Decàleg per educar amb filosofia (Primera part) (Pares)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni navarro que escriu a quatre mans, que fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats.

1.- Eduquem per l’exemple. Sempre, encara que no serveixi perquè facin el mateix que nosaltres o ho facin al seu estil. Els fills ens miren, ens veuen viure, veuen la nostra coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem. Saben que no som perfectes, que ens equivoquem, però que després de cada caiguda ens tornem a aixecar. Saben què ens tomba i de vegades ho faran servir... i sobretot saben que els estimem pel que son no pel que fan. Però que ens fa feliços que facin coses bones i que siguin feliços. Els infants i joves d’altes capacitats tenen un radar especial que fan que ens analitzin de tal manera que de vegades és difícil ocultar informació.

2.- Ens necessiten per arribar a que no ens necessitin. Aquest punt m’ha agradat molt perquè és potser el més difícil de viure: ser imprescindibles per arribar a ser prescindibles. Les meves filles ja estan entre el 20 i els 30 anys i això em dona cert recorregut dins la maternitat. Els meus 34 anys de professió veient i orientant famílies em porten a afirmar que és el més difícil. Hi ha pares que fomenten el cordó umbilical permanent però no pot ser perquè la vida fa el seu curs i els infants creixen. Els hem de preparar per quan no hi siguem, no ens hi vulguin o no puguem ser-hi. De fet, que decideixin bé quan nosaltres estem al davant no té cap gràcia, el que realment importa és que triin bé quan nosaltres no siguem al davant. Que sàpiguen dir “sí”, quan cal, i “no” quan és no.

3.- Tots estimem als nostres fills però no tots ho sabem fer. Hi ha qui els porta entre cotons i no deixa que la realitat se li acosti. Aquest pare, o aquesta mare no deixa que pateixi i no el prepara per la vida. Qui els dona tot perquè no pateixin o perquè callin (hi ha nens molt intensos que tenen la mida presa als seus pares) o no els dona res perquè espabilin (alguns infants amb la seva hipersensibilitat ho llegeixen com falta d’amor) no els està preparant per una vida en la que hi ha de tot. Necessiten el nostre acompanyament amorós en cada moment. Els grecs ja deien que en l’equilibri hi ha la virtut.

4.- El major enemic de l’educació és la pressa. Realment és una relació que s’ha de cuinar a foc lent. Cal seguir l’evolució natural de cada infant sense forçar, acompanyant. Ja hem parlat en diverses ocasions que des de fora sembla que els pares de fills d’altes capacitats sembla que els incitin a saber, a conèixer, a fer. Nosaltres sabem que no és veritat. De fet, si volem estimular una pedra, seguirà sent una pedra. Si ho hem amb una esponja s’omplirà de líquid. Però en el nostre cas la pròpia esponja va buscant tot el líquid que troba. I no només l’acumula sinó que el processa i el fa servir quan cal. Cada infant té la seva velocitat que cal respectar. Quan llegim aquesta frases alguns pensen només en els infants de baixa velocitat però també cal pensar en els de gran velocitat i curiositat.

5.- Conductes no adequades. Aquest punt l’he hagut de refer de nou perquè proposa ignorar per extingir conductes no adequades. En el cas dels infants d’altes capacitats que combinen intensitat, rigidesa i hipersensibilitat fan molt difícil que els pares puguin ignorar aquestes conductes, sovint histriòniques. Però com a eina per reconduir aquest comportament és més efectiva la comunicació i l’establiment d’objectius de reducció. El seu cervell ho entén tot però el seu cos no ho pot fer. Cal que el seu cervell i el seu cos es vagin posant d’acord. A pilota passada es capaç de veure els errors i com ho hauria hagut de fer... però no els veu a priori (objectiu final). En moments de tranquil·litat, sense retrets, és bo que en parlem. N’hi ha que ho rebutgen al començament perquè esperen el càstig o el retret. Quan veuen que és només parlar-ne... alguns accedeixen. La reflexió, el posar la pilota a la seva teulada, el preguntar-li com el podem ajudar o com es pot ajudar ell mateix és sempre positiu. En fred i a posteriori, es capaç de veure què cal fer i com fer-ho; en calent és impossible.

Fins aquí la primera part del decàleg... aviat tindreu la segona part...