Decàleg per educar amb filosofia (Segona part) (Partes)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni de Navarra que escriu a quatre mans i fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats. Aquesta és la segona part del decàleg la primera es va publicar el 5 de novembre d’enguany.

 

6.- Tot el que és innecessari és una limitació. Em sembla molt interessant aquest punt. Moltes vegades hi ha pares que fan coses pels seus fills que són una limitació: n’hi a que preparen la cartera al fill, preparen la roba d’esport, fan el llit, preparen l’esmorzar... a la llar d’infants ho entenc però després hi ha moltes coses que han de fer ells sols. Els dona autonomia i els ajuda a entendre que les accions tenen conseqüències naturals: si et deixes la bossa de piscina no podràs fer natació, si no poses la roba per rentar no va sola al cossi de la roba bruta i no estarà neta, si les teves coses no estan endreçades no les trobaràs i perdràs temps buscant-les... Es cert que al començament no són gaire hàbils i poden invertir molt de temps en accions quotidianes que nosaltres fem molt més de pressa. Podem començar per posar-se el pijama al vespre o per vestir-se el cap de setmana que no hi ha tanta urgència. Si li hem anat fent tot és normal que quan deixem de fer-ho hi hagi certes resistències, però cal insistir. La seva autonomia és essencial pel seu creixement personal. Sinó de vegades la figura dels pares es torna en qui fa tot el que l’infant o el jove necessita. “No porto la bata perquè la mare no me l’ha posat a la bossa”, “no porto el full perquè no me l’han signat”, “no he esmorzat perquè la mare no me l’ha fet”... Treballem la responsabilitat des de l’autonomia a casa. 

 

7.- L’educació sempre és personalitzada. I més quan és a casa. És freqüent que els pares diguin, no entenem com els germans son tan diferents si els hem pujat igual. És com una frase feta que vol dir que els hem educat seguint els mateixos criteris i sense favoritismes però està clar, si ens hi fixem, que adeqüem a cadascú la informació, els límits i fins i tot les normes a la seva manera de ser. Quan parlem d’infants i joves d’altes capacitats tornem a la diversitat però tenyida d’un còctel, de vegades, explosiu: rigidesa, intensitat, hipersensibilitat, memòria d’elefant, en alguns casos gran normativitat i amor a la veritat i la justícia... això fa que els hem de tractar diferents i la rivalitat entre els germans pot ser molt evident perquè porten comptes de tot i de vegades excepte en lo que els afavoreix. Tenir un temps per a cadascun dels fills en exclusiva és important i necessari per tots els infants i essencial pels infants i joves d’altes capacitats.

 

8.- Els infants i també els joves necessiten passar temps amb nosaltres. Temps de lleure: temps per jugar, passejar, fer esport, xerrar, d’explicar coses, de fer-nos pessigolles, de riure... Temps per a nosaltres. Temps per fer coses junts Crear una bona comunicació des de petits és important. Un temps per estar, per badar, per gaudir, per esperar, per viure junts. La vida és molt més que l’escola i els rendiments acadèmics. La vida és molt més que la nostra relació amb la família extensa i els amics. La vida la viurem amb nosaltres i amb els nostres. Que ens puguem conèixer, veure les nostres fortaleses i treballar-les. Us proposo investigar com a família com esteu de la capacitat de generar i mantenir l'alegria; i de l'apreciació de la bellesa. Són dues fortaleses molt necessàries en aquest temps de pandèmia (les he trobat a la web de la Núria Mata, psicòloga i psicoterapeuta nuriamata.com). Segur que en surten coses molt interessants. 

 

9.- L’educació sempre ha d’anar acompanyada d’afecte. No estem parlant només d’instrucció, de coneixements, d’hàbits. Estem parlant d’ajudar a créixer les persones que ja són perquè arribin a ser la millor versió d’ells mateixos. Aquesta gran tasca per a nosaltres, per als fills i per a la societat només es pot fer des del respecte i l’estimació. Des del cor arribaran aquelles persones que poden arribar a ser. Persones amb majúscules que sense cor perden el substantiu, no els podem dir persones. Els adults com a models d’estimació som importants. Després ells decidiran i faran el que han vist o tot el contrari però no podem no ser referents per a ells. La vida no és teoria, és pràctica i a viure se n’aprèn vivint i observant com viuen els que tenim més a prop.

 

10.- Els pares tenen una feina de formació continuada. No cal que sigui una  formació formal, tot i que cada vegada hi ha més cursos on line de mil temes diferents que ens poden ser interessants. Llegir la vida amb interès per aprendre, llegir bons llibres, intentar ser coherents, buscar un temps per a nosaltres, ser bons models pels nostres fills... una feinada apassionant!