius

Em sembla excepcionalment clara una part del quart capítol del llibre “Propuestas para una escuela del siglo XXI” de Fernando Trujillo. Novament ens trobem amb algú que parla sobre l’escola en general. Parla d’una manera clara sobre l’escola inclusiva però només una vegada, i de passada, fa referència als alumnes d’Altes Capacitats.

Parla de la millora com l’estat natural dels centres educatius. El repte és estar a l’alçada de les circumstàncies perquè es van produint canvis i l’escola hi ha de respondre.

Cal acabar de manera urgent amb el discurs del fracàs. No ens podem instal.lar en l’actitud de plany. Evidentment hi ha coses que no funcionenen i d’altres que són molt millorables però no ens podem quedar plorant i plegats de braços. L’autor hi afegeix una sèrie de raons: perquè és desmotivador, perquè redueix l’auoestima, perquè genera baixes pexpectatives, i perquè provoca una actitud negativa de la societat cap al sistema.

Proposa fer una anàlisi sensata de cada centre educatiu en concret i fer un gir positiu amb una actitud proactiva, amb necessitat de canvi i partir de l’expertició. Sabem d’on venim i on volem anar per fer aquest canvi potser ens cal formació, orientació o acompanyament.

Realment el canvi arriba quan el centre el considera necessari, llavors es fa un gir en positiu.

Per això és imprescindible que les famílies dels alumnes d’Altes Capacitats amb diagnòstics complets aportem a l’escola la necessitat de que els infants d’aquestes característiques tinguin el tractament que necessiten. Alguns professionals sabem, per experiència, que si estan ben atesos la resta de la classe també se’n beneficia. 

La Formació es pòt fer de moltes maneres però la més còmoda, amb els mitjans que comptem avui, és on line. Hi ha cursos homologats pel Ministerio de Educación d’iniciació o d’aprofondiment, que es poden fer de manera privada o financiats per la Fundació Tripartita sense cost adicional per l’escola. Només cal posar-s’hi. 

Per tant .... què estem esperant perquè les escoles del nostre país, amb infants diagnosticats, iniciïn aquest procès de formació i acompanyament? Està a les nostres mans !!! 

TRUJILLO SAEZ, FERNANDO “Propuestas para una escuela del s.XXI” col. Educación Activa ed. Catarata Madrid 2012.

Pensament crític i altes capacitats

Hi ha molts investigadors que aporten suggeriments pràctics molt interessants en el món de l’educació. Algunes veus són molt assenyades i és important que la seva feina arribi fins als infants. A partir d’un article publicat al diari El Mundo, el 4 d’octubre d’enguany, us presento a David Perkins i extrec unes reflexions partint d’una part d’aquesta entrevista. 

David Perkins va nèixer a Kansas l’any 1942 i és Expert d’Educació a Harvard. Ell estudia com funciona la ment humana i cerca estratègies "per desenvolupar el pensament crític i creatiu dels alumnes i aconseguir un aprenentatge més ràpid amb una comprensió completa". Amb aquest objectiu va fundar al costat de Howard Garner a l'Escola d'Educació de la Universitat de Harvard el denominat Projecte Zero. Pensa que en l'actualitat no hi ha cap compromís més important que educar la pròxima generació per a aquest món tan complex i jo estic plenament d’acord amb ell.

No treballa específicament per alumnes d'Altes Capacitats però podem aplicar el seu pensament en ells i de ben segur que els nostres infants i joves ho agafaran més depressa, ho convertiran al seu estil i gaudiran de les activitats que ell proposa.

Recomana tres "rutines de pensament" que els professors poden provar a l'aula i que també podem fer a casa:

1) Quan el nens estan mirant un quadre, llegint una història, o potser veient un fenomen científic, simplement formuli aquesta pregunta: què està passant aquí? ¿Què és el que veus aquí que et fa dir això, en què et bases?... Comenceu aquesta conversa, és una rutina molt útil per fomentar l'observació i el pensament crític.

2) Solia pensar, i ara penso ... Al final de qualsevol lliçó, ja sigui d'història o de ciència, pregunteu : què pensaven abans i què pensen ara ? Això reflecteix la seva reflexió sobre el que han après i com les seves ments han canviat.

3) Cercle de perspectives. A partir d’un tema controvertit, per exemple, el colonialisme. En petits grups, o a casa de manera individual, cal que escullin papers i que parlin des d'aquesta perspectiva. Un colonitzador, un comerciant i un nadiu del país en qüestió…. És una forma meravellosa d'oferir al nens de diferents perspectives en situacions complexes i d'estructurar converses que inciten als nens a pensar . Els ajuda a conrear les seves ments i una comprensió profunda dels continguts.

Els nostres infants i joves d'Altes Capacitats tenen majoritàriament una gran facilitat per a fer associacions, per observar, per treure conclusions... fer aquestes activitats els poden ajudar a descobrir que el que ells fan d'una manera natural els altres en hi hem d'entrenar. Han de ser conscients que l'observació i el pensament crític són imprescindibles per a tots els humans perquè aprendre no és només repetir, i per tant gaudeixen del privilegi de portar aquests accesoris "actius" des de ben petits i de manera natural. 

Hi ha gent que si no sap... no opina

                                                                                                    
Podria semblar una obvietat però ho hem convertit en una raresa. Aquesta frase la va dir David Perkins, expert en Educació de Harvard ,en una entrevista publicada pel diari El Mundo el 4 d’octubre d’enguany. El professor diu coses molt interessants de la seva matèria però arribat un punt de l’entrevista passa això:
  
“Sobre el controvertido tema de los deberes, el profesor afirma que no es un experto en ese tipo de investigaciones así que opta por no decantarse: "Hay algunos estudios que muestran que los deberes en casa no son muy beneficiosos, pero no tengo una opinión sólida sobre este tema, por lo que prefiero no adoptar una posición".”

Em sembla fantàstic per diferents motius:

- és un estudiós, un professor de Harvard, algú que en sap de veritat sobre temes d’Educació. Si en parlés tindríem en compte la seva opinió. Però la seva humilitat i la seva consciència a partir de la saviesa permet una visió més amplia de les coses,dels temes educatius, que fa que s’adoni que no els pot copsar en la seva totalitat i que,tanmateix, poden incloure aspectes que potser no tenim presents i per tant la nostra opinió no seria correcte i per tot això el millor és no definir-se. 

-  és un tema amb qui tothom, tècnic o no, s’hi atreveix. Moltes persones no tan sols opinen sinó que també pretenen “sentar càtedra”. Els temes educatius són molt propers a la gent, afecten a la seva vida diària si tenen infants.  

- la persona no cal que sigui protagonista de tot. Ja és protagonista d’un altre aspecte de la vida. És conscient que de vegades  hom pot estar en un segon terme i no passa res, no és menys. 

- no posa els seus prejudicis, o el que ha llegit o sentit de passada, com a elements sòlids sobre els quals construir el que sap. Crec que dir: “no ho sé”, “no ho tinc prou clar”, “em falten dades”, “cercaré la resposta” ens fa més persones. En el segle XXI ningú ho sap tot ni tan sols de la seva pròpia especialitat. El món és molt extens i ric.

- no és un tema que li sigui aliè: ha llegit, ha escoltat, ha viscut, te una opinió privada però com que no és prou sòlida prefereix no definir-se.

Seria molt bo que en el camp de les Altes Capacitats passés el mateix. Alguns mestres haurien de deixar de tirar pilotes fora  i de fer com el professor de Harvard, tenir la senzillesa de dir que no en saben i que no poden tenir una opinió sòlida. A partir d’aquí la solució és fàcil: Formació. Començar a formar-se molt seriosament perquè és molt important el que tenen entre mans. Vint-i-cinc infants que veuen el món pels seus ulls i que poden viure la diferència com una riquesa o com una llosa.

Realment em segueix semblant fantàstic. En un món cada vegada més “joísta” i ple de protagonistes en primera persona que, sempre, els més savis ens donen lliçons de senzillesa. Algú que creu que no en sap prou i... no opina.

Descripció de les altes capacitats

Aquests text el trobem a la plana de l'xtec dedicada a la descripció de les altes capacitats. Ens aporta novament la dificultat de detectar aquests alumnes donada la seva gran heterogeneïtat.En la pràctica diària ens trobem amb la diversitat dins de la diversitat. Cap grup és homogeni, el format per persones d'altes capacitats tampoc.

"En l'heterogeneïtat de l'aula, trobem alumnes que segueixen el ritme de la classe  sense problemes, altres que tenen certes dificultats d'aprenentatge i també alguns que sobresurten pel seu rendiment o que tenen capacitat per fer-ho. Detectar aquests alumnes amb altes capacitats és necessari per atendre les seves necessitats. 

L'alumnat amb altes capacitats no forma un grup homogeni. Hi ha una gran diversitat,  similar a la que trobem en els alumnes amb dificultats per aprendre. 

Podem recullir, però, alguns termes que aporten matisos diferents a les característiques  que poseeix l'alumnat amb capacitats intel·lectuals de nivell superior.

La superdotació quan en el comportament de  l'alumnat hi ha una interacció entre les altes capacitats intel·lectuals, l'alt nivell de creativitat i el compromís amb la tasca. (Teoria dels tres anells, Renzulli)

Mostren una capacitat coginitiva superior a la mitjana, amb bona memòria, atenció i  predisposició  per a l'aprenentatge. Ténen una alta productivitat i són originals. Dediquen molta energia a resoldre activitats, són perseverants. Poden portar diferents projectes alhora i són observadors.  Acostumen a mostrar  il·lusió pel treball i confiança en les pròpies possibilitats.

El talent quan mostra una elevada aptitud en un àmbit (per exemple, talent verbal o matemàtic) o en un tipus de processament (talent lògic o creatiu). En la resta d'àmbits o de formes de processament poden presentar nivells discrets, fins i tot deficitaris. Parlarem de talents complexos quan destaquen vàries aptituds específiques. La irregularitat és una de las característiques de l’alumnat  talentós.

La precocitat  implica un ritme de desenvolupament més ràpid a una o vàries àrees. Els alumnes amb precocitat, solen manifestar un major nombre de recursos intel·lectuals que els seus companys i companyes mentre estan madurant. Una vegada acabada la maduració les seves capacitats intel·lectuals s'equilibren amb les dels companys. És un fenòmen evolutiu."

Ídols emmascarats

El títol correspon a un escrit de la bona amiga María Sánchez, ella és mestra i coneix, de primera mà, el món de les altes capacitats. És un article que es va publicar en el diari La Mañana de Lleida al juliol del 2012. Actualment està treballant en un projecte que veurà la llum la primavera vinent. Es tracta d’un material didàctic basat en uns contes protagonitzats per una colla de gats molt interessants. 

" Deia Carl Jung: “Els nens superdotats són el fruit més bonic de l’arbre de la humanitat [...] a la vegada són els que corren el perill més gran, ja que pengen de les branques més fràgils i, amb freqüència, es trenquen”. Sensibilitat, fragilitat, por i pànic, incertesa, vulnerabilitat, inseguretat, debilitat... tot i que aparenten prepotència, lideratge, poca empatia, orgull, inestabilitat, seguretat. Les aparences enganyen. Res és el que sembla i ningú és el que aparenta. Ves, qui havia de dir que el Dr. Jekyll es transformaria en Mister Hyde; que el periodista tímid Clarck Kent era Superman,... entre d’altres personatges de ficció que mai están lluny de la realitat, en el fons!  Doncs aquesta colla de persones que sempre s’han sentit incompreses en el nostre món per  pensar més enllà dels altres; per saber més coses que ningú; per tenir interessos llunyans als del món que els envolta; per ser ídols i herois de la seva familia i amics de veritat,... vénen a ser Clarck Kents, perquè darrere la seva timidesa i inseguretat aparents, s’hi amaguen disfressades les forces –en aquest cas intel.lectuals- capaces de salvar la humanitat!

Prenguem cura d’aquest col·lectiu que té tant i tant per aportar, però a qui costa tant i tant obrir-se al món i treure’s la carota de súper heroi -per por a rebre més cops de massa dels que donava i rebia l’home de Cromanyó. Ajudem, ja des que són infants aquesta colla de cervells especials i  diferents, a créixer amb felicitat i a perdre aquesta por que els fa tan vulnerables. A la fi, són ídols emmascarats que voldrien lluitar per acabar amb el contrasentit que habita, cada cop més, en el nostre món."

Un decálogo para que el talento, de una vez, despegue

Aquest decàleg procedeix de la web de Javier Tourón que es titula "Talento y educación" i la podeu trobar a www.javiertouron.es. Ell és professor universitari a la Universitat de Navarra i especialista en Altes Capacitats de reconegut prestigi internacional. Aquest post correspon a l'entrada del 23 de març del 2012 però per la seva claretat i la crida a l'acció us la transcric literalment.

1. El futuro de las sociedades se afianza en la promoción de la excelencia de todos sus ciudadanos, desde las más tempranas edades, pero es necesario reconocer que el talento que no se cultiva puede perderse o, al menos, no alcanzar el grado de desarrollo que podría lograr con una acción educativa bien planificada.

2. Es una imperiosa necesidad llevar a cabo procesos de identificación sistemáticos y periódicos, desde edades tempranas, para que ello permita intervenir estimulando el desarrollo del talento desde las edades escolares.

3. Es de justicia que el sistema educativo identifique activamente a los más capaces para ofrecerles la mejor educación posible, aquella acorde con sus capacidades. Que los centros educativos conozcan el nivel de competencia de todos sus alumnos es esencial para que puedan darle, a cada uno, lo que realmente necesita.

4. Establecer programas permanentes tanto presenciales como on-line dentro y, sobre todo, fuera de la escuela que fomenten el desarrollo de las más diversas capacidades y talentos, vinculándolos con las necesidades sociales de cada momento.

5. Crear las condiciones para que los agentes sociales y económicos puedan intervenir en la financiación de programas de desarrollo del talento en las diversas edades, llevando el mecenazgo a niveles similares de otros países.

6. Vivir de espaldas a la existencia de jóvenes con alta capacidad supone desatender en España a más de 400.000 alumnos. Esto tiene como consecuencia el déficit de personas bien formadas que puedan aportar su talento al desarrollo científico, humanístico, tecnológico, artístico, deportivo, etc. de todo el país. Como consecuencia de ello, faltan ámbitos específicos suficientes en los que puedan trabajar y desplegar todo su potencial, con lo que los mejor formados acaban buscando otros horizontes fuera de España.

7. Cultivar y promover el talento es una exigencia de la igualdad de oportunidades que lleva a dar a cada uno la educación que precisa.

8. Es urgente romper con los mitos y prejuicios sociales y educativos que frenan su reconocimiento y desarrollo.

9. Fomentar un sistema educativo que promueva la excelencia mejorará la educación de todos. Además, favorecerá que el talento de los más capaces sea puesto al servicio de la sociedad y liderará la construcción de un futuro mejor para todos.

10. Los jóvenes con talento solo podrán lograr un desarrollo intelectual y personal pleno si se les permite desplegar todo su potencial intelectual sin barreras.

Les famílies de nens d'Altes Capacitats

La Dra. Luz Pérez, de la Universidad Complutense de Madrid, és un referent en l’estudi de les Altes Capacitats a l’estat espanyol. Ha publicat articles especialitzats sobre aquest tema i d’un d’ells traiem avui la informació per parlar de les famílies dels infants amb Altes Capacitats.

Ella, amb un equip de col.laboradors, l’any 2000, va fer un estudi per determinar com afronten les famílies els reptes derivats d’aquesta situació. Quan els pares accepten que els seus fills tenen unes necessitats educatives especials immediatament demanden ajut i formació específica. Hi ha moltes coses “especials” diferents o avançades al seu temps i, per tant, la referència als patrons més comuns d’actuació no els serveixen.

L’estudi constata que, a grans trets, les famílies amb fills amb Altes Capacitats tenen unes característiques comunes :

En relació al desenvolupament del seu fill/a:

• Tenen fills amb molts interessos i habilitats, tants que de vegades resulta difícil seguir-los.
• Tenir un fill preocupat des de molt petit per qüestions d’adults crea inquietud en els pares. 

En relació amb el seu rol de pares:

• Es senten poc preparats per educar al seu fill.
• Senten que tant a la comunitat, com a l’escola, no existeixen la formació i els recursos necessaris per a l’educació del seu fill altament dotat.
• Tenen dificultat per aconseguir l’orientació adequada.

Tots aquests apartats es podrien resumir en dos:

• Necessitat d’informació. 
• Necessitat de sentir-se útils en l’educació dels seus fills.

En aquest cas la recerca ens mostra uns trets que apareixen en moltes famílies amb fills amb altes capacitats. Això ens ajuda a preparar formació per a les famílies i, acompanyar-los i orientar-los en la fantàstica tasca de ser pares. 

* EDUCACIÓN FAMILIAR DE LOS NIÑOS SOBREDOTADOS: NECESIDADES Y ALTERNATIVAS Dra. Luz Pérez.Universidad Complutense de Madrid.España REVISTA : SOBREDOTAÇAO. 2000 Vol. 1 . nº 1y 2 Publica: Aneis Associaçao Nacional para o Estudo e a Intervençao na Sobredotaçao Rua José Mº Ontoni,56. Nogueiro. 4710 Braga. Portugal 

La llei i l'escola

Tenim unes lleis que ens parlen en l’article 2  secció 1a de la LOE del compromís total del sistema que s’orienta a la consecució del ple desenvolupament del potencial dels alumnes, tan personal com social i intel.lectual. La llei ho diu però la pràctica educativa va en un altra direcció.

No sembla possible mantenir una escola que s’obstina en agrupar els seus alumnes per edat sense considerar les diferències en els seves capacitats d’aprenentatges (Hong Corter, Hong i Pelletier 2012).

Què passaria si als infants de la mateixa edat els poséssim sabates del mateix número al.legant que tenen la mateixa edat i formen part del mateix grup. És cert que potser a un grup reduït les sabates els anessin bé però de ben segur que tindríem alumnes amb unes sabates grans pel seu peu i d’altres amb unes sabates massa petites. A ningú se li acudiria fer-ho. Els posem les sabates del seu número. Està clar que un sol número per classe no seria bo. Però en canvi, fem servir aquest mateix mètode per a separar els alumnes a les aules.

Sabem que l’agrupació heterogènia (el grup classe com el coneixem) dona pitjors resultats per a tots els infants que una agrupació homogènia. I que, fins i tot,  l’homogènia necessita de tasques de diferenciació curricular i adaptació.

Quan treballem tots junts i de la mateixa manera és d’escassa utilitat pels alumnes d’altes capacitats, i clarament també per la resta d’alumnes. Per què es manté una manera de fer que no beneficia als nostres infants? Perquè és més senzill pel mestre? Perquè sempre s’ha fet així?...

Amb la diferenciació i l’adaptació corresponent milloren no només els resultats dels més capaços sinó que milloren els resultats de tots els alumnes de la classe. No únicament milloren els resultats sinó que hi ha una millora en el ambient de treball i la convivència a l’aula. Tot això hauria de desarmar la crítica que parla de segregació fruit d’un pensament més ideològic.

En moltes escoles, professors amb bona voluntat i formació autodidacta, cercant aquí i allà, apliquen el sentit comú a la seva professió i fan activitats aïllades o habituals molt adequades al tractament de la diversitat. Si cerquem... hi ha molts exemples a les escoles però són casos aïllats que topen, sovint, amb l'incomprensió de molts companys de professió. 

Necessitem un canvi profund a les escoles. La millor manera d’obtenir-lo és a través de la formació dels professionals perquè les lleis ja ho permeten. Però aquestes lleis no s’apliquen.

Ara sembla que tenim l’excusa de la crisi, els recursos, les retallades, el desànim... però no és només un problema de finançament, sovint és un problema d’adequació dels instruments a l’objectiu. Hi ha molta feina per fer, no hem de defallir malgrat les dificultats, la incomprensió i la solitud aparent... els infants i joves, tots, ens necessiten.

• Tourón, J. (2012). "El agrupamiento por capacidad en el caso de los alumnos más capaces". En María Castro Morera (Coord. y Ed). Elogio a la Pedagogía Científica. Un Liber Amicorum para Arturo de la Orden Hoz. Madrid, ISBN 978-84-615-9294-8, pp 187-230.

"Escoles iman"- Magnet School

És curiós... jo pensava que era nou i modern... Vaig llegir, de passada, un titular diumenge passat a La Vanguardia on es parlava de passar de les “escoles guetto” a les “escoles iman” i em vaig quedar enganxada en el concepte. Presentava una imatge molt senzilla i clara.

Iman: que atrau. Crec que una escola que no il.lusiona no és una escola. L’aprenentatge, la convivència s’aprén per la vivència, l’esforç, la convivència, il.lusionada entre grans i petits i entre iguals. No vol dir fàcil, ni senzill, ni fer constantment espectacles i festes... però sí transmetre passió per la vida a tots els efectes. Una escola que integra i inclou, atenent a les diferències. Connectar, posar color a la vida dels infants o fer que no perdin el color que ja tenen és una de les gran funcions.  

Llegint, he trobat que no és un concepte nou. S’inspira en les Magnet School (escoles iman), model funcionament d’escola pública implantat als UUEE a finals dels 60 i començament dels 70 i encara ara vigent. A partir d’aquest model d’escola, s’aconsegueix evitar la segregació escolar, facilitar el desenvolupament de projectes educatius específics i d’innovació que proporcionin l’èxit escolar de l’alumnat, i desenvolupar-lo dins el marc del treball al barri i amb les famílies..

En aquest model d’escola s’esforcen a millorar els resultats dels estudiants integrant les arts, desenvolupant programes especials de ciències, de llengües, definint-ne un model teòric d’aprenentatge (per exemple la teoria de la intel·ligència múltiple), donant veu als alumnes, atorgant a les famílies un paper actiu en el procés educatiu dels seus fills. L’escola desenvolupa una acció curricular molt especial per atraure a les famílies i a alumnes, com ara un currículum especial de matemàtiques i/o ciències, disciplines artístiques, idiomes, esports, etc.

Qui s’apunta a aquest model d’escola? Totes les nostres escoles tenen un punt de magnet school. Quan el nen vol anar a escola el dissabte, quan se li il.lumina la cara en parlar de la mestra o del que han aprés avui .... Però, de vegades, aquesta il.lusió és queda en pinzellades que quan van creixent els infants perden la lluentor i el color...

Mite 9 Els fem diferents....

Aplicant una diferenciació en el seu tractament escolar els fem diferents als altres. Però... reflexionem per un instant... Faríem servir aquesta mateixa expressió per parlar d’un nen sord o amb síndrome de Down. El que els fa diferents no és el tracte que reben. La diferència és anterior. El tractament diferenciat el que fa és igualar-los i que rebin el que necessiten.

En aquest punt hi ha també la creença de base que si els fem diferents es creuran superiors. És cert que algun nen o nena pot tenir aires de superioritat però això no depèn de la capacitat sinó de la manera de portar-la. L’educació en la diversitat és important per aconseguir que ningú se senti per sobre els altres per tenir alguna cosa que l’altre no té, ni tampoc per sota per no tenir-ho.

Deixaríem de posar ulleres a un infant perquè no es sentís diferent? Faríem menjar gluten a un infant intolerant? O posarem els mitjans perquè puguin ser persones completes des de la seva situació.

Desgraciadament molts infants i joves d’altes capacitats no es senten superiors sinó molt diferents i inferiors. És cert que són diferents. Només cal apropar-s’hi i parlar amb ells una estona per veure que no és un posat, que és una essència que busca desplegar-se, que necessita desplegar-se. Una mica de temps i una mirada sense prejudicics. No els fem diferents. Són diferents.

Mite 8 Són nens...

Hi ha qui pensa que quan parlem d’Altes Capacitats  i fem que siguin tractats segons les seves característiques els estem impedir de ser infants i de desenvolupar-se com a tals. Sovint sentim... “menys museus i internet i més sorral”, “val més que vagi al parc a jugar amb els nens”. Creuen que les Altes Capacitats són  fruit de l’interès de l’adult.

Certament els pares segueixen i miren de cobrir totes les necessitats dels seus fills. Els infants amb altes capacitats són màquines i no vagons. Pot ser que no funcionin a ple rendiment o estiguin “al ralentí” però no són els pares els qui estimulen sinó a l’inrevés. Els pares segueixen el que intueixen o veuen que el seu fill necessita.

En aquest punt la línia és molt fina. Però hi ha infants que gaudeixen amb una pilota de futbol i altres que ho fan llegint. Hem de mirar perquè tots, els de la pilota i els del llibre, siguin el més complets possible. Ni tot és pilota, ni tot ha de ser llibre. En l’edat infantil és el moment de formar  de manera integral tenint en compte tots els aspectes de la persona. Tots tenim punts forts i punts dèbils i els uns ens han d’ajudar a fer pujar els altres per aconseguir persones en majúscules. 

Psicòlegs educatius

La psicologia educativa és una àrea de coneixement ben consolidada amb més de cent anys d’aportacions científiques a escala internacional. Però, tot i així, no és fins fa pocs dies, a l’octubre 2013 que s’ha aprovat a la Universitat Complutense de Madrid un “Máster en Psicología de l’Educación”. Els titulars de les places escolars són encara generalistes amb una amplia formació de base però una  formació específica que s’han anat fent de manera, gairebé, autodidacta.  

En aquests darrers temps he parlat amb molt psicòlegs escolars d’escoles concertades, privades, i professionals que treballen a diferents EAPs i la seva formació en altes capacitats és nul.la o molt escassa. Coneixen el concepte però no com adaptar l’activitat docent a aquests infants i joves. Tenim un greu problema. Cal treballar seriosament en la formació dels professionals que assessoren els mestres i estan en contacte amb els infants. Ara és el moment de la Formació!

Mite 7 Pertanyen a classes socials altes

En el primer Mite ja vam parlar de herència i ambient. L’ambient és important. Per això quan l’ambient és més ric en estímuls i en vivències sembla que el rendiment pugui ser més alt però això no vol dir que en altres contexts hi hagi un nombre més baix de persones que tinguin altes capacitats. En aquest tema les investigacions són més difícils però s’han observat persones d’altes capacitats a tots els extractes socials.

Certament l’ambient ajuda a que es desenvolupin les habilitats i és molt possible trobarem més talents en entorns més treballats que són l’expressió de la capacitat. Però és un mirar molt tancat. Estic convençuda a la llum de les investigacions que quan es faci una feina de detecció generalitzada veurem que realment trobem persones d’altes capacitats en tots els ambients i podran desenvolupar les seves capacitats convertint-les en talents. 

Tornarem més endavant a aquesta idea, però… per molt que motivem una pedra, no deixarà de ser una pedra. Amb les persones, és cert que si les treballem poden millorar, i molt, però la millora no equival a la base d’herència que aporten les persones d’altes capacitats. És important conèixer amb profunditat el terme altes capacitats per saber que no es tracta únicament d’un element quantitatiu (té més memòria, sap fer càlcul més de pressa...) sinó d’un element qualitatiu. 

Mite 6 Sobre la salut psicològica

Novament ens trobem amb un mite doble. La resposta pot ser tant en un sentit positiu com en un sentit negatiu absolut.

Algunes persones pensen: “Cap problema. No cal fer res, sabran sortir de tot.” Creuen que trobaran de manera innata a la seva motxilla els recursos per fer front a totes les situacions.

D’altres, per contra, creuen que les persones amb altes capacitades presenten moltes patologies associades tan de personalitat com de tipus social o d’altres…

Les investigacions amb persones d’altes capacitats al llarg del temps ens indiquen que, per la seva condició, no tenen més problemes psicològics que la majoria de la població sempre que estiguin degudament treballades. En el cas de que no estiguin ben seguides: no se’ls acompanyi en el procés d’integració en el món, no s’adapti el currículum a l’escola.

Certament, estem parlant de persones amb unes característiques especials que cal tenir en compte. .

Mite 5 CI excepcional

El concepte d’intel.ligència ha anat canviant amb el temps. Abans es creia que es mesurava amb un test. Que un sol coeficient ens deia com érem i quines possibilitats teníem d’ensortir-nos-en. Avui ja no parlem d’una sola intel.ligència ni es mesura  amb un sol índex tanmateix hi ha persones que no s’han actualitzat. Abans es parlava de que amb un coeficient intel.lectual de 130 o superior la persona era superdotada. 

Hi ha persones que creuen que si no hi ha un coeficient excepcional no hi ha superdotació. Però si la medició ho diu i, alhora, la persona no mostra excel.lència es pressuposa que ha estat mal mesurat. Tornem a confondre rendiment amb capacitat. 

   

Aquest mite, com d’altres, ho és tan en positiu com en negatiu. És imprescindible formar-nos i conèixer en què consisteixen realment les altes capacitats.  

Les mesures són fantàstiques perquè quan tenim coses que semblen objectives les sentim com més oficials, sense possibilitat de retopar-hi... no obstant, hi ha gent que ni així!

Diversitat a l'aula

Un professor reuneix als seus alumnes i els diu "Per fer una sel.lecció justa fareu tots el mateix examen. Per favor, pugeu a aquell arbre". Però a la seva classe hi ha: un mico, un elefant, un peix (amb la seva peixera), un ocell, una foca, un pingüí, un gos...  

No puc evitar-ho... aquesta "història" em sembla tan gràfica, tan representativa del que passa amb la falsa uniformitat de les nostres classes.... Com que veiem nens i nenes de la mateixa edat ens pensem que són iguals, però no ho són ni per dins ni per fora. Només són iguals en dignitat. Lamentablement ens trobem amb una idea molt arrelada entre alguns docents... la igualtat com a valor suprem. L’educació mai hauria de servir per igualar-nos més que en dignitat. Per tota la resta, està clar, com en la classe de la nostra història, que tots som diferents amb habilitats i mancances. Per acabar-ho de complicar, els nostres alumnes porten una disfressa de nens i fa, que si no sabem mirar en l’interior, ens pot passar desapercebuda la seva essència i podem fer coses tan estranyes com demanar-li a un peix que pugi un arbre o felicitar a un mico perquè sap pujar-hi (si ell no en sap qui en sabrà?).

Fins i tot en aquelles classes de setanta alumnes de finals dels anys cinquanta, el mestre proposava als alumnes feines diferents i mantenia, com en les escoles rurals on s’hi apleguen infants de diferents edats, un treball “personalitzat i de col.laboració” (amb moltes cometes perquè depenia del mestre però molts eren absolutament vocacionals i vivien plenament la seva vocació). S’ajudaven entre ells, la vida treia el nas enmig d’uns estereotips molt marcats per l’època.

Avui els expliquen als qui es preparen per a ser mestres que han d’aconseguir la implicació i la participació de tots els alumnes, que han de fer feines diferenciades, però... què passa quan van a fer pràctiques. Molt sovint es troben amb aules on el mestre explica i corregeix exercicis i els alumnes escolten i escriuen i fan treballs en grup sense una programació seriosa dedicada a l’aprenentatge  sinó que van omplint el temps....

Un noi de set anys, d’altes capacitats, em va dir un dia que a l’escola feien moltes coses inútils, que es passaven molt de temps explicant i fent coses repetides, de la mateixa manera, però no tenien temps per pensar. Als infants els hem d’escoltar sempre i desprès passar la informació pel nostre sedàs de professionals. Però aquesta vegada coincidia plenament amb ell. Si eliminéssim les repeticions inútils tindríem temps per aprendre “a pujar als arbres els que hagin de pujar als arbres, a volar, a córrer, i a nedar els que ho hagin de fer, a actualitzar les seves capacitats per convertir-les en talents”...

Mite 4 Talentosos sí, però....

Sí, tenen molt bons resultats en una àrea concreta, però en les altres no destaca...  per tant no ens trobem davant d’un infant amb altes capacitats. Les persones que fan servir aquests raonaments novament estan confonent capacitat amb rendiment. 

Aquest raonament els porta a potenciar aquesta àrea brillant o de vegades a l’opció contrària, com que aquesta àrea ja brilla cal treballar tota la resta. En qualsevol cas és un error pensar que les persones amb talents simples (en una àrea determinada ) o compostos (en vàries àrees) no necessiten una atenció especial.

No hem de perdre de vista que en la literatura d’investigació el tema és ben present. Trobem escrit per Treffinger y Feldhusen l’any  1996 que “los talentos emergen y crecen evolutivamente, y para algunos no llegan a emerger porque no se produce una adecuada estimulación en la escuela y la familia. Es imperativo que todos los que trabajan con jóvenes vean los talentos y potencialidades como algo educable y emergente, y no como algo fijo e inmutable".

Els alumnes que tenen un talent acadèmic i el posen en pràctica sovint són els que els molts professors identifiquen com alumnes d’altes capacitats perquè el seu talent es centra principalment en les àrees lingüístiques i matemàtiques, les que més es fan servir a l’escola.  Tornem al problema de la identificació i a confondre capacitat  que és un punt de partida amb talent que és un punt d’arribada, El talent és la capacitat posada en marxa.

Mite 3 No cal fer res... ells tenen recursos

Quan pensem que tenen recursos és cert, i si més no, els poden arribar a tenir però tal com comentàvem en el primer mite no es tracta tant que des del neixament ja venen amb kit especial. Al llarg del camí cal que se sentin acompanyats, de vegades cal donar-los alguna pista, treure algunes pedres del camí, ajudar-los a desencallar en moments de fang o de pluja intensa...

Sí que cal fer coses.... Des de l’exterior es poden donar les condicions per que ells trobin el seu camí, les solucions del problema o plantegin nous enigmes... Donar temps, espai, calma, resposta, confiança és imprescindible per a molts. Encara que en algun infant o adult es pogués donar el cas de que no necessités res i ell sol s’autoabastís, diríem que una flor no fa estiu i que una norma no es pot establir en referència a un sol cas.

L’atenció a les persones ens porta a atendre la diversitat en totes les seves formes.

Mite 2 Les altes capacitats es veuen en els alts rendiments

No, no, no i mil vegades no !!!!. 

Perquè hi ha qui creu que si no hi ha rendiment no hi ha capacitat ??????? 

Vistos els resultats que aporten els científics podem afirmar que moltes vegades sí que hi ha capacitat però ningú l’ha despertat. S’han de donar les condicions idònies perquè aquestes capacitats es posin en marxa.

Quan trobem un alt rendiment podem tenir unes altes capacitats però a l’inrevés no sempre és correcte. Les altes capacitats es converteixen en talents quan les treballem, quan donem als infants i joves les eines adequades per que puguin fer servir els recursos que els portaran a aplicar les seves capacitats.

Hi ha molts alumnes amb un diagnòstic ben fet que tenen mestres que pensen que com els alumnes no han assolit una excel.lència acadèmica realment no són d’altes capacitats. Estem acostumats a jutjar pels fruits però continuant amb el símil agrícola els arbres han d’estar ben treballat (sembrats en terra bona, ben alimentats, podats, cuidats, fumigats...) perquè en surti un bon fruit. Alguns alumnes no han rebut aquest tracte que permeti que surtin aquests fruits excel.lents i ells són els primers que creuen que no poden, que són diferents, que no arriben i tot això és mentida.  Ells mateixos cauen en el parany de confondre capacitat i rendiment. 

Mite 1. Les Altes Capacitats neixen o es fan ?

Els que hem estudiat pedagogia o psicologia sabem que aquesta guerra està servida des de fa molt de temps.  Genetistes i Ambientalistes tenen posicions enfrontades.

Els genetistes diuen que els infants neixen amb unes capacitats determinades. Els ambientalistes diuen que independentment de les capacitats que tinguin els infants al néixer el treball i l’entorn poden modificar el seu bagatge de capacitats.

En els darrers vint-i-cinc anys s’han fet multitud d’estudis per confirmar ambdues tesis. La realitat s’imposa. No és possible l’una sense l’altra.

La combinació d’ambdues respostes seria la correcte. Si no hi ha capacitat, l’entrenament no la farà brollar;  però si n’hi ha i no fem res, es quedarà únicament en capacitat i no arribarà mai a posar-se en pràctica. Per tant, entenem que necessitem de les dues corrents per aconseguir que els infants i joves d’altes capacitats que tenen una elevada capacitat trobin les condicions necessàries que els permetin desplegar les seves capacitats..

De vegades sentim a professors qüestionar si aquest infant no serà producte de l’interès de la família o no estarà hiperestimulat pels pares que l’avancen en els coneixements o que li presenten estímuls abans d’hora.  Per molt quan estimulem una pedra, seguirà sent una pedra. Quan l’infant fa demanda d’estímuls, els rep i els aplica, els modifica i  associa a altres, en aquest cas ens trobem en aquesta situació fantàstica de combinar  herència i ambient.

Hem d’estar atents a saber veure aquestes demandes dels infants. No hem de tibar d’ells però si donar la corda que necessitin per continuar  creixent.

Què pensem quan sentim "Altes Capacitats"?

Altes Capacitats no és un terme nou.  Tots  hem sentit aquest terme alguna vegada. Tenim unes idees preconcebudes i no comprovades que donen lloc al que en diem mites o prejudicis que interfereixen en la manera com ens acostem a aquest concepte.

En el interessant llibre “Convencidos, pero equivocados” el seu autor, Thomas Gilovich, comença la introducció amb una frase d’Artemus Ward que diu: “Lo que nos mete en problemas no son las cosas que ignoramos. Son las cosas que sabemos y no son así.” Molt sovint donem per suposades coses perquè "es diuen" però mai les hem comprovat o no hem contrastat amb experts o empíricament la veracitat d’afirmacions que prenem com certes i condicionen la nostra manera d’enfrontar-nos al món i d’actuar.

Què pensem quan sentim altes capacitats? Aquesta, potser,  seria la primera pregunta... Escrivim el que ens ve al cap, fem neteja i endrecem idees...

En les properes entrades d’aquest blog començarem per definir i desmuntar,  un per un, aquests “mites”. Això ens permetrà acostar-nos d’una manera neta i sense prejudicis erronis a les altes capacitats.

Siguem positius

Molts matins escolto a les vuit del matí els tres primers minuts de RAC1. En Jordi Basté ens regala perles cultivades que sovint em serveixen per reflexionar i tornar-hi en diversos moments del dia. Fa uns dies, com tants matins vaig pensar ...”quanta raó tens, Jordi!”

Molta gent davant d’una bona noticia s’entesta en trobar el cantó fosc. Ens costa gaudir de les coses positives... primer dubtem de que ho són i després pensem que si ho fossin durarien poc, però potser realment són un miratge, només fruit de la nostra imaginació. Ell parlava de les dades de l’atur, de l’arribada del Neymar i jo hi afegia el somriure dels que estimo, la bona lletra de l’Alejandro, les parades de metro del Daniel, els gols del Martinenc femení, els professionals que treballen per i amb els infants i joves...

Quan treballem amb alumnes d’altes capacitats trobem detalls a polir ( molt sovint la lletra, la presentació, l’impulsivitat, les habilitats socials...). Es fa un treball continuat i sovint difícil, perquè no veiem resultats a curt termini.  És el moment de veure sempre el got mig ple.  

Crec fermament que hem de ser positius (no il.lusos) però permetre’ns gaudir de les petites o grans coses de cada dia. Reforçar-les! Alegrar-nos-en! Em nego a tenyir-ho tot fosc, a buscar els tres peus al gat, a veure el impossible negatiu fins a convertir-ho en possible i el que és més trist en real. No vull, Jordi!  Vull gaudir dels detalls, de la gent, i de poder seguir vivint la vida del món cada matí.  Vull fer possible l’expressió que feia servir el meu pare: “avui millor que ahir, i demà, millor que avui”. Sempre avançant, sempre endavant...

“Porque el talento que no se cultiva, se pierde” Javier Tourón

Quina frase… jo l’havia fet servir milers de vegades amb aquells alumnes que podien anar millor però només anaven bé o senzillament no anaven. Quan, immersa en les altes capacitats, l’ha vaig tornar a sentir em vaig quedar esglaiada al copsar l’abast d’aquesta afirmació. El talent no es quedava reduït, o s’esperava... sinó que es perdia. Com podem permetre’ns perdre talent? Si no en tenim l’anem a buscar, però, tenint-lo ... com el deixem perdre?

Molt senzill. No sabem on mirar ni què fer-ne. Tenim mínimament identificats als alumnes políticament correctes i amb talents acadèmics... i els altres? Les aules són plenes d’alumnes molt diversos. Les necessitats dels de la franja de sota i dels disruptius s’emporten un tant per cent molt alt dels esforços i uns altres són per aquell alumne mitjà que tots sabem que no existeix però al qui tots els altres alumnes miren d’assemblar-s’hi.

És imprescindible que a partir de la formació, els mestres, aprenguin a mirar. Molts tenen moltes intuïcions fruit de molts anys a la professió. Però desprès... els programes, els grups, les festes... el dia a dia, no ens permeten parar-nos i descobrir el talent de cadascun dels nostres infants i joves... i mentrestant van passant el cursos.

Ja n’hi ha prou! Ha arribat el moment de treballar la diversitat en tota l’extensió de la paraula. És moment de llegir, d’escriure, de pensar, d’aplicar. De crear una xarxa que pugui ajudar a l’escola, al mestre, a la família i a l’infant a que pugui posar en acte totes les potencialitats que te. Una tasca apassionant a la que em sento professionalment cridada. Estic a la vostra disposició.

Altes Capacitats

Que en el nostre entorn tenim persones d’Altes Capacitats és una certesa que tots podem corroborar. També tots podríem confirmar que tots els que tenen Altes Capacitats no les han posat totes en marxa.

Tenir Altes Capacitats es tenir unes possibilitats majúscules però haurem de tenir un entorn que ens permeti o ens possibiliti convertir les possibilitats en actes.

 Fa uns dies vaig llegir en el llibre de Victor Küppers “Vivir la vida con sentido” (1) que la vida és simple però no fàcil. Ell feia el símil amb el tennis. Les normes estan clares només cal que la pilota impulsada per una raqueta passi una xarxa i boti dins d’un quadre marcat a terra i el contrincant la retorna. Molt simple (ho entenem) però pels que no juguem a tenis gens fàcil (no sabem com fer-ho). Primer cal saber mirar. No tan sols el que és evident sinó també el que està amagat.

De vegades quan parlo als pares o als mestres dels infants d’Altes Capacitats em refereixo amb ells com a diamants en brut i de vegades veiem el diamant i altres només el brut.

 (1) Victor Küppers “Vivir la vida con sentido” ed. Plataforma editorial Barcelona 2012

Dia Mundial del Somriure

Sóc del parer que cal aprofitar les oportunitats. La celebració dels dies mundials, internacionals... sempre m’han semblat bons moments per recordar causes que ens poden passar desapercebudes en la velocitat de la vida diària. Avui ens trobem en aquest cas.

Avui, divendres 4 d’octubre de 2013 ( com tots els primers divendres d’octubre) pots celebrar el Dia Mundial del Somriure. Tots necessitem un somriure, de fet el busquem...

Amb ocasió d’aquesta diada, Danone va organitzar,  a Madrid, un col.loqui que portava per títol “Descubre los beneficios de sonreír cada día”. El dos ponents van ser  José Antonio Marina, filòsof,  i Luis Rojas Marcos, psiquiatra. Tots dos estan entre els professionals dels que més obres he llegit en el camp d’allò que és més humà. Va ser molt interessant. Podríem destacar algunes idees:
El somriure ens acosta als altres
El somriure ens acosta a nosaltres mateixos.
És causa i expressió de benestar.  Somriure ens fa sentir bé i quan estem bé somriem.
Podem treballar el somriure.
El somriure ens ajuda a caminar per la vida amb optimisme i positivitat.
Si voleu podeu veure l’acte us deixo aquest enllaç.

Un somriure té molta força. Els nostres infants i joves, de totes les capacitats, necessiten viure entre somriures. No és la part il.lusa de la vida sinó la part que es viu amb il.lusió malgrat les dificultats. És la manera optimista de viure.

“Do an act of kindness. Help one person smile”
“Fes una bona acció. Ajuda a algú a somriure

Comença una nova etapa

Ja està en marxa el bloc d'atenció a les Altes Capacitats. És la conseqüència natural de la pràctica educativa i la necessitat de fer arribar la meva experiència en aquest apassionant món de les Altes Capacitats. Alguns diuen que són un problema, altres un immens benefici... "todo es del color del cristal con que se mira"... per mi les altes capacitats són una situació que acompanyada i tractada ens pot portar a que infants i joves puguin arribar a ser PERSONES EN MAJÚSCULES.