Treballem la paciència amb els infants

La impaciència sembla ser una característica dels infants del segle XXI. Aquests darrers dies parlant amb pares que tenen fills d’Altes Capacitats m’han confirmat que en tots ells la impaciència és encara més exagerada. Tot ha de ser “per ara”. Tot s’ha de fer depressa. Immediatesa és la paraula. Els psicòlegs diuen que saber diferir la resposta (saber esperar) és un senyal d’equilibri. 

Els que ja tenim una edat, hem crescut sent pacients perquè no hi havia més remei... no començàvem a dinar fins que el pare havia arribat a taula; havíem de sentir tota la cinta de caset fins que sonés la nostra cançó preferida; havíem d’esperar la carta d’aquells amics que havíem fet a l’estiu perquè ens enviessin les fotos o ens expliquessin el que no es podia explicar per telèfon; havíem d’esperar a dissabte o diumenge a la tarda per veure el següent capítol de la Casa de la Pradera o el Mazinguer Z (i a ningú se li va acudir que un dia podríem veure’l abans o quan volguéssim en anglès o en castellà). No sé si té molt mèrit però... nosaltres sabem esperar.

Cert és que la vida del segle XXI és molt ràpida i la immediatesa va guanyant terreny. Les notícies ens inunden i s'esvaeixen. Les modes passen a gran velocitat. Ara tot són patinents per anar a l'escola quan fa uns anys no s'enveien i potser d'aquí una mesos ja no veurem més. 

Nosaltres, les persones, hem de poder portar les rendes de la nostra pròpia vida i no deixar-nos portar per les passions –això ja ho deien els grecs-. Això serveix pels adults però també pels infants que han de començar a adquirir el control: Tots sabem que potència sense control ens pot portar al desastre.

Molts pares, i també mestres, però avui ens referirem sobretot als pares demanen què han de fer per millorar la paciència en els seus infants. Avui, una psicòloga infantil, Sara Tarrés, una amiga de fa molts anys, ha publicat en el seu blog un escrit amb aquest tema que subscric en la seva totalitat. Quina casualitat! Ella es refereix als nens petits però fàcilment podem adequar-ho a l’edat dels nostres fills... I no patiu, mai és tard per començar... (només ho complica una mica al començament) tot i que amb els infants d'altes capacitats, de vegades, trobem més resistències però només cal anar amb pas ferm,poc a poc, i endavant.

"És important que a poc a poc eduquem els nostres fills en el "art de la paciència". Un nen impacient i molt exigent es pot convertir fàcilment en un petit tirà que ens intentarà tenir sempre a les seves ordres. Un nen a qui no se li nega mai res; al que li concedim sempre tot allò que ens demana de forma immediata; al qual cedim davant qualsevol rebequeria o caprici arribarà a pensar que tot gira al voltant dels seus desitjos i ..., sense adonar-nos, hem preparat el terreny perquè el nostre nen es converteixi en aquest petit tirà exigent i impacient. Per tant, no pensem que encara és massa petit, mai és massa aviat per ensenyar que a la vida cal saber esperar, encara que això pugui resultar molt frustrant.

Com ensenyo el meu fill a ser pacient ?

En primer lloc hem de revisar les nostres actituds i conductes, ja que els nostres fills són esponges que absorbeixen tot allò veuen al seu voltant, per tant, si nosaltres ens mostrem molt exigents amb ells, no ens ha d'estranyar que intentin ser com nosaltres. 

1 .Evitar demanar que el nostre fill faci les coses "ara". Si el que volem evitar és que el nostre fill ens demani les coses "per ara" hem d'intentar no actuar nosaltres de la mateixa manera.

2 .No premiar la impaciència. Si cada vegada que el nostre fill ens demana alguna cosa li concedim per evitar una de les seves rebequeries, estem fomentant la impaciència i l'exigència, per tant, intentarem no donar-li les coses que ens demana de forma immediata.

3 .Fomentar la paciència. Elogiar i recompensar qualsevol petita mostra de paciència del nostre fill. Fem-li saber que estem molt contents perquè ha sabut esperar.

4 .Definir el concepte de paciència. Quan són molt petits, els nens, no estan familiaritzats amb aquest concepte per això és convenient que els anem explicant el que significa. Per exemple podem dir: "Que bé, estàs sent molt pacient esperant que la mare acabi de recollir". D'aquesta manera estem ensenyant al nostre fill a saber esperar, a posposar els seus desitjos, a ser pacient, encara que ell encara no sigui conscient.

5 .Mantinguem la calma. Quan el nostre fill ens fa una rebequeria o comença a protestar perquè no aconsegueix allò que vol, hem de recordar que el nostre petit està aprenent una important lliçó : la paciència. Si demostrem amb la nostra actitud que som pacients aviat aprendrà a ser-ho ell també.

I finalment i no menys important, hem d'assegurar que el nostre fill entén que no és la seva insistència el que permet satisfer els seus desitjos. És a dir, encara que es passi tot el temps insistint i protestant o plorant, hem de fer saber que quan anem a fer allò que exigia ho fem perquè hem acabat de fer el que estàvem fent i no perquè estigués reclamant tota l'estona .

Fonts consultades per Sara Tarrés : Disciplina sin gritos ni bofetadas. Jerry Wyckoff - Barbara C. Unell.”

Crec que tot es pot aprofitar...  
Pares, se’ns ha girat feina! 
i tenim suggeriments de com fer-la!

Premis Nacionals de Recerca 2013

La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern de la Generalitat de Catalunya, convoca enguany els Premis Nacionals de Recerca, els quals tenen com a finalitat fomentar el reconeixement social de la ciència i, molt particularment, divulgar entre la societat catalana l'activitat científica dels investigadors i investigadores vinculats al nostre país.

Uns premis per fomentar la Recerca a casa nostra. El president de la Generalitat, Artur Mas, va destacar, en el lliurament dels Premis al Tetare Nacional de Catalunya, que “el camí assolit en recerca, ciència i transferència de tecnologia”, que considera com “un canvi radical positiu”, que permetrà al país que, en els propers deu anys, “puguem parlem de tu a tu amb els països més capdavanters del món”. “És un gran repte col.lectiu”, ha assegurat el president Mas, que ha destacat que aquest camí cap a l’excel.lència “permetrà construir una Catalunya que no sigui low cost, sinó d’alt valor afegit, de referència”, i que no estigui al servei d’uns pocs, “sinó que elevi el nivell mitjà sencer de la societat catalana”. “Això està al nostre abast probablement per primera vegada des de la nostra història col.lectiva”, i ha subratllat que el fet que encara ens queda camí per recórrer en l’àmbit científic “no ha de ser vist com una llosa ni un mur, sinó com un estímul”.

El Govern i la Fundació Catalana de Suport a la Recerca i la Innovació reconeixen amb aquests guardons l'activitat investigadora dels científics, amb la finalitat de fomentar el reconeixement social de la ciència i, molt particularment, divulgar entre la societat catalana l'activitat científica dels investigadors i investigadores vinculats a Catalunya. Aquests premis són la màxima distinció que s'atorga en l'àmbit de la recerca a Catalunya. Enguany, els guardonats han estat:

Elías Campo, Premi Nacional de Recerca 2013

Catedràtic d'Anatomia Patològica de la Universitat de Barcelona (UB), director de Recerca de l'Hospital Clínic de Barcelona i responsable de l'equip de recerca en Oncomorfologia Funcional Humana i Experimental de l'Institut d'Investiga-cions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS). Campo ha liderat els estudis de seqüenciació completa del genoma de la leucèmia i de l'epigenoma d'aquesta malaltia. Una recerca que ha permès identificar les cèl.lules que originen la leucèmia, el descobriment de nous mecanismes moleculars implicats en el seu desenvolupament i la millora del seu diagnòstic.

Isabelle Anguelovski, Premi Nacional de Recerca al Talent Jove

Investigadora Marie Curie de la CE a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La seva carrera acadèmica i professional s'ha centrat a abordar els problemes de la pobresa i l'equitat entre els grups afectats per desigualtats mediambientals a Europa, Amèrica Llatina i els Estats Units. Els darrers cinc anys ha desenvolupat la seva carrera a Barcelona, on estudia iniciatives que condueixin a la revitalització de barris i a la justícia mediambiental urbana.

Ara, Premi Nacional de Comunicació Científica

El diari Ara, un dels mitjans de comunicació amb major difusió de Catalunya, edita des del primer any de la seva creació un suplement dedicat a la divulgació de la ciència. Cada setmana es dedica un ampli espai a les notícies sobre recerca en el suplement Ara Ciència que s'integra en l'edició dominical del diari.

Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, Premi Nacional de Mecenatge Científic

La Fundació Josep Carreras contra la leucèmia té com a principal missió fer que, algun dia, aquesta malaltia sigui curable en tots els casos. En l'àmbit de la recerca, la Fundació, conjuntament amb les seves fundacions germanes a Alemanya, Suïssa i EUA, duu invertits més de 100 milions d'euros en investigació. Des de 2010, la Fundació impulsa, juntament amb la Generalitat de Catalunya, l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras.

KIC InnoEnergy Iberia, Premi Nacional al Partenariat Publicoprivat

KIC InnoEnergy Iberia, S.L., empresa creada el 2010, és una de les tres comunitats d'innovació i coneixement (KICs) impulsades per l'Institut Europeu d'Innovació i Tecnologia (IET). Amb seu a Barcelona, s'ha convertit en un excel.lent exemple de cooperació entre agents públics (Universitat Politècnica de Catalunya, Institut de Recerca en Energia de Catalunya) i privats (ESADE, Gas Natural Fenosa), amb el suport de la Comissió Europea.

Aquí podem llegir els guardonats enguany, el futur el tenim a les nostres escoles. Ajudem a que el talent hi floreixi i es mantigui l'inquietud per la recerca.

Aprendre a l'escola ?

Estudiar és una activitat que ens ocupa una part de la vida, aprendre ens l’ocupa tota.  Us transcriuré un paràgraf d’un llibre de José Antonio Marina, titulat “La educación del talento” que em sembla que il.lustra perfectament aquest tema de l’educació-aprenentatge. 

“..educar es la actividad fundacional de la especie humana a la que habría que definir como “la que educa a sus crías”. Esto es lo que nos caracteriza. La evolución biológica se ha prolongado con la evolución cultural, cuya esencia es la educación. Al nacer el cerebro de un niño es pura biología. Pocos años después, ha aprendido a hablar, a regular sus emociones, a establecer vínculos con los demás, a controlar su comportamiento. Se ha convertido en un ser cultural.

Asimila en un período asombrosamente breve lo que sus antepasados han conseguido penosamente durante decenas de miles de años. De esta manera, la educación se convierte en creadora de la Humanidad.” (fragment de la introducció, pàg. 11).

Pels alumnes d’Altes Capacitats l’escola tradicional és una mena de llosa. No s’adapta a les seves necessitats. Trobem molts nens i nenes desencantats perquè no els apassiona gens el que estan fent a la classe. No és que no vulguin aprendre... quan t’acostes a ells i els preguntes sempre et demanen fer coses interessants. Un nen de set anys em va comentar una vegada: “a l’escola repetim molt i fem moltes coses simples però no tenim temps per pensar, només repetim”. Com a pedagoga em va semblar una definició excel.lent del que es fa en moltes escoles. Per tal de que tots arribin, repetim fins que la majoria hagin assimilat perdent, i avorrint els de dalt i moltes vegades també als del mig. Treballem per la igualtat en la pitjor de les seves acepcions. Crec que igualtat no és donar el mateix a tots sinó a cadascú el que necessita per tal de que pugui desenvolupar-se. 

Aquests darrers dies he estat coneixent nois i noies d’altes capacitats, i per a tots la situació és molt semblant... a l’escola han perdut la brillantor als ulls de la descoberta que els torna en comptades ocasions i sovint fora d’ella. Els mestres que miren en són conscients i diuen “no vibra, no està il.lusionat per aprendre el que fem a l’aula, de vegades sembla absent...” Els que no hi veuen diuen “no pot ser d’altes capacitats perquè no és capaç de fer el que fem a l’aula...” i no se’n adonen que no és que “no pot” sinó que “no vol”. Quan estan en línia el canvi és tan espectacular que sembla mentida que tots els centres educatius no tinguin un bon protocol d’actuació per a les altes capacitats. 

Cal tornar a desvetllar als nens  i joves que l’han perdut aquesta màgia que representa el fet d’aprendre. Hem de fer una reflexió seriosa sobre el sistema educatiu que permet que alguns alumnes creguin que no poden aprendre, o no vulguin aprendre. 

Avui, dia de Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants, intentem connectar estudiar i aprendre. Felicitats a tots els estudiants i als que haurien de ser-ho!

5 accions que ajudarien al desenvolupament del talent

El professor Javier Tourón presenta en el seu blog “Talento y Educación” una entrada que em sembla molt suggeridora que titula “5 acciones que ayudarían al desarrollo del talento” en un llunyà març del 2012. De fet, tot són passos cap a l’educació del segle XXI per deixar definitivament enrera el segle passat. En un món canviant, i en projecció, cal ser conscients que necessitem fer coses diferents si volem resultats diferents. Això tothom ho té clar... i el paper ho suporta tot però... com passar a la pràctica? Javier Touron ens suggereix algunes accions, unes estan a les nostres mans, altres les haurem de demanar a tercers però el moviment es demostra estant en camí.

“1. La escuela, el sistema educativo, tiene que ser proactiva y no reactiva. Esto significa que han de establecerse planes sistemáticos y periódicos de identificación de los más diversos tipos de talento (desde luego y de modo prioritario el académico o intelectual, que directamente afecta a la escuela). El talento que no se identifica no se puede promover, y si no se interviene educativamente éste no se desarrollará.

2. Promover programas específicos de alto rendimiento para los alumnos más capaces o con un grado de talento que así lo exija. Los centros educativos deberían venir obligados a tener un plan de atención a los alumnos más capaces, del mismo modo que lo tienen para atender a otras necesidades específicas.

3. Procurar la implicación de los agentes sociales en el desarrollo del talento, dentro y fuera de la escuela. Los centros educativos tiene un gran papel que jugar, pero es preciso entender que harán falta programas especiales que deberán desarrollarse en colaboración, pero fuera de la escuela, contando con centros específicos para ello, y con la cooperación de otras instituciones educativas y productivas de alto nivel: universidades, centros de investigación, empresas tecnológicas, etc. La construcción social es tarea de todos, el desarrollo del talento también.

4. Promover una ley de mecenazgo que anime a los agentes sociales a colaborar económicamente en el desarrollo de un programa de identificación y desarrollo del talento de amplio alcance, que favorezca una educación de calidad para nuestros jóvenes desde la enseñanza primaria y secundaria, para que a la Universidad y otros niveles superiores lleguen excelentemente formados. Solo así es posible esperar que algunos de nuestros jóvenes más capaces destaquen en la Universidad y, después de ella, en el mundo empresarial y de investigación del más alto nivel.

5. Toda esta estrategia no puede ni debe imponerse ni a las escuelas ni al sistema educativo. Debe proponerse para que se sumen los que deseen hacerlo, desde la iniciativa social y desde la administración, y que ello sirva de aliciente para que otros se sumen a quienes quieran ser pioneros. “La excelencia en educación es una meta alcanzable, y a un costo razonable (…). El éxito se producirá en aquellas personas y países que sean rápidos en sus adaptaciones, lentos a la hora de quejarse y que estén abiertos al cambio” (Scheleicher, 2007, p. 6, Education Report, Mackinsey).”

La formació és la clau

He trobat aquest post a Augere Conversations. En diverses ocasions parlem de la necessitat imperiosa de la formació permanent dels docents en l’àmbit de les Altes Capacitats. En aquest document es parla també de la formació inicial, ambdues són essencials. Reprodueixo literalment el post penjat ahir, 23 de gener, per Alejandra Sánchez Yagüe que és coach co-activa ACC-CPCC, PNL Practitioner i Mindfulness Trainer i directora de Mindtraining en el blog d'Augere Conversations.

¿Qué hay detrás del fracaso escolar de los superdotados y de las altas capacidades?

“El Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña y el Colegio de Pedagogos de Cataluña quieren manifestar la enorme y vital importancia de una adecuada formación de los profesores para tratar con estudiantes superdotados y con altas capacidades (AC).

Estos Colegios Oficiales, mediante sus «Grupos de Trabajo de Superdotación y Altas Capacidades», llevan trabajando desde el año 2004 en la concienciación sobre las necesidades especiales de los alumnos con altas capacidades. Estos Grupos de Trabajo realizan una labor interdisciplinar que une a psicólogos, pedagogos, psicopedagogos y asociaciones de padres que lo componen, y su misión es mejorar la calidad y la intervención educativa en torno a las AC.

Este grupo se creó con la voluntad de difundir la necesidad de considerar a los niños con superdotación y AC como niños con necesidades educativas propias de la atención a la diversidad y realizar investigaciones en el campo de la intervención, especialmente en el ámbito escolar, con el objetivo de ofrecer asesoramiento a los profesionales de la educación que intervienen en el proceso educativo de estos niños.

El estudiante de AC, si no encuentra la motivación para trabajar, cae en la apatía hacia todo lo que representa el aprendizaje escolar y puede llegar no sólo al fracaso escolar, sino también a padecer diversos problemas psicopatológicos, como trastornos de ansiedad, depresión, etc., ya que suelen sentirse aburridos ante la enseñanza repetitiva que con frecuencia se imparte en los colegios y es frecuente ver cómo alumnos que son superdotados sufren en la clase, pues no pueden dar rienda suelta a su creatividad ni ver saciado su deseo de aprender y de nuevos retos intelectuales, a la vez que se sienten totalmente incomprendidos no sólo por sus compañeros de clase, sino también (lo que es más grave) por sus propios profesores, que en teoría deberían ser quienes le ayudaran en el proceso de aprendizaje, pues debido a la falta de formación en este ámbito, siguen todavía (en pleno siglo XXI) cayendo en todos los estereotipos que existen alrededor de este grupo de población que, de hecho, es mucho mayor del que generalmente se cree: todos los estudios realizados desde el año 2000 hasta la actualidad indican que alrededor del 15 al 20 % de la población mundial está dotada con algún tipo de alta capacidad, y no el 2-3 %, como se creía…

Son muchos los profesionales de estos grupos de trabajo que afirman que algunos de los niños que acuden a su consulta tienen rechazo a ir al colegio, cuando no auténticas fobias escolares, debido sencillamente a que se aburren muchísimo, pero no se aburren como a cualquier otro niño en un aula puede pasarle de vez en cuando; estos alumnos con AC se aburren debido a que o bien las enseñanzas que ofrecen los profesores las saben ya de sobra, o bien porque a la primera explicación del profesor ya lo han entendido y no necesitan repeticiones de lo mismo. Ellos simplemente quieren ser espontáneos, auténticos y dar rienda suelta a su creatividad. Estos niños son como esponjas que se empapan de todo aquello que les gusta e interesa. «Si se le pide a un niño que dibuje un cuerpo humano y éste hace un muñeco articulado, el profesor le dice que no ha seguido sus instrucciones. Si se le pide que dibuje un árbol y éste hace un bosque lleno de pájaros y mariposas, el profesor le reprime.»

A lo largo de estos últimos años, los miembros de estos Grupos de Trabajo han llevado a cabo un «Protocolo de identificación de niños con altas capacidades intelectuales», así como una «Guía para la detección e intervención educativa en los alumnos con altas capacidades intelectuales», destinado especialmente para los maestros y profesores, que son de libre acceso y están «colgados» en la página web tanto del Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña como del Colegio de Pedagogos de Cataluña.

Otros miembros han escrito libros («Tarragó, S., Arroyo, S. y Martorell, M. (2009). Los superdotados. Barcelona: Terapias verdes», o «Carreras, L., Castiglione, F. y Valera, M. (2012). Altas capacidades intelectuales: la asignatura pendiente. Barcelona: Horsori») en los que destaca siempre la idea de la imperiosa necesidad de la formación en AC de los docentes que se ocupan de nuestros hijos para que dejen de existir estas graves lagunas que llevan a dejar de lado los talentos que existen en nuestras escuelas y que, ciertamente, provocan que una elevada proporción de ellos se acaben malogrando.

Por tanto, desde los Grupos de Trabajo de Superdotación del Colegio Oficial de Psicólogos de Catalunya y del Colegio de Pedagogos de Catalunya, se insta a llevar a cabo una reforma en los planes de estudio tanto de las facultades de Pedagogía como de Psicología, Magisterio y Ciencias de la Educación, con la finalidad de incluir por lo menos una asignatura que explique la realidad diferencial de los alumnos con AC y ayude a estos profesionales que posteriormente deberán intervenir con nuestros alumnos a tomar conciencia de las necesidades especiales que tienen, y darles herramientas para que sean capaces de identificarlos (pues la mayoría suelen pasar totalmente desapercibidos) y tratarlos de la manera que requieren.”

Entre els núvols... surt el sol!

Sovint hi ha gent que veu el got mig buit, o de vegades buit del tot. Realment, de vegades, al nostre voltant només trobem desert, en relació a les altes capacitats: professionals que segueixen confonent rendiment i capacitat, companys que fan el buit al que és diferent, alumnes que s’avorreixen perquè a l’aula es repeix el que ja saben fer,  famílies angoixades que voldrien ajudar als seus fills però no saben com...

Però no tot és gris... estem voltats de colors!

Aquest migdia he tingut una entrevista amb el director de l’Àgora International School de Sant Esteve Sesrovires, Ignasi Bau, i la psicòloga de l’escola, l’Adriana Aulet. Hem estat parlant d’educació, de les dificultats, dels reptes però sobretot del camí que ens queda per fer als qui ens prenenm seriosament el privilegi de treballar amb persones que creixen cada dia, i de les ganes que teníem de continuar el camí també en l’àrea de les altes capacitats. L’educació inclusiva també mira amunt en aquesta escola. Formació, seguiment, treball en equip, desplegar els nostres recursos i deixar que els infants i joves despleguin també les seves ales per poder volar. Ha estat molt enriquidor i engrescador. Entre tanta grisor i en un dia plujós d’hivern us puc assegurar que he sortit amb l’impressió que dins d’aquelles aules hi brillava el sol. Un equip de mestres engrescat, un objectiu clar i una direcció ferma. Tenen un projecte propi molt ben treballat. 

Quina sort tenen aquests alumnes que tenen un equip de docents que segueixen buscant cada dia com millorar la seva feina. 

No patiu, no està tot perdut... com en aquells llibres d’Astèrix on vèiem la lupa sobre aquell petit poblat de la Gàl.lia,  en molts racons del nostre país trobem equips que estan en camí... Jo avui, al Baix Llobregat n’he trobat un!  

Tornada a l'escola

Avui, primer dia de classe hauria de ser un dia molt feliç en la vida de qualsevol infant o jove. Tornar a la normalitat, a la rutina, retrobar-se de nou amb els companys, reprendre l’activitat escolar haurien de ser motius d’alegria i satisfacció però en molts infants i joves d’altes capacitats no és així.

No és només el canvi d’horari, la separació dels pares, o passar a fer el que toca... a més de la combinació d’aquests tres factors s’hi afegeix un quart que és el record d’experiències escolars no positives o mals moments. Aquest quart pesa molt perquè sovint no és una experiència puntual sinó més permanent en el temps, repetitiva,  i en la qual  han de tornar a entrar.

Podem detectar aquesta situació en l’expressió del propi infant que sol verbalitzar les coses d’una manera sintètica i elaborada sobretot a la família quan s’ha creat un clima de confiança. Sovint trobem problemes psicosomàtics (mals de cap, mals de panxa...), problemes de caràcter (s’enfaden  més, estan més irritables, menys comunicatius...). Aquestes situacions afecten a la seva relació amb l’entorn, al seu autoconcepte i al seu rendiment (quan no fan  el que toca).

Què podem fer els pares?

- Estar atents als canvis.No cal cridar al mal temps, però cal saber llegir entre línies. Coneixem als nostres fills i sabem quan els passa alguna cosa encara que no puguem definir bé el què.

- Escoltar sempre, sense bombardejar a preguntes. Practicar l'escolta activa. Quan preguntem cada dia: com t’ha anat? Hi ha hagut alguna cosa que no ha funcionat com voldries? Has tingut algun problema? Som tendenciosos. L’infant buscarà alguna cosa, potser construirà algun problema per explicar-nos. Però si en canvi fem les preguntes en positiu estem posant l’accent en les coses positives. Això no vol dir evitar el que no funciona sinó fer veure a l’infant que a l’escola hi ha coses positives i negatives. Podem gaudir de les situacions positives i alhora treballar, els adults i els infants, per minimitzar-arreglar-suportar les negatives.

- Durant els temps de vacances podem fomentar el contacte per mantenir o millorar les relacions socials amb els companys de classe, o enfortir altres relacions amb amics de fora de l’escola, de l’estiu, família, que també tenen altes capacitats...

Dins del grup dels alumnes d'Altes Capacitats es donen casuístiques molt diferents. Hi ha molts infants i joves d'altes capacitats que avui s'han llevat emocionats i contents per la tornada a l'escola. Els hem d'acompanyar i si es presenten problemes definir-los i afrontar-los però si no hi ha dificultats no cal provocar-les. 

Fem que sigui un bon any per les altes capacitats

Comencem un nou any. Novament és temps de fer-nos preguntes per confirmar la direccionalitat de les nostres accions. Anem sumant anys en l’atenció als infants i més concretament als de altes capacitats i, tot i així, encara hi ha qui es pregunta per què cal fer alguna cosa diferent amb ells... Dons bé, aquí teniu unes quantes respostes....

-  Perquè el talent que no es conrea es perd. Intenteu tenir una planta trenta dies sense regar o a les fosques... quin serà el seu procés? Intenteu tenir un amic sense comunicar-vos amb ell durant anys... com serà la vostra amistat? És molt senzill veure-ho en altres situacions. La planta, l’amistat: cap d’elles perd la seva essència. Malgrat l’abandó  la planta ho continuarà sent i l’amic, si en el seu moment ho va ser de veritat, podrem amb esforç reprendre la situació;  però si no hi fem res... es perdran.

- Perquè és just donar a cadascú el que necessita. En això consisteix el principi d'igualtat d'oportunitats. Cal trencar amb la idea que igualtat és donar a tots el mateix. Actuar d’aquesta manera només perpetua les desigualtats: uns no hi arriben i els altres no en tenen prou. En una classe d’infants de la mateixa edat no tots mesuren i pesen el mateix, no porten tots el mateix número de sabata. 

- Perquè fomentar un sistema educatiu que promogui l'excel.lència millorarà l'educació de tots. No podem continuar amb un sistema que ens iguala per baix i que  aconsegueix avorrir als infants amb les repeticions i la metodologia anacrònica.

- Perquè els nens i joves amb talent només aconseguiran un desenvolupament personal ple si se'ls permet desplegar tot el seu potencial intel.lectual sense barreres. Necessitem eines, una nova concepció de l’educació. No ens podem escudar en la manca de recursos, comencem amb els que tenim i posem-los en marxa. El segle XXI ja fa dies que ha començat però de vegades sembla que seguim instal.lats en el segle XIX.

- Ho veiem molt clar en el camp esportiu, artístic o musical: Pedreres Esportives , Conservatoris de Música ... Per què no donar suport a aquesta mateixa filosofia en l'àmbit de les Ciències, les Humanitats, la Tecnologia, etc... ? Proposem un lloc on es pugui exercitar, investigar, crear, aprendre, ensenyar amb intensitat. 

- Perquè és urgent trencar amb els mites i prejudicis socials que frenen el seu reconeixement i desenvolupament. Ja hem parlat dels mites i prejudicis en posts anteriors i ens mostren el que cal superar en la nostra societat.

- Perquè el talent dels més capaços posat al servei de la societat liderarà la construcció d'un futur millor per a tots. Tots veiem la necessitat imperiosa de millora, d’un lideratge ferm, de noves propostes però necessitem persones que es posin al davant, que estiguin preparades, que vulguin assumir els reptes, que estiguin preparades, que estiguin en primera línia o en segona reforçant les propostes... és moment de mirar endavant  sense excuses i posar-nos en marxa.

- Perquè viure d'esquena a l'existència de joves amb alta capacitat suposa desatendre a Espanya a més de 400.000 nens. Estem en un moment en el qual ens omplim la boca d’atenció personalitzada però desconeixem molts infants i per tant no els poden donar el que necessiten... 

No hi ha temps per perdre. Aquest 2014 ha de constituir un punt d’inflexió en el coneixement i atenció a les altes capacitats. Cal fer servir totes les eines que estiguin al nostre abast per fer arribar a les famílies i a les escoles la necessitat de conèixer aquesta situació i tractar-la com mereix.

Hi ha moltes persones atentes i sensibilitzades amb aquesta situació però es senten soles. Cal posar-les en contacte. Som molts els que volem treballar per millorar la nostra societat i aquest és un pas essencial.