Carnaval: M'agrada / No m'agrada disfressar-me

S’acosta el Carnaval. Una data màgica en el calendari que canvia cada any. Entre els nois i noies d’altes capacitats hi ha molta diversitat i molta intensitat. N’hi ha que els encanta disfressar-se i d’altres que no ho poden suportar. Anem a pams...

A alguns els encanten els colors, les disfresses, la festa... ja fa temps que estan pensant en què es disfressaran i no serveix un petit detall, ha de ser una senyora disfressa amb tots els detalls. Gaudiran preparant, vivint i guardant la festa.

Hi ha altres que troben en les disfresses el punt màxim de la ridiculesa i fer el ridícul no està en els seus plans. No els agrada gens sentir-se el blanc de les mirades. En aquest moment de l’any voldrien ser transparents o mimetitzar amb la paret. Els costa molt participar en la rua o en l’actuació de la classe a l’escola. No és un tema de caprici. És la setmana perfecte per agafar la grip.

Mentre que els primers potser seran feliços llegint el pregó del Rei Carnestoltes, ballant al mig de la pista o aportant idees per a la coreografia de la rua; als segons els costarà fins i tot seguir les consignes de cada dia de portar una corbata, unes ulleres o anar amb pijama o amb un mitjó de cada color.

A l’escola hi ha la possibilitat de que tots es sentin bé. Això passa sempre per escoltar els infants i a partir d’aquí donar possibilitats. Sabent que tots són diversos val la pena donar diverses possibilitats. Segurament aquests alumnes amb aquesta dificultat per disfressar-se poden participar i gaudir de la festa des d’àmbits ben diferents. Podrien formar part del servei d’ordre, de la música (preparar-la o fer els mixos, ajudar a muntar l’equip de música...), preparant els dels textos per la web de l’escola o del blog del cicle o la classe, de les fotografies, ajudar amb els petits, a maquillar, encarregar-se de la venda del berenar o esmorzar...  hi ha mil activitats possibles per aquests alumnes i per altres que poden ajudar i gaudir amb la festa sense necessitat de disfressar-se. 

Al Carnaval hi ha lloc per a tothom!

Busquem escola

Hi ha alumnes d’altes capacitats que estan fent Sisè i el curs vinent començaran l’ESO. Ara a l’escola pública estan  creant més Instituts–Escola però la majoria d’alumnes de l’escola pública han de fer inexorablement un canvi de centre. Molts pares ja fa temps que han començat el periple de conèixer diferents centres que puguin ser adients pel seu fill o filla. 

Hi ha una única condició: que puguin atendre les necessitats dels seus fills. Que coneguin i atenguin les altes capacitats. Dons això que sembla tan senzill és complicadíssim. En comptats centres tenen un protocol específic per aquests joves. La majoria et diuen que n’han tingut, que estaran atents, que la seva metodologia ja s’adapta a tot tipus d’alumnat, que fan un treball tutorial personalitzat... però amb tot això t’estan dient que no saben què són les altes capacitats ni les seves necessitats específiques. Tots els alumnes d’altes capacitats són diferents. Per fer una primera divisió a nivell escolar en tenim amb alt rendiment i aquells que encara no han arribat a l’alt rendiment però que hi poden arribar per les seves característiques. Els centres educatius esperen aquell jove d’alt rendiment, que té bona relació social, que s’adapta al grup, que és políticament correcte que ve amb la feina feta i que cal només posar la cirereta al pastís. Però aquesta no és sempre la realitat.

És imprescindible una formació seriosa i una sensibilitat envers les altes capacitats en els claustres de professors. No és difícil. Portem molts anys treballant la inclusió per la part baixa, i cal continuar-ho fent perquè són moltes les necessitats, però no podem oblidar la inclusió dels alumnes més potents. Una tutoria personalitzada, treballs per nivells, potenciar la curiositat i la creativitat, donar alternatives a les lectures obligatòries, atendre a la seva velocitat d’aprenentatge, evitar les tasques repetitives sobretot quan s’han adquirit els coneixements, possibilitar mitjançant els recursos del centre que assisteixin a activitats (conferències, tallers, sortides) de cursos superiors on es treballen temes que poden ser transversals, en les sortides escolars possibilitar que tinguin un temps per parlar amb els monitors-especialistes i fer les seves preguntes... De tot el que hem exposat fins ara res val diners (potser sí, la tutoria personalitzada que vol un temps del tutor), necessitem formació, sensibilització i ganes. Saber-los veure, escoltar-los i atendre les seves necessitats.

En alguns centres fan una hora de projectes amb els alumnes identificats d’altes capacitats. O de tant en tant una activitat puntual. Està molt bé però ha d’anar complementat amb la feina amb ells la resta de les hores de classe perquè sinó és com si només poguessin respirar una hora a la setmana.

Jo, com a pedagoga especialista que faig formació i acompanyament a centres i seguiment a famílies amb altes capacitats, segueixo sense entendre perquè és tan difícil d’entendre que no és un caprici, que tenen necessitats específiques i necessiten un tracte diferencial a l’escola. Tan difícil és escoltar-los i veure les seves necessitats? No els volem posar en una urna, els volem en el grup però atenent les seves necessitats que no són únicament de coneixements sinó també emocionals i socials.

I els pares segueixen donant voltes. l segueixen veient escoles. I ara començaran les portes obertes i els explicaran les bondats dels centres i dels seus mètodes de treball. Molts parlaran d’atenció a la diversitat però serà a la baixa. I novament hauran de creuar els dits, buscar una metodologia que s’adigui al seu fill i esperar que el proper tutor sigui sensible i estigui preparat.

Una altra història és la logística... he trobat pares que fan hores de camí per anar a l’escola que han triat o d’altres disposats a canviar de població buscant el centre en el qual el seu fill pugui ser feliç i desplegar les seves capacitats. 

I encara no ha entrat la tercera variable: pública, concertada, lliure? 

Els pares només volen que atenguin al seu fill!!! 

Carta: M'avorreixo!

Aquesta setmana parlem de l’escola. Avui us presento la carta d’un alumne de Primer d’ESO i dijous de la recerca de centre educatiu. Recordeu que a les altes capacitats trobem una gran diversitat. Aquest noi escriu com s’avorreix a l’escola. L’avorriment en aquests nens és no tenir el repte que necessiten. Llegiu-la fins el final i sigueu empàtics. És un cas particular però no únic. Gràcies a La rebelión del talento i l’Associació Avast que és qui la dona a conèixer. No l’he traduït perquè l’entendreu bé.

"Me aburro. Estoy aburrido. Vivo aburrido. Me aburro de aburrirme.

Todos los días me aburro. Me levanto, desayuno, me pongo el uniforme y ya estoy aburrido. Pensando en la cárcel, en ese infierno que me atormenta día y noche: el colegio.

Mis padres me prometieron que en el colegio aprendería cosas y empecé contento. De hecho, todavía, después de 10 años, empiezo cada curso contento, pensando “Este año aprenderé cosas”. Empiezo motivado “voy a aprender, voy a aprender”, pero entonces nos dan los libros de texto, los abro y ¡vaya!, es lo mismo que el año pasado, y que el anterior, y que el anterior.

Es posible que al final si consiga aprender algo nuevo, pero es tan lento, que no me doy cuenta. Es como ver crecer a los árboles. Sabes que están creciendo, pero a un ritmo tan lento que es imposible verlo a simple vista.

De hecho, ahora mismo estoy tan aburrido que, aunque tengo millones de cosas que decir sobre esto, tengo la sensación de que el colegio me adormece, me atonta, tengo que esperar unas horas después de volver del cole para despertarme y empezar otra vez a ser yo mismo y mis circunstancias, para olvidarme de lo que pasa allí y comenzar a vivir.

Es injusto que sólo se tomen medidas para los niños con dificultades de aprendizaje, yo también las tengo, pero nadie lo ve. No se si no lo ven, o no quieren verlo. Pero no actúan. Es un infierno estar en el cole pensando todo el rato: “por favor que acabe ya, por favor, que acabe ya”. Me dicen que tengo que aprender a esforzarme, no entienden el esfuerzo que ya me supone levantarme cada día para ir al colegio, sabiendo lo que me espera. ¿Tan difícil es tomar medidas para gente como yo? Solo pido ir al cole sonriendo, con una sonrisa en la cara porque sé que ese día voy a usar mi cerebro para pensar, para deducir, porque se que me espera un nuevo día de retos en el colegio, sabiendo que así seré feliz.

Carta de N. 12 años. 1º ESO"