Pantalles a l’estiu... (Pares)

 

Les pantalles han vingut per quedar-se i no serveix fer la comparació amb el “nosaltres a la vostra edat” perquè res és igual. Però això ens dona una visió d’adults en el que sabem que cal ser curosos en “a què destinem el nostre temps i les nostres energies”. Durant el curs sembla que tot va més controlat i apamat, però quan arriba l’estiu... en molts casos pot començar el relaxament.

Per a l’ús de les pantalles pot ser un temps especialment perillós perquè és molt fàcil fer-ne un mal ús o un abús sense adonar-nos-en. Si pels adults pot ser un problema, pels infants i joves encara més, perquè sovint no són capaços de veure el perill que suposen les pantalles per elles mateixes i per el que no podem fer perquè estem amb elles.

Aquesta situació no és una situació que afecti només als infants i joves d’altes capacitats. Però sí que és veritat que aquests tenen algunes característiques que els poden fer més permeables a les addiccions a les pantalles des de la curiositat extrema a la rigidesa de pensament i impossibilitat de canviar d’activitat o tancar el programa; les dificultats amb les ordres, normes o l’autoritat quan van en contra del que creu-pensa-li convé...; la intensitat que els fa entrar de ple en alguns jocs o activitats...

Per això cal començar quan abans millor en l’educació en l’ús de les pantalles. Està clar que la solució no és prohibir ni bloquejar; en un principi i esperem que no sigui necessari.

Algunes de les idees que apareixen en aquests post estan basades en el llibre “El privilegio de vivir con un adolescente” de Sonia López. Alguns direu que els vostres fills encara no estan en edat adolescent però en canvi, hi ha moments en que es comporten com a tals. Els infants i joves d’altes capacitats solen començar aquesta etapa molt abans que els seus “iguals”.

Entrem en matèria i veiem algunes coses que podem fer els pares envers les pantalles i els nostres fills per un ús, sa i racional de la tecnologia.

Una gran professional, Anna Ramis, parla de les pantalles entre 0 i 3 anys. Ella i els professionals amb qui treballa tenen clar que en el 0 a 3 de pantalles, res. Us recomano les seves conferències i el seu llibre “De 0 a 3, de pantalles res?”.

Quan tenim nens més grans que comencen amb les pantalles, o com aquells que ja fa temps que han començat. Està clar que hem de limitar el temps d’ús de les pantalles. L’ús pot ser bo però l’abús segur que és dolent. Cal evitar l’abús. Hi ha mitjans tècnics de control del temps. No ens agrada que ens limitin però és necessari. Sovint podem arribar a acords.

Es molt interessant conèixer els youtubers i influencers que els agraden als nostres fills. Potser no són els que ens agradarien però els podem acompanyar, mostrar altres, seguir als seus...

Sens dubte podem ser models d’ús. Com ho fem nosaltres? Enganxats al mòbil? Com vivim quan estem empatallats i també com gaudim, i molt, fent activitats sense pantalles o sense estar connectats.

Hauríem d’evitar usar pantalles per a reduir l’estrés, calmar l’enfado o gestionar la frustració. Hem d’identificar i gestionar les emocions fora de les pantalles. Ser capaços de gestionar correctament les emocions. Recordeu que ens veuen sempre. Som models.

A casa podem crear zones lliures de tecnologia. Els telèfons poden dormir i carregar-se al menjador perquè no poden entrar a les habitacions. (Si ho fem des de l’inici és més fàcil, si no també és possible perquè és millor per a la salut, i perquè ho fem tots). A l’hora de dinar o de sopar també pot ser un moment lliure de mòbils.

Finalment és molt important tenir clar el per què fem les coses. En aquests cas tenir clar què vol dir abús,  què vol dir un us incorrecte, què és el perill a les xarxes tant per la privacitat com per la seguretat. Els nostres infants i joves necessiten saber el per què el hi podem explicar o cercar amb ells aquests perills segons les edats...

Hem de comptar amb la seva responsabilitat. No podrem ser-hi sempre, i ells s’han de valdre per a ells mateixos. També sabeu, alguns per experiència, què tenir-los en contra pot ser encara molt més esgotador...

Les pantalles han vingut per quedar-se. Les podem gestionar durant tot l’any i també durant les vacances!  

             

Traspàs d'informació dels alumnes (Docents)

Una de les feines més importants d’aquests dies de juny és el traspàs d’informació. I es fa, potser, en el pitjor moment... tots estem cansats i alguns tenen tendència a veure el got mig buit, i fins i tot, a recordar només coses feixugues o a voler acabar aviat.

Els professores organitzats que van prenen notes al llarg del curs, que tenen el resum real de les reunions (no el del "correm-correm") sinó el del detall de les impressions, el del neguit de les famílies, dels mestres o del propi alumne ho tenen més fàcil. Perquè la nostra memòria és especial.

Fer el traspàs dels alumnes d’altes capacitats depèn de la formació i sensibilitat dels docents perquè el primer que cal és veure’ls en la màxima extensió de la paraula. Els que saben on mirar o quins són els detalls interessant tenen més possibilitats de connectar amb els termes més interessants i necessaris de les persones que tenen altes capacitats (no només dels que les mostren...).

Per tots els alumnes el traspàs hauria de ser el mínim per identificar i alhora donar possibilitats de créixer. Un traspàs no hauria de ser una condemna ni una etiqueta escrita en pedra.

Explicar de cada alumne amb breus paraules el recorregut fet en el curs. Hi afegirem alguns punts d’èxit per poder-nos basar en ells per encorar els èxits dels cursos vinents i alguns detalls dels que no han funcionat i ens donen pistes per no tornar-hi. Seria el que volem que perduri perquè serà bo per l’alumne concret.

Seria el que hauríem de aconseguir per aconseguir un bon treball amb els alumnes des de l’inici. VINCLE és la paraula clau i podríem dir que és el darrer acte del curs i és el que permetrà que un altre aconsegueixi continuar amb el VINCLE pel curs vinent amb el nostre alumne concret.

Abans de fer el traspàs haurien de fer la condensació del curs i intentar la destil·lació del que hem fet durant el curs per què quan fem el traspàs sigui realment efectiu.

- Com ha anat?

- Hem deixat constància del treball de tutoria?

- Què hem fet? Hem proposat activitats  d’ampliació o aprofundiment? Com han anat? Hem fet l’avaluació de l’activitat a més de l’activitat de l’alumne? Les propostes han estat encertades?

- Què explicarem en el traspàs perquè sigui realment efectiu pel nostre alumne d’altes capacitats perquè pugui continuar el seu creixement i el desenvolupament de les seves capacitats.

Un cop feta aquesta feina podem fer el traspàs. El nou docent hauria de saber que aquest noi o aquesta noia té grans possibilitats i que necessita del seu acompanyament per aconseguir desenvolupar-les.

Si necessiteu saber més sobre les altes capacitats, parlem-ne! Em trobareu al 646486159 o al mail atencioaltescapacitats@gmail.com Estic a la vostra disposició. Els docents que no coneixeu les altes capacitats i el curs vinent tindreu un alumne amb altes capacitats sapigueu que ara és el moment!

Quan ser diferent no és una opció (Pares i Docents)

 

És molt freqüent que els alumnes d’altes capacitats observin l’entorn i actuïn en conseqüència. Hi ha vegades que alguns actuen com si ser diferents no fos una opció. Veurem uns quants exemples d’infants i joves que amaguen els seus interessos i les seves potencialitats per encaixar a la classe:

1.- La X te 2 anys. La mestra diu que la X no parla a classe i no es relaciona amb els companys fins i tot proposa que el CDIAP la vegi per fer un estudi per la seva manca de relació amb els companys de classe. La X a casa no calla i un bon dia diu a la seva mare: “no m’agrada anar a l’escola. Els nens no parlen a més em sembla que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets i per això van per terra”. Vam parlar amb la mestra i vam proposar que algun dia en temps de pati la X pogués estar amb les mestres. Elles van descobrir una nena que no callava, que els va explicar que es casava el seu tiet, que li havien comprat un vestit preciós però que ella el volia amb un llaç al darrera i li van comprar amb el llaç al davant i creia que no li quedava bé... les mestres es van quedar de pasta de moniato veient com parlava com una nena gran. Mai havia parlat i va continuar sense parlar amb els companys però sí amb les mestres a qui saludava cada dia amb un gran somriure.

2.- En D. va a I4. Els dilluns, a classe en el Bon Dia sempre explica que ha gaudit molt veient els concerts al Palau de la Música o a l’Auditori. Li encanta veure l’orquestra i banda municipal quan fan música en directe. A partir d’un moment, comença a explicar que el cap de setmana “ha anat al parc i al sorral”. Sabem que no és cert però ell insisteix. Quan parlem amb ell a soles li preguntem, la mestra i jo, què ha fet aquest cap de setmana i ell ens diu que no és veritat que hagi anat al parc, però que quan diu que ha anat a sentir concerts els altres el miren malament i quan diu que ha anat al parc tothom està content. Quan als quatre anys creuen que no han de deixar entrar la seva vida a l’escola, i que han de fingir és realment terrible.

3.- La M. va a Primer de Primària. La mestra diu que va fent, és una bona alumna però no destaca. Entén ràpidament els conceptes i sap fer les tasques proposades però treballa lentament i mai està entre les primeres d’acabar les feines. No se li proposa fer res especial perquè no té temps. No destaca en res. No fa preguntes. És políticament correcte. Fa el que toca però ni un pas més. A casa arriba esgotat de la tensió que li suposa estar contingut tot el dia. A casa li agrada fer coses noves i demana, i fins i tot exigeix, fer-les. Quan se li pregunta per què no ho fa a classe diu que allà no cal. Només cal fer el que diu la mestra. Mimetitza amb el grup i no mostra cap necessitat especial a l’escola.

4.- Al D. li encanta llegir. Fa Quart de Primària i està llegint “El Hobbit” i gaudeix amb les descripcions i amb una història plena de personatges amb noms enrevessats i amb històries complexes. Quan arriba l’inici de curs veu que hauran de llegir “La Formiga Piga se’n va d’excursió”. Ningú a classe sap que li agrada tan llegir i que llegeix llibres tan gruixuts. Si ho pot continuar amagant ningú ho sabrà.

5.- L’A. va a Cinquè. Han començat a fer l’activitat de les operacions en dos minuts. No les fa amb la intensitat que podria. Estudia la situació i posa un punt al costat de l’operació que està a la meitat i quan arriba allà para. Cada vegada que fan aquesta activitat marca dues operacions més. No és la millor de la classe ni vol ser-ho. Vol estar en la franja alta però sense destacar. La mestra no sap que li encanten les mates ni que podria fer totes les operacions en dos minuts perquè s’amaga. No la descobriran excepte si ella s’equivoca o si canvien les condicions.

6.- L’A ha començat 1r d’ESO. Voldria ser científic i inventar algun remei per alguna malaltia o per millorar la qualitat de vida de la gent però això no ho sap ningú de l’institut i ningú ho podria ni intuir perquè sembla que la seva actuació habitual va en direcció contrària. Els seus resultats són negatius, no fa les feines encarregades, a classe la seva actitud no correspon a algú que vol tenir bons resultats. Mimetitza amb el “dolents” i és el millor entre ells perquè no vol que reconeguin les seves capacitats. Hi ha algun moment en el que s’equivoca i mostra qui és fent una aportació molt positiva a la classe, dona una opinió elaborada o fa una pregunta més enllà del que s’està explicant o fa una relació poc habitual però està enfocat per uns moments però de seguida torna a mimetitzar amb el comportament disruptiu que ha aconseguit que el relacionin directament amb ell.

7.- En N. està a Segon d’ESO. Li encanten les motos, vol ser enginyer mecànic i li agradaria saber física per millorar l’estabilitat i frenada de les motos. A classe passa desapercebut. Fa el que toca però sense pena ni glòria i als exàmens les seves notes són molt justes. No ha estudiat mai. Fins ara, a classe escolta una mica i se li enganxen els continguts. No fa cap esforç. Sovint no presenta les feines proposades o les presenta amb una qualitat molt baixa. Malgrat sap que podria treure millors resultats no ho intenta perquè no vol perdre l’anonimat.

8.- La C. està a Quart d’ESO. És d’alt rendiment però sempre mira a terra. Mai fa aportacions espontànies. Quan es requerida contesta correctament. Com que és políticament correcta sempre presenta els treballs amb màxima qualitat, la seva actitud a classe és molt bona i la resolució dels exàmens és més que satisfactori. No participa mai en les sessions prèvies al control. Intenta passar desapercebuda a classe.    

Aquí heu vist vuit situacions en les que infants i joves volen passar desapercebuts i que no calibren que no mostrar-se com son pot ser perjudicials per a ells. Si no deixen que els reconeguin no podran atendre les seves necessitats. Molts volen passar desapercebuts i mimetitzar amb la paret i ser invisibles. Per altres aquesta invisibilitat volguda els protegeix de ser un mico de fira que s’ha d’exposar a l’exterior.

Busquem que aquests infants i joves puguin mantenir l’equilibri entre el que són i el que poden expressar en el seu entorn sense perdre la seva essència. Quan són petits, alguns no poden posar paraules a certs fets, i la intuïció els fa actuar sense que puguin definir perquè. A partir d’aquí la repetició sempre és més fàcil.

Docents formats i sensibilitzats podrien buscar el moment en el que baixen la guàrdia i llegir entre línies però això no es sol donar . És per això que creiem que els centres educatius havent escoltat a les famílies haurien de crear el seu vincle per poder observar el nen real, no la imatge que projecta.

En castellà hi ha un refrany que diu "Donde fueres haz lo que vieres". Si a l'escola ningú parla... no es parla; si preguntar està mal vist... no es pregunta; si llegir o estudiar està mal vist... no em desmarco; i si no em veu ningú puc anar perdent la meva essència, o amagar-la i oblidar-me de ser jo mateix o no poder-me construir. Ser diferent no és una opció, és un despropòsit. 

    

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

No vull deixar el meu mestre/la meva mestra! (Pares i Docents)

 

Hi ha alumnes d’Infantil i Primària que comencen a albirar el final de curs i que el temps amb aquell professor o amb aquella mestra amb la que han connectat tant s'està acabat. En molts casos han aconseguit entendre’s amb la mirada. Alguns fa dos cursos que estan junts i començar a pensar en canviar el mestre els entristeix molt. Tot i que queden encara quinze dies de classe alguns comencen a sentir massa a prop el final.

Necessitem encaixar la incertesa del canvi. Ells no ho saben però el curs vinent tornaran a fer un nou vincle amb el tutor o la tutora del curs vinent.

Per alguns la sola idea de passar aquests darrers dies amb aquell mestre i el fet de que siguin els darrers dies li fa mal, molt de mal. N’hi ha que tenen malsons, les pors del dia passen a la nit. Uns poden plorar o sentir-se tristos quan algú treu el tema. Altres poden passar-se les hores fent dibuixos o manualitats de record per aquesta persona tan especial.

Acompanyar-los en aquestes situacions i que aprenguin a gestionar aquestes emocions tan intenses és molt important. A alguns els pot costar molt ser racionals i pensar objectivament en aquesta situació per això els podem ajudar a posar paraules al que senten i al que poden fer. També podem veure en pel·lícules, series o en la vida real persones amb situacions semblants com ho afronten per veure si podem inspirar-nos per fer-ho igual, semblant o totalment al revés. No hi ha un bon estil, cadascú ha de trobar el seu propi estil de fer les coses. L’estil propi ajunta com som, com volem fer les coses i, la nostra manera de pensar i els nostres valors. Quan estem parlant d’infants i joves estem clarament en construcció encara que tenim clar que els humans estem en construcció al llarg de tota la vida. Aquesta construcció ha de ser el més conscient possible perquè això ens permetrà dirigir-nos cap a la millor versió de nosaltres mateixos.  

Un dels records que tinc més vius és de la sortida de l’escola el darrer dia del curs. Aquelles llàgrimes, abraçades i petons... Recordo molts finals, de molts cursos però sobretot d’aquell que sabíem que era el darrer curs. Sabíem que arribaria setembre però res seria igual. Ni estaríem tots junts ni en aquell lloc on havíem passat tants anys i tan bones estones. Va ser un moment molt difícil per a molts. Una separació no desitjada. Però tots vam haver de portar-la el millor possible.

Ens podem quedar amb el dolor de la separació però també podem fer la lectura de gaudir del que tenim fins el darrer moment i després gaudir del record que no ens podrà treure ningú. Nosaltres decidim en què ens enfoquem. Els infants i joves d’altes capacitats els agrada prendre les seves decisions i no s’han de deixar arrossegar per les emocions. Han de decidir quines batalles volen lluitar i quines no és necessari. Quan parlem des del cervell els agrada prendre decisions i solen prendre decisions assenyades i justificades. Després poden tenir serioses dificultats per portar-les a la seva vida diària però quan abans comencin... millor.

Als meus quasi seixanta anys recordo a molts dels meus mestres amb gran gratitud. Amb uns vaig aprendre a estimar els llibres, a llegir i escriure; amb altres a retallar rodones; amb altres a saber estar, a saber callar, a saber preguntar; a saber esperar però alhora a no perdre l'oportunitat; a valorar l'art i la història; a ser endreçada tot endreçant el meu calaix tantes vegades; a estar sobre l'escenari parlant o cantant; a estimar el món la natura, les plantes i els animals; els elements de la taula periòdica i les valències; els accidents geogràfics els països i les capitals ... Realment mai els vaig perdre del tot perquè malgrat els anys, continuàven estant presents. Ara, després de tants anys, els sento molt presents. Formen part de la meva vida, de la meva essència, gràcies a ells sóc com sóc. I com diu la foto: "els grans mestres s'acompanyen tota la vida" i jo vaig tenir la sort de tenir grans mestres. Forma part d'una campanya de l'Escola Pia (en aquests cas de Tàrrega) però molts podriem signar-ho. Sabem que també hi ha una altra part de la història. Altres mestres dels que no recordem ni el nom ni el temps que vàrem passar amb ells o no els volem recordar. Alguns compten els dies que falten per acabar la seva relació amb aquests docent amb qui no han connectat... (una llàstima però també és ben real).

Recta final cap a la Universitat (Pares i Docents)

 

Aquest any he tingut l’oportunitat d’acompanyar novament un alumne d’altes capacitats que acabava el seu Batxillerat. Feia temps que no tenia aquesta experiència i crec que val la pena deixar-ne constància per si algú s’hi acosta i li pot fer servei.

Va tenir uns resultats excel·lents a Primària amb un esforç quasi nul. Els coneixements se li enganxaven i la seva memòria i els seus bon recursos orals van fer la resta. Va ver una ESO molt irregular, molt desmotivat. Primer i Segon va estar farcit de mals resultats acadèmics i alhora del convenciment dels seus adults de que aquests resultats no tenien res a veure amb el que ell podia fer. Vaig apareixer a Tercer d'ESO. A Tercer d’ESO veient les seves característiques plantejo la possibilitat de fer la compactació de cursos i passar a Quart. Cal convencer a EAP i Escola perquè els resultats no són bons però poden arribar a ser-ho. Amb el salt les notes van anar pujant tímidament i sobretot va començar a sentir-se millor a l’escola. L’estàvem recuperant. Ara el problema era que no sabia estudiar. Saltava exàmens sobretot amb l’ajut del que escoltava a classe. No tenia estructura, ni disciplina personal i poca autoconfiança en l’àmbit acadèmic perquè no hi havia bons resultats. A partir d’aquests moment sembla que comença a encaixar i posar-se en marxa. Continua jugant de porter de futbol i anant a l’esplai la tarda del divendres on s’hi sent molt bé. A Primer de Batxillerat comença amb un Batxillerat de lletres però s’espanta al no tenir els resultats que desitja (en el fons no fa la feina requerida perquè té moltes llacunes – no havia fet llatí i no el pot inferir...) i sol·licita el canvi al social en el segon trimestre. Tot aquests embolic: les matèries velles no adequades (llatí) i matèries noves de les que no té base  (economia i mates de lletres) fan que la seva mitja no sigui tan bona com podia ser. Li costa molt concretar el Treball de recerca però finalment es centra en un punt, el fa i el fa bé. Al llarg de Segon comença a estar més compromès i van millorant les seves notes que arriben a tenir un punt més de mitja que les de primer. No són encara unes notes excel·lents però a dues setmanes del final de curs em diu la frase màgica “saps que estudiar, funciona?”. Fins i tot s'estrena com a porter del primer equip amb nomès 16 anys.Si s’hi hagués pogut posar abans els seus resultats serien molt millors. En aquests final de curs la definició de la mare és que s'organitza bé per treballar, estudia, prioritza, està endreçat i ella valora molt que els seus professors li han donat confiança. Per això, segueixo treballant per una identificació primerenca i una feina emocional però clarament de base acadèmica al llarg de Primària que es consolidi a l’ESO i permeti que a Batxillerat llueixi amb bona feina i molt bons resultats, els que poden tenir.

Prop de 42.000 alumnes aquests dies estan fent les proves de Selectivitat a Catalunya. Ja han acabat els seus estudis obligatoris i la primera part dels postobligatoris. Ara, amb el recull de les notes de Batxillerat i les notes dels exàmens de Selectivitat arribaran a un llistat en el que seran tots ordenats per notes a fi de que puguin triar els estudis universitaris que volen seguir. Dilluns hauran de fer la tria. Presentaran el document oficial per informar de la seva tria. Hi ha tres elements que pesen especialment: la nota de Batxillerat, la visió personal de com hauran anat els exàmens de Selectivitat i les notes de tall del curs passat. Primer han fet una primera tria entre una quantitat ingent d’estudis i llocs possibles. Molts van començar eliminant els que no entraven en els seus interessos o les seves habilitats. Professions en les que no s’hi veien dedicant la seva vida. Mica en mica es va anar reduint la tria a quatre o menys estudis. Alguns els han hagut de buscar a fons perquè a l’inici de la cerca no sabien ni que existien. La realitat és que la diversitat a la vida ara es veu reflectida en un amplíssim ventall de possibilitats. També tenim un amplíssim ventall de llocs possibles a la nostra població, país o a l’estranger. La informació dels diferents estudis estan a l’abast de qui els vulgui cercar. Gairebé tots ja han fet la seva tria; i en alguns casos només els falta ordenar els estudis i els llocs en funció d’aquestes darreres variables. En breus setmanes tindran la proposta que des de l’administració se’ls fa per continuar els seus estudis en la universitat pública.  

La Universitat té en compte, cada vegada més, a aquests alumnes d’altes capacitats permetent fer dobles graus, o els estudis amb menys cursos... Les altes capacitats comencen a entrar en la Universitat. Aquí també necessiten visibilitat. Els departaments de diversitat han de saber que tenen alumnes d’altes capacitats matriculats. Sovint aquests departaments treballen principalment pels alumnes amb discapacitats motrius, sensorials o fins i tot cognitives però és important que incloguin també els alumnes d’altes capacitats que tenen altres necessitats. Molt sovint els seus resultats o la seva manera de treballar els donen la visibilitat per mèrits propis, però altres vegades necessiten ajut per desplegar les seves capacitats.

Aquest curs és per aquests nois i noies un any clau perquè fan una decisió que tot i no ser definitiva marcarà, sens dubte, el seu camí cap a la seva vida d’adults.

Visibilitzem les altes capacitats (Docents i Pares)

 

Necessitem roba d'alta visibilitat? Quines són les nostres diferències? Els companys d'escola saben què són les altes capacitats?

Les coses s’han de fer quan estem tots preparats. Fa temps que en J. tenia ganes d’explicar als seus companys que caram eren les altes capacitats. A l’escola havien tingut experiències molt positives d’alumnes que havien explicat als companys com vivien el seu TDA o el seu autisme i què significaven aquelles paraules. Aquestes explicacions havien suposat un  punt d’inflexió en el coneixement de la seva realitat per part dels companys. Posar paraules a les seves rareses, saber per què es mostraven així, què podien modificar i què venia de sèrie...

Dimarts va ser el dia. Ho havíem preparat molt. I allà estàvem a les vuit del matí en J., tota la classe, la directora, el tutor, la psicòloga del centre i jo (com especialista en altes capacitats i acompanyant a l’alumne que ara ja està a 3ESO i porto amb ell des de 4PRI).

Us adjunto el text que ens va explicar. Spoiler! Va anar molt bé. Tots els companys van escoltar amb molta atenció i després li van fer preguntes. Les preguntes van ser sobre la identificació (quan i com va saber que tenia altes capacitats), si coneixia a altres persones com ell, què va pensar quan se li va proposar una compactació de cursos, si els veu molt diferents... en acabar la sessió quan la directora li va preguntar “Com et sents?” ell va contestar amb un gran somriure: ”lliure”. Està clar que a partir d’ara no tot serà de color de rosa però els companys tenen una informació que no tenien i podran situar les seves rareses, com l’alteració amb els sorolls, la intensitat de les seves reaccions o la persistència quan necessita entendre alguna cosa; i valorar l’esforç que fa per parlar en d’una manera lenta i intel·ligible o amb un vocabulari assequible.  Estava molt nerviós però després de la primera frase es va relaxar... Aquí teniu el text.

“Ja fa uns quants anys que ens coneixem i sé que encara us sorprenc, i de vegades noto que no m’enteneu perquè no em coneixeu per dins. M’agradaria explicar-vos algunes coses perquè em coneixeu i sigui més fàcil conviure amb mi i entendre’m.

Us parlaré de tres àrees que crec que són importants per poder-me entendre.

De vegades quan parlem d’altes capacitats sembla que parlem de qui ho sap tot però no és així:

1.- Si us parlo de la meva manera d’aprendre us diré:

-        Que no he nascut amb el kit dels coneixements incorporats.

-        Que no sé les coses d’entrada. Quan era petit, les coses que havia d’aprendre a l’escola se m’enganxaven i no havia de fer cap esforç però ara he d’estudiar, repassar i estudiar.

-        Que tinc facilitat per aprendre, connecto coses diferents.

-        Que aprenc de manera diferent... no de manera lineal. Hi ha vegades que em costa memoritzar, o aprendre les coses si no els trobo un sentit, necessito entendre o relacionar.

-        Tinc una curiositat infinita i de vegades no puc parar. Faig mil preguntes i necessito respostes elaborades, saber d’on surten les coses... i puc desconnectar del que faig fins que trobo la resposta.

-        M’agrada reflexionar sobre temes importants, vitals (justícia, veritat, compromís...) i de vegades necessito comunicar-ho.

2.- En l’apartat emocional tot és molt intens i tot va molt de pressa:

-        Visc les emocions de manera molt extrema tan si estic content, trist o eufòric... i em costa molt tornar a la calma.

-        Hi ha vegades que el meu cos pateix per la intensitat i tinc febre, mal de panxa, mal de cap, problemes de pell, són somatitzacions.

-        Hi ha vegades que vaig molt de pressa: penso de pressa, parlo de pressa... i això us pot molestar.

-        Hi ha vegades que necessito bellugar-me (posar-me dret, toco coses...), hi ha vegades que faig sorollets i no sempre ho puc controlar... Això pot fer que en algun moment em costi controlar-me.

-        Em solen molestar els sorolls, el volum de la classe, de vegades molt... sobretot els trons. ( i quan els faig jo no els sento...)

-        Quan vull alguna cosa o la necessito puc ser molt persistent.

-        Necessito contacte físic. Potser m’apropo molt. Toco de manera inconscient. És una de les meves maneres de mostrar afecte.

-        Hi ha vegades que tot i que estigui voltat de gent, em sento sol. I altres vegades necessito estar sol.

-        M’agrada elaborar les meves estratègies per fer les coses, per evadir-me, per desconnectar...

-        Hi ha coses que m’estressen molt. Feines i deures, relacions amb companys, autoexigència, dubte o culpa.

-        Si necessiteu alguna cosa, pregunteu...

3.- Sóc molt literal i em quedo enganxat en les paraules:

-        De vegades  em costa entendre bromes neutres (no les evidents).

-        Hi ha vegades que penso que faig les coses malament.

-        Hi ha vegades que quan intento explicar-me ho faig de manera que jo veig clar però és desendreçat per vosaltres.

Sóc molt més que un grup de característiques.

Sóc el J. i estic en construcció constant.

Moltes gràcies per la vostra atenció.”

I com es diu sempre... no intenteu fer-ho si no es donen les condicions: preparació de l’alumne, del grup, dels mestres i de la família.

També els vam donar informació general sobre les altes capacitats i vam compartir, després d’escoltar-lo i confirmar que tots som diferents i les persones d’altes capacitats també, quines persones del món de la ciència, dels esports, personatges de ficció de les sèries... pensaven que podien tenir altes capacitats. Ho van clavar!

Hem insistit en que tots som iguals en dignitat i que en la forma podem ser molt diferents però que això el que aporta és riquesa. Aquesta vegada ha anat molt bé, ha valgut la pena!

El temps de pati, un temps educatiu! (Pares i Docents)

 

Per molts docents el temps de pati dels alumnes d’altes capacitats és un problema. Comença sent un moment d’observació que ens crida l’atenció.

La majoria dels infants fan servir els temps de pati, sense ser-ne conscients, per autoregular-se: el moviment, la relació social i l’alimentació són tres de les ocupacions habituals en temps de pati entre els infants. Però no tots ho viuen de la mateixa manera. Ni tan sols tots els alumnes de altes capacitats no ho viuen de la mateixa marea. Anem a veure quatre casos d’alumnes identificats amb altes capacitats:

1.- infant identificat amb bones habilitats socials.-

El seu temps de pati és molt semblant al dels seus companys. Si a més és un noi i li agrada el futbol, basquet o handbol (el que es jugui al pati de l’escola) encara és més adaptat. El seu temps de pati es circumscriu a jugar a pilota (els dies que es pot) i els dies que no hi ha pilota també juga amb els companys. Si és una nena te un grup amb qui juga o parla en el temps de pati. Estan contents, els agrada el temps de pati i, fins i tot, pot ser el millor moment del dia a l’escola.

2.- infant identificat amb dificultats en les habilitats socials.-

El temps de pati és un moment per socialitzar per excel·lència però alguns alumnes no tenen traça en l’aproximació als altres o el manteniment de la comunicació amb els altres. Comencen anant al pati amb alguns companys però quan hi arriben i passen uns minuts... ja estan sols. No compten amb ells perquè no són “una bona companyia”. Hi ha infants que solen tenir dificultats de relació en el temps de pati. Cada dia hi ha queixes dels companys o d’ells mateixos. Voldrien estar acompanyats però no saben o no els volen. Volen jugar amb altres però no els deixen i de vegades ja no ho intenten...

3.- infant identificat que necessita el seu temps a soles.-

Poden tenir la impressió de que ja han estat “aguantant” tot el matí als seus companys i necessiten un temps de descans. Ja en tenen prou. Aprofiten per evadir-se. Vaig conèixer un infant que dedicava el seu temps de pati a buscar “bitxos bola”, un altre passejava sol al voltant del pati i observava els seus companys “des de fora”, algun deia que jugava a futbol però estava fora i feia “d’àrbrite a l’ombra, de públic i de marcador”. Solen estar bé sols o poc acompanyats. Per a ells no és un problema.

4.- infant identificat que es recarrega amb la lectura.-

Hi ha infants que necessiten evadir-se amb la imaginació vivint altres realitats a partir d’un llibre. Marxava al pati amb el llibre sota el braç i llegia en un racó lluny del soroll del pati, al sol o a l’ombra. Regenerava i no volia que acabés aquests temps perquè era temps d’oxigen per a ell/ella. Sol estar content amb aquesta situació, no li dol ni en vol una altra. Li costa parar de llegir quan se li acaba el pati i tornar a la realitat.

Novament el que necessitem és la lupa i veure quines són les seves necessitats. Els clàssics deien que tot havia de ser amb mesura. Haurem d’observar, escoltar, acompanyar. Cal actuar de seguida amb aquells que pateixen, que els dol la situació, i donar-los eines perquè puguin millorar i canviar. Conduir amablement és essencial. El VINCLE ens ajuda sempre. Aquest curs la tutora d’un alumne de Quart va crear un pla d’activitats per donar possibilitats de fer activitats amb altres: escacs, jocs de taula, activitats plàstiques, jocs de moviment o d’interacció amb objectes (aros, tres en ratlla, jocs de taula...) també se li han proposat reptes en general o amb base Pokémon (un dels seus interessos), també li podríem proposar la creació d’un hotel d’insectes lligat amb ciències naturals i plàstica (recollida de formigues...). Hem de tenir en compte que hem de possibilitar també el fet d’alleugerir la tensió motriu... La proposta de concretar què fer cada dia va ser molt positiva. Això ha fet que estigui més tranquil perquè sap què fer cada dia i en algun cas connecta amb companys per interessos comuns (escacs, plàstica, reptes Pokemon, reptes en general, jocs del carretó) i malgrat ha baixat la “sinistralitat” en moments de pati no hem solucionat el tema. És una primera fase. La primera proposta de la família era venir-lo a buscar en els temps de pati però això no ajudava a la resolució del problema, sense voler l’agreujava. La proposta de la mestra era completa però requeria seguiment i alhora distància perquè es sentís autònom. L’acompanyament és imprescindible però de vegades es tracta més d’encarrilament. Ell està relativament còmode en aquesta situació perquè abans es sentia un problema i ara ja no ho és. Tot i això, li agradaria poder compartir activitats amb els altres. Observa que tots els altres nois juguen a futbol i ell es sent un “bitxo raro”. Cal treballar les seves necessitats... la mestra està fent una molt bona feina d’observació, adequació, d’acollir-permetre-donar espai- posar en contacte i alhora protegir (d’ell i dels altres), mentre va fent passos perquè el temps de pati no sigui un temps problemàtic sinó un temps volgut-gaudit-desitjat i poc a poc compartit amb els altres.

Quan comencem a posar la lupa en com viuen els infants el temps de pati, està clar que el aquests temps i espai, en essència, requereix una reflexió a fons i unes propostes clarament inclusives... Avui parlem de dinamització de patis, d'espais més enllà del futbol, basquet... que ofereixin diferents propostes perquè tots els infants puguin gaudir d'aquests temps d'esbarjo entre classes. Estem en el bon camí, continuem endavant!