Ídols emmascarats

El títol correspon a un escrit de la bona amiga María Sánchez, ella és mestra i coneix, de primera mà, el món de les altes capacitats. És un article que es va publicar en el diari La Mañana de Lleida al juliol del 2012. Actualment està treballant en un projecte que veurà la llum la primavera vinent. Es tracta d’un material didàctic basat en uns contes protagonitzats per una colla de gats molt interessants. 

" Deia Carl Jung: “Els nens superdotats són el fruit més bonic de l’arbre de la humanitat [...] a la vegada són els que corren el perill més gran, ja que pengen de les branques més fràgils i, amb freqüència, es trenquen”. Sensibilitat, fragilitat, por i pànic, incertesa, vulnerabilitat, inseguretat, debilitat... tot i que aparenten prepotència, lideratge, poca empatia, orgull, inestabilitat, seguretat. Les aparences enganyen. Res és el que sembla i ningú és el que aparenta. Ves, qui havia de dir que el Dr. Jekyll es transformaria en Mister Hyde; que el periodista tímid Clarck Kent era Superman,... entre d’altres personatges de ficció que mai están lluny de la realitat, en el fons!  Doncs aquesta colla de persones que sempre s’han sentit incompreses en el nostre món per  pensar més enllà dels altres; per saber més coses que ningú; per tenir interessos llunyans als del món que els envolta; per ser ídols i herois de la seva familia i amics de veritat,... vénen a ser Clarck Kents, perquè darrere la seva timidesa i inseguretat aparents, s’hi amaguen disfressades les forces –en aquest cas intel.lectuals- capaces de salvar la humanitat!

Prenguem cura d’aquest col·lectiu que té tant i tant per aportar, però a qui costa tant i tant obrir-se al món i treure’s la carota de súper heroi -per por a rebre més cops de massa dels que donava i rebia l’home de Cromanyó. Ajudem, ja des que són infants aquesta colla de cervells especials i  diferents, a créixer amb felicitat i a perdre aquesta por que els fa tan vulnerables. A la fi, són ídols emmascarats que voldrien lluitar per acabar amb el contrasentit que habita, cada cop més, en el nostre món."

Un decálogo para que el talento, de una vez, despegue

Aquest decàleg procedeix de la web de Javier Tourón que es titula "Talento y educación" i la podeu trobar a www.javiertouron.es. Ell és professor universitari a la Universitat de Navarra i especialista en Altes Capacitats de reconegut prestigi internacional. Aquest post correspon a l'entrada del 23 de març del 2012 però per la seva claretat i la crida a l'acció us la transcric literalment.

1. El futuro de las sociedades se afianza en la promoción de la excelencia de todos sus ciudadanos, desde las más tempranas edades, pero es necesario reconocer que el talento que no se cultiva puede perderse o, al menos, no alcanzar el grado de desarrollo que podría lograr con una acción educativa bien planificada.

2. Es una imperiosa necesidad llevar a cabo procesos de identificación sistemáticos y periódicos, desde edades tempranas, para que ello permita intervenir estimulando el desarrollo del talento desde las edades escolares.

3. Es de justicia que el sistema educativo identifique activamente a los más capaces para ofrecerles la mejor educación posible, aquella acorde con sus capacidades. Que los centros educativos conozcan el nivel de competencia de todos sus alumnos es esencial para que puedan darle, a cada uno, lo que realmente necesita.

4. Establecer programas permanentes tanto presenciales como on-line dentro y, sobre todo, fuera de la escuela que fomenten el desarrollo de las más diversas capacidades y talentos, vinculándolos con las necesidades sociales de cada momento.

5. Crear las condiciones para que los agentes sociales y económicos puedan intervenir en la financiación de programas de desarrollo del talento en las diversas edades, llevando el mecenazgo a niveles similares de otros países.

6. Vivir de espaldas a la existencia de jóvenes con alta capacidad supone desatender en España a más de 400.000 alumnos. Esto tiene como consecuencia el déficit de personas bien formadas que puedan aportar su talento al desarrollo científico, humanístico, tecnológico, artístico, deportivo, etc. de todo el país. Como consecuencia de ello, faltan ámbitos específicos suficientes en los que puedan trabajar y desplegar todo su potencial, con lo que los mejor formados acaban buscando otros horizontes fuera de España.

7. Cultivar y promover el talento es una exigencia de la igualdad de oportunidades que lleva a dar a cada uno la educación que precisa.

8. Es urgente romper con los mitos y prejuicios sociales y educativos que frenan su reconocimiento y desarrollo.

9. Fomentar un sistema educativo que promueva la excelencia mejorará la educación de todos. Además, favorecerá que el talento de los más capaces sea puesto al servicio de la sociedad y liderará la construcción de un futuro mejor para todos.

10. Los jóvenes con talento solo podrán lograr un desarrollo intelectual y personal pleno si se les permite desplegar todo su potencial intelectual sin barreras.

Les famílies de nens d'Altes Capacitats

La Dra. Luz Pérez, de la Universidad Complutense de Madrid, és un referent en l’estudi de les Altes Capacitats a l’estat espanyol. Ha publicat articles especialitzats sobre aquest tema i d’un d’ells traiem avui la informació per parlar de les famílies dels infants amb Altes Capacitats.

Ella, amb un equip de col.laboradors, l’any 2000, va fer un estudi per determinar com afronten les famílies els reptes derivats d’aquesta situació. Quan els pares accepten que els seus fills tenen unes necessitats educatives especials immediatament demanden ajut i formació específica. Hi ha moltes coses “especials” diferents o avançades al seu temps i, per tant, la referència als patrons més comuns d’actuació no els serveixen.

L’estudi constata que, a grans trets, les famílies amb fills amb Altes Capacitats tenen unes característiques comunes :

En relació al desenvolupament del seu fill/a:

• Tenen fills amb molts interessos i habilitats, tants que de vegades resulta difícil seguir-los.
• Tenir un fill preocupat des de molt petit per qüestions d’adults crea inquietud en els pares. 

En relació amb el seu rol de pares:

• Es senten poc preparats per educar al seu fill.
• Senten que tant a la comunitat, com a l’escola, no existeixen la formació i els recursos necessaris per a l’educació del seu fill altament dotat.
• Tenen dificultat per aconseguir l’orientació adequada.

Tots aquests apartats es podrien resumir en dos:

• Necessitat d’informació. 
• Necessitat de sentir-se útils en l’educació dels seus fills.

En aquest cas la recerca ens mostra uns trets que apareixen en moltes famílies amb fills amb altes capacitats. Això ens ajuda a preparar formació per a les famílies i, acompanyar-los i orientar-los en la fantàstica tasca de ser pares. 

* EDUCACIÓN FAMILIAR DE LOS NIÑOS SOBREDOTADOS: NECESIDADES Y ALTERNATIVAS Dra. Luz Pérez.Universidad Complutense de Madrid.España REVISTA : SOBREDOTAÇAO. 2000 Vol. 1 . nº 1y 2 Publica: Aneis Associaçao Nacional para o Estudo e a Intervençao na Sobredotaçao Rua José Mº Ontoni,56. Nogueiro. 4710 Braga. Portugal 

La llei i l'escola

Tenim unes lleis que ens parlen en l’article 2  secció 1a de la LOE del compromís total del sistema que s’orienta a la consecució del ple desenvolupament del potencial dels alumnes, tan personal com social i intel.lectual. La llei ho diu però la pràctica educativa va en un altra direcció.

No sembla possible mantenir una escola que s’obstina en agrupar els seus alumnes per edat sense considerar les diferències en els seves capacitats d’aprenentatges (Hong Corter, Hong i Pelletier 2012).

Què passaria si als infants de la mateixa edat els poséssim sabates del mateix número al.legant que tenen la mateixa edat i formen part del mateix grup. És cert que potser a un grup reduït les sabates els anessin bé però de ben segur que tindríem alumnes amb unes sabates grans pel seu peu i d’altres amb unes sabates massa petites. A ningú se li acudiria fer-ho. Els posem les sabates del seu número. Està clar que un sol número per classe no seria bo. Però en canvi, fem servir aquest mateix mètode per a separar els alumnes a les aules.

Sabem que l’agrupació heterogènia (el grup classe com el coneixem) dona pitjors resultats per a tots els infants que una agrupació homogènia. I que, fins i tot,  l’homogènia necessita de tasques de diferenciació curricular i adaptació.

Quan treballem tots junts i de la mateixa manera és d’escassa utilitat pels alumnes d’altes capacitats, i clarament també per la resta d’alumnes. Per què es manté una manera de fer que no beneficia als nostres infants? Perquè és més senzill pel mestre? Perquè sempre s’ha fet així?...

Amb la diferenciació i l’adaptació corresponent milloren no només els resultats dels més capaços sinó que milloren els resultats de tots els alumnes de la classe. No únicament milloren els resultats sinó que hi ha una millora en el ambient de treball i la convivència a l’aula. Tot això hauria de desarmar la crítica que parla de segregació fruit d’un pensament més ideològic.

En moltes escoles, professors amb bona voluntat i formació autodidacta, cercant aquí i allà, apliquen el sentit comú a la seva professió i fan activitats aïllades o habituals molt adequades al tractament de la diversitat. Si cerquem... hi ha molts exemples a les escoles però són casos aïllats que topen, sovint, amb l'incomprensió de molts companys de professió. 

Necessitem un canvi profund a les escoles. La millor manera d’obtenir-lo és a través de la formació dels professionals perquè les lleis ja ho permeten. Però aquestes lleis no s’apliquen.

Ara sembla que tenim l’excusa de la crisi, els recursos, les retallades, el desànim... però no és només un problema de finançament, sovint és un problema d’adequació dels instruments a l’objectiu. Hi ha molta feina per fer, no hem de defallir malgrat les dificultats, la incomprensió i la solitud aparent... els infants i joves, tots, ens necessiten.

• Tourón, J. (2012). "El agrupamiento por capacidad en el caso de los alumnos más capaces". En María Castro Morera (Coord. y Ed). Elogio a la Pedagogía Científica. Un Liber Amicorum para Arturo de la Orden Hoz. Madrid, ISBN 978-84-615-9294-8, pp 187-230.

"Escoles iman"- Magnet School

És curiós... jo pensava que era nou i modern... Vaig llegir, de passada, un titular diumenge passat a La Vanguardia on es parlava de passar de les “escoles guetto” a les “escoles iman” i em vaig quedar enganxada en el concepte. Presentava una imatge molt senzilla i clara.

Iman: que atrau. Crec que una escola que no il.lusiona no és una escola. L’aprenentatge, la convivència s’aprén per la vivència, l’esforç, la convivència, il.lusionada entre grans i petits i entre iguals. No vol dir fàcil, ni senzill, ni fer constantment espectacles i festes... però sí transmetre passió per la vida a tots els efectes. Una escola que integra i inclou, atenent a les diferències. Connectar, posar color a la vida dels infants o fer que no perdin el color que ja tenen és una de les gran funcions.  

Llegint, he trobat que no és un concepte nou. S’inspira en les Magnet School (escoles iman), model funcionament d’escola pública implantat als UUEE a finals dels 60 i començament dels 70 i encara ara vigent. A partir d’aquest model d’escola, s’aconsegueix evitar la segregació escolar, facilitar el desenvolupament de projectes educatius específics i d’innovació que proporcionin l’èxit escolar de l’alumnat, i desenvolupar-lo dins el marc del treball al barri i amb les famílies..

En aquest model d’escola s’esforcen a millorar els resultats dels estudiants integrant les arts, desenvolupant programes especials de ciències, de llengües, definint-ne un model teòric d’aprenentatge (per exemple la teoria de la intel·ligència múltiple), donant veu als alumnes, atorgant a les famílies un paper actiu en el procés educatiu dels seus fills. L’escola desenvolupa una acció curricular molt especial per atraure a les famílies i a alumnes, com ara un currículum especial de matemàtiques i/o ciències, disciplines artístiques, idiomes, esports, etc.

Qui s’apunta a aquest model d’escola? Totes les nostres escoles tenen un punt de magnet school. Quan el nen vol anar a escola el dissabte, quan se li il.lumina la cara en parlar de la mestra o del que han aprés avui .... Però, de vegades, aquesta il.lusió és queda en pinzellades que quan van creixent els infants perden la lluentor i el color...

Mite 9 Els fem diferents....

Aplicant una diferenciació en el seu tractament escolar els fem diferents als altres. Però... reflexionem per un instant... Faríem servir aquesta mateixa expressió per parlar d’un nen sord o amb síndrome de Down. El que els fa diferents no és el tracte que reben. La diferència és anterior. El tractament diferenciat el que fa és igualar-los i que rebin el que necessiten.

En aquest punt hi ha també la creença de base que si els fem diferents es creuran superiors. És cert que algun nen o nena pot tenir aires de superioritat però això no depèn de la capacitat sinó de la manera de portar-la. L’educació en la diversitat és important per aconseguir que ningú se senti per sobre els altres per tenir alguna cosa que l’altre no té, ni tampoc per sota per no tenir-ho.

Deixaríem de posar ulleres a un infant perquè no es sentís diferent? Faríem menjar gluten a un infant intolerant? O posarem els mitjans perquè puguin ser persones completes des de la seva situació.

Desgraciadament molts infants i joves d’altes capacitats no es senten superiors sinó molt diferents i inferiors. És cert que són diferents. Només cal apropar-s’hi i parlar amb ells una estona per veure que no és un posat, que és una essència que busca desplegar-se, que necessita desplegar-se. Una mica de temps i una mirada sense prejudicics. No els fem diferents. Són diferents.

Mite 8 Són nens...

Hi ha qui pensa que quan parlem d’Altes Capacitats  i fem que siguin tractats segons les seves característiques els estem impedir de ser infants i de desenvolupar-se com a tals. Sovint sentim... “menys museus i internet i més sorral”, “val més que vagi al parc a jugar amb els nens”. Creuen que les Altes Capacitats són  fruit de l’interès de l’adult.

Certament els pares segueixen i miren de cobrir totes les necessitats dels seus fills. Els infants amb altes capacitats són màquines i no vagons. Pot ser que no funcionin a ple rendiment o estiguin “al ralentí” però no són els pares els qui estimulen sinó a l’inrevés. Els pares segueixen el que intueixen o veuen que el seu fill necessita.

En aquest punt la línia és molt fina. Però hi ha infants que gaudeixen amb una pilota de futbol i altres que ho fan llegint. Hem de mirar perquè tots, els de la pilota i els del llibre, siguin el més complets possible. Ni tot és pilota, ni tot ha de ser llibre. En l’edat infantil és el moment de formar  de manera integral tenint en compte tots els aspectes de la persona. Tots tenim punts forts i punts dèbils i els uns ens han d’ajudar a fer pujar els altres per aconseguir persones en majúscules. 

Psicòlegs educatius

La psicologia educativa és una àrea de coneixement ben consolidada amb més de cent anys d’aportacions científiques a escala internacional. Però, tot i així, no és fins fa pocs dies, a l’octubre 2013 que s’ha aprovat a la Universitat Complutense de Madrid un “Máster en Psicología de l’Educación”. Els titulars de les places escolars són encara generalistes amb una amplia formació de base però una  formació específica que s’han anat fent de manera, gairebé, autodidacta.  

En aquests darrers temps he parlat amb molt psicòlegs escolars d’escoles concertades, privades, i professionals que treballen a diferents EAPs i la seva formació en altes capacitats és nul.la o molt escassa. Coneixen el concepte però no com adaptar l’activitat docent a aquests infants i joves. Tenim un greu problema. Cal treballar seriosament en la formació dels professionals que assessoren els mestres i estan en contacte amb els infants. Ara és el moment de la Formació!

Mite 7 Pertanyen a classes socials altes

En el primer Mite ja vam parlar de herència i ambient. L’ambient és important. Per això quan l’ambient és més ric en estímuls i en vivències sembla que el rendiment pugui ser més alt però això no vol dir que en altres contexts hi hagi un nombre més baix de persones que tinguin altes capacitats. En aquest tema les investigacions són més difícils però s’han observat persones d’altes capacitats a tots els extractes socials.

Certament l’ambient ajuda a que es desenvolupin les habilitats i és molt possible trobarem més talents en entorns més treballats que són l’expressió de la capacitat. Però és un mirar molt tancat. Estic convençuda a la llum de les investigacions que quan es faci una feina de detecció generalitzada veurem que realment trobem persones d’altes capacitats en tots els ambients i podran desenvolupar les seves capacitats convertint-les en talents. 

Tornarem més endavant a aquesta idea, però… per molt que motivem una pedra, no deixarà de ser una pedra. Amb les persones, és cert que si les treballem poden millorar, i molt, però la millora no equival a la base d’herència que aporten les persones d’altes capacitats. És important conèixer amb profunditat el terme altes capacitats per saber que no es tracta únicament d’un element quantitatiu (té més memòria, sap fer càlcul més de pressa...) sinó d’un element qualitatiu. 

Mite 6 Sobre la salut psicològica

Novament ens trobem amb un mite doble. La resposta pot ser tant en un sentit positiu com en un sentit negatiu absolut.

Algunes persones pensen: “Cap problema. No cal fer res, sabran sortir de tot.” Creuen que trobaran de manera innata a la seva motxilla els recursos per fer front a totes les situacions.

D’altres, per contra, creuen que les persones amb altes capacitades presenten moltes patologies associades tan de personalitat com de tipus social o d’altres…

Les investigacions amb persones d’altes capacitats al llarg del temps ens indiquen que, per la seva condició, no tenen més problemes psicològics que la majoria de la població sempre que estiguin degudament treballades. En el cas de que no estiguin ben seguides: no se’ls acompanyi en el procés d’integració en el món, no s’adapti el currículum a l’escola.

Certament, estem parlant de persones amb unes característiques especials que cal tenir en compte. .

Mite 5 CI excepcional

El concepte d’intel.ligència ha anat canviant amb el temps. Abans es creia que es mesurava amb un test. Que un sol coeficient ens deia com érem i quines possibilitats teníem d’ensortir-nos-en. Avui ja no parlem d’una sola intel.ligència ni es mesura  amb un sol índex tanmateix hi ha persones que no s’han actualitzat. Abans es parlava de que amb un coeficient intel.lectual de 130 o superior la persona era superdotada. 

Hi ha persones que creuen que si no hi ha un coeficient excepcional no hi ha superdotació. Però si la medició ho diu i, alhora, la persona no mostra excel.lència es pressuposa que ha estat mal mesurat. Tornem a confondre rendiment amb capacitat. 

   

Aquest mite, com d’altres, ho és tan en positiu com en negatiu. És imprescindible formar-nos i conèixer en què consisteixen realment les altes capacitats.  

Les mesures són fantàstiques perquè quan tenim coses que semblen objectives les sentim com més oficials, sense possibilitat de retopar-hi... no obstant, hi ha gent que ni així!