Quan ens referim
a les persones que presenten altes capacitats sempre pensem en la part més
cognitiva i creiem que són aquells que tenen bons resultats a l’escola en totes
les matèries menys a educació física. És
un tòpic que correspon a uns alumnes concrets en els que el cap i el cos sembla
dissociat. Alguns infants des de molt petits prefereixen l’ordinador, el
llapis, el pinzell o la música a jugar amb el cos o estar a l’aire lliure. Avui
parlarem d’ells.
Un dels meus
primers alumnes feia Infantil 4 anys. Preferia mirar la Viquipèdia en altres
llengües que veure els Teletubbies o anar al parc. Amb la família vam decidir
que necessitàvem un equilibri. Necessitàvem que fes del parc el seu espai. Vam
acordar que els divendres a la tarda aniria amb el pare al parc quan sortissin
de l’escola. Allà es podia trobar per jugar amb infants que ja coneixia de
l’escola i d’altres que no coneixia. Els primers dies era com portar un xai a
l’escorxador cridant “no vull!”. No li agradava el sorral ni embrutar-se, no li
agradaven els gronxadors ni el tobogan; i no volia jugar a pilota perquè no ho
havia fet mai i tothom en sabia més que ell. Van anar passant els mesos i, cada
dijous ell preguntava als pares: “Demà plourà?”. No tenia cap interès en el
parc, tot i que el pare va fer una gran feina d’integrar-lo als jocs i
connectar-lo amb altres infants amb retirades a temps. Per fi, un dia del mes
de maig va dir: “tinc ganes de que sigui divendres per anar al parc!”. Una gran
victòria per tots els qui hi vam col·laborar però sobretot per a ell que havia
fet seu aquell espai i havia fet seves les activitats que s’hi fan.
Un altre xicot,
que presentava altes capacitats, mai li havia agradat el futbol, ni cap esport
d’equip però les seves classes de gimnàstica a l’escola no eren cap problema.
En començar l’ESO es va apuntar a l’equip de futbol del poble. Hi havia una
diferència de vuit o nou anys d’entrenament amb la majoria de companys. Tenia
molta feina per poder entrar realment a l’equip. L’entrenador es va adonar de
que aquest noi entenia la tàctica, comprenia el fonament dels exercicis que
feien als entrenaments i va parlar amb ell. “Noi, per jugar a futbol arribes
tard, però seràs un fantàstic entrenador perquè tens una visió de joc que no
tenen els teus companys”- li va dir. Va entrenar molt dur per poder jugar, i
alhora, aquell entrenador l’anava alliçonant i li permetia estar de segon o
tercer entrenador d’equips de l’escoleta. Han anat passant els anys i ja ha fet
el curs d’entrenador i realment, potser va arribar tard per jugar però pot
gaudir de l’esport.
Molts alumnes
d’altes capacitats practiquen esports minoritaris: del rem a l’esgrima, del tir
amb arc a la gimnàstica esportiva, del tennis taula a la natació... Poden fer
servir tot el cos o principalment una part... però per a tots la concentració i
la precisió es converteixen en aquells punts entrenables i exportables per a la
resta d’activitats de la seva vida.
Hi ha infants i
joves que gaudeixen amb esports individuals des de l’escalada a la bicicleta de
muntanya passant per la hípica... en els quals no han de competir amb els
altres, només amb ells mateixos. Els agrada esforçar-se, moure’s... i el fet de
fer-ho d’una manera sistemàtica és ben interessant.
També tenim
infants (he conegut només noies) que volen anar a les Olimpíades. De moment ja
estan als campionats d’Espanya de les seves especialitats (natació, patinatge i
gimnàstica rítmica). A la seva facilitat s’hi afegeix un entrenament seriós,
les ganes de perfecció, el punt d’esforç continuat... No ho diuen des de l’aire
o des del simple desig sinó des de la possibilitat seriosa gràcies a les seves
habilitats i al seu entrenament. Cada dia hi estan més a prop, i si les lesions
els hi ho permeten... allà estaran perquè les ganes i l’esforç els ho permetrà. Elles formen part de
les persones amb talents esportius o potser presenten superdotació.
Però no els volem
esportistes d’elit, si no ho volen ser. Els volem persones completes que saben
cuidar la seva alimentació, el seu descans i que fan exercici al llarg de la
seva vida. El cos s’ha d’integrar en la persona perquè hi forma part. No podem
viure-hi d’esquena. Necessitem el cos per viure i un cos saludable. Sabem que
poden arribar dificultats en forma de malalties i degeneracions però forma part
de la responsabilitat de cadascú que el cuidem de la millor manera possible.
L’exercici saludable és una part bàsica.
El paper de la família és molt important. Quan la família fomenta des de petits les passejades per la muntanya o la platja; les sortides en bicicleta, cavall o vaixell; de ballar o fer teatre, dels temps a l’aire lliure, de la soledat i la companyia, està posant la base perquè aquests futurs adults siguin capaços de gaudir amb el seu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada