Els humans som éssers socials. Naixem acompanyats, voldríem morir envoltats dels nostres, i vivim sempre voltats de gent. Part del que som prové de com ens veuen els altres. Nosaltres ho rebem, ho processem, i acaba formant part de com som.
La realitat de les persones amb altes capacitats fa que
des de molt menuts vegin que no són iguals que els seus iguals, que les seves
reaccions són molt intenses, que l’entorn els arriba amb molta intensitat, que
els costa canviar d’opinió (rigidesa), que tot els interessa o els interessa
tot d’un tema en concret (l’espai, els dinosaures, la mitologia, Egipte, les campanes
extractores, el Titànic...). Un d’ells em va dir un dia: “jo sóc una peça d’un
puzle però no sóc del puzle de la meva classe”. Només tenia cinc anys i va explicar
amb una imatge com es sentia.
Aquestes característiques peculiars fan que sigui molt
oportú compartir-les amb la família però sovint no tenen coneixements per
encaixar aquesta situació i saber si és específica del seu fill/a o fruit de
les altes capacitats; si és una cosa a solucionar o a aprendre a conviure amb
ella...
Per això crec que és molt important l’acompanyament de la
família i del infant o jove com a protagonista de la seva vida.
Aprendre a encaixar la intensitat, sobretot quan són
petits i no tenen control pot ser molt difícil. Altres infants són políticament
correctes i amb ells la por és que deixin de ser ells mateixos per complaure
als altres. De fet, diem que no tenen minúscules, que només tenen majúscules.
Tot és extrem. Són capaços de les més grans alegries i de les més profundes
tristors. Passen del blanc al negre sense gaudir de la gran gama de grisos. I
s’hi poden quedar enganxats pensant que no en poden sortir.
Quan són més grans el seu cap sap el que ha de fer però
el seu cos no ho sap fer, o no està disposat a fer-ho (no vol). Cal transitar
aquest temps sense espatllar-ho tot i no és fàcil. Alguns saben com portar-nos
als adults al límit perquè van directes a la nostra línia de flotació. Els “no
m’estimes”, “estimes més al meu germà o a la teva feina”, “el mòbil sempre és
abans que jo”, “no sé per què he nascut”, “si em morís no ho notaríeu”... van a
la nostra línia de flotació però no van contra nosaltres és la seva manera de
dir S.O.S.. Aquesta lectura no és gens
fàcil de fer perquè ataquen la nostra vulnerabilitat. Per això és positiu estar
acompanyats. Poder parlar amb algú que pugui fer una lectura real del que està
passant i ens doni eines, a nosaltres i a ell/a, per seguir endavant sense
morir en l’intent. Els infants ho passen molt malament en aquests moments de
descontrol o després d’ells i quan ens demanen perdó, sovint ploren amargament
però en deu minuts hi poden tornar. Què passa? Per què no fan servir la seva
prodigiosa memòria? Que no tenen eines que puguin fer servir, que l’emoció els
rebolca com les onades a la platja. I sovint a nosaltres, pares o mestres,
també.
L’acompanyament no és una vareta màgica però és un temps
i un espai per reflexionar, observar i proposar accions que els puguin ajudar
amb un tècnic que conegui la situació.
Si ho necessiteu podeu comptar amb nosaltres demaneu-nos
informació a atencioaltescapacitats@gmail.com o al
646486159.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada