Dilluns 15 d’abril Triem les batalles a casa

 

Els pares ho tenen molt clar... Alguns fills són molt insistents i tenen una habilitat especial per torpedinar per sota la línia de flotació als seus progenitors. Saben dir les paraules màgiques o crear situacions que fan que els pares no puguin deixar passar. “Es que ...”

Hem de triar les batalles que lluitem. Els pares han de triar les batalles en les que han d’entrar i quines han de deixar córrer perquè només els desgastaran inútilment. No podem lluitar totes les batalles. Estaríem eternament enganxats, eternament enfadats... A més, els adults solem patir molt aquestes situacions i ens quedem amb mal cos mentre que ells, de vegades, no son conscients de que les pedretes a la sabata són molt molestes.

Si estem vivint en una lluita constant amb els fills, cal que parem i analitzem la situació. Primer observar, després reflexionar i finalment proposar una acció. Fem una llista de les darreres vegades que hem tingut una discussió d’aquelles amb el nostre fill o la nostra filla. Escriviu en quin moment es produeixen, i quin és el motiu. A partir d’aquí es tracta de lligar caps. Veure si els motius són suficients o si entren en joc altres factors (estan cansats, tenen gana, necessiten espectadors, volen una altra cosa...). Finalment ens tocarà decidir quines batalles val la pena lluitar i quines hem de deixar passar. Per mi és molt important que els informem, en aquestes que deixem passar, que ho hem vist i ens sembla intolerable, però que ara estem al primer graó i anirem per parts.

Després de la reflexió, el més objectiva possible, passem a la segona fase: concretar quins són els nostres propòsits. Què volem aconseguir? – que obeeixin les nostres ordres – que siguin autònoms – que sàpiguen què fer en cada moment... potser haurem de concretar una mica més: - que es llevin a l’hora -que es vesteixin de pressa –que es facin el llit – que quan tornin de l’escola deixin les seves coses al seu lloc – que recullin les joguines després de jugar – que parin de jugar amb l’ordinador quan els hi diem – que parin taula – que posin el rentaplats – que preparin les seves coses per l’endemà – que baixin les deixalles... L’organització familiar i l’edat dels infants són variables a tenir en compte com els canvis: potser fins ara els hi hem fet tot, i ara volem que ells siguin autònoms (els costarà però no per això ho hem d’evitar).

Es tracta de no fer un problema quan el que tenim és una situació. Observar la vida des d'aquesta perspectiva la fa més interessant i sobretot més possible. Els nens i joves d'altes capacitats són molt intensos i sovint, per edat, no tenen control sobre els seus actes. Tot és extrem. Per això hem d'ajudar-los a encaixar les situacions i abordar-les a poc a poc, a posar objectius concrets, i a no voler menjar-nos un elefant a mossegades. Anoteu aquestes dues paraules: concret i possible.

Fem algunes propostes:

- Podem començar amb un element extern, que no siguem nosaltres per a marcar el final d'una activitat o un moment, sol ser efectiu. Un temporitzador, l’Alexa, l’alarma del mòbil o del rellotge… Ho hem de parlar abans amb ell/ella i no ha de ser una sorpresa. Coincidirem en la necessitat objectiva de fer alguna cosa en un moment determinat. Parlarem de que aquesta intervenció pot ser positiva perquè és neutra i no ens indisposa. Sabent tots què passarà quan soni l'alarma. Sona quan entrem en els deu últims minuts de manera que quan pugui aconsegueixi parar l'activitat, una altra sonarà als cinc minuts i una tercera en el moment en què ha d'estar apagat, net, o recollit… Ha de formar part del pacte. Cal fer-ho i no entrar en el “i que passa si no ho faig?”. El fet de “fer-ho” forma part del “toca no negociable”, el “quan fer-ho” forma part del “toca negociable” dins del temps pautat.

En aquests moments especials, parlar de com gestionar la rabieta o l'empipament desmesurat davant d'un “no”, un error, o un canvi. Només hi ha uns instants abans que desfermi la tempesta. Parlar de què podem fer en aquests moments tan difícils. Hem de tenir la confiança per a identificar aquest moment i parar la tempesta abans que comenci.

-Una paraula, “carxofa”, pot ser el punt perquè cadascú vagi al seu racó sense creuar paraules. Moment de canviar d'espai. Moment per a relaxar-se. Moment d'anar al bany a rentar-se la cara. Moment per a cridar. Moment per a utilitzar el puching ball. Moment per a escoltar música heavy o relaxant. Ja parlarem després, quan sigui possible. Un “dels meus nens” després de molta estona en el bany li va dir a la seva mare: “aquesta vegada no n’hi ha hagut prou amb rentar-me la cara i he acabat dutxant-me, ara ja estic relaxat”. La idea no és fer coses, és posar-los en camí perquè puguin ser autònoms i ser capaços de decidir correctament.

La batalla constant mai és el camí perquè els allunya i no els permet pensar. Tampoc ho és guanyar sempre o cedir sempre. Saber provocar i aprofitar els moments de confidència, en els quals baixen la guàrdia, moments de bona comunicació; és imprescindible perquè puguin organitzar els seus pensaments. El seu cap no para de pensar però sovint entra en bucle i… és complicat. Nosaltres som els adults i tenim l'obligació de respirar, agafar les regnes i ajudar-los al fet que a poc a poc les vagin agafant ells.