Dijous 8 de maig La guerra de les etiquetes

Fa un temps era important posar nom a les coses, definir-les. D’un temps ençà hi ha un corrent molt estès en el qual està mal vist posar etiquetes, definir, concretar, i s’ha convertit en sinònim d’encasellar, crear expectatives i de no permetre créixer en llibertat.

És cert que sobretot les etiquetes assignades a les persones no estan escrites en pedra i que hi ha situacions que es poden modificar amb el temps i feina, encara que no totes.

Però jo no estic d’acord amb qui rebutja les etiquetes per principi. Jo les necessito per saber com rentar la roba, quan i com he de posar una espècia (en fred, en calent, diluïda, un polsim, unes gotes, un bon raig...) Cert que les persones no són robes, ni plats per cuinar però saber en quin punt estem ens ajuda per conèixer les seves característiques i decidir quina orientació pedagògica podem suggerir. L’objectiu sempre és que les persones passin “del com són” al “com poden arribar a ser”, arribant a ser la millor versió d’ells mateixos. Com a tècnics tenim eines però si no coneixem el que tenim entre mans, serem molt poc específics en les nostres intervencions.

Fa uns anys molts infants es van diagnosticar com a TDA i TDAH, ara molts infants presenten característiques compatibles amb l’espectre autista. Semblen onades. També ha augmentat molt el nombre d’infants i joves d’altes capacitats. Hi ha molta més identificació i diagnòstic però de vegades sembla que no és molt rigorós. Quan parlem dels infants d’altes capacitats veiem que podem afirmar que estan infraidentificats perquè es creu que n’hi ha al voltant d’un 20% de la població, un 5% de superdotats i un 15% de talents simples o compostos. Alguns d’ells com que presenten doble excepcionalitat o tenen característiques compatibles amb altres situacions que invisibilitzen les altes capacitats.

Quan ens movem en grans categories és difícil de separar les causes perquè algunes característiques són compartides per diferents col·lectius. Dificultats de relació, de mantenir la mirada, rigidesa, desconnexions puntuals... poden ser característiques compartides per a persones amb espectre autista com amb les altes capacitats. La diferència apareix quan amb la feina continuada i conscient es reverteix una activitat que s’ha convertit en un costum sense cap anomalia física de base. Per exemple els infants i joves d’altes capacitats que presenten dificultats de relació amb els iguals però no amb els adults o amb els més menuts. Són selectius, de vegades molt, i no estan disposats de fer l’esforç de connectar amb els companys de la seva edat perquè observen moltes diferències entre ells i els seus companys: velocitat d’aprenentatge, curiositat, interessos...

Quan alguns pares diuen que no volen identificar els seus fills per no fer-los diferents obvien la realitat: ho són. Potser alguns connecten amb una experiència personal infantil-juvenil de soledat, d’aïllament, d’hiperexigència per part dels adults, de rebuig dels companys... Però no  volem deixar-los sols, els volem acompanyar perquè puguin créixer i visquin la seva diferencia com una riquesa i no com una càrrega. Des de molt petits ells es senten diferents, és reconeixen diferents als infants del seu entorn. Primer pensen que tots són com ells, però poc a poc van constatant que els altres van més lents, que tenen altres interessos, que no aprenen tan de pressa ni tenen tanta memòria, que no fan les mateixes relacions, que no riuen amb els mateixos acudits... Un nen de Primer de Primària ho va expressar d’una manera molt clara: “Sílvia, jo sóc una peça d’un puzle però no del puzle de la meva classe. Hauré de seguir buscant”. Una excel·lent metàfora per qui la sàpiga llegir.  Què creieu que els ajudarà més, a aquests infants... saber per què són diferents o no saber-ho?