Quan ser diferent no és una opció (Pares i Docents)

 

És molt freqüent que els alumnes d’altes capacitats observin l’entorn i actuïn en conseqüència. Hi ha vegades que alguns actuen com si ser diferents no fos una opció. Veurem uns quants exemples d’infants i joves que amaguen els seus interessos i les seves potencialitats per encaixar a la classe:

1.- La X te 2 anys. La mestra diu que la X no parla a classe i no es relaciona amb els companys fins i tot proposa que el CDIAP la vegi per fer un estudi per la seva manca de relació amb els companys de classe. La X a casa no calla i un bon dia diu a la seva mare: “no m’agrada anar a l’escola. Els nens no parlen a més em sembla que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets i per això van per terra”. Vam parlar amb la mestra i vam proposar que algun dia en temps de pati la X pogués estar amb les mestres. Elles van descobrir una nena que no callava, que els va explicar que es casava el seu tiet, que li havien comprat un vestit preciós però que ella el volia amb un llaç al darrera i li van comprar amb el llaç al davant i creia que no li quedava bé... les mestres es van quedar de pasta de moniato veient com parlava com una nena gran. Mai havia parlat i va continuar sense parlar amb els companys però sí amb les mestres a qui saludava cada dia amb un gran somriure.

2.- En D. va a I4. Els dilluns, a classe en el Bon Dia sempre explica que ha gaudit molt veient els concerts al Palau de la Música o a l’Auditori. Li encanta veure l’orquestra i banda municipal quan fan música en directe. A partir d’un moment, comença a explicar que el cap de setmana “ha anat al parc i al sorral”. Sabem que no és cert però ell insisteix. Quan parlem amb ell a soles li preguntem, la mestra i jo, què ha fet aquest cap de setmana i ell ens diu que no és veritat que hagi anat al parc, però que quan diu que ha anat a sentir concerts els altres el miren malament i quan diu que ha anat al parc tothom està content. Quan als quatre anys creuen que no han de deixar entrar la seva vida a l’escola, i que han de fingir és realment terrible.

3.- La M. va a Primer de Primària. La mestra diu que va fent, és una bona alumna però no destaca. Entén ràpidament els conceptes i sap fer les tasques proposades però treballa lentament i mai està entre les primeres d’acabar les feines. No se li proposa fer res especial perquè no té temps. No destaca en res. No fa preguntes. És políticament correcte. Fa el que toca però ni un pas més. A casa arriba esgotat de la tensió que li suposa estar contingut tot el dia. A casa li agrada fer coses noves i demana, i fins i tot exigeix, fer-les. Quan se li pregunta per què no ho fa a classe diu que allà no cal. Només cal fer el que diu la mestra. Mimetitza amb el grup i no mostra cap necessitat especial a l’escola.

4.- Al D. li encanta llegir. Fa Quart de Primària i està llegint “El Hobbit” i gaudeix amb les descripcions i amb una història plena de personatges amb noms enrevessats i amb històries complexes. Quan arriba l’inici de curs veu que hauran de llegir “La Formiga Piga se’n va d’excursió”. Ningú a classe sap que li agrada tan llegir i que llegeix llibres tan gruixuts. Si ho pot continuar amagant ningú ho sabrà.

5.- L’A. va a Cinquè. Han començat a fer l’activitat de les operacions en dos minuts. No les fa amb la intensitat que podria. Estudia la situació i posa un punt al costat de l’operació que està a la meitat i quan arriba allà para. Cada vegada que fan aquesta activitat marca dues operacions més. No és la millor de la classe ni vol ser-ho. Vol estar en la franja alta però sense destacar. La mestra no sap que li encanten les mates ni que podria fer totes les operacions en dos minuts perquè s’amaga. No la descobriran excepte si ella s’equivoca o si canvien les condicions.

6.- L’A ha començat 1r d’ESO. Voldria ser científic i inventar algun remei per alguna malaltia o per millorar la qualitat de vida de la gent però això no ho sap ningú de l’institut i ningú ho podria ni intuir perquè sembla que la seva actuació habitual va en direcció contrària. Els seus resultats són negatius, no fa les feines encarregades, a classe la seva actitud no correspon a algú que vol tenir bons resultats. Mimetitza amb el “dolents” i és el millor entre ells perquè no vol que reconeguin les seves capacitats. Hi ha algun moment en el que s’equivoca i mostra qui és fent una aportació molt positiva a la classe, dona una opinió elaborada o fa una pregunta més enllà del que s’està explicant o fa una relació poc habitual però està enfocat per uns moments però de seguida torna a mimetitzar amb el comportament disruptiu que ha aconseguit que el relacionin directament amb ell.

7.- En N. està a Segon d’ESO. Li encanten les motos, vol ser enginyer mecànic i li agradaria saber física per millorar l’estabilitat i frenada de les motos. A classe passa desapercebut. Fa el que toca però sense pena ni glòria i als exàmens les seves notes són molt justes. No ha estudiat mai. Fins ara, a classe escolta una mica i se li enganxen els continguts. No fa cap esforç. Sovint no presenta les feines proposades o les presenta amb una qualitat molt baixa. Malgrat sap que podria treure millors resultats no ho intenta perquè no vol perdre l’anonimat.

8.- La C. està a Quart d’ESO. És d’alt rendiment però sempre mira a terra. Mai fa aportacions espontànies. Quan es requerida contesta correctament. Com que és políticament correcta sempre presenta els treballs amb màxima qualitat, la seva actitud a classe és molt bona i la resolució dels exàmens és més que satisfactori. No participa mai en les sessions prèvies al control. Intenta passar desapercebuda a classe.    

Aquí heu vist vuit situacions en les que infants i joves volen passar desapercebuts i que no calibren que no mostrar-se com son pot ser perjudicials per a ells. Si no deixen que els reconeguin no podran atendre les seves necessitats. Molts volen passar desapercebuts i mimetitzar amb la paret i ser invisibles. Per altres aquesta invisibilitat volguda els protegeix de ser un mico de fira que s’ha d’exposar a l’exterior.

Busquem que aquests infants i joves puguin mantenir l’equilibri entre el que són i el que poden expressar en el seu entorn sense perdre la seva essència. Quan són petits, alguns no poden posar paraules a certs fets, i la intuïció els fa actuar sense que puguin definir perquè. A partir d’aquí la repetició sempre és més fàcil.

Docents formats i sensibilitzats podrien buscar el moment en el que baixen la guàrdia i llegir entre línies però això no es sol donar . És per això que creiem que els centres educatius havent escoltat a les famílies haurien de crear el seu vincle per poder observar el nen real, no la imatge que projecta.

En castellà hi ha un refrany que diu "Donde fueres haz lo que vieres". Si a l'escola ningú parla... no es parla; si preguntar està mal vist... no es pregunta; si llegir o estudiar està mal vist... no em desmarco; i si no em veu ningú puc anar perdent la meva essència, o amagar-la i oblidar-me de ser jo mateix o no poder-me construir. Ser diferent no és una opció, és un despropòsit.