No he pogut
evitar-ho ... He trobat una història que crec que haurien de llegir tots els
mestres i professors abans de començar el curs, o amb el curs començat. Sovint
parlem de la importància del paper del mestre. Són tan importants ... Deixen
petjada en els seus alumnes. Els alumnes passen moltes hores observant-nos, ens
coneixen, ens enregistren. El que diem i fem, encara que de vegades no ho
sembli, passa a formar part una mica d'ells.
Al nostre blog
parlem de nens i joves amb altes capacitats però avui no sé si el protagonista
d'aquesta història tenia moltes o poques capacitats però segur que va ser capaç
de creure en ell, posar en marxa els seus talents i ser feliç. A mi m'ha fet
pensar en els nostres alumnes dels que de vegades sentim allò de "no ho
veig", "no ho mostra", "però amb aquesta lletra",
"però si no és capaç d'anotar els deures a l'agenda... com ha de tenir altes capacitats! "...
Aquesta història
està adaptada del text "Three letters from Teddy" d'Elizabeth Silance
Ballard. Al blog lamariposayelelefante.blogspot.com.es l'he trobat avui ... i
no he pogut evitar-ho.
Allà va! A tots
els "profes" ... Feliç despertar!
Aquell matí la
senyoreta Thompson va ser conscient que havia mentit als seus alumnes. Els
havia dit que ella els estimava a tots per igual però, tot seguit s'havia fixat
en Teddy, assegut a l'última fila, i s'havia adonat de la falsedat de les seves
paraules.
La senyoreta
Thompson havia estat observant a Teddy el curs anterior i s'havia adonat que no
es relacionava bé amb els seus companys i que tant la seva roba com ell
semblaven necessitar un bon bany. A més el nen acostumava a comportar-se de
manera força desagradable amb els seus professors. Va arribar un moment en què
la senyoreta Thompson gaudia realment corregint els deures de Teddy i omplint
el seu quadern de grans creus vermelles i baixes puntuacions. Sens dubte era el
que mereixia per la seva deixadesa i falta d'esforç.
En aquell
col·legi era obligatori que cada mestre s'encarregués de revisar els expedients
dels alumnes a l'inici de curs, però la senyoreta Thompson va anar relegant el
de Teddy fins deixar-ho per al final. No obstant això en arribar-seu torn, la
professora es va trobar amb una sorpresa. La professora de primer curs havia
anotat en l'expedient del noi: "Teddy és un noi brillant, de riure fàcil.
Fa els seus treballs pulcrament i té bones maneres. És una delícia tenir-lo a
classe." Després del desconcert inicial, la senyoreta Thompson va continuar
llegint les observacions dels altres mestres. La professora de segon havia
anotat, "Teddy és un alumne excel·lent i molt apreciat pels seus companys,
però té problemes en seguir el ritme perquè la seva mare està afectada d'una
malaltia terminal i la seva vida a casa no ha de ser molt fàcil." Per la
seva part el mestre de tercer havia afegit: "La mort de la seva mare ha
estat un cop dur per a ell. Fa el que pot però el seu pare no sembla tenir molt
interès, si no es prenen aviat cartes en l'assumpte, l'ambient de casa acabarà
afectant-li irremeiablement. ". La seva professora de quart curs havia
anotat: "Teddy es mostra tancat en si mateix i no té interès per l'escola.
No té massa amics i, de vegades, s’adorm a classe. "
Avergonyida de si
mateixa, la senyoreta Thompson va tancar l'expedient del noi. Dies després, per
Nadal, encara es va sentir pitjor quan tots els nens li van regalar alguns
detalls embolicats en brillants papers de colors. Teddy va portar un paquet
toscament embolicat en una bossa de la botiga de queviures. En el seu interior
hi havia una polsera a la qual faltaven algunes pedres de plàstic i una ampolla
de perfum mig buida. La senyoreta Thompson havia obert els regals en presència
de la classe, i tots van riure mentre ensenyava els de Teddy. No obstant això
les rialles es van acabar quan la senyoreta Thompson va decidir posar-se
aquella polsera lloant el preciosa que li semblava, alhora que es posava unes
gotes de perfum al canell. Teddy va ser l'últim a sortir aquell dia i abans de
marxar es va acostar a la senyoreta Thompson i li va dir: "Senyoreta, avui
fa la mateixa olor que la meva mare."
Aquell dia la
senyoreta Thompson va quedar sola a la classe, plorant, per més d'una hora.
Aquell dia va decidir que deixaria d'ensenyar nomès lectura escriptura o
càlcul. A partir d'ara es dedicaria a educar nens. Va començar a prestar
especial atenció a Teddy i, a mesura que anava treballant amb ell, la ment del
nen semblava tornar a la vida. Quant més afecte li oferia ella, més de pressa
aprenia ell. Al final del curs, Teddy estava ja entre els més destacats de la
classe. Aquests dies, la senyoreta Thompson va recordar la seva
"mentida" de principi de curs. No era cert que els "estimés a
tots per igual". Teddy s'havia convertit en un dels seus alumnes
preferits.
Un any després la
mestra va trobar una nota que Teddy li havia deixat per sota de la seva porta.
En ella Teddy li deia que havia estat la millor mestra que havia tingut mai.
Van passar sis
anys sense notícies de Teddy. La senyoreta Thompson va canviar de col·legi i de
ciutat, i un dia va rebre una carta de Teddy. Li escrivia per explicar-li que
havia finalitzat l'ensenyament superior i per a dir-li que, continuava sent la
millor mestra que havia tingut en la seva vida.
Uns anys més tard
va rebre de nou una carta. El nen li explicava com, malgrat les dificultats
havia continuat estudiant i que aviat es graduaria a la universitat amb
excel·lents qualificacions. En aquella carta tampoc s'havia oblidat de
recordar-li que era la millor mestra. Quatre anys després, en una nova carta, Teddy
relatava a la senyoreta Thompson com havia decidit seguir estudiant una mica
més després de llicenciar. Aquest cop la carta la signava el doctor Theodore F.
Stoddard, per a la millor mestra del món.
Aquella mateixa
primavera, la senyoreta Thompson va rebre una carta més. En ella Teddy li
informava de la mort del seu pare uns anys enrere i del seu casament amb la
dona dels seus somnis. En ella li explicava que res li faria més feliç que ella
ocupés el lloc de la seva mare en la cerimònia.
Per suposat la
senyoreta Thompson va acceptar i va acudir a la cerimònia amb el braçalet de
pedres falses que Teddy li regalarà a l'escola i, perfumada amb el mateix
perfum de la seva mare. Després abraçar-se, Teddy li va xiuxiuejar a cau
d'orella: "Gràcies, senyoreta Thompson, per haver cregut en mi. Gràcies
per haver-me fet sentir important, per haver-me demostrat que podia canviar".
Visiblement
emocionada, la senyoreta Thompson li va dir: "T'equivoques, Teddy, va ser
a l'inrevés. Vas ser tu el que em va ensenyar que jo podia canviar. Fins que et
vaig conèixer, jo no sabia el que era ensenyar."
