Com podem millorar la baixa tolerància a la frustració? (Pares i docents)

Aquesta és una de les preocupacions més importants entre les famílies que tenen fills amb altes capacitats: la manera d’enfrontar l’error, el fracàs i la frustració. Trobem tres grans grups en el moment d’afrontar aquesta situació (el segon i el tercer els dividim en dos grups):

a.- els que els fa tanta por que ni ho intenten.

b.- els que quan s’hi troben es queden paralitzats.

c.- els que quan s’hi troben fan servir la negació o la fugida.

d.- els que quan s’hi troben els esperona a millorar

e.- els que quan s’hi troben els esperona a millorar i fins que no ho aconsegueixen no paren.

Anem a fer propostes per treballar aquestes situacions. Us proposem que parleu amb ells en calma, fora de la situació en la que veiem la seva afectació. Parlarem amb el seu cervell que ens entén sempre i li donarem possibilitats. A partir d’aquí el seu cap i ell s’hauran d’anar posant d’acord i haurà de triar com fer-ho i posar fil a l’agulla. Com que no poden deixar de pensar, ho aprofitem i això serà bona llenya per cremar en aquest forn que no para. Hauran de fer seves aquestes idees i triar les solucions que vegin possibles i que s’adiuen més al seu estil.

A  a.- Pels que no ho intenten. Els podem explicar la història d’Edison amb la bombeta que la va viure com “trobar moltes maneres de no fer una bombeta” fins que en la darrera ho va aconseguir. Plantejar l’error com a company indestriable de l’èxit. Pensar què hauria passat si hagués abandonat abans ( a la primera, a la tercera, a la darrera abans de l’èxit).El fracàs és necessari perquè és la manera d’avançar. Però en la nostra cultura no tenim tradició de valorar-lo. Als Estats Units, per contra, està molt ben valorat perquè quan algú intenta noves coses, encara que no l’encerti està en un camí de millora que el farà créixer a ell i a la disciplina que treballa. A partir d’aquí necessitem temps perquè ho ha de pair. En un segon temps podem parlar de què farem quan ens hi trobem.

 b.- El primer suggeriment també serveix pels que es queden paralitzats. Sovint està molt mediatitzat per les opinions dels altres. Creuen que els companys riuran si s’equivoca. Estan pendent de les mirades dels altres. Habitualment els seus resultats són molt bons i creuen que no s’ho poden permetre. Cal reforçar el seu autoconcepte i alhora treballar el grup.

 

C   c.- Pels que fan rebuig, negació o fugida cal acompanyar-los a encaixar-ho. No és culpa dels altres, ni estava mal plantejat, ni n’hi ha molts que també ho han fet malament. Cal responsabilitzar-se de les seves respostes i si cal demanar disculpes, encaixar i recomençar.  Alguns creuen que és més qui més crida o qui més espai ocupa però ni és cert ( potser en un primer moment, sí), ni és bo (mai), però això no vol dir que haguem de permetre que els altres s’abraonin. El cop de porta no és la solució.

 

D  d i e.- Els qui s’enganxen a l’error per arribar a la seva superació també presenten un problema perquè es pot convertir en una obsessió que fa que mai estiguin contents. Sempre en volen més. Oi que semblaven els bons? Dons només ho són quan tenen mesura, quan saben parar...

 

Potser podem començar amb petits reptes en espai segur, a casa. I a mida que els vagi superant podem demanar reptes en entorn obert en els que ell pugui analitzant la situació i prenent mesures.

Els errors i fracassos són inherents a la vida. Quan aprenem que estan allà, aprenem també que no ens haurien de descol·locar. Cal aprendre a analitzar les situacions per poder-les afrontar. No es tracta de treure les pedres del camí, sinó d’identificar-les per poder decidir què en farem: sortejar-les, vorejar-les, saltar-les... ells han de trobar la seva manera d’afrontar-les.

 

Fem esport? L'esport i les altes capacitats (Pares i Docents)

Potser aquesta setmana amb aquesta calor de juliol el tema hauria de ser: “Ens hidratem prou?”. Però tenia el tema de l’esport preparat i com a reflexió em sembla molt interessant.

Un dels mites de les altes capacitats intel·lectuals és que tenen la possibilitat de ser molt bons en temes cognitius però no en les coses que es refereixen a l’ús del cos i l’educació física és la matèria en la qual els és més difícil destacar.

És cert que els que són més intel·lectuals porten moltes hores de diferència de pilota amb els seus companys: temps de lleure, temps de pati, extraescolars... Però això es refereix únicament a la manca d’exercici o a la preferència per altres activitats que fan que l’esforç físic algunes vegades desaparegui de la seva agenda, si els pares no estan atents o quedi relegat als temps d’educació física de l’escola.

Ens diuen que és molt bo el moviment, la pràctica esportiva continuada i sistemàtica per l’equilibri de les persones de totes les edats. Amb aquesta pràctica s’alliberen hormones que són beneficioses per aconseguir el benestar físic i psíquic. Però aquesta pràctica és complexa en infants i joves  d’altes capacitats intel·lectuals perquè molts d’ells han evitat el moviment durant molt de temps i la diferència amb els seus “iguals” és enorme.

Moltes vegades intentar entrar en un esport d’equip en edats avançades (quan la resta del grup ja fa anys que practica aquests esport) és clarament contraproduent perquè li falten moltes hores “de vol o de pilota” per posar-se a nivell. Serà el dolent, no li passaran la pilota, li recordaran totes les seves errades i la manca de destresa de manera poc delicada...Però també tenim altres nois que tenen sort com l’O que va començar en el futbol molt tard ( a 1ESO) però que el seu entrenador va saber veure que malgrat li faltaven moltes hores per ser un bon jugador tenia alguna cosa que els altres no tenien: veia els espais i les jugades, els patrons en els exercicis, el per què dels entrenaments. Per tot això li va dir que potser havia arribat tard com a jugador però que seria un excel·lent entrenador i li va proposar estar de segon d’un equip de petits. Li van proposar formació com a entrenador i està de segon entrenador en un equip de benjamins. La possibilitat d'entrenar, arbitrar o ser jutge em¡ sempre

Però hi ha altres opcions malgrat algunes estiguin tancades d’entrada. Els infants i joves amb alta sensibilitat solen evitar la natació i altres esports d’aigua pel soroll, la humitat o la xafogor que sol fer a les piscines cobertes.

Els esports individuals o de contacte amb la natura solen ser bones opcions. De l’atletisme (especialment la marxa o el cross) fins la bicicleta de muntanya passant per la vela poden ser bones opcions.

També la dansa ( que de vegades rebutgen pel seu component repetititu en el moment d’assajar un espectacle o festival) tant en la seva versió clàssica com el ballet, urbana com el hiphop o tradicional com l’esbart, sardanes, bastoners o balls de gitanes...

L’esplai és una versió intermitja entre l’esport i les relacions socials en les que el moviment té una presencia important, sense el valor competitiu, a través dels jocs i excursions el cap de setmana.  

També podríem valorar la possibilitats d’esports coneguts com a minoritaris ( el tir amb arc, l’esgrima, la gimnàstica artística, el tennis...) o els esports englobats en les arts marcials  en els que la disciplina i la relació amb els altres sempre hi són presents.

Per altres es millor començar poc a poc en activitats en família com sortir a caminar, a córrer o amb la bici. Solem recomanar aquesta opció quan tota la família ha de posar l’exercici a l’agenda. Val molt la pena, per cohesió familiar i per salut.

En tenim d’altres que des de petits tenen l’esport integrat i són aquells que porten una colla d’anys practicant esports amb força traça i que ningú diria que tenen altes capacitats intel·lectuals seguint amb el mite que dissocia el fet cognitiu i l’esportiu.

Enguany amb l'èxit del futbol femení del Barça comença la visibilitat de l'esport en les nenes que requereix un post a part.

Novament una gran diversitat perquè aquest no és un punt en el que trobem l’alta capacitat però sí que en podem veure el seus efectes: la persistència en la tasca, o no; l’esforç, o no; la relació amb l’entorn i amb els altres, o no...

Necessitem parar (Pares)

 

Parar de tant en tant, en aquests món que gira tan de pressa, és imprescindible. Els adults sembla que anem sempre corrent: feina, família... i necessitem parar per observar què estem fent i si coincideix o no amb el que volem fer.

A casa, amb els fills... realment fem el que volíem fer o la vida ens viu i ens trobem fent o dient allò que pensàvem que mai faríem o diríem. Tenim la família que volem? Quins valors la sustenten? Quins valors vivim i transmetem? Estem on volem estar? Si la resposta és NO, hem de fer un cop de timó i començar a planificar com ho farem , amb el que tenim, per arribar on volem anar.

Desgraciadament no podem demanar un any sabàtic per posar ordre. Segurament ho haurem de fer mentre tot segueix girant. Per això, sempre que sigui possible hem de partir dels elements que tenim. Us proposo fer un anàlisi d’una setmana per identificar els punts de millora i posar-ho en comú amb la parella. Si tenim fills d’altes capacitats potser també ens indica que potser un dels progenitors o tots dos són d’altes capacitats amb el que implica d’intensitat que ho fa tot més distrets.

L’observació ens porta a l’anàlisi i la reflexió. Una observació amb mirada objectiva ens mostrarà en quin punt estem realment, no on voldríem ser sinó on som. És un bany de realitat. Quan comparem el que volíem i el que tenim apareix la feina de planificació que podem i volem fer per acostar-nos al nostre objectiu.

Treballem amb material viu (nosaltres i els nostres fills) i amb les seves relacions entre ells. Per tant necessitem afinar l’escolta activa i l’observació per no quedar-nos en el que volem veure sinó en veure la realitat. Necessitem que hi hagi una base i un clima que permeti la comunicació real i no només que ens diguin el que volem sentir. No és fàcil però és apassionant. És estil de vida.

Quan assignem un temps per a la formació personal: lectures, assistència a Escoles de Pares o conferències, treball amb un interlocutor vàlid... Aquestes activitats impliquen donar un temps i un espai a l’observació, reflexió, contacte, acció...

Les Escoles Pares ens afegeixen informació i en paral·lel el temps de silenci en el que poder dedicar a nosaltres i a la nostra família. També ens aporten el contacte amb altres famílies amb vivències o interessos semblants. La relació amb altres famílies amb fills d’altes capacitats ens mostren altres maneres de fer les coses, de resoldre temes, repensar-los i revisar-los.

La relació amb un interlocutor vàlid que coneix la situació i les possibilitats serveix per afavorir els suggeriments de com podem posar fil a l’agulla per anar d’A a B.

Quan tenim infants i joves d’altes capacitats a casa ens observen intensament, ens saben llegir entre línies i sovint xuclen les nostres preocupacions i sense voler els revolucionem si no estem en les millors condicions. Els contaminem amb molta facilitat.  Per això és essencial que els seus adults de referència estiguem en les millors condicions possibles. Ara és el moment, és el nostre moment i l’hem d’aprofitar. 

Una processó infinita de professionals (Pares i Docents)

Hi ha famílies que arriben a la identificació de les altes capacitats dels seus fills després d’un seguit de professionals que van intuir mil altres coses que sovint no van poder confirmar perquè hi havia característiques comunes però no concloents. Van fer un pelegrinatge infinit amb un desgast personal i econòmic més que considerable.

Molts comencen amb el moviment i la intuïció d’un TDA amb hiperactivitat que no acaba de consolidar. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per aquests la possibilitat és el trastorn d’aspectre autista, fins fa uns anys Asperger. 

Aquesta va ser la intuició d'una maestra de P1 amb una nena que pasejava entre els seus companys i no s'hi relacionava ni amb ells ni amb els materials que se li proposàven. Ningú li va preguntar res ni a ella ni a la família. Nomès es va fer una derivació per confirmar possible autisme. Però, res més lluny de la realitat i ho vam poder parar a temps- La nena preguntava a casa "per què he d'anar a una classe en la que ningú parla, juguen amb coses estranyes i no crec que saben con cosas extrañas y creo que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets perquè sempre estàn a terra". Acabava de fer dos anys, era el mes de febrer. Però aquesta nena parlava pels colzes a casa i a l'escola mai va dir una paraula fins aquests moment perquè entenia que a l'escola la comunicació no funcionava amb paraules.   

Per una família de Ripollet aquest episodi va durar set anys. Quan a la fi vam fer la identificació d’altes capacitats el mateix noi ja em va dir que “ja els deia que no era el que deien però ells insistien...” quina pena que molts professionals no contemplin la possibilitat de les altes capacitats.

Les altes capacitats són les grans oblidades perquè, fins i tot entre els professionals (psicòlegs, pediatres, psiquiatres...), hi ha molt desconeixement i prejudicis o mites que condicionen la visió. Si no hi ha alt rendiment, no ho és. Si no hi ha dificultats de relació, no ho és. Si no hi ha un nen lletraferit al darrera, no ho és. I és cert, no és moltes d’aquestes coses.

En aquests moment sabem que entre les característiques hi trobem un bon coeficient intel·lectual però i si el que tenim és una bona intel·ligència motriu, musical o espaial? Tenim també altres característiques que són molt freqüents i molt potents alhora de fer la identificació: la seva intensitat; la rigidesa; la hipersensibilitat sensorial, emocional, imaginativa, psicomotriu, cognitiva, que va definir Dabrovski; la necessitat de comprendre la realitat i les grans paraules com la justícia, la veritat o el sentit de la vida; el seu aprenentatge autodidacta, fent relacions o a salts. Solen gaudir amb l’aprenentatge, tenen gran curiositat (si no es hi hem apagat); volen anar sempre més enllà... però sovint tot això queda plegat perquè quan descobreixen que són diferents i que “molesten”, es senten diferents i vulnerables, i s’amaguen mimetitzant-se amb la paret. Sobretot les nenes, que posen per davant la vida social a la seva pròpia vida. Després d’amagar-se, es van apagant, i perden la seva essència, deixen de ser el que són per ser el que creuen que els altres esperen d’ells. De tant amagar-se perden la seva essència. Alguns només la recuperen quan identifiquen als seus fills i reconeixen en ells alguns dels seus traços d’infantesa. Alguns, en aquell moment es decideixen, per fi, a ser qui són realment. Mai és tard, però no podran recuperar el temps perdut i això no els hauria de passar als seus fills, oi?  

   

Del que volem al que necessitem (1) (Pares i docents)

Sembla que hi hagi una edat per a cada cosa  però els infants i joves d’altes capacitats trenquen aquestes estadístiques i pot ser que no sempre en el mateix sentit. Si bé és cert que molts comencen a parlar molt aviat i molt clar, i abans del que és habitual n’hi ha d’altres que començaran més tard però ho faran amb més concreció i precisió i amb una millor pronuncia.

Després ja solen anar a una velocitat més que considerable que podria fer que alguns es perdessin "coses" que no s’haurien de perdre.

Tenim infants d’infantil que gaudeixen dels jocs tranquils, i d'activitats de l’ordinador, dels documentals de la tele, o de qualsevol plataforma fent activitats de caire cognitiu evitant tota activitat física. Els espais oberts, com el parc, no formen part de la seva zona de confort mentre que són l’espai preferit de la majoria d’infants.  Haurem d’aconseguir que es trobi bé al parc i al sorral i integri aquests espais en el seu dia a dia. Aquí tenim el que volen i el que necessiten.

Al D., de 4 anys, li vam programar una estona setmanal al parc els divendres al sortir de l’escola. L’objectiu era doble: relacionar-se amb els companys (que mai està de més tot i que la seva relació amb els companys és prou bona) i que gaudeixi del joc a l’aire lliure (gronxadors, sorral, pilota...). Durant tot el curs  cada dijous en D. deia: "demà plourà?". Durant mesos no va ser una activitat que desitgés, tot i que cada vegada s’ho passava millor. El pare l’acompanyava i l’introduia, si calia, en els jocs. Un bon dia, un dimarts del mes de maig va dir: "tinc ganes de que sigui divendres per anar al parc". El parc va passar a estar entre els seus jocs i llocs possibles, tot i que crec que mai va ser el seu preferit, però no era l’objectiu. Un nen o una nena d’infantil o de cicle inicial ha de poder anar al parc content/contenta pel que hi pot fer i pel qui s’hi pot trobar. 

No hem d’oblidar el cos, ni les mans, ni els peus... Tenim infants d’altes capacitats intel·lectuals que prefereixen fer servir només el cap. En temps de creixement necessiten que aquests sigui harmònic. Ja tindrem temps d’especialitzar-nos però mai hem d’oblidar el cos.

Per això sempre haurem de complementar l’agenda familiar amb un temps el cos fent esport, anant a passejar, anant a la platja o a la muntanya, anant en bici o en patins... Per famílies urbanites cal que posin al calendari un temps de natura triant el que més els agradi, el que sigui possible... però és molt important que els infants i joves d’altes capacitats cuidin el seu cos i la seva relació amb la natura.