Preparem les vacances de Nadal en família (Pares)

Les vacances de Nadal tenen tot un seguit de festes assenyalades i unes activitats afegides. No deixen massa dies lliures però sí els suficients perquè estiguin organitzats o no. Hi ha infants i joves que necessiten saber què faran... altres prefereixen improvitzar però amb certa xarxa.   

Els temps de vacances passen volant. Sovint se’ns esculen de les mans com l’aigua i alguns dels nostres infants i joves d’altes capacitats arriben a la tornada a l’escola o a l’institut amb la sensació de que el temps ha volat o el que és pitjor, que l’han perdut i no han fet el que volíen.

Us proposo una activitat perquè no tingueu aquesta desagradable sensació. Una activitat amb quatre temps: fer la llista, reunir-nos per decidir, gaudir de les vacances, i avaluar com ha anat. La feina dels adults és organitzar i fer que l’activitat i les vacances siguin un èxit.

Potser podríem començar per reunir tota la família i explicar aquesta activitat. Ens agradaria que tothom pogués gaudir de les vacances de Nadal i hem pensat fer-ho de la següent manera: 

- D’avui a diumenge cadascú farà una llista de les coses que li agradaria fer durant aquestes vacances ordenat per preferències.

- Diumenge a les XXh hi haurà reunió familiar per parlar de les vacances. Cadascú portarà la seva llista i veurem com les podem lligar i aconseguim proposar unes vacances on tothom s’hi trobi bé.

- Dimarts comencen les vacances i es posa en marxa el pla.

- El diumenge després d’acabades les vacances farem l’avaluació de l’activitat. Com ha anat, què hauríem pogut fer diferent, quines coses han anat molt bé, quines no han anat bé... i ens servirà per tenir-ho en compte per a les properes vacances.  

Podríeu proposar a tots els membres de la família que pensessin d’avui fins diumenge què els agradaria fer durant les vacances de Nadal. Hi ha coses que no es poden moure: la feina dels pares, els deures de l’escola, el casal o el campus, les celebracions pròpies del Nadal... però la resta... queda un petit espai pels nostres desitjos (de tota la família). Seria bo que tothom preparés una llista amb les coses que li agradaria fer ordenades per ordre de preferència. Si hi ha infants petits també podem preparar-la junts i escriure la seva llista de manera que la puguin portar a la reunió. Cal deixar clar que són suggeriments i que tothom serà escoltat però potser no tot serà possible. 

A la reunió de diumenge tothom hi arriba amb la seva llista. Els pares o els germans grans han preparat un calendari d’aquests dies amb les coses fixes. A partir d’aquí, cadascú explica la seva llista. Un cop escoltades totes podem començar a fer el trencaclosques. Aquí depèn molt de l’edat dels infants. Els pares podem recollir les dades i en un altra moment presentar una proposta per poder-la comentar. O podem treballar-ho entre tots. O deixar els adolescents que facin la proposta...dependrà de cada família. Però el que sí que és important és que tothom es senti escoltat i que s’han atès algunes de les seves propostes. Algunes són possibles, altres es poden combinar, i n’hi ha d’impossibles. Important tractar totes les propostes amb delicadesa.

Un cop ja ho tenim tot quadrat ho podem posar en marxa a partir de dimarts. No està escrit amb pedra, és una proposta viva i mòbil. També hi podran entrar activitats d’última hora que no estaven previstes i que desplaçaran a les previstes, o no. Vosaltres decidiu en funció del que va venint. La vida no és només previsió per aquesta és important per poder fer el que hem acordat. Recordeu que estem ensenyant a ser flexibles però no arbitraris... Els nostres fills aprenen més del que fem que del que diem i ens observen sempre.

Després de les vacances, uns dies després per evitar una avaluació en calent podem revisar com ha anat. Tothom té veu però ha de ser objectiu i ser capaç de trobar coses bones i a millorar. Ni en la pitjor de les situacions s’ha de llençar tot...

Espero que aquesta activitat us permeti descansar, llegir, escoltar música, cuinar, investigar, badar, fer esport, jugar amb jocs de taula, anar al teatre i a passejar... gaudir de la vida familiar i tenir unes estones d’intimitat, i arribeu al final de les vacances contents del que heu viscut. Bones vacances!

Fem la Carta als Reis (Pares)

La nostra tradició és cristiana i malgrat el que creguem personalment arriba el moment de fer la Carta als Reis. Els nostres infants i joves no es queden al marge... i si tenim clar que són diferents a la resta dels infants, amb les coses que demanen ens ho acaben d’aclarir.

A la carta hi solem posar el que ens agradaria, el que creiem que necessitem però tots sabem que els Reis ens coneixen prou per filtrar i portar-nos el que ens convé. 

Aquest any és ben diferent... no podrem anar a donar la carta als patges. Tot i això no perdrem la màgia però sí alguns detalls que ajuden a donar cos a la història. Aquest any l’O demana als Reis un pare, i amb la mare han pactat un pla B, si no pot ser vol estar tota la vida amb la mama i la tata. Fa uns anys la G volia una germana i un gos però el patge va ser molt clar: “Nosaltres no portem essers vius, és un gènere que no toquem. Això ho has de parlar amb els pares.” i ella va quedar ben conformada.

D’altres demanen desitjos relacionats amb les seves grans preguntes i les seves preocupacions: que s’acabin les guerres, que tothom sigui feliç, que ningú dormi al carrer, que tothom tingui un plat calent, que ningú sigui molestat... 

Per alguns és molt difícil triar elements físics... n’hi ha tants... que alguns no poden triar. Perquè hi ha possibilitats que no coneixen i poden ser superinteressants... com han de triar. Alguns ho deixen ben obert. “No necessito res, perquè tinc tot el que necessito, però si voleu porteu-me alguna cosa...”.

N’hi ha que demanen elements per gaudir encara més amb el seus temes d’interès: les ciències (els dinosaures, l’espai, els animals...), les manualitats (pintures a l'oli o aquarel·les o tèmperes, retoladors per fer lettering, papers...), els esports, la literatura (llibres i més llibres), la història (Egipte, Grècia o Roma, el Titànnic, l’aviació, les Guerres Mundials...) ...

Els regals que més il·lusió solen ser la possibilitat de viure experiències en família o amb amics. N’hi ha en tots els camps i a tots els nivells. Recordeu que amb ells no treballem mai amb la seva edat sinó amb les seves ganes d’aprendre. 

Molts museus proposen tallers familiars. 

Podem veure la possibilitat de veure instal·lacions poc habituals com el Sincrotró Alba, l’accelerador de partícules a prop de la Universitat Autònoma ; el Mare Nostrum i la supercomputació al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya; el Museu d’Aeronàutica a Sabadell i a Le Bourget a prop de Paris; estudis d’Art d’artistes; fàbriques de iogurts... 

Els transports són una bona opció i no sempre hi pensem. Volar en globus; trens especials com el tren groc de la Cerdanya o el AVE a Madrid, o un pack de funiculars: Vallvidrera, Montjuic i Montserrat; els tramvies  de Barcelona o el metro... o llogar un cotxe especial per anar algun lloc. 

Possibilitats esportives que ens permetin fer passejades a peu o amb bicicleta, anar a patinar, jugar a futbol o a ping pong, fer tir amb arc, anar a un rocòdrom... aprendre altres esports o activitats com dansar, un bateig de mar per fer vela o submarinisme...

Conèixer la Natura del nostre entorn. Els Parcs Naturals; ciutats i pobles de costa, de muntanya o d’interior...

Les visites ara amb el Covid estan restringides però les podem donar sense data o esperar a l’any vinent. Ara que ja estan oberts els teatres i cinemes... per alguns són la millor de les opcions.

No hi ha res com la seva cara el Dia de Reis al matí. No és el volum dels regals sinó la seva adequació. De fet, durant tot l’any anem treballant amb ells: l’agraïment, el rebaixar l’exigència, el ajustar les demandes...

Malgrat el bombardeig publicitari a la televisió, a la ràdio, als cartells i als catàlegs, alguns semblen impermeables i altres es deixen portar, però no perquè els interessi de veritat. Quan diem que menys és més, és una realitat.   

Parlem-ne i proposem opcions obertes abans d’escriure la carta només des del seu punt de vista. Un temps per pensar-hi, buscar altres possibilitats. Així haurem obert més el camp i fer que la carta s’adigui més a les seves necessitats.  

I no oblideu que potser portaran una mica de carbó... perquè al llarg de l’any hi ha hagut moments de tot... oi?

Com porten la pandèmia? (Pares i Docents)

Quan parlem d’infants i joves d’altes capacitats ens trobem ràpidament amb els extrems. La seva intensitat, la seva racionalitat i la seva hipersensibilitat formen un còctel que en canviar les proporcions podem anar des de la responsabilitat més extrema fins a encaixar que no podem fer-hi res perquè les variables són excessives i no ens podem escapar de la infecció.

I és que quan alguns s’enroquen són ben difícils. Si algú ens convenç que no pot fer res perquè hi ha gent que no ho fa bé i no els podem convèncer de que ho facin bé... troba mil exemples que reforcen la seva teoria. Té tota la raó però no podem deixar-nos vèncer. Com a mínim hem de fer tot el que nosaltres puguem encara que sigui una lluita desigual com la de David i Goliat, però ens servirà l’exemple. Però també ens poden dir que passarà el que hagi de passar i no podrem fer res per posar-hi remei...

Altres, la gran majoria, ho estan vivint amb una gran responsabilitat i els ha estat més fàcil estar confinats a casa que començar a relacionar-se amb altres que no saben amb qui han estat. Porten a ratlla totes les mesures de seguretat i no poden amb els companys que no se les prenen seriosament. N’hi ha que es passen el temps recordant a alguns companys que hem de mantenir una distància de seguretat i s’estan acostant massa, o que la mascareta ha de cobrir el nas i la boca. I alguns companys ja han vist què han de fer per treure’ls de polleguera i ells que no poden fer res per evitar-ho i entren al drap. 

Moltes vegades aquesta responsabilitat (que alguns veuen com excessiva, però no és més que responsabilitat) ve impulsada per algun cas de risc a casa: avis, pares malalts... i aquí el còctel hipersensibilitat i racionalitat arriba al seu màxim exponent. No poden fer res més que tot el possible per no ser ells qui contagiï als seus. En aquest cas la responsabilitat està combinada amb la por a que emmalalteixin els seus essers estimats.

I en la seva relació amb les altres es comporten com si fossin els responsables de que tot es faci bé al seu voltant i són catàlegs de normes. Amb més o menys traça i de vegades amb molt poca paciència perquè no són capaços de entendre que amb un tema tan seriós com aquest no siguin capaços de fer l’esforç de fer tot el que està a la seva mà.

A molts d’ells, que ja estaven interessats en les ciències de la salut i en l’àmbit de la investigació, ara fan saber al seu entorn que a ells els agradaria treballar per superar aquesta situació i les que vinguin. Sabem que ells dedicaran tota la seva professionalitat  però de moment cal acabar la Primària o la Secundària...

Però de moment l'O de set anys té una solució creativa pel pessebre d'aquest any: enlloc del dimoniet amagat hi osarem el virus i en lloc de l'àngel la vacuna i així tots protegits!

Preparem les notes (Docents)

 

S’acosta el final de trimestre i aviat arribaran les notes. Està clar que es difícil valorar la feina d’algú des de fora. L’avaluació és potser una de les parts més complexes de l’ensenyament. Hi ha especialistes dedicats a la reflexió i actuació en aquest camp. Va canviant la manera d’ensenyar i necessàriament ha de canviar també la manera d’avaluar. Se’n escriuen molts llibres. Però la realitat de l’escola és que el temps és implacable com una piconadora que fa que les activitats habituals i extraordinàries s’entrellacin i no deixin espai, ni temps, per a la reflexió... l’acció s’ho menja tot.

Des de l’inici de curs tot ha passat volant i a més, aquest curs, amb totes les mesures sanitàries i la realitat de la pandèmia a les classes amb les quarantenes per positius externs, els canvis estructurals de les classes amb el mínims professors possibles... ha estat una bogeria amb més pressió de l’habitual, que ja és dir. Les noves normatives, l’inici de curs, la Castanyada, la Preavaluació, el Dia de la Música, la Setmana de la Ciència, la Marathó de TV3, les activitats per a la prevenció de les addiccions, per el bon ús de les xarxes socials... la preparació del Nadal... i aquest pont per agafar aire, i acabar de corregir i valorar els resultats i informes que arribaran a les cases aquest Nadal.  

Si l’avaluació habitualment és complexa, la dels alumnes d’altes capacitats encara ho és més. Quin tipus d’avaluació fem: fem avaluació per nivell?, respecte els companys? Per aquells que són d’alt rendiment què passa quan el 10 és habitual? Per aquells que no són d’alt rendiment realment valorem el que saben, o el que saben fer dins del sistema? Com es valoren els aprofundiments i les ampliacions quan ja han assolit tots els objectius dels seus companys o del seu curs?

Molts no treballen especialment per la nota, perquè saben que la tindran. Però necessiten una valoració positiva. Necessiten que els seus referents els acompanyin i li reforcin els comportaments i les actitud positives perquè els pugui potenciar i repetir.  Un acompanyament que els ajudi a encaixar la realitat en la seva hipersensibilitat, en la seva rigidesa, en la seva intensitat, i els permeti tenir un autoconcepte equilibrat.

És molt important que a les notes quedi reflectida la seva feina. Si se li proposen feines d’ampliació o aprofundiment. Si està fent una acceleració parcial des de l’aula (ara que la pandèmia no permet fer estades en dos grups diferents). Si està reben un tracte especial en forma de tutoria individualitzada.  És necessari que el que fem a l’aula i fora d’ella quedi reflectit a les notes o a l’informe. És possible que la valoració no tingui reflex en els resultats, si aquests ja són molt bons, però unes paraules de reconeixement sempre són benvingudes. Al final de la primera avaluació és un moment dins del procés del curs. Potser podem enumerar el que s’està fent i valorar si ho està fent amb il·lusió, amb ganes, tenint cura del contingut i la forma... i en quin punt estem del procés.   

No podem tenir un butlletí de notes on no es faci cap referència a la seva atenció personalitzada si s’està fent. De vegades el programa informàtic amb el que treballem no ho permet perquè les frases no han estat prèviament incloses. En aquest cas podeu fer una petita anotació a mà. La qüestió és que quedi per escrit el que s’està fent.     

Per a molts les notes són importants i seguint amb el seu estricte sentit de la justícia necessiten saber el perquè de la nota. En la següent tutoria personalitzada després de les notes es bo deixar un temps per si té alguna pregunta o alguna observació. Amb les notes els ajudem a fer la seva autoavaluació i a que aquesta sigui el més ajustada possible. És molt interessant treballar amb rúbriques que identifiquen clarament el que s'espera d'ells. Si entren altres factors és bo que ho sàpiguen perquè d’aquesta manera podran entendre el que passa.

Al final del trimestre entre els exàmens i les notes tenim un temps en el que en alguns centres no es fa nou temari i és com un temps d’espera que solen portar molt malament, així com el repàs de la tornada de vacances. Podem ajudar-los omplint aquests temps amb continguts o procediments complementaris curiosos per a ells i pel pom de dalt de la classe. Que puguin aplicar el que han aprés, donar altres usos, fer altres tipus de feines més elaborades...  Gaudiran d’aquest temps mort entre avaluacions.

Espero que els docents preneu bona nota d’aquest tema i feu constar la realitat en el seu informe de notes en l’apartat d’observacions. Moltes gràcies per fer la vostra feina tan be com podeu i per incorporar les informacions referides a les altes capacitats.  

Pantalles: amigues o enemigues? (Pares)

A la majoria dels nostres infants d'altes capacitats els agraden les pantalles. De fet, amb elles o a través d’elles aprenen moltes coses interessants. És una gran finestra oberta al món.

Però molts dels nostres nens són molt intensos, rígids, amb un baix autocontrol pel que el seu contacte amb les pantalles, que ha de ser racionat per a tots els infants, per a ells ho ha de ser amb molta fermesa.

A moltes famílies l’ús dels dispositius per jugar estan relegats a moments puntuals entre setmana i principalment al cap de setmana. És una fórmula que funciona encara que alguns infants hi mostrin resistència. Els videojocs estan dissenyats perquè hi vulguin jugar i són molt llaminers. A més hi ha sempre al nostre entorn una família sense límits o que per qualsevol motiu fa servir les pantalles coma mainadera i tenim un fill que ens diu que  en (qualsevol company) sempre està connectat o que es connecta més hores... (dificultat afegida).

Els temps de confinamen
t han empitjorat la situació amb les pantalles perquè tenir més hores i no poder sortir les ha convertit amb necessàries, i fins i tot, imprescindibles.

Com integrem les pantalles en la nostra vida familiar? Hi són de forma permanent? Hi ha cert control de continguts i de temps? Aquí teniu algunes idees:

• Quan arribem a casa de l’escola, prioritzar jugar amb els germans, jugar amb joguines tradicionals que puguin manipular, jocs de taula en família, construccions, joc simbòlic, cotxes, cuinar, fer manualitats, ballar, tocar un instrument…
•  A l’hora de sopar, fer-ho tota la família junta i sense dispositius a la taula o amb la televisió encesa. Podem parlar de com ha anat el dia, de què farem l’endemà …
• És bo que en família veiem alguns programes, pel·lícules o sèries per comentar-les. Veure què és adequat pels nostres fills. De vegades no depèn de la orientació general perquè ells poden entendre algunes coses però potser no poden estar exposats a altres. (Per la seva hipersensibilitat en moltes cases no es veu amb ells el Telenotícies. Els pares han de buscar altres maneres o moments per estar informats.)
• Anar a dormir d’hora i acabar el dia explicant un conte o inventant-se alguna història entre tots. Amb una estona de lectura. Amb una estona de conversa tranquil·la, potser escoltant música que ja ens disposi per relaxar-nos i anar cap a dormir. És important que les pantalles s’acabin abans de sopar.
• En el cas dels fills grans que arriben a casa tard després d’entrenar i hiperactivats cal trobar una manera d’anar desescalant per poder dormir a una hora prudencial. Comptem amb la feina feta al llarg dels anys i que hi hagi un millor autocontrol. No hem d’anular els dispositius però sí que és molt diferent veure una sèrie tranquil·la o una pel·lícula d’acció.
• En moments puntuals podem deixar una estona, sempre amb supervisió (Cada família és un món. En algunes es farà sense que es noti molt, en altres el control serà evident... però no hem d’oblidar que els pares som els responsables de la seva formació), per a què mirin algun episodi o cançó a la tablet o a la televisió, per exemple, just abans de sopar o després de la dutxa.
• Tots els dispositius electrònics dormen al menjador de casa i es carreguen per l’endemà. Ningú dorm amb el telèfon a l’habitació.
• Parlem en família sobre l’ús i abús de la tecnologia i comencem per posar les normes els adults però escoltarem les seves propostes (els infants i joves d’altes capacitats tenen opinió justificada des de petits) per integrar-les a la norma, si s’escau. L’objectiu és que ells acabin posant les seves pròpies normes i en facin un ús responsable.

 

És molt important l’ús que en fem els adults i com separem l’ús professional i l’ús personal. Nosaltres som models davant dels nostres fills i el modelatge és una forma d’aprenentatge molt potent entre els humans. No hem de ser perfectes però si tenim dificultats explicar-les i explicar com intenteu resoldre-les. Això ajuda als infants que també tenen dificultats a veure com ho han de fer per sortir de certes situacions.

 

Actualment els infants de 3 a 6 anys viuen envoltats de molts dispositius digitals. Per a ells, les tecnologies digitals són eines d’ús habitual que els resulten molt motivadores, per això, és important que n’aprenguin a fer un ús apropiat. S’ha de procurar que no en facin una exposició massa freqüent, els experts recomanen introduir les tecnologies de manera gradual  en aquesta etapa fins a un màxim d’una hora diària (que em sembla una exageració). S’han convertit en la mainadera perfecte i ho veiem als restaurants, a la sala d’espera de la consulta del metge, al cotxe... És el nou xumet que fa que els infants callin i no molestin. Passem de fer-ne us perquè no molestin i ens deixin fer, a pensar que han de regular el què hi fan i el temps que hi dediquen. I ells són els primers que no entenen res i volen el seu xumet que els ha calmat tantes vegades de situacions estressants (simple espera o allunyament dels pares). Per aquestes edats us recomano el llibre d’Anna Ramis “De 0 a 3, res de pantalles?” o escolteu conferències que té a You Tube.

En qualsevol cas, cal que ho facin sempre sota supervisió i se’ls acompanyi en el procés d’aprendre a utilitzar-les, insistint que a més de per jugar-hi i entretenir-s’hi, poden utilitzar-les per aprendre.

No oblidem que, amb un bon ús, aquestes tecnologies poden aportar molts beneficis als infants i joves. Per exemple, els permeten obtenir informació de manera immediata, poden ampliar i elaborar coneixements amb més facilitat, es poden relacionar amb altres persones sense sortir de casa, fins i tot amb gent d’altres països o també els permet desenvolupar capacitats intel·lectuals.

En aquest sentit, les tecnologies digitals estan obrint camí a noves maneres d’accedir a la informació. Permeten fer activitats relacionades amb habilitats cognitives, com la memòria, l’associació d’idees o l’atenció i també altres activitats relacionades amb la introducció a la lectura i escriptura, les matemàtiques, la música, l’expressió plàstica, etc. Hi ha milions de tutorials des de papiroflèxia fins a enginyeria. Hi ha milions de cursos gratuïts per aprendre des de idiomes fins a tècniques de cuina...

Però compte, perquè com hem dit abans, no tot és positiu. És important ser conscient que sense un mínim control, els dispositius com la televisió, els mòbils o les tablets poden crear dependència i aïllar de l’entorn, per tant, pot fer augmentar encara més el sedentarisme. També s’ha de vigilar que les noves tecnologies permeten tenir accés a molt contingut diferent i és fàcil que els infants puguin arribar a accedir a continguts no adequats a la seva edat i, molt important, que persones que no coneixen es posin en contacte amb ells fins a arribar a l’extrem de poder ser víctimes de ciberassetjament.

És difícil, perquè tot el món està empantallat però la proposta passa per evitar completament qualsevol dispositiu i pantalla, almenys, durant els primers anys del desenvolupament dels infants. El bressol de la tecnologia i la innovació occidental, Silicon Valley, està vivint una revolució cultural que, entre altres coses, aposta paradoxalment per una educació per als nens i les nenes lluny de les pantalles. És molt cridaner descobrir que les persones que pensen, dissenyen, construeixen i distribueixen la tecnologia omnipresent que ens acompanya durant gran part del dia, des que ens llevem fins que ens posem dins el llit, s’esforcen per evitar que els seus fills passin massa hores utilitzant les seves pròpies creacions.

Pels grans també cal trobar un equilibri. Les pantalles han arribat per quedar-s’hi i hem d’aprendre a conviure amb elles però nosaltres som qui les fem servir i no al revés. No pot ser l’únic element d’aprenentatge i de joc. Hi ha molt món fora de les pantalles. És una eina molt potent però no la única.

Com deia el doctor en aquella mítica sèrie de TV3 anomenada Dinamita, "Reflexionem-hi, si us plau!".

(basat en el post del blog: Petits canvis per a una vida més saludable de  Paraula de Mestra)

Si voleu llegir més sobre el tema us aconsello:

• De 0 a 3, res de pantalles? d'Anna Ramis

• Desconnectats, un llibre per gestionar l’ús de les pantalles de l’il·lustrador Joan Turu i l’escriptora Míriam Tirado.

• Desconecta, la dieta digital para superar la adicción del móbil; de Marc Massip.

27 de novembre: Dia del Mestre

Sens dubte les paraules més boniques del diccionari són Pare i Mare. Elles expressen l’amor incondicional, l’atenció permanent, el punt just de totes les coses. Les persones encara que de vegades portem aquests noms, no sempre som responsables de mantenir la paraula en tota la seva extensió i complexitat. Per això hi ha pares que només ho són de nom però no de fets.  

Per mi, si busquéssim la segona paraula més bonica del diccionari... seria Mestre. És una paraula que omple, que guareix, que mostra, que acompanya i que si és ben portada sempre es refereix a una persona amb Majúscules que combina vocació i professió. Molts els troben a les escoles amb un títol sota el braç però també n’hi ha de vida, potser sense cap títol però amb una vida tan plena que s’extèn més enllà de la seva pròpia persona. Us posaré uns exemples:

- El Sr. Jaume Jané em va mostrar amb mil detalls que mestre podia portar diferents verbs davant però que no era igual ser mestre que fer de mestre. En aquest cas el verb marcava la diferència. La combinació de vocació i passió amb la professionalitat feien un còctel perfecte. Que hi havia un Mestre Universal. Que va arribar a la vida de la nostra família molt jovenet i el cabell es va anar fent blanc i caient, senyal de que la vida passava amb moments fantàstics i duríssims però sempre sent, no fent de... 

- La Srta. Elena Gallego em va fer descobrir la literatura, els clàssics, amb ella vaig gaudir de Dostoievki, Cervantes, Shakesperare, Galdós, Pio Baroja, Mercè Rodoreda, d’Eduardo Mendoza... no recordo haver esperat mai amb tant delit una classe. Però anava més enllà. Ens va traspassar a tot aquell grup de jovencells l’amor als llibres, a la literatura, a la cultura...

- La Srta. M. Teresa Pous ens va fer arribar el seu amor a la vida i al teatre. El seu compromís amb mil causes, la majoria perdudes, i el seu esperit crític. Ara des de la meva cinquantena llarga reconec en mi la seva llavor.

- El Sr. Baldiri (perquè el meu pare deia que tothom era Sr. o Sra. , que era un símbol de respecte). Tothom li deia Baldiri, jo el veia molt gran, estava curtit pel sol, i era un pescador del Port de la Selva.  M’agradava seure al seu costat, a la tarda mentre ell reparava les xarxes. I m’ha vingut al cap quan començava a escriure aquests post. No hi havia tornat a pensar... però recordo que el seu respecte i amor al mar anava més enllà de les seves paraules. Jo era molt petita i recordo la seva imatge, l’escalf de la seves paraules, l’interès de les seves històries, fins i tot la vorera on seia al costat de la seva cadira de fusta...

- Els meus metges de capçalera: el Doctor Luis Rojas-Marcos i el Doctor Valentí Fuster Carulla dels qui he llegit gairebé tota la seva bibliografia de divulgació de la relació entre la vida i la salut. El seu llenguatge planer i entusiasta ressona en mi. Em sé tota la teoria, practico la del optimisme i positivitat i em costa la de l’alimentació i l’esport.

- L’Héctor Ruiz Martín, el Jesús Guillén, l'Anna Forés, el David Bueno... aquest darrer temps s’han convertit en els meus docents i investigadors de referència per aconseguir informació contrastada de com aprèn el nostre cervell i com podem aplicar la informació en el aula i més concretament en els alumnes d’altes capacitats que formen part del meu món professional, ara. 

I tantes persones que han passat per la nostra vida deixant petjada. Molts des de les aules, des d’Infantil fins al Batxillerat i fins i tot de la formació continuada; des de les xarxes socials, des de els seus llibres i conferències,  des de l’experiència en el seu camp... La paraula màgica és VINCLE, connexió en el cap, en el cor, en l'emoció per viure i aprendre...

Avui em sumo a les paraules que podeu trobar al la web del Col·legi de Pedagogs: “El 27 de novembre, Dia del Mestre, volem retre un homenatge a tots els mestres que dia a dia amb implicació, compromís, responsabilitat i molta vocació, eduquen als nostres infants i adolescents fomentant valors universals com el respecte i la tolerància, promovent l’esperit crític a través de la participació i el debat envers l'entorn i la comunitat”.

Com a pedagoga, que treball per la inclusió a l’alta, desitjo que tots els docents del país siguin capaços d’acompanyar als infants i joves d’altes capacitats i atendre les seves necessitats. Que els permetin ser la millor versió d’ells mateixos tot desenvolupant les seves capacitats i possibilitats. 

Avui i sempre, Visca els Mestres! Els que ho són de títol o de cor. Que tenen la millor professió del món i en ella la segona paraula més bonica del diccionari. 

Decàleg per educar amb filosofia (Segona part) (Partes)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni de Navarra que escriu a quatre mans i fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats. Aquesta és la segona part del decàleg la primera es va publicar el 5 de novembre d’enguany.

 

6.- Tot el que és innecessari és una limitació. Em sembla molt interessant aquest punt. Moltes vegades hi ha pares que fan coses pels seus fills que són una limitació: n’hi a que preparen la cartera al fill, preparen la roba d’esport, fan el llit, preparen l’esmorzar... a la llar d’infants ho entenc però després hi ha moltes coses que han de fer ells sols. Els dona autonomia i els ajuda a entendre que les accions tenen conseqüències naturals: si et deixes la bossa de piscina no podràs fer natació, si no poses la roba per rentar no va sola al cossi de la roba bruta i no estarà neta, si les teves coses no estan endreçades no les trobaràs i perdràs temps buscant-les... Es cert que al començament no són gaire hàbils i poden invertir molt de temps en accions quotidianes que nosaltres fem molt més de pressa. Podem començar per posar-se el pijama al vespre o per vestir-se el cap de setmana que no hi ha tanta urgència. Si li hem anat fent tot és normal que quan deixem de fer-ho hi hagi certes resistències, però cal insistir. La seva autonomia és essencial pel seu creixement personal. Sinó de vegades la figura dels pares es torna en qui fa tot el que l’infant o el jove necessita. “No porto la bata perquè la mare no me l’ha posat a la bossa”, “no porto el full perquè no me l’han signat”, “no he esmorzat perquè la mare no me l’ha fet”... Treballem la responsabilitat des de l’autonomia a casa. 

 

7.- L’educació sempre és personalitzada. I més quan és a casa. És freqüent que els pares diguin, no entenem com els germans son tan diferents si els hem pujat igual. És com una frase feta que vol dir que els hem educat seguint els mateixos criteris i sense favoritismes però està clar, si ens hi fixem, que adeqüem a cadascú la informació, els límits i fins i tot les normes a la seva manera de ser. Quan parlem d’infants i joves d’altes capacitats tornem a la diversitat però tenyida d’un còctel, de vegades, explosiu: rigidesa, intensitat, hipersensibilitat, memòria d’elefant, en alguns casos gran normativitat i amor a la veritat i la justícia... això fa que els hem de tractar diferents i la rivalitat entre els germans pot ser molt evident perquè porten comptes de tot i de vegades excepte en lo que els afavoreix. Tenir un temps per a cadascun dels fills en exclusiva és important i necessari per tots els infants i essencial pels infants i joves d’altes capacitats.

 

8.- Els infants i també els joves necessiten passar temps amb nosaltres. Temps de lleure: temps per jugar, passejar, fer esport, xerrar, d’explicar coses, de fer-nos pessigolles, de riure... Temps per a nosaltres. Temps per fer coses junts Crear una bona comunicació des de petits és important. Un temps per estar, per badar, per gaudir, per esperar, per viure junts. La vida és molt més que l’escola i els rendiments acadèmics. La vida és molt més que la nostra relació amb la família extensa i els amics. La vida la viurem amb nosaltres i amb els nostres. Que ens puguem conèixer, veure les nostres fortaleses i treballar-les. Us proposo investigar com a família com esteu de la capacitat de generar i mantenir l'alegria; i de l'apreciació de la bellesa. Són dues fortaleses molt necessàries en aquest temps de pandèmia (les he trobat a la web de la Núria Mata, psicòloga i psicoterapeuta nuriamata.com). Segur que en surten coses molt interessants. 

 

9.- L’educació sempre ha d’anar acompanyada d’afecte. No estem parlant només d’instrucció, de coneixements, d’hàbits. Estem parlant d’ajudar a créixer les persones que ja són perquè arribin a ser la millor versió d’ells mateixos. Aquesta gran tasca per a nosaltres, per als fills i per a la societat només es pot fer des del respecte i l’estimació. Des del cor arribaran aquelles persones que poden arribar a ser. Persones amb majúscules que sense cor perden el substantiu, no els podem dir persones. Els adults com a models d’estimació som importants. Després ells decidiran i faran el que han vist o tot el contrari però no podem no ser referents per a ells. La vida no és teoria, és pràctica i a viure se n’aprèn vivint i observant com viuen els que tenim més a prop.

 

10.- Els pares tenen una feina de formació continuada. No cal que sigui una  formació formal, tot i que cada vegada hi ha més cursos on line de mil temes diferents que ens poden ser interessants. Llegir la vida amb interès per aprendre, llegir bons llibres, intentar ser coherents, buscar un temps per a nosaltres, ser bons models pels nostres fills... una feinada apassionant!

 

Són com són (Pares i Docents)

Els hem d’escoltar perquè no ens podem imaginar el que passa pel seu cap, o el que senten dels seus companys... Totes les cites són reals i corresponen a la darrera setmana d’octubre d’enguany. Potser us poden ajudar a obrir els ulls i intuir la realitat que viuen.

L’O ha començat Primer de Primària i es queixa a la mare dient: “ja torno a ser el rarot perquè sóc l’únic de la classe que en el tastet de fruites de tardor a qui li ha agradat el codony”. I diu que torna, perquè el curs passat a P5 quan havien d’escollir el projecte ell va portar Mozart i finalment van sortir el Unicorns. També es va queixar perquè “havien de fer un treball sobre un animal que ni existia, amb tantes coses i persones interessants en el món real”.

En P fa Segon de Primària i s’ha presentat per a delegat de classe. Vol participar en les reunions de delegats amb els grans i veure què fan i com pot col·laborar en que la seva escola sigui encara millor. Dijous faran les votacions. Al començament ha tingut problemes per votar-se a ell mateix. No ho veia clar... al final hem quedat que es votarà a ell. Hem reflexionat sobre a qui deuen votar els líders dels diferents partits. I en cas de que no surti escollit no s’enfadarà ni plorarà (si ho necessita s’esperarà a arribar a casa) i felicitarà al guanyador o guanyadora. 

L’A està començat Tercer de Primària. Té un vocabulari molt ric i precís en castellà però no en català. Sempre que pot canvia d’idioma. La seva comprensió és molt bona tant oral com en la lectura però la seva velocitat lectora està per sota del barem de la seva edat. Té molta por a que se’n riguin i para en sec quan no està prou segura. 

L’A acaba de començar Quart de Primària i li costa dormir. Al vespre es lleva per mirar si la seva mare i el seu pare encara respiren. Pateix molt per la mort dels que més estima. No en pot parlar amb ells perquè sap que els faria patir. Sap que no ho hauria de pensar però no pot evitar-ho. 

En M ha començat Primer d’ESO i la mare em diu que “está reaburrido”. Li agraden les feines interessants, les de pensar però són tan poques... Està treballant quin menú li prepararia a Batman amb el seu majordom Alfred. S’avorreix en les tasques més mecàniques i repetitives com en les explicacions de classe que van lentes amb mil interrupcions. No el lliga res als seus companys. Es sent sol i lluny. I per un malentès pateix el buit de ser “el chino”. Té por de que el peguin i està revivint una situació de bulling que va viure quan feia Tercer de Primària. No volem que sense voler es converteixi en una profecia autocomplerta. Té tan poques ganes d’anar a l’escola. Prefereix un llarg confinament i temps per fer les coses a la seva manera.  

L’H fa Tercer d’ESO. Està totalment desmotivat. A la preavaluació ha suspès sis assignatures. No havia estudiat. Anava als exàmens havent escoltat a classe i havent fet els deures corrents sense cap implicació. Ara té clar que haurà de fer alguna cosa més si vol superar el curs. Li hem plantejat la possibilitat d’una compactació de cursos però el canvi en la feina és una condició sine qua non per tirar aquest projecte endavant. Ha de mostrar bons resultats per aconseguir fer aquest pas. Aquest curs està en un moment molt dolç a la classe: és el delegat, es sent integrat.  

L’A fa Quart d’ESO i està en caiguda lliure. Només veu les coses negatives i està entrant en un bucle perillós donada la seva hipersensibilitat i la seva rigidesa. Si fos capaç de racionalitzar i anotar les coses que no funcionen, prioritzar, buscar solucions i caminar cap a les solucions sense esverar-se de ben segur que podria tirar endavant però ha de sortir del bucle. Sort que hi ha un bon vincle amb l’orientadora de l’institut. La mare no hi pot entrar perquè ella no la deixa. Està molt bloquejada tot i que de moment manté les rutines d’anar a l’institut, a l’EOI i al Conservatori de Música.

L’A ha començat el Batxillerat. Els seus resultats de preavaluació estan entre 9 i 10 en totes les matèries llevat de l’Ed. Física. Ha fet l’esport de l’escola fins ara que consistia en moviment a través dels jocs. Ara se li proposa córrer 2km. (resistència) i 200 m. (velocitat). Ha fet un gran esforç, ha acabat la cursa de resistència per la seva autodiciplina. El resultat de la Ed. Física pot fer baixar el bon resultat que obté en les altres matèries i necessita per entrar als estudis superiors que desitja. És conscient de que “no pot fer més”.  

Com a pares hem de fer un acompanyament conscient:

- a l’O de Primer de Primària a encaixar la seva diferència. 

- al P de Segon de Primària a presentar-se a delegat i a encaixar la previsible derrota.

- a l’A de Tercer de Primària a millorar el seu vocabulari en català.

- amb l’A de Quart és més complicat perquè no vol fer-nos patir però podem treballar les preocupacions del que no depèn de nosaltres que hem d’aprendre a encaixar-ho i portar-ho el millor possible.

- a l’M de Primer d’ESO intentar que a l’institut promoguin alguna acció d’ampliació perquè no es reavorreixi i treballin la tolerancia 0 al bulling. Des de casa treballar la no projecció de pensaments negatius.

- l’H de Tercer d’ESO vol canviar i millorar. Positivitzar i reforçar les accions que faci en aquesta línia, i citar les coses que no van en aquesta direcció sense enfadar-nos. 

- l’A de Quart d’ESO és complicada per la seva rigidesa i la seva manca de confiança en ella mateixa. Cal ajudar-la a racionalitzar i fer llista de coses positives i negatives per començar a fer petits passos en la bona direcció.

- L’A de Primer de Batxillerat viu un superesforç com a no valorat. Potser cal que estigui un punt més en forma, sempre es pot fer una mica més, i aconsegueixi en aquesta matèria uns millors resultats per obtenir el que necessita. Ho acompanyaria amb una parlada d’ell amb el tutor o amb el profe d’educació física perquè conegui la situació i pugui valorar l’evolució.

I tot això mentre seguim amb tota la resta de coses del dia a dia. La sort és que quan parlem amb el seu cervell ens entén perfectament i la pilota passa a la seva teulada on ha de processar, veure possibilitats i començar a treballar en una nova direcció.    

La música i les altes capacitats (Pares i Docents)

 

Molts infants i joves d’altes capacitats tenen la Música entre les seves passions. Va començar com una activitat extraescolar, van escollir instrument o es van quedar amb el que era possible a la seva població. El fet és que una colla d’anys després continuen amb la música. Molts segueixen amb l’instrument escollit, altres n’han afegit de nous. Molts estan en la música de conservatori amb exàmens i cursos, mentre que uns pocs la mantenen només com un hobbie.

Aprendre un altre llenguatge és molt interessant. A més, no és només un llenguatge. És una porta oberta a les emocions quan som capaços de escoltar o interpretar diversos compositors. I molts, quan tenen prou eines comencen a posar en marxa les eines i la imaginació i comencen a composar.

Què hi ha darrera la Música? Hi ha moltes hores d’assaig perquè no es tracta només de fer sonar unes not
es en un instrument sinó que necessitem que aquesta melodia que el compositor ens proposa es transformi en un element que desperti les emocions de l’oient. 

Diem que els infants i joves s’avorreixen quan han de fer exercicis repetits i repetitius però en el cas de la Música, la repetició té un sentit. Entenen que en aquest cas l’assaig, la repetició, l’entrenament (cada vegada amb més soltesa) amb un objectiu que és la peça; es converteixen en imprescindibles.

Molts grans musics parlen d’aquestes hores invertides en polir les peces per aconseguir que sonin bé. Ignacio Padereuski, el gran pianista polac, era famós per la seva exquisida habilitat i la perfecció tècnica en l’execució de les seves obres. Un dia, un amic, impressionat per la quantitat d’hores que el mestre dedicava a estudiar i a exercitar-se, li va preguntar per què gastava tant de temps al piano si ja era famosíssim. La resposta del pianista té una aplicació perenne: “-Si no practico un dia –li va contestar- ho noto jo. Si no practico  dos dies, se’n adonen els meus col·legues. I si no practico en tres dies se’n adona tothom”.

Un altre músic, pamplonès i universal, Pablo Sarasate, virtuós del violí, estava en una reunió quan un crític musical que el volia elogiar el va qualificar de geni. Sarasate, seriós però amb una mica d’ironia, mirant-lo fixament als ulls perquè comprengués que havia comés una lleugeresa, va exclamar “-Un geni, eh? Durant trenta-set anys he estudiat i practicat catorze hores diàries, i ara em diu geni...” 

Aquí teniu un Suggeriment. Pot ser pels mestres, o pels propis alumnes perquè facin una bella proposta... Ben aviat celebrarem Santa Cecília, la patrona de la Música. Potser els agradaria tocar alguna peça de les que han treballat i oferir-la a l’escola o a l’institut. Es pot fer en directe o des de casa. El format es pot estudiar... Potser podríem pensar en un concert des de casa on cadascú aporta la seva feina, cadascú al seu nivell... potser com a protagonistes o amagant la seva identitat perquè en aquest dia la protagonista és la Música. Parleu amb ells. Hi ha molta feina al darrera i no hi ha massa oportunitats de mostrar al públic la seva feina fora dels concerts de Nadal o de Final de curs de les Acadèmies de Música. Us proposem preparar aquest concert i, per exemple, oferir-lo a les Llars d’Avis que han quedat aïllades d’activitats externes per culpa de la Pandèmia... què us sembla? Us hi animeu? Pot ser una bona activitat de servei a la comunitat. I si els hi proposem fer el muntatge a aquells alumnes que els agraden els audiovisuals. Molts hi poden col·laborar.  

Activitats complementàries de Ciències. (Pares i Docents)

Hi ha infants d’altes capacitats que es senten millor amb les ciències que amb les lletres. Els que estan més còmodes amb les lletres de vegades la seva curiositat els empenys cap a àmbits de ciències com a part de la seva amplia cultura general. Fa quinze dies vam tenir la possibilitat de participar en les portes obertes, enguany  on line, del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. 

Ara a mitjans de novembre serà el torn de la Setmana de Ciència. Del 14 al 29 de novembre es celebrarà a Catalunya la 25a Setmana de la Ciència.

Durant la Setmana de la Ciència es portaran a terme tot un munt d’activitats de disseminació científica arreu del nostre territori. Jornades de portes obertes, exposicions, xerrades, jocs, tallers científics… tot un ventall de possibilitats al teu abast en una edició assenyalada en què fem 25 anys disseminant la ciència i la tecnologia.

La situació excepcional viscuda amb motiu de la pandèmia de la COVID-19, fa que, com no podia ser d’una altra manera, la temàtica de l'SC'20 se centri en aquesta malaltia, la seva evolució global i l’estat de la recerca sobre el coronavirus SARS-CoV-2.

La 25a Setmana de la Ciència tindrà també altres temes centrals d’idèntica rellevància, com són, d’una banda, l’Any Internacional de la Sanitat Vegetal de la UNESCO, i de l’altra, el centenari del naixement de diferents persones que han estat referents als respectius camps de coneixement. Són el filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit; el químic Enric Casassas i Simó; la química anglesa, Rosalind Franklin, clau en el descobriment de l’ADN; i l’escriptor i bioquímic Isaac Asimov. El meteoròleg, astrònom i sismòleg Eduard Fontserè i Riba s’afegeix als homenatjats per l’SC’20 pel 150è aniversari del seu naixement.

La Setmana de la Ciència és una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI).

Als alumnes de Primària i Primer Cicle d'ESO també els animem a participar en les activitats de Smart Barcelona dins del Programa Atlàntida. Mentre els fills participen en els tallers, els pares fem Escola de Pares específica d'altes capacitats. Enguany vam participar en una activitat el 4 d'octubre sobre "Anatomia". Ara tenim prevista una sessió el diumenge 13 de desembre sobre "Cirurgia" i el diumenge 24 de gener sobre "Ciència i Enginyeria", si tot va bé i es poden realitzar.    

Podem proposar als docents de ciències algun treball paral·lel partint de l’assistència a algun dels actes de la Setmana de la Ciència? o de les activitats de l'Smart Barcelona? Recordeu que els alumnes d’altes capacitats no venen amb el kit dels procediments posat. Tenen gran curiositat i interès però no sempre saben com organitzar les dades o com presentar les idees. Cal marcar molt bé qui seran els receptors d’aquest treball: si és pels companys de classe, si és per adults, si és per fer una introducció a alumnes més menuts o a adults que no coneixen la matèria o si quedarà com a material de consulta a la biblioteca de l’escola o l’institut. Als petits, mitjans i grans (si no ho ha fet ningú abans amb ells) cal acompanyar-los i pautar molt bé les activitats demanant un índex del treball, o proposant una presentació prèvia per veure si estan en línia del que esperem o no. 

Decàleg per educar amb filosofia (Primera part) (Pares)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni navarro que escriu a quatre mans, que fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats.

1.- Eduquem per l’exemple. Sempre, encara que no serveixi perquè facin el mateix que nosaltres o ho facin al seu estil. Els fills ens miren, ens veuen viure, veuen la nostra coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem. Saben que no som perfectes, que ens equivoquem, però que després de cada caiguda ens tornem a aixecar. Saben què ens tomba i de vegades ho faran servir... i sobretot saben que els estimem pel que son no pel que fan. Però que ens fa feliços que facin coses bones i que siguin feliços. Els infants i joves d’altes capacitats tenen un radar especial que fan que ens analitzin de tal manera que de vegades és difícil ocultar informació.

2.- Ens necessiten per arribar a que no ens necessitin. Aquest punt m’ha agradat molt perquè és potser el més difícil de viure: ser imprescindibles per arribar a ser prescindibles. Les meves filles ja estan entre el 20 i els 30 anys i això em dona cert recorregut dins la maternitat. Els meus 34 anys de professió veient i orientant famílies em porten a afirmar que és el més difícil. Hi ha pares que fomenten el cordó umbilical permanent però no pot ser perquè la vida fa el seu curs i els infants creixen. Els hem de preparar per quan no hi siguem, no ens hi vulguin o no puguem ser-hi. De fet, que decideixin bé quan nosaltres estem al davant no té cap gràcia, el que realment importa és que triin bé quan nosaltres no siguem al davant. Que sàpiguen dir “sí”, quan cal, i “no” quan és no.

3.- Tots estimem als nostres fills però no tots ho sabem fer. Hi ha qui els porta entre cotons i no deixa que la realitat se li acosti. Aquest pare, o aquesta mare no deixa que pateixi i no el prepara per la vida. Qui els dona tot perquè no pateixin o perquè callin (hi ha nens molt intensos que tenen la mida presa als seus pares) o no els dona res perquè espabilin (alguns infants amb la seva hipersensibilitat ho llegeixen com falta d’amor) no els està preparant per una vida en la que hi ha de tot. Necessiten el nostre acompanyament amorós en cada moment. Els grecs ja deien que en l’equilibri hi ha la virtut.

4.- El major enemic de l’educació és la pressa. Realment és una relació que s’ha de cuinar a foc lent. Cal seguir l’evolució natural de cada infant sense forçar, acompanyant. Ja hem parlat en diverses ocasions que des de fora sembla que els pares de fills d’altes capacitats sembla que els incitin a saber, a conèixer, a fer. Nosaltres sabem que no és veritat. De fet, si volem estimular una pedra, seguirà sent una pedra. Si ho hem amb una esponja s’omplirà de líquid. Però en el nostre cas la pròpia esponja va buscant tot el líquid que troba. I no només l’acumula sinó que el processa i el fa servir quan cal. Cada infant té la seva velocitat que cal respectar. Quan llegim aquesta frases alguns pensen només en els infants de baixa velocitat però també cal pensar en els de gran velocitat i curiositat.

5.- Conductes no adequades. Aquest punt l’he hagut de refer de nou perquè proposa ignorar per extingir conductes no adequades. En el cas dels infants d’altes capacitats que combinen intensitat, rigidesa i hipersensibilitat fan molt difícil que els pares puguin ignorar aquestes conductes, sovint histriòniques. Però com a eina per reconduir aquest comportament és més efectiva la comunicació i l’establiment d’objectius de reducció. El seu cervell ho entén tot però el seu cos no ho pot fer. Cal que el seu cervell i el seu cos es vagin posant d’acord. A pilota passada es capaç de veure els errors i com ho hauria hagut de fer... però no els veu a priori (objectiu final). En moments de tranquil·litat, sense retrets, és bo que en parlem. N’hi ha que ho rebutgen al començament perquè esperen el càstig o el retret. Quan veuen que és només parlar-ne... alguns accedeixen. La reflexió, el posar la pilota a la seva teulada, el preguntar-li com el podem ajudar o com es pot ajudar ell mateix és sempre positiu. En fred i a posteriori, es capaç de veure què cal fer i com fer-ho; en calent és impossible.

Fins aquí la primera part del decàleg... aviat tindreu la segona part...

 

 

Quan escoltant ja no n'hi ha prou (Pares i Docents)

Vagi per endavant que entre els alumnes d’altes capacitats no sempre el fet de tenir-les implica bons resultants acadèmics. Hi entren altres factors que no són motiu d’aquest post. Avui parlarem d’aquells alumnes que al llarg de tota l’escolarització han tingut bons resultats sense despentinar-se.

Han passat tota la Primària escoltant a classe i tenint bons resultats. Potser el primer moment en el que van tenir mitja relliscada va ser amb les comarques perquè de sentir-les a classe les havien après però no les sabien situar totes en el mapa. Van fer una petita rectificació però la manca de necessitat els va portar a continuar igual.

Potser l’entrada a l’ESO, o al segon cicle d’ESO els fa veure de que amb escoltar i enregistrar les classes no n’hi ha prou. Aquí comença a aparèixer més vocabulari específic de cadascuna de les matèries. Els processos són importants i cal fer-los d’una manera determinada. Els exàmens són més concrets i ja no els pot saltar amb generalitats. I arriba el moment que se’n adona que fent el que feia no n’hi ha prou. 

I tornem a aquelles coses que tantes vegades passen entre els infants i joves d’altres capacitats... el seu cervell ho entén però el seu cos no ho sap fer o no està preparat per fer-ho. Aquí necessitem un sherpa una estona per ajudar a fer aquest canvi que ell o ella veuen necessari, imprescindible, però no sempre saben com abordar.

De vegades això pot passar al Batxillerat o a la Universitat i la frase és “com ho faig per estudiar”? No m’ha calgut mai i no sé com fer-ho! Alguns cauen en un desconcert profund perquè és la primera vegada que volen alguna cosa i no ho obtenen de manera immediata. D’altres posen tot el seu interès per sortir d’aquesta situació ben desagradable. Com sempre podem trobar de tot, fins i tot qui tiri la tovallola i confirmi els seus pitjors temors... ell ja sabia que això de les altes capacitats no era real i ara les dificultats les percep com insalvables. Hi ha vegades que s’enfronten a això tots sols buscant la seva manera de treballar però partint de zero.

Els aconsello seguir les tècniques d’estudi ajustades a les seves necessitats. Els temps són diferents però la manera de fer-ho, a l’inici, no ho hauria de ser. Després ja anirà trobant la seva manera de fer-ho però comencem pel que està provat que funciona si es fa bé. Però això va en contra del seu habitual autoaprenentatge que els agrada fer. Però com que els podem posar molts adjectius, però tontos, no; quan veuen que és més eficient sucumbeixen i ho fan. 

Quan algú no té hàbit de treball una de les grans dificultats és la constància. A mi no m’acaba d’agradar que ens haguem d’emmotllar a un horari prefabricat. M’agrada més treballar amb el sismògraf que ens permet reflexionar sobre la feina feta i és més flexible. El sismògraf és una llibreta on anotem l’hora d’inici dels deures o estudi, el que fem i l’hora d’acabament. Per tant també queden registrats els descansos o les activitats extraescolars. Un cop per setmana es fa revisió del sismògraf per veure quina és la realitat: a quines matèries estem dedicant més temps, quines no apareixen, quin és el resultat de la nostra feina comparant amb la correcció dels exercicis o amb els exàmens fets... Ens ajuda en un començament a situar-nos, perquè de vegades la nostra impressió és que hem preparat molt una matèria perquè vam treballar molt un dia...

Hi ha coses molt senzilles que ells no han fet mai i que no han escoltat massa a classe quan en parlaven perquè fins ara era com un curs de natació per algú que li arriba l’aigua al turmell. En aquest moment el nivell de l’aigua va pujant i comencen les urgències. 

Coses tan obvies com treballar en un lloc fix, amb tot el material a mà, sense distraccions. Partir del que necessita i planificar les feines unint les tasques que s’assemblin. Tenir en compte els exàmens o treballs que es demanen amb temps d’antel·lació, no treballar només l’immediat. La necessitat de fer petits descansos. Valorar la eficàcia de la feina feta, explicar el que està fent.  

És important que quan es produeixi aquest moment estiguem tots atents a reforçar positivament el canvi. El feedback que rebi dels professors és important. Hem de valorar els avanços perquè per a ell són novetat encara que altres ho facin des de fa temps. Per a ell o ella és una gran novetat, una novetat important. El canvi d’actitud hi és però cal mostrar-lo i mantenir-lo. Els docents són una part important del canvi perquè són, juntament amb els pares qui acompanyen al noi o a la noia en el seu procés de créixer com estudiant. 

Treballem la paciència amb els infants (Pares)

La impaciència sembla ser una característica dels infants del segle XXI. Aquests darrers dies parlant amb pares que tenen fills d’Altes Capacitats m’han confirmat que en tots ells la impaciència és encara més exagerada. Tot ha de ser “per ara”. Tot s’ha de fer de pressa. Immediatesa és la paraula. Els psicòlegs diuen que saber diferir la resposta (saber esperar) és un senyal d’equilibri.

Els que ja tenim una edat, hem crescut sent pacients perquè no hi havia més remei... no començàvem a dinar fins que el pare havia arribat a taula; havíem de sentir tota la cinta de caset fins que sonava la nostra cançó preferida; havíem d’esperar la carta d’aquells amics que havíem fet a l’estiu perquè ens enviessin les fotos o ens expliquessin el que no es podia explicar per telèfon; havíem d’esperar a dissabte o diumenge a la tarda per veure el següent capítol de la Casa de la Pradera o el Mazinguer Z (i a ningú se li va acudir que un dia podríem veure’l abans o quan volguéssim i en anglès o en castellà). No sé si té molt mèrit però... nosaltres sabem esperar.

Cert és que la vida del segle XXI és molt ràpida i la immediatesa va guanyant terreny. Les notícies ens inunden i s'esvaeixen. Les modes passen a gran velocitat. Ara tot són patinets per anar a l'escola quan fa uns anys no se'n veien i potser d'aquí uns anys ja no veurem més.

Nosaltres, les persones, hem de poder portar les rendes de la nostra pròpia vida i no deixar-nos portar per les passions –això ja ho deien els grecs-. Això serveix pels adults però també pels infants que han de començar a adquirir el control: Tots sabem que potència sense control ens  porta al desastre.

Molts pares, i també mestres, però avui ens referirem sobretot als pares demanen què han de fer per millorar la paciència en els seus infants. Fa una colla d’anys, una psicòloga infantil, Sara Tarrés, una amiga de fa molts anys, va publicar en el seu blog un escrit amb aquest tema que subscric en la seva totalitat. Quina casualitat! Ella es refereix als nens petits però fàcilment podem adequar-ho a l’edat dels nostres fills... I no patiu, mai és tard per començar... (només ho complica una mica al començament) tot i que en els infants d'altes capacitats, de vegades, trobem més resistències però només cal anar amb pas ferm, poc a poc, i endavant.

 

"És important que a poc a poc eduquem els nostres fills en el "art de la paciència". Un nen impacient i molt exigent es pot convertir fàcilment en un petit tirà que ens intentarà tenir sempre a les seves ordres. Un nen a qui no se li nega mai res; al que li concedim sempre tot allò que ens demana de forma immediata; al qual cedim davant qualsevol rebequeria o caprici arribarà a pensar que tot gira al voltant dels seus desitjos i ..., sense adonar-nos, hem preparat el terreny perquè el nostre nen es converteixi en aquest petit tirà exigent i impacient. Per tant, no pensem que encara és massa petit, mai és massa aviat per ensenyar que a la vida cal saber esperar, encara que això pugui resultar molt frustrant.

 

Com ensenyo el meu fill a ser pacient?

En primer lloc hem de revisar les nostres actituds i conductes, ja que els nostres fills són esponges que absorbeixen tot allò veuen al seu voltant, per tant, si nosaltres ens mostrem molt exigents amb ells, no ens ha d'estranyar que intentin ser com nosaltres.

1 .Evitar demanar que el nostre fill faci les coses "ara". Si el que volem evitar és que el nostre fill ens demani les coses "per ara" hem d'intentar no actuar nosaltres de la mateixa manera.

2 .No premiar la impaciència. Si cada vegada que el nostre fill ens demana alguna cosa li concedim per evitar una de les seves rebequeries, estem fomentant la impaciència i l'exigència, per tant, intentarem no donar-li les coses que ens demana de forma immediata.

3 .Fomentar la paciència. Elogiar i recompensar qualsevol petita mostra de paciència del nostre fill. Fem-li saber que estem molt contents perquè ha sabut esperar.

4 .Definir el concepte de paciència. Quan són molt petits, els nens, no estan familiaritzats amb aquest concepte per això és convenient que els anem explicant el que significa. Per exemple podem dir: "Que bé, estàs sent molt pacient esperant que la mare acabi de recollir". D'aquesta manera estem ensenyant al nostre fill a saber esperar, a posposar els seus desitjos, a ser pacient, encara que ell encara no sigui conscient.

5 .Mantinguem la calma. Quan el nostre fill ens fa una rebequeria o comença a protestar perquè no aconsegueix allò que vol, hem de recordar que el nostre petit està aprenent una important lliçó : la paciència. Si demostrem amb la nostra actitud que som pacients aviat aprendrà a ser-ho ell també.

 

I finalment i no menys important, hem d'assegurar que el nostre fill entén que no és la seva insistència el que permet satisfer els seus desitjos. És a dir, encara que es passi tot el temps insistint i protestant o plorant, hem de fer saber que quan anem a fer allò que exigia ho fem perquè hem acabat de fer el que estàvem fent i no perquè estigués reclamant tota l'estona .

Fonts consultades per Sara Tarrés : Disciplina sin gritos ni bofetadas. Jerry Wyckoff - Barbara C. Unell.”

Crec que tot es pot aprofitar... 

Pares, se’ns ha girat feina!

i tenim suggeriments de com fer-la! 

Suggeriments vegetals: 

- Podem començar amb el típic got de iogurt de vidre, cotó humit amb aigua i unes llenties. Anirem observant com creixen i podem fer una fitxa de quin dia la sembrem, quan comença a aparèixer, quan surten les fulles... No podem fer res per avançar el procés...

- Continuem amb una activitat molt bonica i completa. Us plantegem plantar un bulb de jacint en un test aquesta tardor. No sabem de quin color serà. Per precaució us proposo que en planteu tres o quatre en testos individuals, que podem decorar. Respecteu els consells: lloc on l'hem de posar, quan els hem de regar...  Estarem una colla de mesos regant un test on no hi surt res però sabem que s'està fent una gran feina. No podem fer res per accelerar el procés però si no fem el que toca sí que es pot parar. Si tot va bé en el mes de febrer-març començarà a sortir una punteta verda que es convertirà en la nostra planta. Podem anar fent un exercici de mates comparatives amb les nostres plantes. Quan hagin crescut podreu regalar-los a qui vulgueu.