Altes capacitats i Internet Segura.

Internet és una finestra oberta al món. Els nostres infants cada vegada estan més avesats a navegar per la xarxa. I els infants i joves d'altes capacitats s'enfronten a aquesta realitat, com en moltes altres, molt abans que els seus companys.

Per la seva seguretat és important que vetllem perquè facin una navegació segura. La protecció té dues parts una física i una altra d’acompanyament. Mentre els acompanyem perquè vagin formant el seu criteri també els ajudem bloquejant accessos perillosos. Quan eren menuts els trèiem les tisores punxegudes de les mans i tapàvem els endolls... ara és una altra etapa.

En la revista Infocop Online (Revista Psicologia del Col.legi Oficial  de Psicòlegs) enviada ahir mateix apareix un article que em sembla molt interessant: 

“L'Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació ( INTECO ), organisme dependent de Red.es i del Ministerio de Industria, Energia y Turismo, ha creat una plataforma amb l'objectiu de fomentar la cultura de la seguretat a Internet entre els més petits, denominat menors OSI. Aquesta iniciativa s'emmarca dins de la campanya de conscienciació i actuació contra el ciberassetjament infantil del Ministerio de Industria, en els plans de l'Agenda Digital per a Espanya.

La pàgina web disposa de recursos, guies, jocs i material educatiu (pòsters, còmics, vídeos...) especialment adreçats a cinc col.lectius diferents: menors de 5 a 8 anys, de 9 a 12 anys, de 13 a 17 anys, pares i mares, i educadors. A més, la web ofereix informació actualitzada i notícies per estar al dia de les novetats en seguretat a Internet, així com cursos i eines gratuïts.”

A Catalunya trobem un recull de recursos sobre aquest tema a xtec.cat. De manera complementària, els Mossos d’Esquadra també fan xerrades i tallers a les escoles: als infants, joves i als pares per prevenir el ciberbulling i els problemes a les xarxes socials i a internet. Fan una molt bona feina de prevenció però els que estem en contacte directe amb els infants som els educadors i molt més les famílies. 

És molt important prendre consciència com han canviat les habitacions dels nostres infants i joves, i la seva manera de relacionar-se amb el món. “... És qualitativament diferent de l’habitació que vàrem ocupar essent nens. En ella no hi manca l’ordinador, el mòbil, el teclat, una constel.lació d’artefactes que tenen com a missió fonamental facilitar-nos la vida. Suposadament ens han de fer més còmoda; més agradable i plaent l’existència de cada dia.// Aquesta estança s’ha convertit en un escenari robotitzat, obert al món, sense parets. Tot són finestres des de les quals podem accedir a qualsevol racó del món i disposar de qualsevol objecte en un instant. (...) El món es servit en safata d’or dins de la cambra. (...) Puc viure sense sortir de l’estança, sense moure’m del teclat.” Pàg. 23 “L’era digital és un món ple d’oportunitats i d’esculls, però cal llegir bé el quadern de bitàcola per no embarrancar-se i fondejar les illes belles, nobles, on val la pena romandre temps per tot allò que s’hi pot aprendre” Pàg. 24. del llibre “Vida espiritual en la societat digital. Com cal desenvolupar vivències interiors en l’era de la globalització” de Francesc Torralba – en aquest fragment encara està definint l’era digital-.

Els ordinadors, en totes les seves formes són presents a les nostres vides i a les dels nostres fills. Han vingut per quedar-s’hi. No els hem de demonitzar però de la mateixa manera que vam treure les tisores de les seves mans perquè es podien fer mal però més tard els vam ensenyar a fer-les servir i ara s’han convertit en una bona eina; amb l’ordinador hauria de passar el mateix. Els adults hem de decidir què en volem fer...i amb el temps anirà canviant la nostra funció envers els nostres fills: dirigir, acompanyar, estar disponibles i deixar volar...

Altes capacitats: una realitat

Trobem l’experiència d’una mare en el seu blog ferdemestres.blogspot.com.es. Novament ha de ser motiu de reflexió i acció!

“Una tarda el meu fill, recent iniciada la seva Primària, va sortir de l’escola plorant: m’han castigat i no sé el motiu, va dir.

Mentre somicava em va relatar la situació:

“La “senyu” ens ha demanat com ens podíem ferir o prendre mal. Un company ha dit al caure d’una cadira, una altra companya en tallar-se amb un ganivet i jo he dit amb un miratge.

Aleshores, ella s’ha enfadat amb mi i m’ha dit que sempre estava despistat, que no escoltava i després deia tonteries.

Oi que si vaig pel desert amb la calor del migdia, tinc el miratge d’un oasi i m’hi llanço a beure aigua, em puc fer molt de mal?”

En passar els anys, va ser diagnosticat com a infant superdotat.

Situacions d’incomprensió com aquesta, sovint, les viuen els infants superdotats i les seves famílies al llarg del temps, molt de temps, massa temps.

Aquest fet fa que tinguin la sensació de ser diferents, la qual cosa  augmenta amb la seva hipersensibilitat emocional i l’elevat sentit crític que acostumen a tenir.

La seva visió del món és més profunda que la dels seus iguals, saben explicitar les causes i els efectes de les diverses situacions i estableixen relacions cognitives dels continguts amb facilitat.

El seu pensament creatiu els pot conduir a adquirir aprenentatges en un temps inferior al dels altres infants de la classe,  encara que no sempre és així per manca de motivació davant la monotonia de molts dels continguts escolars i es poden etiquetar, equivocadament, com a alumnes de reforç.

La meva experiència en fer de mestra va ser amb en Carlo, un infant de 3 anys absolutament desorganitzat, desinteressat per passar llista, per fer el temps, per pintar amb ceres; a l’aula sempre estava despistat... alhora tenia una capacitat creativa que conduïa el grup a fer les grans descobertes.

Ell, després de jugar en el temps d’esbarjo amb una pilota molla,  ens va explicar que les línies eren una continuïtat de punts, que l’ombra de l’arbre del pati es movia durant el dia, que s’hi es barrejaven dos colors diferents en sortia un altre de nou, i podria seguir escrivint més anècdotes sobre les descobertes que feia i  que mostren la seva capacitat intel.lectual.

Per raons diverses, en no demanar-li un diagnòstic d'altes capacitats, la seva escolaritat ha estat molt difícil.”

No és una realitat d’un altre món. Hi ha famílies que ho estan patint cada dia. El que hauria de ser un motiu d’alegria i de creixement personal i familiar es converteix en una pesada llosa. Molts mestres, moltes escoles s’estan començant a posar en marxa. Necessitem detecció i diagnòstics ajustats als criteris científics actuals. La sensibilització en el món escolar és un gran pas però necessitem que es faci una formació seriosa que permeti als mestres fer l’intervenció educativa que aquests infants requereixen. Tot s’està bellugant ... estem en marxa... hem de fer passos ferms cap a la visibilitat i atenció d’aquests infants i joves.

Són com les zebres

Voltant per internet he trobat un blog interessant que es diu “Vida de cebra” (vidadecebra.blogspot.com.es) referit a les altes capacitats amb articles en francès i m’ha cridat l’atenció. Per què zebres?  La resposta es troba en el llibre titulat “¿Demasiado inteligente para ser feliz?”. La seva autora, Jeanne Siaud-Facchin, psicòloga especialista en superdotació explica la seva elecció per aquest terme “zebra”. Aquí en teniu la cita: 

“«Menudas cebras»... 

Yo, por tanto, seguiré prefiriendo «cebra», como el término que he escogido referirme a estas personas, para desvincularlo así de denominaciones cargantes. La cebra, ese animal diferente, ese équido que el humano no ha sido capaz de domesticar, que en la sabana se distingue claramente de los demás gracias a sus rayas que le permiten camuflarse, que necesita a los demás para vivir y cuida muy celosamente de sus crías, que es a la vez tan diferente y tan parecida a sus congéneres... Además, al igual que ocurre con nuestras huellas dactilares, las rayas de las cebras son únicas y les permiten reconocerse entre sí. Cada cebra es diferente de las demás. Yo seguiré diciendo y repitiendo que estas «extrañas cebras» necesitan toda nuestra atención para vivir en armonía en este mundo tan exigente. Seguiré defendiendo a todas esas personas «rayadas» como si sus rayas evocasen también los zarpazos que puede depararles la vida. Seguiré explicándoles que sus rayas son también formidables particularidades que pueden salvarlas de numerosas trampas y peligros. Que son magníficas y que pueden  estar orgullosas de ello. Serenamente.”

M’ha semblat una comparació fantàstica. Crec que la faré servir més d’una vegada d’ara en endavant. Realment és cert... no les hem pogut domesticar, necessita dels altres, es camufla entre els altres, semblen totes iguals però quan t’hi acostes totes són diferents i necessiten el nostre acompanyament i la nostra atenció... Avui he estat amb una zebra fantàstica que quan se sent a gust es mostra com és, i com fan els paons reals desplega la cua i ens mostra tot el seu esplendor, tots els seus colors.

La mort i les altes capacitats

És la única realitat que tenim segura però la nostra societat encara la té com un tema tabú. No se’n parla, s’amaga i més als infants. Alguns adults creuen que la mort és una realitat tan dolorosa que els la voldrien estalviar, sobretot als infants.  

Com tantes vegades, els infants amb altes capacitats viuen aquests temes amb molta intensitat i molt abans del que és habitual per la resta dels nens.

Normalment els infants necessiten un desencadenant directe: mort d’un familiar, d’una mascota... però en els infants de altes capacitats no és així. Sembla que apareix a través de la reflexió. 

És difícil precisar en quin moment els nens i nenes de altes capacitats tenen assolit el concepte de mort. Els estudiosos del tema diuen que podem afirmar que els infants entenen el concepte quan  entenen els següents conceptes:

• universalitat: Tots els éssers vius, moren.
• irreversibilitat: és un fet irreversible, no es torna a la vida.
• no funcionalitat: el cos deixa de funcionar: no es menja, no es dorm, no respira...
• la causalitat: un no es mor quan vol (només en el cas dels suïcidi – que potser no cal presentar aquesta realitat). En la nostra societat les causes més freqüents de mort són les malalties i els accidents, en altres entorns poden ser la fam o les guerres i atemptats terroristes.
• és la mort un final?  La resposta a aquesta pregunta depèn de l’espiritualitat o religiositat de cadascú. Ells poden entendre perfectament que com que és una cosa que no s’ha pogut provar empíricament hi hagi diferents opcions possibles.

En aquest com en tants temes no ens hem d’avançar però hem d’estar atents i respondre les seves preguntes. A través de l'escolta activa podem connectar amb ells, és una molt bona eina. Cal que com adults haguem nosaltres treballat el tema i puguem respondre o dir senzillament: “això no ho sabem del cert”, "segons el que jo crec...”, ... Cal ser molt curosos perquè com tots els infants no ens perdonaran ni la mentida ni la incoherència. És millor posposar i resoldre més aviat que deixar obert i permetre que es facin una idea equivocada “està dormint”, “ens ha deixat”, “has de ser fort”...

Diuen, els qui han treballat molt el tema, que “Educar per la mort és educar per la vida  i educar per la vida és educar per la mort”. No ens ha de fer por parlar-ne però hem d’estar preparats. En els infants d’altes capacitats ens sorprendrà perquè, de ben segur, sortirà el tema molt aviat i amb molta intensitat.

Dones, coeducació i altes capacitats

Quan es celebren dies nacional, mundials, internacionals... vol dir que encara queda feina per fer. Quan els temes estan normalitzats no en fem cap dia especial per sensibilitzar... Però el paper de la dona a la societat actual encara presenta molts costats foscos tot i els avanços aconseguits.

Aquesta setmana vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència coral al Cosmocaixa sobre la coeducació. Va tenir una part més teòrica a càrrec de Marina Subirats, una sociòloga que treballa a fons aquest tema, gran observadora i creadora d’eines per tal de poder copsar la realitat. Ella ens expressava la seva preocupació perquè malgrat els avanços aquests es barregen amb punts molt millorables. Trobem concepcions antigues de la masculinitat que porten a un alt grau d’agressivitat i no només envers les dones sinó també amb altres homes. Trobem també concepcions ensucrades o monolítiques de dones que no acaben de trobar el seu lloc. Va expressar la seva gran confiança en l’educació perquè en un futur proper les noves generacions siguin homes i dones del segle XXI, no del segle XIX. La clau està en la coeducació, ben pensada i ben treballada. La funció de la família i de l’escola és clau per tal d’aconseguir aquestes persones equilibrades. A l’escola es proposa una intervenció proactiva, conscient i un acompanyament a les famílies. I per a mostra un botó: mestres de llars d’infants de dos centres de Terrassa ens van explicar com ho fan als seus centres i va ser molt interessant. La Joana Roldán i la Laura Calatrava del EBM Somriures i la Puri Carmona de l’EBM Moisés treballen de manera coordinada amb l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

És molt interessant perquè si bé al llarg de tota la vida es poden treballar aquests temes és clar que l’identitat sexual i de gènere està consolidada als 4-5 anys i a partir d’allà només la podem modificar però la base ja hi és. Per tant en la primera infància seran molt importants els estímuls i models que els oferim perquè els serviran per construir-se. Fem la reflexió de quions estímuls i models reben els nostres infants i joves per contruir-se: quins els ofereix la societat i quins els oferim els seus adults més propers...entre tots avui construïm el futur.

En el camp de les altes capacitats també hi ha molta feina per fer. Estadísticament es mostren molts més nens  que nenes.  Sabem que les nenes s’amaguen, mimetitzen amb la paret, prefereixen estar acceptades pel grup i deixar les seves capacitats per l’àmbit més privat o de tant amagar-los els talents s’esvaeixen... En la mida que ens coneixem, que anem creixent, que permetem que totes les nostres qualitats floreixin estem sent més fidels a nosaltres mateixos i estem duent a terme un programa personal més adequat a les nostres especificitats... però com dèiem... hi ha molta feina per fer...

Carnaval tot l'any amb les Altes Capacitats

Tots sabem que la diversitat és enriquidora però alhora ens sentim molt més tranquils entre els més iguals. Hi ha moments en els que voldríem mimetitzar amb l’ambient. El diferent, en qualsevol grau, no ens acaba d’agradar i per això a les escoles fem tantes activitats dedicades a la tolerància. Passarà molt de temps fins que siguem de veritat capaços d’entendre amb la pròpia vida que tots som diferents i això no ens fa ni millors ni pitjors. Alguns viuran en primera persona que amb la diferència ve una millor riquesa perquè de la mateixa manera que ningú serveix per tot, tothom serveix per alguna cosa.

Els infants d’altes capacitats es saben diferents i es senten diferents. En Jordi, de 4 anys em va dir: “els dilluns quan fem el bondia a classe jo no puc explicar el que he fet perquè no ho entenen. Els dic que he anat al parc i al sorral i tots estan contents.” Em va semblar impressionant. Aquests infant el cap de setmana feia coses diferents i engrescadores per a ell: anava al Palau de la Música, al Cosmocaixa, cuinava a casa amb els pares, parlava amb el tiet dels viatges que havia fet per tot el món, cercava amb els pares informació sobre animals extingits... Potser no eren les activitats que feien tots però perquè va decidir no explicar-ho a classe? Com va arribar a aquesta conclusió? En què el podria afectar aquesta decisió?

D’alguna manera va entendre que de la mateixa manera que a l’escola no es porten joguines tampoc s’hi porten coses alienes a l’escola. L’escola te un ritme, un temari, un llenguatge i no el podem trencar. Ens hi hem d’emmotllar encara que sigui deixant a fora part del que som i del que fem. A aquesta conclusió hi va arribar ell sol, sense encomanar-se a ningú. I un bon dia els adults ens en assabentem perquè ens ho explica, com a peu de pàgina. És tan important que els infants d’altes capacitats tinguin un temps i un espai per comunicar-se de veritat amb els seus adults de referència, normalment els pares. Que la llar sigui realment el seu territori on es sentin estimats pels que són no pel que fan... però de vegades és molt difícil llegir entre línies fins que ells despleguen els seus encants. 

En Jordi va tenir molta sort. Perquè a partir d’aquí els adults ens vàrem posar en marxa. Vàrem  parlar amb la mestra i vàrem crear un altre camí. La mestra ho va saber veure i també es va posar en marxa. El canvi de mirada ens permet veure el que abans estava amagat. Va aparèixer una nova estratègia. Els dilluns, quan sortien al pati,  la mestra li preguntaria en privat què havia fet el cap de setmana, i l’escoltaria amb atenció. Primera part superada. La seva vida real tenia entrada a l’escola encara que fos per la finestra. Mentre tant vam anar pensant com ho podríem fer per arribar a que ho pogués explicar a tots... i vam veure que altres infants també anaven a museus, altres nens també feien altres coses que els semblaven interessants, que eren especials i que no explicaven. L’actuació de la mestra i la col.laboració dels pares va ser essencial. No era més qui anava al museu, no era menys qui s’havia quedat a casa jugant o mirant la tele o qui no ho sabia explicar. Tots eren iguals en dignitat. Calia deixar entrar el món a l’aula i alhora que visquessin en el bon dia una cosa que tenien molt clar en altres àmbits que tots som diferents i això és una gran riquesa.

Espero que algun dia els infants i joves d’altes capacitats no hagin d’anar disfressats a l’escola tot l’any i puguin ser ells mateixos.  

Potenciant l'igualtat de gènere a la Universitat

Tot i que el principi d’igualtat és un dels pilars bàsics de les comunitats democràtiques, com les universitats, la realitat ens demostra que persisteixen algunes discriminacions i calen mecanismes per corregir-les, per poder aconseguir així una veritable igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Uns mecanismes que, respectant i tractant les diferències, ajudin a resoldre els desequilibris estructurals existents. A la Universitat Rovira i Virgili han posat fil a l’agulla i ja al 20017 van crear el primer Pla d’Igualtat de la URV (2007-2010) i seguidament el  II Pla d'Igualtat de la URV (2011-2015) amb l’objectiu d’implantar accions positives per tal d’eliminar discriminacions en el funcionament de tots els òrgans i competències i, així, assegurar la qualitat de vida de totes les persones que la conformen.

Es programen un seguit d’actuacions per a millorar la igualtat real a les quals us convido a donar un cop d’ull: Setmanes per la Igualtat, el Projecte Equality, el Mòdul Jean Monnet,  Dones i ciència Publicacions, el Premi Maria Helena Maseras, Girls' Day,  Jornades de recerca, Activitats Docència en Dones i Gènere a la URV, Memòries de l'Observatori, la  Distinció Maria Antònia Ferrer…

Les dades del curs 2012-13 ens diuen que les noies són el 20.39% dels alumnes Enginyeria i Arquitectura i el 25.95% dels ensenyaments tècnics mentre que són el 60% de l’alumnat d’aquesta Universitat. Així trobem una curiosa activitat per augmentar el nombre de noies als estudis de Ciències.

Una d’aquestes activitats m’ha cridat especialment l’atenció: el Girls' Day. Es tracta d'una jornada per promocionar els estudis d'enginyeria entre les estudiants d'ESO amb molta tradició als països anglosaxons. A partir de diferents activitats donen visibilitat i mostren a les alumnes la presència de professionals dones en camps com l'Enginyeria o la Tecnologia, així com la conveniència dels equips de treball mixtos per obtenir un millor rendiment. Aquesta activitat està dirigida a noies de 3r d'ESO dels centres de la província de Tarragona, interessades per l'Enginyeria o Tecnologia. El Pla del dia és el següent un cop a la Universitat se’ls explicar la professió d'enginyera, se’ls fa conèixer les titulacions d'enginyeria presents a la URV i se’ls ofereix un petit tast de les diferents enginyeries i finalment es visita el Campus d’Enginyeria.

Si coneixen tenen la possibilitat i potser algunes triaran estudis científics, però si no coneixen la probabilitat de que aquelles que ho desitgin facin una tria positiva passa a ser impossible.  El gènere no ens hauria de fer triar un camí o un altre. Per algunes noies aquesta activitat deu ser la confirmació d’una intuïció i l’objectiu per continuar amb l’ESO i el Batxillerat. S’hi veuen. Volen ser-hi. Tenen o confirmen un objectiu. També les nostres noies d’Altes Capacitats que han passat amagades molt de temps sent políticament correctes. Elles mereixen una menció a part. Totes elles, cadascuna amb les seves capacitats, de ben segur que sabran trobar el camí.