Diversitat a l'aula

Un professor reuneix als seus alumnes i els diu "Per fer una sel.lecció justa fareu tots el mateix examen. Per favor, pugeu a aquell arbre". Però a la seva classe hi ha: un mico, un elefant, un peix (amb la seva peixera), un ocell, una foca, un pingüí, un gos...  

No puc evitar-ho... aquesta "història" em sembla tan gràfica, tan representativa del que passa amb la falsa uniformitat de les nostres classes.... Com que veiem nens i nenes de la mateixa edat ens pensem que són iguals, però no ho són ni per dins ni per fora. Només són iguals en dignitat. Lamentablement ens trobem amb una idea molt arrelada entre alguns docents... la igualtat com a valor suprem. L’educació mai hauria de servir per igualar-nos més que en dignitat. Per tota la resta, està clar, com en la classe de la nostra història, que tots som diferents amb habilitats i mancances. Per acabar-ho de complicar, els nostres alumnes porten una disfressa de nens i fa, que si no sabem mirar en l’interior, ens pot passar desapercebuda la seva essència i podem fer coses tan estranyes com demanar-li a un peix que pugi un arbre o felicitar a un mico perquè sap pujar-hi (si ell no en sap qui en sabrà?).

Fins i tot en aquelles classes de setanta alumnes de finals dels anys cinquanta, el mestre proposava als alumnes feines diferents i mantenia, com en les escoles rurals on s’hi apleguen infants de diferents edats, un treball “personalitzat i de col.laboració” (amb moltes cometes perquè depenia del mestre però molts eren absolutament vocacionals i vivien plenament la seva vocació). S’ajudaven entre ells, la vida treia el nas enmig d’uns estereotips molt marcats per l’època.

Avui els expliquen als qui es preparen per a ser mestres que han d’aconseguir la implicació i la participació de tots els alumnes, que han de fer feines diferenciades, però... què passa quan van a fer pràctiques. Molt sovint es troben amb aules on el mestre explica i corregeix exercicis i els alumnes escolten i escriuen i fan treballs en grup sense una programació seriosa dedicada a l’aprenentatge  sinó que van omplint el temps....

Un noi de set anys, d’altes capacitats, em va dir un dia que a l’escola feien moltes coses inútils, que es passaven molt de temps explicant i fent coses repetides, de la mateixa manera, però no tenien temps per pensar. Als infants els hem d’escoltar sempre i desprès passar la informació pel nostre sedàs de professionals. Però aquesta vegada coincidia plenament amb ell. Si eliminéssim les repeticions inútils tindríem temps per aprendre “a pujar als arbres els que hagin de pujar als arbres, a volar, a córrer, i a nedar els que ho hagin de fer, a actualitzar les seves capacitats per convertir-les en talents”...

Mite 4 Talentosos sí, però....

Sí, tenen molt bons resultats en una àrea concreta, però en les altres no destaca...  per tant no ens trobem davant d’un infant amb altes capacitats. Les persones que fan servir aquests raonaments novament estan confonent capacitat amb rendiment. 

Aquest raonament els porta a potenciar aquesta àrea brillant o de vegades a l’opció contrària, com que aquesta àrea ja brilla cal treballar tota la resta. En qualsevol cas és un error pensar que les persones amb talents simples (en una àrea determinada ) o compostos (en vàries àrees) no necessiten una atenció especial.

No hem de perdre de vista que en la literatura d’investigació el tema és ben present. Trobem escrit per Treffinger y Feldhusen l’any  1996 que “los talentos emergen y crecen evolutivamente, y para algunos no llegan a emerger porque no se produce una adecuada estimulación en la escuela y la familia. Es imperativo que todos los que trabajan con jóvenes vean los talentos y potencialidades como algo educable y emergente, y no como algo fijo e inmutable".

Els alumnes que tenen un talent acadèmic i el posen en pràctica sovint són els que els molts professors identifiquen com alumnes d’altes capacitats perquè el seu talent es centra principalment en les àrees lingüístiques i matemàtiques, les que més es fan servir a l’escola.  Tornem al problema de la identificació i a confondre capacitat  que és un punt de partida amb talent que és un punt d’arribada, El talent és la capacitat posada en marxa.

Mite 3 No cal fer res... ells tenen recursos

Quan pensem que tenen recursos és cert, i si més no, els poden arribar a tenir però tal com comentàvem en el primer mite no es tracta tant que des del neixament ja venen amb kit especial. Al llarg del camí cal que se sentin acompanyats, de vegades cal donar-los alguna pista, treure algunes pedres del camí, ajudar-los a desencallar en moments de fang o de pluja intensa...

Sí que cal fer coses.... Des de l’exterior es poden donar les condicions per que ells trobin el seu camí, les solucions del problema o plantegin nous enigmes... Donar temps, espai, calma, resposta, confiança és imprescindible per a molts. Encara que en algun infant o adult es pogués donar el cas de que no necessités res i ell sol s’autoabastís, diríem que una flor no fa estiu i que una norma no es pot establir en referència a un sol cas.

L’atenció a les persones ens porta a atendre la diversitat en totes les seves formes.

Mite 2 Les altes capacitats es veuen en els alts rendiments

No, no, no i mil vegades no !!!!. 

Perquè hi ha qui creu que si no hi ha rendiment no hi ha capacitat ??????? 

Vistos els resultats que aporten els científics podem afirmar que moltes vegades sí que hi ha capacitat però ningú l’ha despertat. S’han de donar les condicions idònies perquè aquestes capacitats es posin en marxa.

Quan trobem un alt rendiment podem tenir unes altes capacitats però a l’inrevés no sempre és correcte. Les altes capacitats es converteixen en talents quan les treballem, quan donem als infants i joves les eines adequades per que puguin fer servir els recursos que els portaran a aplicar les seves capacitats.

Hi ha molts alumnes amb un diagnòstic ben fet que tenen mestres que pensen que com els alumnes no han assolit una excel.lència acadèmica realment no són d’altes capacitats. Estem acostumats a jutjar pels fruits però continuant amb el símil agrícola els arbres han d’estar ben treballat (sembrats en terra bona, ben alimentats, podats, cuidats, fumigats...) perquè en surti un bon fruit. Alguns alumnes no han rebut aquest tracte que permeti que surtin aquests fruits excel.lents i ells són els primers que creuen que no poden, que són diferents, que no arriben i tot això és mentida.  Ells mateixos cauen en el parany de confondre capacitat i rendiment. 

Mite 1. Les Altes Capacitats neixen o es fan ?

Els que hem estudiat pedagogia o psicologia sabem que aquesta guerra està servida des de fa molt de temps.  Genetistes i Ambientalistes tenen posicions enfrontades.

Els genetistes diuen que els infants neixen amb unes capacitats determinades. Els ambientalistes diuen que independentment de les capacitats que tinguin els infants al néixer el treball i l’entorn poden modificar el seu bagatge de capacitats.

En els darrers vint-i-cinc anys s’han fet multitud d’estudis per confirmar ambdues tesis. La realitat s’imposa. No és possible l’una sense l’altra.

La combinació d’ambdues respostes seria la correcte. Si no hi ha capacitat, l’entrenament no la farà brollar;  però si n’hi ha i no fem res, es quedarà únicament en capacitat i no arribarà mai a posar-se en pràctica. Per tant, entenem que necessitem de les dues corrents per aconseguir que els infants i joves d’altes capacitats que tenen una elevada capacitat trobin les condicions necessàries que els permetin desplegar les seves capacitats..

De vegades sentim a professors qüestionar si aquest infant no serà producte de l’interès de la família o no estarà hiperestimulat pels pares que l’avancen en els coneixements o que li presenten estímuls abans d’hora.  Per molt quan estimulem una pedra, seguirà sent una pedra. Quan l’infant fa demanda d’estímuls, els rep i els aplica, els modifica i  associa a altres, en aquest cas ens trobem en aquesta situació fantàstica de combinar  herència i ambient.

Hem d’estar atents a saber veure aquestes demandes dels infants. No hem de tibar d’ells però si donar la corda que necessitin per continuar  creixent.

Què pensem quan sentim "Altes Capacitats"?

Altes Capacitats no és un terme nou.  Tots  hem sentit aquest terme alguna vegada. Tenim unes idees preconcebudes i no comprovades que donen lloc al que en diem mites o prejudicis que interfereixen en la manera com ens acostem a aquest concepte.

En el interessant llibre “Convencidos, pero equivocados” el seu autor, Thomas Gilovich, comença la introducció amb una frase d’Artemus Ward que diu: “Lo que nos mete en problemas no son las cosas que ignoramos. Son las cosas que sabemos y no son así.” Molt sovint donem per suposades coses perquè "es diuen" però mai les hem comprovat o no hem contrastat amb experts o empíricament la veracitat d’afirmacions que prenem com certes i condicionen la nostra manera d’enfrontar-nos al món i d’actuar.

Què pensem quan sentim altes capacitats? Aquesta, potser,  seria la primera pregunta... Escrivim el que ens ve al cap, fem neteja i endrecem idees...

En les properes entrades d’aquest blog començarem per definir i desmuntar,  un per un, aquests “mites”. Això ens permetrà acostar-nos d’una manera neta i sense prejudicis erronis a les altes capacitats.

Siguem positius

Molts matins escolto a les vuit del matí els tres primers minuts de RAC1. En Jordi Basté ens regala perles cultivades que sovint em serveixen per reflexionar i tornar-hi en diversos moments del dia. Fa uns dies, com tants matins vaig pensar ...”quanta raó tens, Jordi!”

Molta gent davant d’una bona noticia s’entesta en trobar el cantó fosc. Ens costa gaudir de les coses positives... primer dubtem de que ho són i després pensem que si ho fossin durarien poc, però potser realment són un miratge, només fruit de la nostra imaginació. Ell parlava de les dades de l’atur, de l’arribada del Neymar i jo hi afegia el somriure dels que estimo, la bona lletra de l’Alejandro, les parades de metro del Daniel, els gols del Martinenc femení, els professionals que treballen per i amb els infants i joves...

Quan treballem amb alumnes d’altes capacitats trobem detalls a polir ( molt sovint la lletra, la presentació, l’impulsivitat, les habilitats socials...). Es fa un treball continuat i sovint difícil, perquè no veiem resultats a curt termini.  És el moment de veure sempre el got mig ple.  

Crec fermament que hem de ser positius (no il.lusos) però permetre’ns gaudir de les petites o grans coses de cada dia. Reforçar-les! Alegrar-nos-en! Em nego a tenyir-ho tot fosc, a buscar els tres peus al gat, a veure el impossible negatiu fins a convertir-ho en possible i el que és més trist en real. No vull, Jordi!  Vull gaudir dels detalls, de la gent, i de poder seguir vivint la vida del món cada matí.  Vull fer possible l’expressió que feia servir el meu pare: “avui millor que ahir, i demà, millor que avui”. Sempre avançant, sempre endavant...

“Porque el talento que no se cultiva, se pierde” Javier Tourón

Quina frase… jo l’havia fet servir milers de vegades amb aquells alumnes que podien anar millor però només anaven bé o senzillament no anaven. Quan, immersa en les altes capacitats, l’ha vaig tornar a sentir em vaig quedar esglaiada al copsar l’abast d’aquesta afirmació. El talent no es quedava reduït, o s’esperava... sinó que es perdia. Com podem permetre’ns perdre talent? Si no en tenim l’anem a buscar, però, tenint-lo ... com el deixem perdre?

Molt senzill. No sabem on mirar ni què fer-ne. Tenim mínimament identificats als alumnes políticament correctes i amb talents acadèmics... i els altres? Les aules són plenes d’alumnes molt diversos. Les necessitats dels de la franja de sota i dels disruptius s’emporten un tant per cent molt alt dels esforços i uns altres són per aquell alumne mitjà que tots sabem que no existeix però al qui tots els altres alumnes miren d’assemblar-s’hi.

És imprescindible que a partir de la formació, els mestres, aprenguin a mirar. Molts tenen moltes intuïcions fruit de molts anys a la professió. Però desprès... els programes, els grups, les festes... el dia a dia, no ens permeten parar-nos i descobrir el talent de cadascun dels nostres infants i joves... i mentrestant van passant el cursos.

Ja n’hi ha prou! Ha arribat el moment de treballar la diversitat en tota l’extensió de la paraula. És moment de llegir, d’escriure, de pensar, d’aplicar. De crear una xarxa que pugui ajudar a l’escola, al mestre, a la família i a l’infant a que pugui posar en acte totes les potencialitats que te. Una tasca apassionant a la que em sento professionalment cridada. Estic a la vostra disposició.

Altes Capacitats

Que en el nostre entorn tenim persones d’Altes Capacitats és una certesa que tots podem corroborar. També tots podríem confirmar que tots els que tenen Altes Capacitats no les han posat totes en marxa.

Tenir Altes Capacitats es tenir unes possibilitats majúscules però haurem de tenir un entorn que ens permeti o ens possibiliti convertir les possibilitats en actes.

 Fa uns dies vaig llegir en el llibre de Victor Küppers “Vivir la vida con sentido” (1) que la vida és simple però no fàcil. Ell feia el símil amb el tennis. Les normes estan clares només cal que la pilota impulsada per una raqueta passi una xarxa i boti dins d’un quadre marcat a terra i el contrincant la retorna. Molt simple (ho entenem) però pels que no juguem a tenis gens fàcil (no sabem com fer-ho). Primer cal saber mirar. No tan sols el que és evident sinó també el que està amagat.

De vegades quan parlo als pares o als mestres dels infants d’Altes Capacitats em refereixo amb ells com a diamants en brut i de vegades veiem el diamant i altres només el brut.

 (1) Victor Küppers “Vivir la vida con sentido” ed. Plataforma editorial Barcelona 2012

Dia Mundial del Somriure

Sóc del parer que cal aprofitar les oportunitats. La celebració dels dies mundials, internacionals... sempre m’han semblat bons moments per recordar causes que ens poden passar desapercebudes en la velocitat de la vida diària. Avui ens trobem en aquest cas.

Avui, divendres 4 d’octubre de 2013 ( com tots els primers divendres d’octubre) pots celebrar el Dia Mundial del Somriure. Tots necessitem un somriure, de fet el busquem...

Amb ocasió d’aquesta diada, Danone va organitzar,  a Madrid, un col.loqui que portava per títol “Descubre los beneficios de sonreír cada día”. El dos ponents van ser  José Antonio Marina, filòsof,  i Luis Rojas Marcos, psiquiatra. Tots dos estan entre els professionals dels que més obres he llegit en el camp d’allò que és més humà. Va ser molt interessant. Podríem destacar algunes idees:
El somriure ens acosta als altres
El somriure ens acosta a nosaltres mateixos.
És causa i expressió de benestar.  Somriure ens fa sentir bé i quan estem bé somriem.
Podem treballar el somriure.
El somriure ens ajuda a caminar per la vida amb optimisme i positivitat.
Si voleu podeu veure l’acte us deixo aquest enllaç.

Un somriure té molta força. Els nostres infants i joves, de totes les capacitats, necessiten viure entre somriures. No és la part il.lusa de la vida sinó la part que es viu amb il.lusió malgrat les dificultats. És la manera optimista de viure.

“Do an act of kindness. Help one person smile”
“Fes una bona acció. Ajuda a algú a somriure

Comença una nova etapa

Ja està en marxa el bloc d'atenció a les Altes Capacitats. És la conseqüència natural de la pràctica educativa i la necessitat de fer arribar la meva experiència en aquest apassionant món de les Altes Capacitats. Alguns diuen que són un problema, altres un immens benefici... "todo es del color del cristal con que se mira"... per mi les altes capacitats són una situació que acompanyada i tractada ens pot portar a que infants i joves puguin arribar a ser PERSONES EN MAJÚSCULES.