Sempre parlem de la gran diversitat que trobem entre els alumnes d’altes capacitats. Són tots tan diferents... Però quan posem la lupa en un d’ells trobem unes característiques que el defineixen. I això ens mostra el com són avui. La nostra feina és poder veure el que poden arribar a ser i començar a caminar cap allà.
Les persones no som projectes acabats, som projectes en construcció. De vegades els infants i joves d’altes capacitats per la seva impulsivitat, timidesa, falta d’encaix de l’error o del fracàs, la seva curiositat infinita, la seva determinació per dirigir-se cap al que és correcte, les ansies de perfeccionisme en alguns entorns.... fan que mostrin d’una manera molt tossuda el que són avui i no deixin veure el que poden arribar a ser.
Un detall que sol cridar l’atenció, quan es presenta, és la dificultat del contacte visual quan estan comunicant-se amb un adult o fins i tot amb un company. Aquest és un d’aquells detalls que amb esforç i constància es pot anar treballant. No acabem de saber els motius que poden anar de la timidesa, fins a la falta d’interès pels altres... tan és, el que cal és que per relacionar-se necessita aprendre a mirar als ulls sense que sigui viscut com un problema. Podríem començar amb persones fàcils i amoroses com la mare, el pare, la mestra, els avis o germans... començarem en moments puntuals i després d’haver-ne parlat perquè vegi la importància d’aquest detall. És una situació a millorar, no un problema. Vigileu de no convertir-ho amb un problema perquè dificulta el procés de millora. Si constantment en parlem serà més difícil. Si posem un objectiu possible i creem un vincle la millora és molt possible. També podem veure aquesta situació a pel·lícules, sèries o a la realitat; i poden pensar quina imatge es transmet. En el vincle i la connexió hi ha una part de desig de fer-ho bé, d’avançar, de millorar. Pactar, tibar, aconseguir una mica més, sortir de la zona de confort, ajudarà a millorar aquesta situació que a l’inici sembla impossible de redreçar i que un bon dia fa un tomb que ens deixa bocabadats. No és un joc de tot o res, potser caldran mil aproximacions perquè constati que no és un viatge a la zona hostil sinó que li permet connectar amb l’altre. Poc a poc, després d’un entrenament constant es pot millorar molt, i es pot sentir molt millor en les seves relacions.
Com en tantes altres situacions amb els infants i joves d’altes capacitats una cosa és on som, i una altra molt diferent és on volem arribar. El camí pot ser costerut i, fins i tot podem trobar grans resistències per part d’ells sobretot per pors i rigideses. Però tenim al davant un ampli ventall de possibilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada