Dijous 16 de maig Definir i atendre les seves necessitats a l’escola

 

Hi ha vegades que els alumnes d'altes capacitats es camuflen a l’escola. Alguns mimetitzen amb la paret, volen passar desapercebuts. No volen destacar, ni ser diferents. Sovint no en són gens conscients, no ho fan expressament, ni tan sols conscientment.

Tenim infants d’Infantil 3 anys que parlen com lloros a casa però quan arriben a l’escola, com que els altres infants no parlen, alguns tampoc no parlen. Fan una mena de mutisme voluntari. No volen ser diferents. A l’escola no parlen i els pares es queden preocupats perquè ells sí que veuen la diferència que de vegades la mestra no veu o no li dona la importància que té.

Si a través de la visita entre la tutora i la família sovint es comparteix informació i és important que partint d’aquí es vagin prenent mesures. La mestra pot intentar parlar amb l’infant i donar-li un temps i un espai perquè pugui ser ell mateix també a l’escola.

Un infant d’Infantil 4 anys explicava cada dilluns en el Bon dia que havia anat al Palau de la Música, o a sentir l’orquestra a l’Auditori... fins que un dia va començar a dir que havia anat al parc i al sorral. Ens va semblar molt estrany perquè no era un lloc habitual per a ell ni per la seva família. Vam pensar que potser hi havia anat amb altres parents... però la setmana següent va tornar a dir en el Bon dia que el cap de setmana havia anat al parc i al sorral. Així que abans de sortir al pati vam parlar amb ell. On has anat, aquest cap de setmana? I directament ens va dir: “a l’Auditori però si ho explico, els nens fan cares rares, i si dic que he anat al parc i al sorral tothom somriu”. Amb 4 anys ja havia decidit que la seva vida no podia entrar a l’escola i que havia de mimetitzar amb el grup. Mostrar-se diferent, sent una persona hipersensible que llegeix els detalls no entrava en els seus plans. De moment, li vam dir que en el Bon dia podia dir el que volgués (altres nens també copien el que diuen altres...), però abans de sortir al pati li havia d’explicar a la mestra el que havia fet i el que més li havia agradat. Després poc a poc vam anar treballant la diversitat a classe. No tots hem de fer el mateix, ens agraden coses diferents i totes poden ser bones... Però, si no ho haguéssim vist a temps hauríem perdut l’oportunitat de saber com era la seva vida, de veritat, fora de l’escola.

Que a l’ESO intentin camuflar-se és una mostra d’intel·ligència. És gairebé per seguretat personal. La pressió de grup de vegades és molt forta. Altres vegades, hi ha persones que es mostren i s’exposen però no permeten que els altres dirigeixin el què han de fer, ni el com han de fer-ho. N’hi ha que són més forts, més hàbils socialment, i fins i tot, en trobem alguns (pocs) que es passen de frenada.

Per això, és essencial que posem la lupa per saber quines són les seves necessitats. En trobem de tres tipus: cognitives, emocionals i socials.

Les necessitats cognitives sovint les saltem amb exercicis d’ampliació i aprofundiment. Amb una volta més de dificultat o una part més pràctica o més creativa, sense anar-nos-en als continguts del curs superior. Aquests coneixements han d’anar combinats amb la reducció de la carrega de feines (potser que les facin però sense escriure, o eliminar aquelles més mecàniques en els punts que ells ja dominen).

Per treballar les necessitats emocionals necessitem temps i espai. Crear vincle i confiança perquè ens expliquin i fer escolta activa. Acompanyar-los en el procés de créixer en la seva singularitat.

Per treballar les necessitats socials tornem al vincle i a l’acompanyament. Aquí, com en els altres apartats cadascú té les seves necessitats. Mentre alguns són el delegat de classe o el capità de l’equip, altres voldrien mimetitzar amb la paret i passar desapercebuts perquè tenen la sensació de que els rebutgen, de que no els volen... La veritat és que són diferents, tenen altres gustos i interessos diferents dels seus iguals. Quan siguin més grans, trobaran persones com ells però en temps escolar alguns no troben “iguals” en la seva classe o en el seu nivell.

És important identificar què necessiten i què els podem oferir des de l’escola i des de casa. Cadascú ha de fer la seva feina i totes dues són complementàries. Després, també hi ha la feina del propi infant o jove. Són tres potes imprescindibles del mateix tamboret. Per això, com a pedagoga acompanyo infants o joves, les seves famílies i la seva escola o institut. Un acompanyament tècnic facilita molt la feina. Sóc especialista en intervenció educativa en les altes capacitats. Em podeu trobar a atencioaltescapacitats@gmail.com visc a Barcelona 

No us deixeu enganyar pel que veieu, perquè sovint no és el que són, ni com són. No us deixeu enganyar per la seva edat perquè sovint tenen argumentació i opinió fonamentada des de molt petits i sobre tot treuen les seves pròpies conclusions. Escoltar-los amb mentalitat oberta és imprescindible perquè si intueixen que no us ho creieu... no veureu mai el tresor que tenen.