Dijous 27 de juny Proposta per preparar el curs vinent i Bon estiu!

 

Se’ns ha acabat el curs. Al setembre tot eren possibilitats i ara mirant enrere veiem el que hem pogut fer. Aquesta seria la primera feina amb aquests alumnes d’altes capacitats. Proposar-los de fer un resum del curs, ells sempre tenen més informació que nosaltres, que inclogui el que hem fet, el què ha funcionat, el que no ha funcionat i quines dificultats hem trobat adjuntant com les hem resolt i ara a pilota passada com les hauríem pogut resoldre. Repassar el curs sempre és interessant. Ho podem fer per mesos o per activitats especials. El que cal és que hi hagi aquests temps d’observació i de reflexió. El seu cervell ho entén tot, té molt bones idees però de vegades els seu cap està desendreçat perquè hi entren molts imputs i molt intensos, i no sempre troba les paraules adequades o és políticament correcte i no les vol trobar.

Podríem començar amb tres coses bones a mantenir, i tres a millorar i com fer-ho. Pot ser una xerrada, un esquema... Podríem integrar aquesta informació a la preparació del curs vinent, si és possible (segur que ho és).

Pensant en el curs vinent i coneixent l’infant o jove hauríem de poder preveure quines situacions ens trobarem (canvi de tutor, canvi de companys, noves matèries...). Per tant podem fer un esbós del que podria ser el curs vinent.

Hauríem de pensar que amb tots, però amb els alumnes d’altes capacitats d’una manera més especial, hem d’atendre les seves necessitats cognitives, les seves necessitats emocionals i les seves necessitats socials. Ara que el coneixem/ la coneixem, i ho tenim fresc, podríem dissenyar en llapis una activitat trimestral que respongui a aquestes necessitats. Així quan arribem al setembre només els hi haurem de posar data.

Recordeu que en cap cas hem de treballar només amb ell, us recomano treballar amb el pom de dalt de la classe o amb els alumnes interessats i aprofitar els temps morts (inici de curs, els temps abans i després de vacances o finals d’avaluació...) per fer propostes al temps que anem fent un repàs que no és imprescindible per a ells o que poden fer més de pressa.

Dons fins aquí aquest curs 2023-2024. Ens trobarem, si Déu vol, al mes de setembre per engegar el nou curs 2024-2025 sempre al costat dels alumnes amb altes capacitats, tinguin superdotació o talents, i les seves famílies i els seus docents. Fins aquell moment us desitjo que gaudiu d’un bon estiu ple de formació, descans i un temps que us ompli. Bon estiu!

Dijous 20 de juny Revetlles, Festes Majors i altes capacitats

 

En alguns casos Revetlles i activitats de Festa Major poden ser un punt de dificultat per alguns infants i joves d’altes capacitats. L’observació és essencial per poder veure quines són les seves necessitats específiques. Tot l’any hi ha activitats especials des de la Cavalcada de Reis al Carnaval passant per les Processons de Setmana Santa o les activitats de l’escola... però quan arriba l’estiu aquestes activitats es multipliquen. Comencem a finals de juny amb la Revetlla de Sant Joan i acabem a finals de setembre amb la Festa Major de Barcelona, Tarragona o Reus.

Ja sabeu que entre les persones amb altes capacitats hi ha una gran diversitat també en l’apartat de la sensibilitat sensorial i no a tots els molesten les mateixes coses. Els seus nivells de tolerància són particulars i específics per cadascun. Res és igual per a tots. Per tant el primer que necessitem serà l’observació. Posar la lupa i saber llegir els senyals. Alguns ho expliquen i altres no troben les paraules perquè no saben que hi ha la possibilitat de fer-ho diferent. Nosaltres sí i els podem proposar una gradació de participació en les activitats.

Per què poden ser moments estressants pels nostres infants i joves? Es creen situacions peculiars per la seva hipersensibilitat, per la seva rigidesa, per les seves pors... avui veurem algunes de les activitats que poden afectar la seva hipersensibilitat auditiva, hipersensibilitat gustativa/olfactiva i hipersensibilitat tàctil/social.

Alguns pensen que la millor solució és l’exposició intensa o immersió. En el cas dels infants i joves d’altes capacitats sol ser contraproduent. No és a base d’aguantar que gaudiran de la situació. Per a molts no és una situació que no els ve de gust, sol ser una situació que els fa mal, encara que no ho entenguem. Per alguns sembla que els seu llindar del dolor és diferent al general. A més sol haver-hi un element desencadenat, una experiència que recorden horrorosa i que no els permet participar i molt menys gaudir del moment. Sempre hem dit que són molt intensos i cabuts i si posen el fre de mà, els costa molt de treure’l i la seva rigidesa no ajuda gens.

Per això la primera reflexió ha de ser per què volem que participin i gaudeixin de les festes populars? Molta gent passa tota la vida sense participar-hi mai, no són imprescindibles per viure. Potser no és cert del tot, potser no són imprescindibles per sobreviure però per viure necessitem poder escollir de veritat i no tancar-nos portes i impossibilitar-nos activitats que ens poden ajudar a viure en comunitat. Si ho pot fer, després pot escollir no fer-ho però si no ho pot fer està condemnat i no pot escollir.

Moments en els que apareix aquesta hipersensibilitat auditiva.-

Un altaveu en gran volum, un correfocs amb petards i bengales, les sirenes de les atraccions de la fira, els sorolls de les atraccions de fira, comunicacions constants en altaveus, un soroll constant, un soroll estrident, un gos que borda molt fort,...

Què podem fer per mitigar-ho? Una de les maneres pot ser participar dels actes des de la “llunyania”. Podem participar del ball, si ho desitgem des del final, no cal estar al costat dels altaveus. Els podem veure de lluny. El millor lloc en un correfoc és al costat dels qui porten els petards, allà no peta res i van amb molta cura. No cal que estem a primera línia o al mig dels petards si no els senta bé. Una altra manera pot ser fer servir cascs dels que esmorteixen els sorolls. Una tercera podria ser preparar-los cognitivament pel que es trobaran i fer les proves objectives de que no són un perill i que no ens posarem a la gola del llop, que farem servir una zona on els decibels siguin els adients. Una quarta pot ser evitar els gossos grans però saber que n’hi ha de petits que poden ser molt més aguts i estridents i que no els podem evitar tots, al menys en una ciutat com Barcelona que sembla que hi hagi més gossos que persones.        

Moments en els que apareix aquesta hipersensibilitat olfactiva/gustativa

Olfactiva: olors intensos de fregits o planxes a la fira, de suor entre la gent, de pólvora en el correfocs, de menjars en els sopars del carrer, de colònies o perfums...

Gustativa:  Els menjars de casetes ambulants són diferents dels de casa als que estem habituats. Els sopars comunitaris en el que es comparteix el fet a casa o cuinat allà mateix sol ser també diferent.

Què podem fer per mitigar-ho? Alguns olors intensos els podem evitar quan podem arribar a l’hora de sopar enlloc d’estar presents en tot el procés de cocció de la sardinada, o de la costellada. Quan no els podem evitar i ens troben, podríem dur un mocador amb alguna essència que els sigui agradable i que neutralitzi els olors desagradables per poder “aguantar el cop” (en alguns casos es pot pensar que el mocador els visibilitza massa, però ho fa més que no puguin estar en un lloc per aquest motiu). Buscar alguna solució com mantenir el cap en un altre lloc per evitar que l’olor ens envaeixi i segresti. Des de comptar de deu a zero, per tant en sentit invers; o pensar en altres coses que ens siguin agradables intentant ancorar aquí el nostre cervell i que no doni tanta importància als elements externs que entren pels sentits. Per aquestes eines cal un entrenament que podem fer a casa en un ambient familiar o neutre i sense pressió.

Per acostumar-nos a altres gustos cal anar provant però això es torna molt complicat per alguns infants i joves que són molt selectius i amb un paladar molt fi que noten fins i tot el canvi d’aigua i per tant el canvi de marca de tomàquet fregit o els ingredients d’un plat. N’hi ha que tenen un llistat de menges molt reduïda, mentre que altres pateixen els canvis de textura, o directament no poden suportar les textures menys sòlides, triturades o esfilagarsades. Per altres no és un problema perquè gaudeixen tastant-ho tot, i són els que com a plat preferit solen tenir el sushi o els maquis... Iniciar nous sabors amb una culleradeta de cafè, sense pressió perquè és bo. El seu cervell ho entén però el seu cos no ho pot fer. Requereix trencar la por i passar a l’acció. L’entrenament pot ser una bona eina però necessita temps, paciència i acompanyament-suport.

Moments en els que apareix aquesta hipersensibilitat tàctil /social

Quan hi ha molta gent. Quant ens hem de donar la mà (sigui per saludar o per fer unes danses). Quan ens toquen (la gent gran te la mania de tocar el cap dels infants o les galtes mentre els diu que s’han fet molt grans i als nois més grans se’ls dona uns copets a l’esquena quan se’ls diu que ja són quasi un home...). Hi ha jovent que es saluda picant amb el palmell de la mà o ajuntant els punys. Quan hem d’estar asseguts molt junts (en el concert de la Festa Major o en el Concert d’un grup o cantant que ens agradi)...

Què podem fer per mitigar-ho? Aquest és potser el més complicat de tots perquè no hi ha terme mig. Podem treballar l’espai social i a casa anar practicant en reduir el nostre espai sense que es descodifiqui com un perill o un atac. Però no serveix per sempre perquè el nostre espai ens protegeix i ens ha de seguir protegint fora d’aquestes situacions. Viure-ho a distància és una possibilitat però no sempre és possible.

Els podem i els hem d’acompanyar perquè siguin el més complets possible, i puguin decidir com volen viure des de la possibilitat, no des del fugir de situacions limitants. Per això, el més important és l’observació i la comunicació oberta. Ajudar-los a posar paraules al que senten i al que volen. Parlar al seu cervell i donar eines perquè ells elaborin les seves els farà més resilients davant de les adversitats. I en aquest post n’hem tractat algunes que ells veuen, d’inici, com insalvables.

Dilluns 17 de juny Jocs de taula

 

Tots els infants aprenen a través del joc. Alguns infants amb altes capacitats tenen dificultats en trobar jocs que els agradin. Els que corresponen a la seva edat solen catalogar-los com “de petits”.

Hi ha infants que gaudeixen amb els jocs en els quals la imaginació és important (jocs amb ninos, amb fustes, amb peces...), sovint el seu joc és preparar-ho tot i quan nosaltres pensaríem que hauria de començar a jugar ell o ella creu que ja s’ha acabat. Aquest tipus de joc necessita un gran espai i crea un gran escampall. Us proposo delimitar l’espai i el temps. En una casa, els pares i l’infant van arribar a un acord: el joc es delimitava a la seva habitació i dimarts al matí havia de quedar tot buit perquè venia algú a ajudar en la neteja i havia de fregar. Per tant el joc es podia escampar de dimarts al dilluns. Dilluns a la nit havia de quedar tot recollit però els altres dies no era un motiu de queixa. Un bon acord per a ells, un win-win.

Això que he comentat no invalida el recollir les joguines. Quan juguem amb jocs, ninos, peces, cartes, llibres, fora dels grans jocs tot ha de quedar recollit abans d’anar a sopar o a la dutxa (cada casa és un món). I el temps de recollir pot venir marcat per un senyal sonor. La possibilitat de deixar-ho pel mig és només pels grans jocs que necessiten un decorat específic, potser puntuals o no. Cada infant és un món.

Avui parlarem dels jocs de taula. Jocs per jugar sols, en parella, en família. Jocs molt estructurats. Jocs que s’allarguen en el temps. Jocs que requereixen el seguiment de normes. En alguns casos es basen en l’atzar, altres en l’estratègia, altres en habilitats... Sempre treballem normes, activitat lineal (primer una cosa, després l’altra...) i sobretot aprenem a guanyar i a perdre.        

Els jocs de taula no només són un entreteniment, sinó que són un excel·lent recurs educatiu per treballar amb els infants i joves. És una eina estimulant i motivadora que predisposa als infants a un aprenentatge més actiu i augmenta la capacitat d’aprendre. Així comença una de les entrades al Blog de Nati Bergadà. Hi trobareu la imatge i una petita definició del joc. Podeu consultar el text a natibergada.cat .

Un altre aspecte molt important a destacar és que els jocs de taula estan pensats per compartir bons moments amb altres persones. En aquestes estones els infants milloren les seves habilitats socials, ja que aprenen a relacionar-se i a treballar en equip.

En aquest article ella ha fet un recull de jocs de taula que considera que poden ser útils per treballar amb els infants i joves.

Els jocs estan organitzats en els apartats següents:

Jocs cooperatius

Jocs per potenciar l’atenció, la memòria visual i la concentració.

Jocs d’estratègia

Jocs per treballar la llengua

Jocs per treballar les matemàtiques

Jocs d’habilitat

En l’article trobareu jocs clàssics i altres de més actuals. En cada joc hi ha una petita descripció de la temàtica i normes del joc. No us el podeu perdre perquè pot ser un bon regal d’inici d’estiu per a tota la família i podeu anar creant el vostre racó de jocs a casa i compartir-los amb amics i d’aquesta manera podem jugar a nous jocs. Si els voleu “tastar” al llarg de l’any hi ha diferents Fires de Joc.

Expressament no hi he afegit els jocs d’ordinador però els hi podríem posar perquè tot amb mesura pot ser interessant. Hi ha jocs per fer en família a la tele... el més important és que tots grans i petits, continuem jugant. No és una activitat que s’acaba amb la infantesa. També hi podem afegir els jocs a l’aire lliure. Jugar ha de ser sempre un plaer...

A la web de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona aquest mes de juny hi trobem un apartat de jocs de taula de temàtica esportiva.

"Si teniu curiositat per saber com un esport es pot traslladar al tauler de joc, us recomanem alguns títols. Per als amants de la velocitat teniu el Flamme Rouge, sobre ciclisme, el Heat i el Dawn Force, d’automobilisme, o el Camel Up, de curses de camells. Si sou més d’esports de pilota, convertiu-vos en experts del futbol amb Eleven, o gaudiu de la raqueta a Set & Match. Per últim, per portar la natura i l’aire lliure a dins de casa, podeu optar per jocs com K2 o Trek 12 sobre alpinisme, Cometas, per fer volar estels a tota velocitat, o Dive per endinsar-vos en les profunditats. 

També podeu estar al dia de les novetats als nombrosos festivals i fires que tenen lloc arreu de Catalunya. Allà s’hi poden provar les darreres novetats, veure demostracions, conèixer a les persones que els han creat o il·lustrat... Algunes de les cites anuals són el Dau de Barcelona, el Festival del Joc del Pirineu, el Ludivers de Girona, Tarragona Juga, Lleida Juga o Calders Juga, entre d’altres. "

Dijous 13 de juny Els “iguals” no són iguals

 

Tots els infants són iguals en dignitat però en la resta són tots diferents. Quan mirem la foto de qualsevol grup-classe del país ja veiem diferències entre ells (uns són més alts o més baixos, més prims o més grassonets, n’hi ha els que porten olleres, lentilles o que hi veuen bé, trobem el mateix color de pell o pells ben variades totes de color carn, veiem els cabells de mil formes i colors...). Són diferencies externes. Tots han nascut el mateix any però en això també tenim diferències perquè alguns van néixer al gener i altres al desembre; uns van néixer a terme, però altres van ser prematurs i van arribar amb moltes dificultats. La salut de tots ells, també els diferencia força perquè no serà la mateixa protecció lògica per part dels pares quan hi ha hagut grans dificultats amb ells o a la família... Tenim pares molt joves, joves, grans i molt grans. Tenim pares autoritaris, permissius, democràtics o negligents. Malgrat ara la majoria d’infants són fills únics seguim tenint germans grans, del mig, petits, o fills de famílies nombroses.   

Quiets ja veiem mil diferències, però quan comencen a parlar o a bellugar-se les diferències es multipliquen. Cadascú té la seva manera de ser i de fer. N’hi ha de ràpids i de lents, de metòdics i d’anàrquics, silenciosos i sorollosos, actius i passius... tots són diferents entre ells.

Tots els infants són diferents. Els infants i joves d’altes capacitats són molt diferents als infants de la seva edat, nascuts en el seu mateix any, per les seves característiques més habituals.

Generalment totes les seves característiques estan banyades d’“intensitat”. Escriuen la seva vida sempre en majúscules, desconeixen les minúscules. Tot és XXL, encara que ells o elles siguin encara XS. “Intens o intensa” és l’adjectiu que amb més freqüència fan servir els pares pels seus fills.   

Quan són petits la segona característica més evident sol ser la curiositat. Semblen preguntes amb potes... el que els diferència d’altres infants és que quan pregunten sempre escolten la resposta, demanen explicacions i sobretot realitat. Moltes explicacions generen noves preguntes. Però en aquest món no sempre està ben vist fer preguntes. A classe, sembla que desvia el tema que el mestre vol explicar; sembla que distreu i distorsiona. Alguns quan s’adonen que les seves pregunten molesten deixen de fer-les, primer en veu alta i al final deixen de fer-les. És horrorós quan perden la curiositat, perquè és una característica essencial. Recuperar-la és molt difícil (no impossible) però requerirà molt d’esforç.

Tenen un radar que llegeix el llenguatge no verbal. No miren, escanegen. Intueixen i connecten amb la gent o no. Després podem tenir el problema de la manca de filtre alhora de comunicar-se o no. Sembla una bogeria, però la diversitat és tal que no podem donar només unes característiques perquè cadascú té unes característiques i barreja especial, personal i intransferible.  

Una altra característica habitual és una gran imaginació i memòria. Molts gaudeixen inventant jocs i els seus iguals de I3, I4, I5 no els segueixen. Són jocs molt rics amb moltes explicacions i detalls, i els companys i companyes no tenen tanta paciència ni poden recordar els detalls i són esbroncats pel creador del joc quan no juguen bé. Això fa que alguns acabin jugant sols, no volen jugar als jocs simples dels companys i els companys no els segueixen en els seus jocs. Quan són més grans els companys reconeixen la seva gran imaginació però encara no els segueixen...  

De vegades són molt intensos i persistents, alguns fins i tot obsessius. Tot gira al voltant del seu tema siguin els dinosaures, l’espai, els egipcis, el Titannic o les campanes extractores. N’hi ha que són monotemàtics i altres van canviant de tema quan l’han espremut del tot. Els companys es cansen de sentir-los parlar d’aquest tema...

Molts són molt reflexius i no paren de pensar. Temes com la justícia, la mort, el valor de la vida, dels diners, el valor de l’amistat, la implicació amb la vida... des de molt petits tenen preocupacions diferents a la resta dels infants de la seva edat. Si les comuniquen són molt diferents. No sempre ho comuniquen però les tenen. Per tant la diferencia sol ser gran.

Rigidesa. Sí, uns són un pel rígids i altres molt rígids. Els sol costar tolerar la frustració i el seu perfeccionisme i autoexigència no els ajuda gens en aquest punt. La combinació d’aquestes característiques barrejades amb la intensitat, els fa molt diferents de la resta d’infants i joves.

I encara no hem parlat del seu domini del llenguatge verbal. Alguns comencen a parlar molt aviat, altres sembla que comencen tard però ho faran de manera molt completa. El seu llenguatge és molt ric i molt acurat. L’estructura de les frases és complexa. Semblen vells en el cos d’infants pel que diuen, per com ho diuen i pel fons que ho sustenta.

Tot això els fa molt diferents. Ells es senten diferents. Al començament pensen que tothom és com ells però amb el temps van constatant que no són tan iguals. Són iguals per fora però per dins són ben diferents. No sempre són transparents, a mida que van creixent alguns mimetitzen amb la paret, amb el grup i es van diluint sobretot pels ulls que no els saben/volen mirar. S’amaguen de tal manera que si no volen, no els trobarem. Però viure una doble vida és molt perillós i gens saludable.

Quan parlem de diversitat hem de comptar també amb la diversitat a l’alta, en aprenentatges, en vida viscuda amb una gran intensitat, sovint reactiva. Quan expliquem als infants la diversitat entre els infants, ells també hi són. Són diferents. Són.  

Dilluns 10 de juny Escollir: activitat impossible

Quan pensem en els infants i joves d’altes capacitats ens fa la impressió, potser perquè alguns són impulsius, d’altres rígids, tenen la necessitat de tenir-ho tot controlat, i molts tenen el do de la paraula precisa i l’argumentació per tot això pensem que tenen les coses molt clares, que saben el que volen però, com sempre, això no sempre és així en tots els casos. 

Tinc alumnes de menys de deu anys que volen ser atletes olímpics o que els donin el Nobel de Física i estan treballant en aquesta línia. D’altres tenen dificultats per veure el seu futur. Per alguns, les dificultats són molt altes perquè tot se’ls dona bé, tenen facilitat per moltes activitats i en res destaquen especialment. És difícil escollir... potser haurem de començar contestant algunes preguntes: un treball individual o de contacte amb la gent?, un treball a l’aire lliure o en un espai tancat?, un treball a l’aula amb infants o joves, i de quina edat?, un treball més metòdic o més creatiu?, un treball més tècnic o més artístic?, en la nostra llengua o en altres?, en el nostre país o en altres?, amb persones o amb màquines?, de reflexió, d’investigació o d’acció? Hi ha mil preguntes possibles i les seves respostes ens van dirigint cap a una àrea o a un camp concret. 

La dificultat més important apareix quan descobreixen que escollir no significa només escollir una cosa, idea, estudis... sinó que significa no escollir la resta. 

Per això presenten tantes dificultats quan la redacció que els proposen a l’escola té tema lliure. Alguns professors pensen que d’aquesta manera ho fan més fàcil però per aquests alumnes no hi ha manera de triar el tema. He vist alguns alumnes que han arribat a començar cinc redaccions diferents per no presentar-ne cap. Els que són políticament correctes intenten pensar què deu voler la mestra i acaben triant una opció possible amb mil dubtes. Per això, proposem als docents que comencin la primera frase del text, donin un tema tancat, o tres per escollir-ne un. Això sí que els dona una facilitat real.

També els podem ajudar a prioritzar i a entrenar les eleccions perquè moltes vegades no hi ha una elecció única sinó que podem repetir l’elecció i canviar la nostra elecció. Quan els pares ofereixen les postres del sopar, avui toca lactis i proposen: iogurt, natilles o flam. Si avui en triem un, la propera vegada en podem triar un altre i la tercera vegada, una tercera elecció. Si avui tries la samarreta blava, demà et pots posar la verda i té molt poc sentit que et passis tot el dia queixant-te de que no t’has posat la vermella. Aquest hàbit de triar i assumir l’elecció és molt important perquè si acceptem les petites eleccions ens anem entrenant per quan haguem de fer grans eleccions.

Sovint les grans eleccions ens indisposen a tots perquè poden condicionar el nostre futur. Fins aquest moment, cada curs ha portat al següent. Va tenir un primera decisió a Quart d’ESO en el qual s’havien de triar les optatives en funció de si  volíem fer el Batxillerat de ciències o de lletres o una FP. Per tant, a finals de Tercer d’ESO ja hem de tenir presa la decisió pels estudis postobligatoris. Després es pot canviar, si cal, no és una tria en pedra; encara que ho sembli. Una de les grans eleccions arriba al final del Batxillerat o de la Formació Professional, quan se’ls planteja què volen fer el curs vinent. El ventall és tan ampli que per alguns és molt i molt complicat perquè podem triar què fer i on fer-ho.

Les petites eleccions ens serveixen d’entrenament però quan arribem a les grans eleccions apareixen noves eines. La primera pot ser parlar-ne amb persones que ens hi puguin donar llum, aquelles persones de les quals valorem la seva opinió perquè ens ajudaran a obrir mires i considerar altres punts de vista. Potser l’eina més important és, després d’investigar i escoltar, fer la llista de pros i contres. Una altra eina és escriure què és el millor i el pitjor que ens podria passar si prenem una decisió o un altra. En qualsevol cas són feines que hem de fer en diferents temps. Cal deixar reposar un temps perquè ens permeti afegir, eliminar o redefinir. Hem de poder ser realistes i observar el nostre històric. Per això m’agrada poder identificar en la primera infància les altes capacitats perquè hi ha molta feina personal que s’ha de poder fer al llarg del temps d’Infantil i Primària. L’ESO ens ha de permetre tenir disciplina i autonomia de feina que es imprescindible per fer els estudis postobligatoris amb garanties. L’ESO ens ha de portar als bons resultats acadèmics perquè al Batxillerat seran imprescindibles per poder escollir de veritat, i no dependre de les eleccions dels altres. Quan passem les eleccions per la part del cor i la part del cap ens permet que les decisions siguin més ajustades a la realitat.  

Mai ho tindrem tot controlat. Al final algunes decisions són salts al buit però hem de comprovar que tenim xarxa i que hi ha aigua a la piscina. Hi ha molt poques coses que no es puguin canviar o revertir. Hem d’intentar triar en positiu i amb seny. Però també sabem que les eleccions volen després que treballem en consonància. És bo tenir planificada una bona bastida (aliats i col•laboradors) i la possibilitat d’un pla B, si és necessari. Tot això també forma part de l’elecció. És l’elecció entre bambalines. 

Dijous 6 de juny Les altes capacitats i el cos (2)

Avui parlarem de persones amb talents esportius i del valor del cos en qualsevol persona, siguin quins siguin els seus talents. 

Hi ha persones que són molt hàbils amb el seu cos. Ràpidament ens venen noms al cap com Leo Messi, Rafa Nadal, Aitana Bonmatí o Alexia Putellas... però n’hi ha molts d’altres com la Laia Sanz, la Gisela Pulido, el Toni Bou, el Marc Márquez, el Marc Gasol o el Ricky Rubio... aquestes persones presenten unes condicions físiques excepcionals però aquestes són només una part, molt important, però només una part. Després han reforçat aquestes capacitats amb la feina diària.

Els infants i joves amb talents esportius tenen molta sort. La “societat” té molt clar que si volem tenir esportistes d’elit que guanyin medalles a les competicions internacionals o olímpiques cal preparar-los. Per aconseguir-ho es construeixen i constitueixen espais on la practica esportiva es prioritària. Quan veiem això normalitzem que ha de ser així. A l’esport està molt clar però no tant en la competència cognitiva.

Què passaria si tinguéssim a Rafa Nadal jugant a tennis durant jornades de sis hores amb els seus iguals de neixament? Crec que en poc temps deixaria el tennis. No es viable que algú que ha estat el numero 1 del món jugui amb altres persones de la mateixa edat però no de la mateixa expertesa. En aquest cas veiem clar que els iguals no són iguals. El primer temps, i sobretot si es tracta d’un temps solidari i retransmès per televisió, adequarà el seu nivell al dels seus contrincants (tot suau i senzill) però amb alguns no servirà ni això, perquè no arriben a tornar cap pilota. Si s’allarga més enllà d’un dia potser començarà a necessitar ajut psicològic. Els seus iguals d’edat no són iguals de nivell de tennis. En aquest cas és claríssim i evident però en el cas dels alumnes d’altes capacitats també ho hauria de ser però no és així.

Avui, però, m’agradaria parlar de les persones d’altes capacitats que no tenen un talent esportiu. Si els seus talents estan en la franja cognitiva sovint la treballen molt i eviten les coses que tinguin a veure amb el cos. Viuen d’esquena al seu cos. Alguns aconsegueixen anular el seu cos, i ni el miren, no compten amb ell. Qualsevol cosa que passi pel cos: anar al parc, fer esport, potser fins i tot fer manualitats... passen a evitar-ho, a no fer-ho.  I quan es posen a fer-ho hi ha tanta diferencia amb els seus iguals que sí que han practicat una colla d’anys, que troben els motius per seguir evitant-ho. Però a Educació Física es torna obligatori durant dues hores al llarg de tot el temps escolar. Aquestes dues hores poden ser des d’una tortura a evitar, fins a un moment de deixar a la vista les seves limitacions, passant per una estona d’esforç sense grans èxits. Potser la seva pitjor nota.

Una cosa és el que volen i de vegades, una altra diferent el que necessiten. Quan parlem del cos nosaltres estem convençuts de que és part de la persona, tan important com la part cognitiva, relacional o emocional. És molt important per a totes les persones però amb la intensitat, rigidesa i sensibilitat de les persones d’altes capacitats encara més. El cos sempre formarà part de nosaltres i pot condicionar-nos la vida. Quan parlem del cos, parlem de cuidar-nos (cuidar l’alimentació, el són, fer exercici físic, fer feina cognitiva, les nostres relacions... ) de manera adequada i equilibrada. Seria bo aprendre a conviure amb el cos i integrar-l’ho a la seva vida.

Començar treballant l’autoimatge i l’autoconcepte. És imprescindible començar amb l’observació, el més objectiva possible. I acompanyar-los per que tinguin en compte el seu cos i els hàbits saludables perquè no sigui un bolet sinó un grup d’hàbits integrat a la seva vida. Quan observem que viuen d’esquena al seu cos val la pena parlar-ho amb ells i anar prioritzant el que es pot anar fent en cada edat i en cada moment. Quan ells són els protagonistes, i sabem que tenen opinió des del minut zero, els podem ajudar a posar paraules i a planificar com es pot arribar on volen anar o on han d’anar.

Que es mirin des de fora els pot ajudar a començar la feina. Mirar-se amb ulls nous, objectius...,  reflexionar, pensar, comentar i planificar per passar a l’acció. El nostre cos té memòria i sap quantes vegades no l’hem escoltat. Com més temps hi visquem d’esquena més temps necessitarem per revertir aquests mals hàbits. Tots sabem què cal fer però cal fer-ho. Si som capaços de fer-ho bé ho farem amb alegria i ens ajudarà a viure millor. 

Dilluns 3 de juny Dormir és una necessitat, però no ho saben o no ho volen saber...

Com en totes les àrees relacionades amb les altes capacitats trobem una gran diversitat. Hi ha cases en les quals quan parlem de la son i el dormir és un tema estrella mentre que en altres cases han aconseguit que els fills hagin entrat en la rutina i ho han convertit en una situació i no en un problema.

Alguns infants i joves d’altes capacitats creuen que dormir és perdre el temps. Una nena d’infantil estava agafada als barrots del balcó cridant “Sol, no te’n vagis! Queda’t!”. Sí, hi ha tantes coses interessants per fer, per conèixer... Tenen una curiositat infinita per mil coses. Tenen un cap que no para de pensar. Fer-se preguntes, buscar respostes...

Els pares saben que les persones adultes hem de dormir vuit hores diàries i els infants una mica més. Els pares saben que és important que tinguem rutines que ens facilitin el que hem de fer. Perquè a la vida hi ha un seguit de coses que formen part del “toca no negociable”. Aquelles coses que s’han de fer sí o sí. Que no depenen del que ens ve de gust, sinó del que ens convé, del que s’ha de fer. 

Avui ens centrarem principalment en el “anar a dormir”. Necessitem crear una rutina familiar per anar a dormir que ha d’anar canviant amb l’edat. Quan tenim fills en diferents edats pot ser més complicat però cal tenir-ho clar i posar-ho en marxa.  

La rutina ens ajuda molt. Cada dia fer el mateix. Explicar el perquè sense la necessitat que ens entenguin però sí que ho puguin escoltar i entendre, no sempre compartir perquè volen fer la seva... però a casa, és bo que fem les coses d’una manera determinada.

Algunes rutines comencen amb endreçar les joguines, amb la dutxa, amb posar-se el pijama, preparar el sopar, sopar, recollir el sopar, rentar-se les dents, llegir una estona o escoltar música suau i anar a dormir. A partir d’aquí, una estona per xerrar amb el pare o la mare, explicar un conte... i a dormir. Aquests seria una possibilitat pels més menuts. 

Quan són més grans potser podem començar tancant tots les pantalles una estona abans de sopar per aconseguir anar desconnectant i estar preparant-nos per descansar. A partir d’aquest moment comencem a relaxar-nos i a preparar-nos per anar a dormir. Quan ho fem tots és més senzill, encara que l’hora d’anar a dormir sigui esglaonada per edats. Comença la desconnexió perquè puguem descansar. Comença la rutina també pels grans. Definim què hauríem de fer i com ens agradaria fer-ho.

Si aconseguim entrar tot en la nostra rutina tindrem molt de guanyat. Però n’hi ha que es resisteixen i com que són tan rígids busquen l’explicació del per què, del perquè no poden acabar la sèrie, o jugar una estona amb l’ordinador, o xatejar amb els amics... dons, perquè no! Perquè hem d’anar desconnectant i acostumant al nostre cos per preparar-nos per descansar... alguns es resisteixen i ara un got d’aigua, unes galetes, vaig al lavabo, pregunto quan podré anar a dormir més tard o per què la meva germana pot fer-ho i jo no... i la iaia per què està mirant la tele? I ens ho poden complicar tant, que acabem dient “fes el que vulguis” perquè els pares som humans i estem cansats i cada dia és la mateixa història... Però si anem movent la paret per la pressió que ells exerceixen no estem marcant un límit de veritat. Ja sabem que alguns són tremendos i potser haurem de pactar un escalat dins de la setmana (que de diumenge a dijous hi hagi un horari i divendres i dissabte puguem fer alguna cosa diferent). 

Molts es queixen de que no poden dormir perquè el seu cap no para de pensar. És molt freqüent que els infants o joves ens diguin que no poden parar. És cert, hi ha vegades que no poden parar però sí que haurien de poder suavitzar la velocitat i el volum per aconseguir descansar. Relaxar-nos a través de la consciencia en les diferents parts del cos, escoltar música, enviar la imaginació cap on volem... alguns els ajudem dirigint-los a pintar un quadre amb la imaginació, dibuixar unes muntanyes, pintar el cel, uns núvols, uns ocells, una casa, un camí, un riu, un pont o una carretera amb cotxes, o un planeta nou... Han de trobar la seva manera de relaxar-se, pot ser un procés llarg i complicat perquè segurament canviarà en el temps.

Ara estem centrats en el anar a dormir... però i el llevar-se? 

Novament tota la diversitat: de qui es lleva amb el sol i es posa en marxa tan bon punt posen els peus a terra fins a qui sempre necessita cinc minuts més o qui marxa de casa mig adormit sense tenir totes les neurones en marxa.

Avui no hem pogut parlar de com va la nit. Tenim des de les marmotes que dormen com un tronc tota la nit fins els que tenen un son irregular que es desperten per anar al lavabo o perquè no poden dormir bé per terrors nocturns o bé per son dèbil i uns tornen a dormir de seguida però altres els costa molt. Cadascú és un món. Hem d’observar, decidir, fer assaig i error i comentar-ho amb ells, des de que ens puguin entendre perquè ells són els protagonistes. 

És molt important el descans de tots a casa. Alguns poden dormir amb els pares fins que ho necessiten (de vegades no ho podem explicar perquè la gent pot considerar que són massa grans per dormir al nostre llit, però cadascú ha de viure segons el que vulgui i pugui...). És bo no fer un problema del que només és una situació. Arriba un moment que passen a la seva habitació. Arribarà el moment. Però de tot això en parlarem un altre dia.    

Dijous 30 de maig Com apareixen les altes capacitats a les notes

Trobem moltes escoles que viuen d’esquena a les altes capacitats. No tenen una atenció especifica per aquests infants i joves, i tampoc tenen un reflex a les notes.

Hi ha altres escoles en les quals fan “alguna cosa” o fins i tot tenen un “programa establert” per atendre les altes capacitats. En aquests casos seria bo que hi hagués algun protocol que establís com fer constar a les notes aquelles atencions específiques que reben els alumnes d’altes capacitats.

Seria bo que constessin en els butlletins de notes les intervencions educatives ordinàries i les extraordinàries. No existeix cap protocol oficial, s’ha d’establir des de cada escola. Necessitem que les intervencions educatives que es fan quedin reflectides a les notes que quedaran a l’expedient de l’alumne. Però anem a pams...

Intervencions educatives ordinàries.

Seria bo que quedés constància del que s’està fent (ampliació, aprofundiment, acció tutorial personalitzada, agrupaments  o metacognició). Hauria d’aparèixer en les observacions una breu descripció del que es fa i del seu aprofitament. Algunes vegades les notes ja són molt bones i els treballs complementaris no poden pujar les notes però ha de quedar constància del que fan i de la seva valoració. Parlem d’alumnes que segueixen al grup-classe que els pertoca per edat.

Intervencions educatives extraordinàries.

Aquí tenim alumnes que poden compartir les classes en dos cursos diferents (acceleració parcial) quan està principalment en un grup però passa a fer una o més matèries en el grup superior. Cal fer-ho constar. Quan parlem d’acceleració total és perquè ha passat a fer totes les matèries del curs següent. Això l’acompanyarà al llarg de tota l’escolarització confirmant que té un any menys, o dos, que la resta de la classe i ens ajudarà a recordar que s’han de fer els papers de finalització d’etapa encara que la seva data de neixament no correspongui amb la dels seus companys.

Constaran les notes de les matèries que ha cursat i les que no ha cursat quedaran sense nota. Com que s’hi adjunta el Pla individualitzat es justifica per què en algunes matèries no té nota. Es important que això consti en el seu expedient perquè s’haurà de sol·licitar un o dos cursos abans el seu títol de Secundària i caldrà justificar-ho. L’entrada abans del temps habitual al Batxillerat i a la Universitat també s’haurà de justificar des del centre docent. És un simple tràmit administratiu però cal fer-lo.

Cal acompanyament per fer aquesta intervenció educativa extraordinària. Durant el primer trimestre d’estada completa en el curs superior cal tenir en compte que potser hi ha coses que es donen per suposades que ells potser no saben (com es presenten els treballs, quina gestió es fa dels materials de l’aula...) Només ells detecten quan estan en fals i els falta informació. Generalment se’ls assigna un alumne que els acompanyi (perquè no tinguin la pressió de parar la classe per tot allò que no tenen clar o creuen que no tenen informació suficient). Només ells saben el que no saben, només ells ho poden solucionar. Han de saber com gestionar la manca d’informació (companys, docents, material escrit, normativa...). Per tant l’autonomia de feina i de vida és bàsica per aquest procés de compactació de cursos. Quan els falta matèria (continguts o procediments) és feina dels docents posar-los al dia. Sovint amb una breu informació privada és suficient. Cal mantenir oberts els canals de comunicació.

Però l'adaptació no s'acaba aquí. És molt possible que després d’un primer trimestre d’adaptació tornem a necessitar en algunes àrees ampliació i aprofundiment. La part cognitiva és la més difícil de mantenir. Sempre necessiten més, milloren la curiositat, necessiten més concreció i fonamentació... És una situació que no acaba mai, no té sostre. Per això, en alguns casos amb el temps és necessària una segona compactació o una tercera (que és el màxim que permet la nostra legislació). En altres paisos no és així, i trobem a les notícies que un infant de 8 anys d’algún país de l’Amèrica llatina ha entrat a la Universitat. Aquí no seria possible (i crec que ni convenient).

La tutoria personalitzada els hauria d’acompanyar al llarg de tota l’escolarització. En alguns casos hi ha una persona de referència que pot no ser el tutor de l’aula, poden tenir un tutor que va més allà d’un curs. Aquest és un tema que hauria d’aparèixer en les observacions de les notes o de l’informe.

A través dels butlletins de notes hauríem de poder fer el seguiment de les activitats escolars d’aquests alumnes d’altes capacitats.

Dilluns 27 de maig Les altes capacitats i el cos (1)

Quan ens referim a les persones que presenten altes capacitats sempre pensem en la part més cognitiva i creiem que són aquells que tenen bons resultats a l’escola en totes les matèries  menys a educació física. És un tòpic que correspon a uns alumnes concrets en els que el cap i el cos sembla dissociat. Alguns infants des de molt petits prefereixen l’ordinador, el llapis, el pinzell o la música a jugar amb el cos o estar a l’aire lliure. Avui parlarem d’ells.

Un dels meus primers alumnes feia Infantil 4 anys. Preferia mirar la Viquipèdia en altres llengües que veure els Teletubbies o anar al parc. Amb la família vam decidir que necessitàvem un equilibri. Necessitàvem que fes del parc el seu espai. Vam acordar que els divendres a la tarda aniria amb el pare al parc quan sortissin de l’escola. Allà es podia trobar per jugar amb infants que ja coneixia de l’escola i d’altres que no coneixia. Els primers dies era com portar un xai a l’escorxador cridant “no vull!”. No li agradava el sorral ni embrutar-se, no li agradaven els gronxadors ni el tobogan; i no volia jugar a pilota perquè no ho havia fet mai i tothom en sabia més que ell. Van anar passant els mesos i, cada dijous ell preguntava als pares: “Demà plourà?”. No tenia cap interès en el parc, tot i que el pare va fer una gran feina d’integrar-lo als jocs i connectar-lo amb altres infants amb retirades a temps. Per fi, un dia del mes de maig va dir: “tinc ganes de que sigui divendres per anar al parc!”. Una gran victòria per tots els qui hi vam col·laborar però sobretot per a ell que havia fet seu aquell espai i havia fet seves les activitats que s’hi fan.

Un altre xicot, que presentava altes capacitats, mai li havia agradat el futbol, ni cap esport d’equip però les seves classes de gimnàstica a l’escola no eren cap problema. En començar l’ESO es va apuntar a l’equip de futbol del poble. Hi havia una diferència de vuit o nou anys d’entrenament amb la majoria de companys. Tenia molta feina per poder entrar realment a l’equip. L’entrenador es va adonar de que aquest noi entenia la tàctica, comprenia el fonament dels exercicis que feien als entrenaments i va parlar amb ell. “Noi, per jugar a futbol arribes tard, però seràs un fantàstic entrenador perquè tens una visió de joc que no tenen els teus companys”- li va dir. Va entrenar molt dur per poder jugar, i alhora, aquell entrenador l’anava alliçonant i li permetia estar de segon o tercer entrenador d’equips de l’escoleta. Han anat passant els anys i ja ha fet el curs d’entrenador i realment, potser va arribar tard per jugar però pot gaudir de l’esport.

Molts alumnes d’altes capacitats practiquen esports minoritaris: del rem a l’esgrima, del tir amb arc a la gimnàstica esportiva, del tennis taula a la natació... Poden fer servir tot el cos o principalment una part... però per a tots la concentració i la precisió es converteixen en aquells punts entrenables i exportables per a la resta d’activitats de la seva vida.

Hi ha infants i joves que gaudeixen amb esports individuals des de l’escalada a la bicicleta de muntanya passant per la hípica... en els quals no han de competir amb els altres, només amb ells mateixos. Els agrada esforçar-se, moure’s... i el fet de fer-ho d’una manera sistemàtica és ben interessant.   

També tenim infants (he conegut només noies) que volen anar a les Olimpíades. De moment ja estan als campionats d’Espanya de les seves especialitats (natació, patinatge i gimnàstica rítmica). A la seva facilitat s’hi afegeix un entrenament seriós, les ganes de perfecció, el punt d’esforç continuat... No ho diuen des de l’aire o des del simple desig sinó des de la possibilitat seriosa gràcies a les seves habilitats i al seu entrenament. Cada dia hi estan més a prop, i si les lesions els hi ho permeten... allà estaran perquè les ganes i l’esforç els ho permetrà. Elles formen part de les persones amb talents esportius o potser presenten superdotació.

Però no els volem esportistes d’elit, si no ho volen ser. Els volem persones completes que saben cuidar la seva alimentació, el seu descans i que fan exercici al llarg de la seva vida. El cos s’ha d’integrar en la persona perquè hi forma part. No podem viure-hi d’esquena. Necessitem el cos per viure i un cos saludable. Sabem que poden arribar dificultats en forma de malalties i degeneracions però forma part de la responsabilitat de cadascú que el cuidem de la millor manera possible. L’exercici saludable és una part bàsica.

El paper de la família és molt important. Quan la família fomenta des de petits les passejades per la muntanya o la platja; les sortides en bicicleta, cavall o vaixell; de ballar o fer teatre, dels temps a l’aire lliure, de la soledat i la companyia, està posant la base perquè aquests futurs adults siguin capaços de gaudir amb el seu cos.  

Dijous 23 de maig Preparem les vacances

 

Alguns ja fa dies que el curs se’ls fa pesat... la calor, les presses, l’acumulació d’exàmens i proves d’avaluació, els canvis que s’albiren (final amb aquell mestre amb el qual ja han fet vincle, la possible mestra del curs vinent que no coneixen o coneixen només des de fora, algunes escoles fan canvi de grups, o fins i tot haurà de fer un canvi de centre al final d’una etapa). En algunes escoles és el moment de les colònies o convivències, de festivals de fi de curs, de trobades amb les famílies, de graduacions... Mil coses que desestabilitzen aquells que necessiten pau i rutines... massa emocions que no sempre poden pair.

A més, s’acosta un temps encara més incert: les vacances. En edat escolar depenen dels pares i de les activitats familiars: quan es poden fer vacances, si es faran coses junts potser fora de casa, què farem en el temps en el qual els pares segueixen treballant i ells tenen vacances. Sempre són els pares que organitzen les activitats dels seus fills segons les seves possibilitats. És bo poder-los escoltar, però no per fer el que diguin, sobretot si no és possible, si no per tenir en compte les seves propostes i/o explicar i argumentar perquè n’hem hagut de triar unes altres. El seu cervell ho entén tot, malgrat el seu cos no sempre pugui o vulgui fer-ho. Hem de parlar al seu cervell, i que el seu cervell i el seu cos es posin d’acord.

Podem ajudar-los a triar proposant diferents opcions possibles o obrint a opcions impossibles de les quals potser en podríem agafar una part, somiar-les o tenir-les com objectius per més endavant...

Hi ha coses molt senzilles, i gairebé sense cost econòmic; i d’altres que requereixen un capital. Cal tocar de peus a terra i saber quina és la situació familiar i què és possible. Cal triar i remenar, actualment el món ens permet un ampli ventall de possibilitats que cal conèixer si volem poder triar.

A l’estiu hi ha temps per a tot: per aprendre, descansar, llegir, cuinar, jugar, badar, fer manualitats, passejar, fer esport, gaudir d’espais poc usuals com la platja o la muntanya però jo sóc partidària de fer llistes i anar tatxant perquè sinó va passant el temps i ens queda tot per fer... corren per les xarxes llistats d’activitats que potser us poden inspirar i podeu comentar amb els vostres fills... i elaborar en llapis el vostre propi llistat que implica que no està tancat, que hi podem afegir o eliminar, posposar activitats.

L’estiu és un temps molt ric i no se’ns hauria de fer llarg. Veiem la possibilitat de marcar unes altres rutines diferents del temps d’escola, però hi ha d’haver un marc definit. Potser la primera setmana pot ser de repòs i desconnexió però després cal la rutina d’estiu.

Dilluns 20 de maig La literalitat i les altes capacitats

 

Una característica que comparteixen molts infants i joves d’altes capacitats és la literalitat. Quan parlem d’aquests tema sempre recordo una nena que en aquell moment feia Primer de Primària. Va anar trobar la seva mestra per explicar-li que les amigues li havien dit alguna cosa que li havia fet mal. Plorava desesperadament abraçada a la seva tutora. En aquell moment la mestra va fer una pregunta que a simple vista era innocent “com tens el cor?”. Ella es va separar, es va eixugar les llàgrimes i va dir amb la veu clara “bategant, com sempre. Dos ventricles i dues aurícules treballant sense parar.” La mestra no sabia com aguantar-se el riure. La part cognitiva havia agafat el timó desbancant a la part emocional. Sí, la literalitat no els permet veure el doble sentit en un moment determinat. Anul·la la resta de funcions.

Aquest tema ens dona mil anècdotes diferents de totes les edats.

Un nen de Segon de Primària comença a mostrar-se trist a casa, rebaixa la seva ingesta d’aliments (menja molt menys del que era habitual), a la pregunta de la mare la resposta sempre és “no em passa res” (resposta molt freqüent amb la intenció de no preocupar a la família). Però estava clar que passava alguna cosa... En una de les meves sessions em va explicar que un dia la mestra li va dir: “la propera que facis, tornaràs a Primer”. Ell tenia clar que podia endarrerir la propera vegada però estava clar que hi hauria una propera vegada i s’havia de preparar. (determinisme negatiu). Fins i tot tenia dins l’armari una motxilla amb els seus llibres de l’any passat per quan arribés el moment. Per a ell era simplement qüestió de temps. Vaig parlar ràpidament amb la mestra. I sí, ho havia dit però com tantes coses, era un infant molt intens i la mestra, tot i estar en el meu top 3, un dia no va poder més i li va dir aquella frase que ell no va saber descodificar com a “para, intenta portar-te bé, fer la feina, no empipar als companys...” i es va quedar amb la literalitat. Van parlar tots dos, i amb la mare, i li van explicar de nou que no tot el que diem els grans s’ha de prendre al peu de la lletra i li vam donar l’eina de que quan trobi alguna cosa que sigui molt exagerada ho expliqui a la mare que ella l’ajudarà a veure si és veritat o si és una expressió que té un altre significat. Sovint no són capaços de llegir segons el context. Poden entendre un doble sentit en un moment determinat, i alhora quedar atrapats per la literalitat.  

Un nen de Tercer de Primària no havia sentit mai a la seva mare dir-li que volia que mantingués les seves sabates netes, però ell sabia que la mare valorava molt això. Cada vegada que havia plogut, o que feia molt de temps que no ho feia (per fang o per pols), feia l’impossible per no sortir al pati. El pati d’aquesta escola era un bosc fantàstic. La mestra no sabia com llegir aquells mals de panxa només en el temps de pati, aquelles confessions a l’aula al llarg de l’hora del pati, aquells quedar-se al bany durant tota l’estona... La mestra no era capaç de trobar el denominador comú d’aquests comportaments. Parlant amb ell vàrem, per fi, treure l’entrellat. Tot es va solucionar oferint-li una tovalloleta per netejar les sabates, quan ho necessités. Buff, ho vam patir molt. Ara, sovint pregunto per la roba o per les sabates perquè és més freqüent del que sembla. Alguns tenen la necessitat d’agradar als seus adults de referència i ho fan amb tota la intensitat.

Estem a Sisè de Primària, i ella ha tingut una discussió forta amb la seva amiga que ha acabat dient-li que no la vol veure mai més i que no li dirigeixi la paraula. A la tarda, en arribar a casa la nena parla amb la mare per demanar un canvi de centre urgent. La mare no entén res, perquè la noia estava contenta a l’escola amb els mestres, amb els companys i amb les coses que hi aprenia. Va costar molt trobar el motiu d’aquell canvi, però la nena veia que si no s’havia de trobar amb la seva amiga ni dirigir-li la paraula; això només seria possible si ella marxava i anava a una altra escola.

Un noi de Tercer d’ESO es troba amb una pregunta d’examen en la que ha d’escriure el CD a les frases següents, i enlloc de descodificar Complement Directe, ell descodifica Compact Disc. Fa totes les frases amb el CD que ell pensava. La professora li torna l’examen amb un gran interrogant i l’expressió “Què has fet?”. Ell no entén res, perquè ha fet estrictament el que li demanaven (segons ell). Si no té més explicació ell no pot entendre què ha passat, per què se li ha escapat aquell punt de l’examen quan ell ha fet totes les frases, i algunes eren ben enrevessades perquè no tenien massa sentit. Tot i que portava ben preparat l’examen i coneixia perfectament la terminologia en aquell moment no ho va relacionar (de vegades van massa de pressa).

Com veieu aquesta situació els pot assaltar en qualsevol moment i sovint no cauen que és un problema de descodificació i literalitat. Per això necessitem una molt bona comunicació a casa per confirmar el que no ens lligui... i anar fent una detecció personal d’aquests casos perquè es solen repetir. Cada persona té un estil propi i una manera de lligar els esdeveniments. I qui ho té al néixer no ho deixa al créixer (a menys que s’hi posi de valent). Molts adults d’altes capacitats segueixen necessitant de la complicitat de les seves parelles o els seus amics per contrastar situacions que llegeixen de manera literal i condicionen les seves accions o preocupacions.

Dijous 16 de maig Definir i atendre les seves necessitats a l’escola

 

Hi ha vegades que els alumnes d'altes capacitats es camuflen a l’escola. Alguns mimetitzen amb la paret, volen passar desapercebuts. No volen destacar, ni ser diferents. Sovint no en són gens conscients, no ho fan expressament, ni tan sols conscientment.

Tenim infants d’Infantil 3 anys que parlen com lloros a casa però quan arriben a l’escola, com que els altres infants no parlen, alguns tampoc no parlen. Fan una mena de mutisme voluntari. No volen ser diferents. A l’escola no parlen i els pares es queden preocupats perquè ells sí que veuen la diferència que de vegades la mestra no veu o no li dona la importància que té.

Si a través de la visita entre la tutora i la família sovint es comparteix informació i és important que partint d’aquí es vagin prenent mesures. La mestra pot intentar parlar amb l’infant i donar-li un temps i un espai perquè pugui ser ell mateix també a l’escola.

Un infant d’Infantil 4 anys explicava cada dilluns en el Bon dia que havia anat al Palau de la Música, o a sentir l’orquestra a l’Auditori... fins que un dia va començar a dir que havia anat al parc i al sorral. Ens va semblar molt estrany perquè no era un lloc habitual per a ell ni per la seva família. Vam pensar que potser hi havia anat amb altres parents... però la setmana següent va tornar a dir en el Bon dia que el cap de setmana havia anat al parc i al sorral. Així que abans de sortir al pati vam parlar amb ell. On has anat, aquest cap de setmana? I directament ens va dir: “a l’Auditori però si ho explico, els nens fan cares rares, i si dic que he anat al parc i al sorral tothom somriu”. Amb 4 anys ja havia decidit que la seva vida no podia entrar a l’escola i que havia de mimetitzar amb el grup. Mostrar-se diferent, sent una persona hipersensible que llegeix els detalls no entrava en els seus plans. De moment, li vam dir que en el Bon dia podia dir el que volgués (altres nens també copien el que diuen altres...), però abans de sortir al pati li havia d’explicar a la mestra el que havia fet i el que més li havia agradat. Després poc a poc vam anar treballant la diversitat a classe. No tots hem de fer el mateix, ens agraden coses diferents i totes poden ser bones... Però, si no ho haguéssim vist a temps hauríem perdut l’oportunitat de saber com era la seva vida, de veritat, fora de l’escola.

Que a l’ESO intentin camuflar-se és una mostra d’intel·ligència. És gairebé per seguretat personal. La pressió de grup de vegades és molt forta. Altres vegades, hi ha persones que es mostren i s’exposen però no permeten que els altres dirigeixin el què han de fer, ni el com han de fer-ho. N’hi ha que són més forts, més hàbils socialment, i fins i tot, en trobem alguns (pocs) que es passen de frenada.

Per això, és essencial que posem la lupa per saber quines són les seves necessitats. En trobem de tres tipus: cognitives, emocionals i socials.

Les necessitats cognitives sovint les saltem amb exercicis d’ampliació i aprofundiment. Amb una volta més de dificultat o una part més pràctica o més creativa, sense anar-nos-en als continguts del curs superior. Aquests coneixements han d’anar combinats amb la reducció de la carrega de feines (potser que les facin però sense escriure, o eliminar aquelles més mecàniques en els punts que ells ja dominen).

Per treballar les necessitats emocionals necessitem temps i espai. Crear vincle i confiança perquè ens expliquin i fer escolta activa. Acompanyar-los en el procés de créixer en la seva singularitat.

Per treballar les necessitats socials tornem al vincle i a l’acompanyament. Aquí, com en els altres apartats cadascú té les seves necessitats. Mentre alguns són el delegat de classe o el capità de l’equip, altres voldrien mimetitzar amb la paret i passar desapercebuts perquè tenen la sensació de que els rebutgen, de que no els volen... La veritat és que són diferents, tenen altres gustos i interessos diferents dels seus iguals. Quan siguin més grans, trobaran persones com ells però en temps escolar alguns no troben “iguals” en la seva classe o en el seu nivell.

És important identificar què necessiten i què els podem oferir des de l’escola i des de casa. Cadascú ha de fer la seva feina i totes dues són complementàries. Després, també hi ha la feina del propi infant o jove. Són tres potes imprescindibles del mateix tamboret. Per això, com a pedagoga acompanyo infants o joves, les seves famílies i la seva escola o institut. Un acompanyament tècnic facilita molt la feina. Sóc especialista en intervenció educativa en les altes capacitats. Em podeu trobar a atencioaltescapacitats@gmail.com visc a Barcelona 

No us deixeu enganyar pel que veieu, perquè sovint no és el que són, ni com són. No us deixeu enganyar per la seva edat perquè sovint tenen argumentació i opinió fonamentada des de molt petits i sobre tot treuen les seves pròpies conclusions. Escoltar-los amb mentalitat oberta és imprescindible perquè si intueixen que no us ho creieu... no veureu mai el tresor que tenen.    

Dilluns 13 de maig És un/a artista (talents artístics)

 

Hi ha un grup d’infants i joves que són artistes. Tenen una sensibilitat especial i potser també una traça especial en algun àmbit artístic: gaudeixen pintant, modelant, fent manualitats, fent fotografies, la part artística de l’ordinador, la música o la dansa...  Són els que diuen que la plàstica, la tecnologia o la música són les seves matèries preferides.

Aquests infants i joves poden ser superdotats o tenir talents artístics. Tenen una especial facilitat en l’àmbit artístic. El talent musical és més específic i el veurem en un altre post però hi ha una part que també estaria aquí.

Solen ser els reis del “..i si...” sempre amb un pensament divergent, sense esforç troben una manera poc usual de fer el que els indiquem els mestres que es reflecteix sobre tot en l’aspecte artístic. Moltes vegades aquesta expressió no surt dels seus llavis però sí de les seves neurones.

Exemples...

Dos exemples. Parlem de dos alumnes d’Infantil. Un nen davant de la indicació de la mestra de pintar el cel agafa el color negre enlloc del blau cel. La seva idea és pintar el cel de nit amb focs artificials. Un altre, agafa els colors groc, taronja i rosa perquè vol pintar un capvespre. Si la mestra no surt del cel blau poden tenir problemes. Desgraciadament algun infant ha vist com la seva mestra trencava el seu dibuix per no fer servir el blau cel.

Un altre exemple. Solen mostrar gran sensibilitat. Es poden emocionar amb una música, una imatge, una figura o un paisatge fins arribar a les llàgrimes i això no està gaire ben vist pels companys...

I un quart exemple, ara de Cicle Inicial. És un infant que gaudeix inventant coses. Els seus invents solucionen problemes. Ell diu que s’hauria de millorar la comunicació a casa (tot i que parlen molt) perquè tothom està content quan rep una felicitació que no espera. Aquesta setmana ha posat quatre sobres fent de bústies a la cuina i els ha decorat amb els noms (el pare, la mare, la germana i ell). Han de servir per posar-se missatges, preguntar-se coses, agrair-se o felicitar... Aquí ja passem a la utilitat de les coses. Ja no es tracta només de que siguin coses boniques sinó que necessiten coses pràctiques i útils.

I el cinquè d’un alumne de Tercer d’ESO. El professor amb molt de seny va decidir que tots els alumnes farien un cotxe elèctric, al gruix de la classe els va donar les peces i les indicacions i podien decorar-lo al seu gust. Als dos alumnes d’AC ell va decidir que només els donaria la consigna del que havien de fer i ells s’havien d’espabilar per decidir quins materials farien servir i aconseguir que anessin endavant i en darrera. Tots dos eren ben diferents i cadascú ho va mostrar amb la seva feina. L’alumne A va fer un cotxe amb energia solar i amb sensors que permetien que no xoqués amb elements externs i que s’encengués un llum i sones un brunzit quan anés endarrere. Va intentar fer-lo d’alumini amb llaunes de beguda i va constatar que malgrat per un moment canviaven de forma, tornaven a la forma cilíndrica i va haver de canviar el seu material. L’alumne B va fer servir peces de lego i va fer un cotxe que anava endavant i endarrere (versió simple seguint la consigna del professor). Van haver de presentar una memòria de la construcció i va ser molt interessant veure quines preguntes i quines respostes havien fet cadascun d’ells. Per l’alumne A la forma i el fons eren molt importants, l’alumne B ho va tractar com un tràmit que havia de treure’s de sobre.

Sovint aquests alumnes, quan es tracta d’un talent, poden no mantenir els bons resultats o els interessos en les altres matèries. Fins i tot, pot ser que la seva velocitat o el seu aprenentatge sigui inferior a la mitja. En aquests casos val la pena fer servir el seu talent per motivar les ganes de treballar en altres àmbits o per exportar les estratègies que fa servir en l’àmbit artístic a altres àmbits o matèries. Cal treballar amb ells perquè tinguin un bon autoconcepte que no faci aigües quan no siguin els més hàbils fora de la seva expertesa o no tinguin síndrome de l’impostor en aquells camps en els que poden brillar. És important que tinguin un autoconcepte equilibrat i siguin capaços de veure en quins àmbits  tenen més facilitat però sàpiguen que amb una bona feina continuada sempre poden millorar els resultats.

En les activitats especials de l’escola els podem proposar activitats de col·laboració amb la comunitat educativa pensant o fent decoracions d’espais comuns; o de decorats o atrezzo per peces teatrals; o dissenyant i modelant els guardons pels premis literaris o artístics de l’escola/l’institut; o els detalls d’agraïments pels professors que comencen o es jubilen, o pels guies de les excursions i visites... (pels artistes plàstics). Pels artistes literaris els proposarem col·laborar explicant contes o escrivint-los pels més menuts, escriure informació tècnica, processos científics o biografies al nivell de les diferents edats... Pels artistes corporals preparar danses o mostrar les possibilitats expressives del cos, i treballar l’expressió no verbal. Pels músics poden participar en un petit concert per Santa Cecília, patrona dels músics o fent mostres musicals en els diferents actes de l’escola, o presentant el seu instrument a les aules dels més menuts o explicant la vessant física, matemàtica o històrica de la música... Compondre música pel Carnaval de l’escola, posar lletra a cançons ja conegudes o tradicionals... Molts alumnes centren la seva expertesa en l’element artístic que pot acompanyar les tecnologies: fer vídeos, presentacions, proposar una música original, el tractament de les imatges... I per a tots, la possibilitat de participar en mostres o concursos externs al centre docent de la seva especialitat o preparant podcasts o vídeos per la biblioteca del centre.    

Identificació. És difícil trobar aquests infants i joves en les proves objectives. Solen brillar en les proves de creativitat però, alguns, no tant en les proves d’intel·ligència que mesura sobretot component lingüístic, matemàtic, memòria i organització espaial. Per això és tan important l’observació perquè sovint passen sense identificar perquè els seu èxit és paral·lel a les activitats escolars.

Dijous 9 de maig Ho compta tot! (el talent matemàtic)

Hi ha un grup d’infants i joves que ho compten tot. Els números són la seva vida. Són els que saben quants graons hi ha a la seva escala fins a casa. Els que surten de casa a “i quaranta dos”. Els que gaudeixen comptant rajoles. Tot ho mesuren... Els que només posen atenció quan els dius “tinc dues coses a dir-te”. Els que diuen que les mates són la seva matèria preferida.

Aquests infants i joves poden ser superdotats o talents matemàtics. Tenen una especial facilitat amb els nombres, el càlcul i/o la lògica matemàtica. Els agrada jugar amb els nombres i des de ben petits infereixen les sumes, les restes... es volen acostar a les multiplicacions i demanen que els adults els expliquin coses que intueixen o senten relacionades amb aquest àmbit. Gaudeixen fent càlculs sovint avançats a la seva edat.

Un exemple. Només tenia quatre anys quan va despertar als pares a les dues del matí per preguntar-los quin número hi havia abans d’infinit. A la ràpida resposta de la mare: “infinit menys u” va sol·licitar de manera insistent, “no, així no, amb tots els números!”   

Un altre exemple. Seguint a Infantil a l’inici d’INF 5anys un nen nascut al desembre gaudia ordenant cromos de mil maneres diferents. Pel nombre, pels equips de futbol, per l’any de neixament dels jugadors, per l’alçada, per les posicions al camp... quan agafaves la seva bossa de cromos, ell t’explicava quina ordenació tenien en aquests moment.

Diferents interessos. Altres gaudeixen fent pastissos perquè són mesures i temps, matemàtica pura; mentre que a la resta de la cuina i entra més el “més o menys”, aquí tot és més exacte.

Uns altres gaudeixen amb la música, que té una base matemàtica. Un altre llenguatge ple de lògica. I fan solfeig i teoria, i assagen amb els instruments, i participen en conjunts d’instruments...

Però quan arriben a l’escola infantil contents d’anar a l’escola dels grans es troben que el primer anys veuran fins el 3, el segon fins al 5 o fins la primera desena, en el millor dels casos, i  a Infantil 5 anys treballaran a fons la desena i arribaran potser al 50 o al 100. La decepció serà màxima, ens l’expressin o no. Per això és molt interessant treballar amb l’escola l’aprofundiment i l’ampliació. A Educació Infantil és on és més difícil fer-les perquè els infants no tenen gran autonomia de feina i alguns volen/necessiten tenir l’adult al costat. Però sempre podem fer alguna cosa encara que sigui reduïda en el temps.

Propostes. Hi ha escoles en les que fan activitats els alumnes d’INF-3anys, INF-4anys i INF-5anys alhora en petits grups. Podem aprofitar aquests agrupaments verticals perquè pugui fer activitats amb els més grans.

També podem treballar a través del joc: des de l’ordenació dels cromos fins a fer jocs d’ordenar històries treballant les nocions d’abans i desprès, fins a treballar patrons i seriacions amb activitats manipulatives de psicomotricitat fina (boletes enfilades, pinces, elements petits...).

A totes les edats podem fer servir el pensament secuencial o/i la relació causa efecte.

Hi ha nombres per tot arreu. Des de les cases fins a les matrícules dels cotxes passant per la nomenclatura de les carreteres i autopistes o pels horaris de classe o els preus o valors de la borsa o mesures d'edificis o velocitat dels  diferents transports o el temps de gestació dels animals... Trobem nombres a tots els camps del saber i això ho podem fer servir per relacionar-ho tot. 

Val la pena ser conscients de que alguns no trobaran en la lectura cap gaudi si no és numèrica i els podem oferir llibres relacionats amb els nombres i les matemàtiques.

És important que puguin trobar altres infants o joves, que com ells, gaudeixin dels nombres. Per això les extraescolars de música, de cuina o de matemàtiques o les colònies matemàtiques, de cuina o musicals són un molt bon recurs sempre en combinació.

Educació integral. Quan tenen un talent molt marcat i el veiem des de una edat primerenca crec que és molt important treballar-lo però a l’hora aconseguir que també treballi la resta de les àrees. En edat escolar no hauríem de permetre que aquests alumnes visquin d’esquena al seu cos o a la lectura-escriptura (comunicació). A mi m’agrada col·laborar en que siguin el més esfèrics possible i puguin tenir una bona competència en tots els àmbits i excel·lent en el camp logico-matemàtic. Només fomentar les punxes crec que no és compatible amb un equilibri vital, però tampoc ho és viure d'esquena als seus talents.