La intensitat en les altes capacitats (Pares i Docents)

Els clàssics ja deien que en el centre estava la virtut. La meva àvia afegia que totes les masses piquen...

Quan pensem, per exemple, en l’ordre és molt fàcil veure els desavantatges d’un excés d’ordre o de la falta d’aquest.

Amb la intensitat passa el mateix i els nostres infants i joves solen ser molt intensos per definició. Diem que només tenen MAJÚSCULES, que no tenen minúscules. Tot va cap als extrems. L’alegria es viu com entusiasme, sovint desbocat; però qualsevol contrarietat pot ser viscuda com una tragèdia. 

Sovint ho viuen tot en primera persona, inclús quan no va amb ells. Viuen en una muntanya russa i això és molt difícil per a ells i pel seu entorn més immediat.  

Per treballar la intensitat sovint fem el símil amb la velocitat. Quins transports ens permeten parar en sec? Només quan anem caminant lents podem parar en sec. Si caminem de pressa o correm, el parar ja ens pot portar a una caiguda. Si anem en patinet o en bicicleta ja comencem a necessitar una distància per parar en sec. Aquesta distància va creixent a mida que augmentem la velocitat (anem en cotxe, en moto, en avió). Si portem més velocitat necessitem més metres per parar però també necessitem fer més coses ( primer amb deixar de pedalar i frenar és suficient però en un avió és una llarga cadena d’activitats imprescindibles per aconseguir la parada total de l’aparell).

L’objectiu quan reballem la intensitat és reduir-la lo suficient perquè sigui possible l’autocontrol. No la podrem eliminar perquè ve de sèrie, però sí que la podrem modular (amb molt d’esforç i constància). Per aconseguir aquest autocontrol anirem marcant objectius clars, possibles, adequats. Anirem poc a poc amb pas ferm. Acompanyant. Aquest objectius seran autoavaluables perquè és molt important que la millora no sigui viscuda com una cosa externa sinó que ell o ella són els protagonistes del canvi. En aquest acompanyament haurem de treballar també la gestió de l’error o del fracàs sovint viscuda d’una manera extrema pels nostres infants i joves. 

No és tant el que són avui, sinó el que poden arribar a ser.

Dia de la Pau (Docents)

Les festes que celebrem a l’escola tenen un gran valor educatiu des del coneixement de la cultura fins a la identificació amb un grup concret (“són els meus”). Però hi ha moments que, per la seva hipersensibilitat, intensitat i rigidesa, poden viure d’una manera que no podem intuir des de fora si no coneixem com poden arribar a ser.

Hi ha una gran diversitat entre ells i no tots reaccionen de la mateixa manera. 

Anem a veure alguns moments que alguns poden viure amb certes dificultats:

-   Pel dia de la Pau han preparat unes danses i els de Quart ballen fent una rotllana i ell ha d’agafar la mà a una nena  que li suen les mans i això és massa per a ell. No pot suportar el tacte de la mà suada però no sap com dir-li a la senyu. Només diu que no vol participar en el ball i que no vindrà a la celebració del Dia de la Pau.

- El seu grup durant la celebració està molt a prop dels altaveus i la música se sent molt forta i es va sentint cada vegada més incòmode mentre la resta de la classe pica de mans animada.

- Aquest any hem preparat menjars de diferents llocs. A la nostra classe ens ha tocat preparar uns burritos especials. Uns han preparat la massa, uns altres han tallat el tomàquets, els pebrots i la ceba; uns altres han tallat pernil dolç. La classe s’ha omplert d’olors. N’hi ha un que ha començat a incomodar-se. Primer estava en el grup de la massa però amb la impossibilitat de posar-hi les mans el van enviar a tallar pernil. Però tampoc va funcionar gaire bé... al cap d’una estona va demanar per anar al lavabo i ho va allargar fins el final de l’activitat.

- A la tarda celebrem una festa oberta i venen les famílies, el que vol dir que hi ha molta gent a la pista de l’escola. Grups de pares i mestres xerrant, alguns ballant, i nens corrents i jugant per tot arreu... La música forta, molta gent... no troba el seu lloc i es troba incòmode.

Per a ells no és un caprici, no poden ni saben resoldre el que els passa, és una necessitat. 

Què podem fer els docents i els pares? Necessitem parlar amb ells i saber com es senten i què proposen per solucionar-ho. Sovint hi ha pensat, altres mai s’ho han proposat perquè només viuen el problema però no es senten part de la solució.

Jo us proposaria, adults docents , feu-vos la pregunta: aquesta activitat pertany al “toca negociable” o al “toca no negociable”? Si pertany al “toca negociable” potser podem oferir-li alguna activitat paral·lela com fer les fotos per la web de l’escola (després de rebre un mínim de formació per fer-ho. En el fons és una ampliació de currículum encoberta), fer entrevistes per la revista de l’escola o per una revista local, ajudar a l’organització de l’acte o amb l’equip de música (novament pot rebre una mini-formació en l’aspecte proposat)... En canvi, si creieu que forma part del “toca no negociable” caldrà pactar amb ell com farem l’aproximació a l’activitat marcant objectius més petits i assolibles que permetin que es vagi acostant amb l’acompanyament del docent. Caldrà justificar molt bé aquesta opció.  

El fet de que en un moment determinat tinguin unes característiques no vol dir que no les puguin canviar però de vegades és difícil perquè es barregen la intensitat, l’hipersensibilitat, la rigidesa, la por... Durant el temps escolar tenim temps de treballar perquè siguin la millor versió d’ells mateixos no únicament en l’aspecte cognitiu sinó en un aspecte global, com a persones.

Les festes són molt interessants perquè en elles treballem aspectes que sovint no apareixen la resta de l’any.

Canvi de mirada. Formació de Docents (Docents)

El canvi de mirada envers al que envolta les altes capacitats és imprescindible. Sentim tantes “tonteries” per aquests mons de Déu... Del  típic i tòpic “No ho veig” o “N’hi a de millors / de més ràpids”... d’aquells docents que esperen un alumne amb excel·lència acadèmica fins els que tirant d’estereotips afirmen categòricament categoricament que si està distret, que si té la taquilla o el calaix fet un caos, que si no presenta res al seu moment ni amb la forma esperada, que si no fa bona lletra... és impossible que sigui d’altes capacitats. Pontifiquen i ho diuen com qui està en  possessió de la veritat perquè la seva llarga o curta experiència docent l’avalen. Dons no! Simplement se li han enganxat estereotips i mites, i els ha convertit en paraules escrites en pedra.

Es fa imprescindible una bona formació a la que haurien d’arribar amb la mentalitat oberta i amb la possibilitat de fer un canvi de mirada. Quan jo vaig començar en aquest camp també era molt escèptica. Portava quasi trenta anys a l’escola i mai m’havia plantejat el tractament diferenciat de les altes capacitats o els talents. La primera vegada que vaig llegir les característiques em va semblar que moltes es basaven en el proteccionisme i que eren infants mimats i superestimulats. A partir d’anar-los coneixent vaig descobrir que això estava molt lluny de la realitat. Ells i elles eren d’una manera de terminada i els podíem ajudar-acompanyar a que fossin la millor versió d’ells mateixos. Però eren clarament diferents a la resta d’infants i joves, i molts tenien una habilitat especial per camuflar-se i mimetitzar amb la paret per no ser vistos.  

Es necessita que els professors coneguin què són les altes capacitats i la gran diversitat entre elles, què han de mirar i, si es pot, una part de didàctica que ens ajudi a saber què els podem proposar i com podem treballar amb ells dins i fora de l’aula.

Cada curs, la visibilitat i l’atenció de molts infants i joves depenen del tutor o de la tutora que els toqui, o dels mestres del curs. No hauria de ser una loteria...

A classe, no demana més. (Docents)

Moltes vegades quan parlem amb mestres i portem l’informe que mostra la identificació de característiques en altes capacitats d’un infant ens diuen que els veuen bé a classe i que no demanen més. Potser perquè el que esperen d’un infant d’altes capacitats són mil preguntes, o que demanin més feina. Parlem d'alumnes no demandants.

Hem de saber que els infants i joves d’altes capacitats són molt diversos. No responen a cap estereotip. 

Els alumnes d’altes capacitats que no demanen més poden respondre a diferents raons:

-Una nena de sis anys em va dir una vegada: “per què he de demanar més o diferent si la meva señu que m’estima, ha estudiat per això, i sap molt; no m’ho ofereix deu ser perquè no ho necessito”.  

-A altres no els agrada ser diferents i fer coses diferents dels altres companys (per això insistim en que cal oferir els extres en obert o al pom de dalt de la classe).

-N’hi ha que no els agrada ni tan sols fer les coses massa ben fetes per no ser classificat en el grup de dalt de la classe o tenir bones notes.

-Alguns alumnes encara no tenen una bona efectivitat. Algunes vegades el seu rendiment no és bo. La seva forma: presentació, lletra... no és la reconeguda com a bona.    

Sabem que en alguns moments hi ha malalts que diuen que no tenen gana però com que sabem que han de menjar, se’ls administra l’aliment adequat.  En canvi, quan parlem d’infants d’altes capacitats és difícil fer la transferència de l’aliment a l’aprenentatge. Ens costa veure que tenen gana quan no ho mostren. Hauríem de saber que amb les dades que aporten els informes independentment del que diguin, es queden amb gana perquè el que fem a classe no és suficient per a ells i elles.  

El vincle és l’element que pot ajudar al mestre a acostar-se a l’infant i al jove. El que permet, a través de la confiança real, que l’alumne es pugui comunicar, pugui obrir la seva vulnerabilitat sense por. És molt bo ajudar-lo a posar paraules a les seves necessitats i poder cobrir-les. En aquest moment estem col·laborant en el seu creixement. 

Està clar que a tots els alumnes, però amb aquests d’una manera especial, cal valorar-los, desafiar-los i acompanyar-los en aquest apassionant procés de créixer.   

Hipersensibilitats de Dabrovski (Pares i Docents)

El treball de Kazimierz Dabrowski, (1902-1980), ens dóna un excel·lent marc amb el qual entendre aquestes característiques. Dabrowski va ser un psiquiatre i psicòleg polonès que va desenvolupar la Teoria de la Desintegració Positiva com a resposta a les teories psicològiques predominants del seu temps.

És important emfatitzar que no tots els superdotats tenen totes les hipersensibilitats. No obstant això, es troba molta més gent amb hipersensibilitat en la població superdotada que en la mitjana de la població.

Les hipersensibilitats de vegades es tradueixen com sobrexcitabilitats són intensitats innates que indiquen una alta capacitat de resposta als estímuls. Es troben en un grau superlatiu en les persones altament creatives i en els superdotats, i s'expressen en una major sensibilitat, consciència i intensitat, i representen una notable diferència en el marc de la vida i la qualitat de les experiències d'aquestes persones. Això fa que no puguin evitar aquests estímuls encara que els adults del seu entorn els hi demanin.

Dabrowski va identificar cinc àrees d'intensitat: Psicomotor, Sensorial, Intel·lectual, Imaginativa, i Emocional. Una persona pot posseir una o més d'aquestes. “Aquell que manifesta diverses formes d’hipersensibilitat, veu la realitat d'una manera diferent, més forta i des de més punts de vista”. Experimentar el món d'aquesta manera porta grans alegries i sovint grans frustracions.

Quan sentim hipersensibilitat, sense voler, pensem en la part emocional però hi ha altres parts igualment importants. Més endavant dedicarem altres posts a les diferents hipersensibilitats. De fet, apareixen en quasi tots els post... en tots els moments de la vida de molts infants i joves amb altes capacitats.

Una altra vegada, repassem!!!! (Docents)

-Què heu fet avui al cole?  - “Buf! Una altra vegada repassem!” És una resposta terrible que es repeteix cada vegada que tornem de vacances, sobretot a Primària. Si no en tenen prou amb la lentitud en l’exposició dels aprenentatges que es suposen nous en tots els infants, però en ells no ho són; han de patir la repetició que suposa el repàs post vacances. Alguns alumnes pregunten si podrien arribar a l’escola uns quants dies després, un cop haguem deixat de “perdre el temps” amb la redacció del què hem fet durant les vacances o què ens han portat els Reis, la repetició del traç de les lletres; la repetició de les sumes, restes, multiplicacions o divisions que ja sabem fer... 

En el fons molts alumnes d’altes capacitats que estan interessats en aprendre xuclen del món. Tenen una gran memòria i una manera de relacionar els continguts molt particular i diferent dels altres. Un contingut connecta amb altres sovint inusuals. L’aprenentatge en aquests infants és il·lusionant, ràpid... quan ho veiem com a docents o com a pares sabem que els hem de donar l’aliment que necessiten. 

Afortunadament en molts centres estan repassant de manera diferent perquè repassar no és repetir. Podem arribar de moltes maneres diferents. Podem presentar els coneixements o els procediments de moltes maneres diferents. La novetat els ajuda a continuar aprenent, als infants d’altes capacitats i també a molts d’altres.

El sentit comú ens diu que “planta que no regues, planta que mor”. Amb aquests infants i joves passa el mateix. Hem de regar les seves ganes d’aprendre, la seva curiositat, perquè sinó s’assequen. Han de tenir bona llum, bon aire, i l’humitat adequada. Aquí apareix la creativitat, en la manera de presentar-ho. Ara és el moment de preparar el proper repàs post vacances... ho farem com sempre?   

     

L'actitud multiplica. Desitjos d'any nou (Pares i Mestres)

N’hi ha que en aquest moment ja han abandonat aquells bons propòsits que es van fer per any nou. Uns tornen a fumar o ja han abandonat el gimnàs... propòsits que eren més aviat desitjos i que no anaven acompanyats de la força de voluntat i constància que es requeria perquè passessin de desitjos a realitats.

Us en proposo un de nou per reflexionar, i si ho voleu per actuar. “Els coneixements i les habilitats sumen i l’actitud multiplica”. La primera vegada que ho vaig sentir vaig pensar que tenien tota la raó. Va ser en boca de Victor Küppers. Amb els infants, joves i adults d’altes capacitats; amb tota la seva intensitat, també els hi passa. Sovint poden tenir molts coneixements i habilitats i això els pot donar una situació de privilegi, però per una altra banda serà la seva actitud la que els doni un aquell plus de connexió amb ells mateixos i amb els altres. Sí, l’actitud multiplica. És el que ens fa persones. És el que diferencia a aquelles persones amb les que val la pena conviure d’aquelles amb les que no ve massa de gust però que les aguantem per imperatiu legal.

Com volem ser? Ens estem construint dia a dia i no hi ha fórmules màgiques de canvi però sí que podem trobar eines perquè tots puguem ser la millor versió de nosaltres mateixos. En el cas de les persones d’altes capacitats el seu cervell ho entén tot però la seva rigidesa o impulsivitat no els permet el canvi. Cal anar treballant des del possible i molt poc a poc per anar trencant aquestes creences limitants que no ens deixen créixer.

Avui és el nostre primer dia del blog. Tornem als bons costums. Tindrem un post sobre altes capacitats els dilluns i els dijous. Us desitgem bon any. Aquest bon any el fem nosaltres, cada dia. Fem entre tots un bon any, tot l’any. Depèn de nosaltres.