La llei i l'escola

Tenim unes lleis que ens parlen en l’article 2  secció 1a de la LOE del compromís total del sistema que s’orienta a la consecució del ple desenvolupament del potencial dels alumnes, tan personal com social i intel.lectual. La llei ho diu però la pràctica educativa va en un altra direcció.

No sembla possible mantenir una escola que s’obstina en agrupar els seus alumnes per edat sense considerar les diferències en els seves capacitats d’aprenentatges (Hong Corter, Hong i Pelletier 2012).

Què passaria si als infants de la mateixa edat els poséssim sabates del mateix número al.legant que tenen la mateixa edat i formen part del mateix grup. És cert que potser a un grup reduït les sabates els anessin bé però de ben segur que tindríem alumnes amb unes sabates grans pel seu peu i d’altres amb unes sabates massa petites. A ningú se li acudiria fer-ho. Els posem les sabates del seu número. Està clar que un sol número per classe no seria bo. Però en canvi, fem servir aquest mateix mètode per a separar els alumnes a les aules.

Sabem que l’agrupació heterogènia (el grup classe com el coneixem) dona pitjors resultats per a tots els infants que una agrupació homogènia. I que, fins i tot,  l’homogènia necessita de tasques de diferenciació curricular i adaptació.

Quan treballem tots junts i de la mateixa manera és d’escassa utilitat pels alumnes d’altes capacitats, i clarament també per la resta d’alumnes. Per què es manté una manera de fer que no beneficia als nostres infants? Perquè és més senzill pel mestre? Perquè sempre s’ha fet així?...

Amb la diferenciació i l’adaptació corresponent milloren no només els resultats dels més capaços sinó que milloren els resultats de tots els alumnes de la classe. No únicament milloren els resultats sinó que hi ha una millora en el ambient de treball i la convivència a l’aula. Tot això hauria de desarmar la crítica que parla de segregació fruit d’un pensament més ideològic.

En moltes escoles, professors amb bona voluntat i formació autodidacta, cercant aquí i allà, apliquen el sentit comú a la seva professió i fan activitats aïllades o habituals molt adequades al tractament de la diversitat. Si cerquem... hi ha molts exemples a les escoles però són casos aïllats que topen, sovint, amb l'incomprensió de molts companys de professió. 

Necessitem un canvi profund a les escoles. La millor manera d’obtenir-lo és a través de la formació dels professionals perquè les lleis ja ho permeten. Però aquestes lleis no s’apliquen.

Ara sembla que tenim l’excusa de la crisi, els recursos, les retallades, el desànim... però no és només un problema de finançament, sovint és un problema d’adequació dels instruments a l’objectiu. Hi ha molta feina per fer, no hem de defallir malgrat les dificultats, la incomprensió i la solitud aparent... els infants i joves, tots, ens necessiten.

• Tourón, J. (2012). "El agrupamiento por capacidad en el caso de los alumnos más capaces". En María Castro Morera (Coord. y Ed). Elogio a la Pedagogía Científica. Un Liber Amicorum para Arturo de la Orden Hoz. Madrid, ISBN 978-84-615-9294-8, pp 187-230.