Diversitat a l'aula

Un professor reuneix als seus alumnes i els diu "Per fer una sel.lecció justa fareu tots el mateix examen. Per favor, pugeu a aquell arbre". Però a la seva classe hi ha: un mico, un elefant, un peix (amb la seva peixera), un ocell, una foca, un pingüí, un gos...  

No puc evitar-ho... aquesta "història" em sembla tan gràfica, tan representativa del que passa amb la falsa uniformitat de les nostres classes.... Com que veiem nens i nenes de la mateixa edat ens pensem que són iguals, però no ho són ni per dins ni per fora. Només són iguals en dignitat. Lamentablement ens trobem amb una idea molt arrelada entre alguns docents... la igualtat com a valor suprem. L’educació mai hauria de servir per igualar-nos més que en dignitat. Per tota la resta, està clar, com en la classe de la nostra història, que tots som diferents amb habilitats i mancances. Per acabar-ho de complicar, els nostres alumnes porten una disfressa de nens i fa, que si no sabem mirar en l’interior, ens pot passar desapercebuda la seva essència i podem fer coses tan estranyes com demanar-li a un peix que pugi un arbre o felicitar a un mico perquè sap pujar-hi (si ell no en sap qui en sabrà?).

Fins i tot en aquelles classes de setanta alumnes de finals dels anys cinquanta, el mestre proposava als alumnes feines diferents i mantenia, com en les escoles rurals on s’hi apleguen infants de diferents edats, un treball “personalitzat i de col.laboració” (amb moltes cometes perquè depenia del mestre però molts eren absolutament vocacionals i vivien plenament la seva vocació). S’ajudaven entre ells, la vida treia el nas enmig d’uns estereotips molt marcats per l’època.

Avui els expliquen als qui es preparen per a ser mestres que han d’aconseguir la implicació i la participació de tots els alumnes, que han de fer feines diferenciades, però... què passa quan van a fer pràctiques. Molt sovint es troben amb aules on el mestre explica i corregeix exercicis i els alumnes escolten i escriuen i fan treballs en grup sense una programació seriosa dedicada a l’aprenentatge  sinó que van omplint el temps....

Un noi de set anys, d’altes capacitats, em va dir un dia que a l’escola feien moltes coses inútils, que es passaven molt de temps explicant i fent coses repetides, de la mateixa manera, però no tenien temps per pensar. Als infants els hem d’escoltar sempre i desprès passar la informació pel nostre sedàs de professionals. Però aquesta vegada coincidia plenament amb ell. Si eliminéssim les repeticions inútils tindríem temps per aprendre “a pujar als arbres els que hagin de pujar als arbres, a volar, a córrer, i a nedar els que ho hagin de fer, a actualitzar les seves capacitats per convertir-les en talents”...