Parlar
d’avaluació amb mestres ja és difícil però quan els subjectes de l’avaluació
són els infants d’altes capacitats tot és molt més complicat.
Què valorem... el que saben? El que ens
mostren amb les feines de classe? La seva implicació (de vegades poca o nul·la)
en les tasques escolars? La seva lletra i presentació (tan sovint molt
millorable)? La seva curiositat infinita escapçada amb el silenci de la classe?
Certament no és
fàcil. La primera pregunta seria què volem valorar: el què és o el què ens
mostren?
Parlem tot sovint
de la importància de la formació dels mestres en altes capacitats però no n’hi
ha prou en saber el que és. Cal saber com portar-ho i dins d’un aula no és gens
fàcil. Les nostres aules son molt diverses i sabem que la diversitat és riquesa
però alhora és dificultat. I a més tenim gravat a foc el principi d’igualtat en
el qual la justícia és “sui generis” perquè no es tracta de donar a cadascú el
que necessita sinó en la forma de rebre de tots els mateix per fer una
avaluació “justa”. És molt gràfic l’acudit de avaluar la capacitat de pujar als
arbres de diferents animals inclòs un peixet en la seva peixera. Som capaços de
veure l’absurd en aquest fet i que el mico serà l’estrella però que n’hi ha d’altres
entre ells el bell peixet que ni repetint-ho cent vegades arribarien a pujar a
l’arbre.
I... què fem amb
l’avaluació. Aquestes setmanes tots els mestres han estat posant notes i molts
saben que tenen un problema gros. No encaixa el que els diu el cap i el cor. No
encaixa el que veuen i el que voldrien veure. Sovint ho acabarem amb unes
frases a mà perquè el programa no permet tota la flexibilitat que necessitem.
Com en els icebergs hi ha molt, molt més del què veiem. La nostra feina és ajudar
a que surti a la llum tot el que hi ha. S’ha de fer una reflexió seriosa sobre
la feina a l’aula d’aquests nens i nenes. Realment estan fent el que
necessiten?
