Avui parlarem de persones amb talents esportius i del valor del cos en qualsevol persona, siguin quins siguin els seus talents.
Hi ha persones que són molt hàbils amb el seu cos. Ràpidament ens venen noms al cap com Leo Messi, Rafa Nadal, Aitana Bonmatí o Alexia Putellas... però n’hi ha molts d’altres com la Laia Sanz, la Gisela Pulido, el Toni Bou, el Marc Márquez, el Marc Gasol o el Ricky Rubio... aquestes persones presenten unes condicions físiques excepcionals però aquestes són només una part, molt important, però només una part. Després han reforçat aquestes capacitats amb la feina diària.
Els infants i joves amb talents esportius tenen molta sort. La “societat” té molt clar que si volem tenir esportistes d’elit que guanyin medalles a les competicions internacionals o olímpiques cal preparar-los. Per aconseguir-ho es construeixen i constitueixen espais on la practica esportiva es prioritària. Quan veiem això normalitzem que ha de ser així. A l’esport està molt clar però no tant en la competència cognitiva.
Què passaria si tinguéssim a Rafa Nadal jugant a tennis durant jornades de sis hores amb els seus iguals de neixament? Crec que en poc temps deixaria el tennis. No es viable que algú que ha estat el numero 1 del món jugui amb altres persones de la mateixa edat però no de la mateixa expertesa. En aquest cas veiem clar que els iguals no són iguals. El primer temps, i sobretot si es tracta d’un temps solidari i retransmès per televisió, adequarà el seu nivell al dels seus contrincants (tot suau i senzill) però amb alguns no servirà ni això, perquè no arriben a tornar cap pilota. Si s’allarga més enllà d’un dia potser començarà a necessitar ajut psicològic. Els seus iguals d’edat no són iguals de nivell de tennis. En aquest cas és claríssim i evident però en el cas dels alumnes d’altes capacitats també ho hauria de ser però no és així.
Avui, però, m’agradaria parlar de les persones d’altes capacitats que no tenen un talent esportiu. Si els seus talents estan en la franja cognitiva sovint la treballen molt i eviten les coses que tinguin a veure amb el cos. Viuen d’esquena al seu cos. Alguns aconsegueixen anular el seu cos, i ni el miren, no compten amb ell. Qualsevol cosa que passi pel cos: anar al parc, fer esport, potser fins i tot fer manualitats... passen a evitar-ho, a no fer-ho. I quan es posen a fer-ho hi ha tanta diferencia amb els seus iguals que sí que han practicat una colla d’anys, que troben els motius per seguir evitant-ho. Però a Educació Física es torna obligatori durant dues hores al llarg de tot el temps escolar. Aquestes dues hores poden ser des d’una tortura a evitar, fins a un moment de deixar a la vista les seves limitacions, passant per una estona d’esforç sense grans èxits. Potser la seva pitjor nota.
Una cosa és el que volen i de vegades, una altra diferent el que necessiten. Quan parlem del cos nosaltres estem convençuts de que és part de la persona, tan important com la part cognitiva, relacional o emocional. És molt important per a totes les persones però amb la intensitat, rigidesa i sensibilitat de les persones d’altes capacitats encara més. El cos sempre formarà part de nosaltres i pot condicionar-nos la vida. Quan parlem del cos, parlem de cuidar-nos (cuidar l’alimentació, el són, fer exercici físic, fer feina cognitiva, les nostres relacions... ) de manera adequada i equilibrada. Seria bo aprendre a conviure amb el cos i integrar-l’ho a la seva vida.
Començar treballant l’autoimatge i l’autoconcepte. És imprescindible començar amb l’observació, el més objectiva possible. I acompanyar-los per que tinguin en compte el seu cos i els hàbits saludables perquè no sigui un bolet sinó un grup d’hàbits integrat a la seva vida. Quan observem que viuen d’esquena al seu cos val la pena parlar-ho amb ells i anar prioritzant el que es pot anar fent en cada edat i en cada moment. Quan ells són els protagonistes, i sabem que tenen opinió des del minut zero, els podem ajudar a posar paraules i a planificar com es pot arribar on volen anar o on han d’anar.
Que es mirin des de fora els pot ajudar a començar la feina. Mirar-se amb ulls nous, objectius..., reflexionar, pensar, comentar i planificar per passar a l’acció. El nostre cos té memòria i sap quantes vegades no l’hem escoltat. Com més temps hi visquem d’esquena més temps necessitarem per revertir aquests mals hàbits. Tots sabem què cal fer però cal fer-ho. Si som capaços de fer-ho bé ho farem amb alegria i ens ajudarà a viure millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada