Aquesta setmana
tres infants entre Segon i Cinquè de Primària m’han explicat la mateixa
història. Poden treballar bé a l’escola però no són alumnes d’alt rendiment
perquè no volen destacar. Prefereixen estar ben mirats pelagrup que respondre a
les seves necessitats. Alguns es queden en una prudent segona línia. Altres es van allunyant dels bons resultats i
el que és més preocupant s’allunyen de l’interès per aprendre, per fer un pas
més, per aprofundir o ampliar. Molts prefereixen mimetitzar amb la paret i
passar desapercebuts.
Els mestres tenen
una funció clau. La diversitat no inclou només els infants que tenen
dificultats d’aprenentatge, la franja
baixa. També hi ha els alumnes que aprenen més depressa, i necessiten
continguts i procediments que impliquin més processament...
Els hem d’empoderar
perquè puguin mostrar el què poden fer i el què els interessa, sense ser “els
frikis” o “els rarets”. Aprendre és apassionant i ells ho saben.
No serà fàcil
aconseguir alhora que siguin ells mateixos sense que siguin tan visibles que
despertin enveges i desprecis. Són molt sensibles i llegeixen mirades i gests,
no cal arribar a les paraules per fer-los mal. Davant de la possibilitat de
sentir-se aïllats molts d’ells repeteixen: ”no vull fer coses que impliquin
sortir de classe”, “no vull fer feines diferents de la resta de la classe, ni
fer més feines”, “no vull ser diferents del companys”...
Què fem amb
aquests nens i nenes i les seves capacitats o els seus talents? Els amaguem
sota la catifa o els ajudem a trobar els seu espai?
També trobem
infants i joves que tenen un caràcter fort, una autoestima que no depén de l’exterior
i que “es posen el món per montera”. Es mostren com són i expressen les seves
necessitats sense importar-los el que pensin els altres. Alguns són asertius, altres
no tant, però van endavant. També tenen molta feina per fer però... desgraciadament
aquest grup és una minoria...
