Ja hem tornat a aquesta nova normalitat. I si fins ara cada escola era un món, les coses no han canviat gens. En tenim per tots els gustos: des de que envia feines a tort i a dret (normalment exercicis repetitius i poc estimulants) fins a qui proposa feines setmanals creatives que treballen els continguts i els procediments del curs perquè s’organitzin tot donant rubriques perquè l’autoavaluació sigui possible.
Tenim molts alumnes d’altes capacitats contents perquè s’han tret de sobre la part que no els agrada de l’escola: la lentitud, el anar a toc de pito canviant de feina cada hora, el haver d’esperar perquè anem tots junts, el que hi hagi sostre a la classe perquè sinó molts es perden... Molts estan contents perquè la feina és més individual que grupal i estan francament alleujats.
D’altres troben a faltar l’escalf i el suport de la mestra o del mestre i la relació directa amb els companys. Les indicacions a seguir perquè s’han acostumat a fer quan els diuen i han perdut part de la iniciativa en pro de “l’obediència”. Per alguns haver-se d’organitzar és una cosa nova però essencial.
El subtítol d’aquest post previst en el mes de setembre era: “em sento engabiat”; perquè molts infants i joves és la situació que senten a l’escola, però aquest temps de confinament ha canviat aquest aspecte. Tot i així hem de tenir en compte que tots els infants i joves, també en aquest temps de confinament, necessiten un temps i un espai per a ells. Moltes vegades, molts aprofitaven el temps de pati per estar sols amb la gran preocupació per part de les mestres. De vegades passejaven sols pel pati, esmorzaven sols... Altres vegades, s’amagaven en activitats individuals com llegir un llibre, i si era possible a classe o a la biblioteca. En aquests moment podien volar, podien anar al seu ritme i no al ritme marcat pels adults. Ara, confinats a casa també necessiten el seu temps i el seu espai. Serà bo parlar-ne i concretar quin els agradaria que fos el seu espai per anar-hi quan necessitin sempre que necessitin prèvia comunicació a l’adult responsable (que no pot dir: “ara no toca”, “ara què et passa”... sinó que simplement l’ha de deixar-hi anar, ja està parlat i en tot cas si és necessari en parlarem després).
Alguns són molt casolans i estan passant prou bé aquest temps sense sortir, altres necessiten carrer i exercici i són els que pitjor porten el confinament però com que solen tenir un sentit del deure molt pronunciat a molts “el que toca” els ajuda a encaixar aquesta situació que per ells no és agradable. A més podem treballar la imaginació que és una manera fàcil de sortir del confinament sense marxar de casa. Ells que són molt intensos poden gaudir de la situació. Tots són diferents. Necessitem connectar amb ells per saber què necessiten. De vegades ho podem intuir, altres vegades ho haurem de preguntar directament i ajudar-los a posar paraules al que senten i al que necessiten.
Alguns infants i joves necessiten una planificació molt marcada que intentaran seguir al peu de la lletra. Amb aquests hauríem de treballar una mica la flexibilitat per perdre la rigidesa que fa que “el que cal” sempre passi per sobre de la realitat. Podem afegir-hi variables i petits canvis encara que els costi una mica d’entrar. A l’altre extrem trobem els alumnes que són tan laxes que els horaris els encorseten i no acaben mai de posar-se en marxa perquè sempre hi ha temps. Aquests són els que han de treballar les prioritats, aprendre a planificar i seguir les indicacions, i a partir de petits objectius anar aconseguint temps per a ells. N’hi ha que saben omplir el seu temps amb el que els agrada, però remuguen i rebufen tan com poden alhora de les obligacions escolars, tot i que quan s’hi posen les acaben en poc temps.
Quanta diversitat! Cadascú sap el que té a casa, i mira de portar-ho el millor possible. Els mestres i professors, molt sovint, no saben el que tenen davant: perquè els infants i joves no es mostren o perquè els docents no saben mirar. Sovint no els coneixen i per això els estan enviant la mateixa feina que els companys sense saber que no és la feina que necessiten. Però de la feina en parlarem en el proper post.
