Definim les zebres ?

Com ja vaig anunciar en el post del 21 de març les zebres tornen a protagonitzar un escrit. Aquesta vegada, a partir d’una anècdota tractarem el problema de la definició dels infants.

“Li vaig preguntar a la zebra: ets negra amb ratlles blanques? O blanca amb ratlles negres? 

I la zebra em va preguntar: ets bo i et portes malament?, o ets dolent i et portes be?; Ets sorollós amb moments de silenci?, o ets silenciós amb moments sorollosos?; Ets feliç amb dies tristos?, o ets trist amb dies feliços?; Ets net amb moments en els quals t’embrutes?, o ets brut amb moments de neteja?...  Y així va seguir amb un munt de preguntes. No torno a preguntar mai més sobre ratlles a una zebra. Mai més.”    

Extret del facebook de Carmen Villaverde amb traducció lliure meva.

Durant tot l’any però d’una manera més clara quan arriba final de curs sembla que ha arribat el moment de que cada nen i cada nena tingui la seva “foto” del mes de juny, la seva etiqueta. Quantes coses han canviat des d’aquell llunyà setembre. Quantes activitats, festes i celebracions, quantes preguntes i respostes, quantes hores de joc, de reciclar i de menjar fruita... 

Les definicions ens mostren aquesta foto feta informe o notes. Però hem de saber que només ens mostren la persona en un moment determinat i que segueix en procés de canvi –i esperem que de millora-. 

Com definim.... blanc amb ratlles negres o negre amb ratlles blanques? Perquè hi ha diferents maneres de llegir la mateixa realitat. Som capaços de fer una lectura possibilitant? o fem una lectura tancada i impossibilitant?

Els infants i joves estan en procés i els docents i els pedagogs els hem d’acompanyar com a tècnics i els pares han de fer aquell acompanyament amorós que només ells podran fer. Infants i joves veuen a través dels nostres ulls i les nostres paraules. Hi ha coses que no per conegudes són menys certes: quan els definim amb paraules –dedicades a ells o en parlem a tercers-, quan els felicitem, quan els alliçonem... ells ens senten, ens escolten i amb les nostres paraules van construint, també, el seu autoconcepte.  

Que la nostra definició sigui eqüànim, positiva i possibilitant. I si alguna vegada no ho és, trobem algun moment per parlar-ne. Escoltar els infants i joves és una bona manera de saber com es veuen i què podem reforçar. 

Les zebres, malgrat totes les definicions s’han de saber zebres, contentes de ser-ho. Alhora també trobant la part positiva de que hi hagi diferents éssers amb característiques diferents. La diversitat ens enriqueix a tots quan l’acceptem i la valorem.

Una escola amb "carrils ràpids"

De tant en tant llegeixo coses que em donen esperança perquè de vegades hi ha moments que sembla que piquem “ferro fred”. Tothom té bones paraules perquè tots som políticament correctes però... quan es tracta de fer, de prioritzar, de formar, de posar recursos, temps, ganes... no tothom està disposat i hi ha una colla de nens i nenes que ENS NECESSITEN AVUI!!!! 

Novament el professor Touron amb el seu estil característic aporta l’exemple per explicar la realitat: 

“¿Os imagináis lo que ocurriría con nuestros alumnos más capaces y el desarrollo de su talento? Simplemente crecerían a su propio ritmo y capacidad sin trabas artificiales. Pero lo curioso es que esto beneficiaría al desarrollo del talento de cada escolar, por modesto que fuera. Se haría realidad lo que ya escribí hace unos años: 

"Tenemos que ser capaces de construir, dentro de la escuela, "carriles para vehículos rápidos", del mismo modo que tenemos carriles para alumnos más lentos (adaptaciones curriculares, profesores de apoyo, etc.). 

Los profesores tienen que recibir la formación adecuada para que sean capaces de adaptar estos cuatro parámetros: profundidad, complejidad, amplitud y velocidad, en planes tan individualizados como sea posible. Realizado esto de manera óptima, convertiríamos las escuelas en verdaderos entornos de aprendizaje, de desarrollo del talento".  Me reitero en lo dicho.” – ho trobareu a: http://www.javiertouron.es/2014/05/la-personalizacion-del-aprendizaje.html#sthash.lB5B7bPw.dpuf 

Tots sabem de la gran diversitat que trobem a les escoles i molts mestres la treballen com poden des de l’aula però... i als del carril ràpid? S’intenta atendre als infants del carril lent i als del carril “normal” però... i als infants i joves del carril ràpid? Els hem detectat? D’alguns, fins i tot, en tenim diagnòstic... S’ha plantejat algun tipus d’adaptació curricular? Com s’ha plantejat l’adaptació curricular? Quins objectius tenim? Tenim activitats previstes? Tenim reptes per a ells en el context escolar?. Com s’avalua? Com es reflecteix en les notes o informes escolars? 

És cert que els alumnes d’altes capacitats no els podem fer un món a part. Seria contraproduent. Cap cotxe està sempre al carril ràpid. Certament han d’aprendre una sèrie de coses, de vegades de base, i han de “passar per l’aro” de la llibreta, la presentació, les fitxes, d’escoltar, esperar, pintar... però què més els oferim? Quan agafen oxigen per fer tot “el que toca”? 

Veiem, també, la importància de formació inicial i permanent. Acaba parlant de l’escola com a entorn d’aprenentatge. Això mereixerà un post a específic i una reflexió a part. 

Però no es tracta de fer volar coloms, hem de concretar i baixar al dia a dia dels nostres mestres i infants. Fixeu-vos en les quatre característiques que dona el professor Tourón per l’adaptació: profunditat, complexitat, amplitud i velocitat. Són pistes pels objectius i per les activitats que es poden proposar a aquests alumnes d’altes capacitats que necessiten una atenció específica.