Avui molts mestres i professors tornen a la feina. Per qüestions de calendari, el curs 2022-2023 començarà abans pels alumnes i això fa que aquests primers dies de setembre tothom estigui clarament esverat intentant tenir-ho tot a punt. Dels espais al traspàs d’informació dels alumnes tot és important. I si els mestres estan esverats, els pares dels fills amb necessitats educatives especials encara més.
Aquests darrers dies d’agost ja hem anat llegint a les xarxes socials famílies que expressen angoixa per tornar a començar un procés que és cíclic. Cada setembre és la mateixa història. Cal recordar a l’escola (tutor nou, mestres nous) les necessitats dels fills. Sobretot el què no se’ns pot passar perquè ja ens ha passat altres anys, i hem hagut de viure problemes innecessaris amb el gran desgast que això suposa per a tots, però sobretot per l’infant. De vegades, hi ha situacions que es repeteixen absurdament. Que el que estava clar, acceptat, encaixat el curs passat, i potser tots els anteriors, sembla que no ha passat mai i tornem a començar de zero... D’aquí el nivell d’angoixa familiar.
A les escoles fem moltíssimes coses que no queden registrades, que semblen collita pròpia del mestre. Les coses que funcionen haurien de quedar registrades, i les que no han funcionat en algun moment també. És una bona manera d’avançar, tot i que sabem que en educació treballem amb un material canviant. Els infants i joves canvien, i alguns poden no ser conscients dels canvis que presenten.
En el cas dels infants i joves d’altes capacitats, identificats o no, presenten una gran diversitat. Alguns són molt clars, altres estan ben amagats, uns altres en construcció... Per tant no tindrem receptes màgiques, però com amb tots els infants i joves, serà necessària una sistematització de la comunicació i mostrar-los que l’escola o l'institut no és un espai hostil, i que estem i estarem sempre al seu costat per escoltar-lo sense jutjar-lo. Hi serem sempre, però no sempre que ell vulgui, trobarem el moment. (és important aclarir des del primer moment aquest matís).
Seria bo dedicar una estona en aquests primers dies de curs per a fer una sessió en la qual deixem un espai per saber quines expectatives té per aquests nou curs i li proposem què hem pensat fer unes sessions setmanals breus que ens poden ajudar. En aquesta primera sessió pot pesar la seva història personal anterior positiva o negativa. Es preferible no prometre el que no podrem fer, perquè tenen molt bona memòria. És preferible un sol pas, o deixar obert per concretar en la segona sessió (un “ho pensem... i en parlem a la propera sessió”) que paraules buides o objectius impossibles. Apunta sempre els acords. Pren notes encara que siguin molt breus. Tu tens moltes coses al cap i ells ho guarden tot.
La primera paraula essencial en el tracte amb els alumnes d’altes capacitats és VINCLE, la segona OBSERVACIÓ.
Sí, com amb tots els infants i joves, però amb ells d’una manera més clara i evident, d’una manera més conscient. Caldrà registrar el què veiem que ens cridi l’atenció en la seva activitat a l'aula, al pati, als espais comuns... per poder-ho parlar. Hauríem d’establir una reunió setmanal de deu minuts per comentar de manera ordinària els temes importants. Una tutoria personalitzada. La constància farà que puguem fer un bon seguiment. Cal ser molt estricte amb els deu minuts. Alguns voldrien tota una hora però és impossible. Altres començaran hermètics i plens de monosíl·labs. Deu minuts són possibles si som molt organitzats i constants. Deu minuts són suficients per tenir un bon contacte setmanal. Cal posar una alarma als vuit minuts per poder anar tancant la sessió i acabar puntuals.
Un recurs senzill i possible és que tingui una llibreta sobre la taula per anar anotant preguntes, dubtes, pensaments... sobre la matèria, l’escola, les relacions, els companys, les tasques escolars... d’aquesta manera no és imprescindible expressar-los davant de la classe i el pot protegir una mica. Preguntes i dubtes que de vegades cauen perquè el professor ho explica més endavant o que poden formar part de la seva investigació a casa. També ens pot servir perquè prepari de què vol parlar els deu minuts de sessió. Si ho podem llegir abans anirem preparats.
Hi ha una gran diversitat: el seguiment de normes, la comunicació amb els altres, la necessitat de moviment, la intensitat, la rigidesa, la literalitat, la por al fracàs i a l’error, la motricitat fina o gruixuda, l’estil propi o la mimetització amb la paret, la sensibilitat... tot pot variar molt dels uns als altres. Per això la observació i anotar el què veiem és essencial perquè sinó ens passarà desapercebut i haurem perdut l’oportunitat de connectar.
Tenir un alumne d’altes capacitats a l’aula, o més d’un, és una gran riquesa. Cal viure-ho de manera molt positiva encara que podem tenir algunes dificultats però res que no s’arregli amb sentit comú, comunicació i empatia. Hem d’aconseguir entendre’ns amb la mirada i això porta temps. La complicitat és essencial. Necessitem una bona connexió i la podem aconseguir. El somriure és sovint el camí més curt i efectiu.
És important fer xarxa. Amb l'equip psicopedagògic i d'orientació de la vostra escola o institut, amb altres tutors, amb professionals que coneixen el tema, amb les famílies, amb els alumnes. No esperem que sigueu especialistes però sí que sigueu capaços d'atendre i cercar la informació que necessiteu per fer el millor possible la vostra feina per el bé de tots. És cert que el curs és llarg i tindrem temps de tot però és molt bo començar bé.
Si no pots ser veritat, sigues un bon professional. Les coses han de ser clares i hem de posar les cartes sobre la taula. De vegades enganxen els cors, si no és així has de ser capaç de fer una bona feina. És molt important que siguis coherent i no intentis ser qui no ets. Tenen un radar... alguns ja han patit molt i potser et deixaran entrar una vegada però si et tanquen la porta et serà molt difícil tornar a entrar. No ens hem d’espantar només hem de ser conscients. Amb molts d’ells podem tenir una relació més senzilla. La diversitat és riquesa. Hem de posar la lupa per veure quines són les seves necessitats.
