Aquest és el problema
principal en el dia a dia de molts infants i joves d’altes capacitats a l’escola.
Quan la mestra llença
una pregunta a la classe hi ha algú (sovint identificat amb altes capacitats)
que respon abans fins i tot d’aixecar la mà. Els hi heu explicat mil vegades
però és més fort que ells. És com si tinguessin una molla. La de la
impulsivitat. La necessitat de respondre si saben la resposta. Altres, amb una
mica més d’autocontrol aixequen la mà i semblant tocar el sostre acompanyats
per la cantarella del “Jo, jo, jo, “senyu” diga’m a mi, per favor”... Ja us hi
podeu enfadar... que no servirà de res perquè aquests alumnes no funcionen per
imposició i menys si han de lluitar amb la impulsivitat (que es mostra en la
seva velocitat, la necessitat de reforç positiu i reconeixement, la dificultat
del seguiment de normes quan són lògiques però no coincideixen amb els seus
interessos).
Què podem fer a l’aula
per millorar aquesta situació? Dons novament passarà pel vincle i per la
comunicació entre el tutor i l’alumne. Normalment aconsellem unes entrevistes sistemàtiques
per poder personalitzar l’aprenentatge. En elles una de les coses que
presentarem serà com respondre a les preguntes que fem a l’aula sense
destinatari definit. Podem oferir-li la possibilitat de mirar-lo i saber si sap
la resposta de manera que no sigui necessari que la digui en veu alta i permeti
que els companys de classe tinguin temps per pensar la resposta. Però no cal
dir-li que ha deixar que els altres pensin la resposta perquè de vegades no
entén perquè no tenen la resposta tan ràpidament com ell...
Això ens pot servir
per les preguntes a l’aula i per les preguntes amb destinatari que no és ell o
ella. Això sí, l’haurem de mirar. També li podem dir que ho intentarem amb
màxim tres nens o nenes i si no hem arribat a la resposta correcte ell o ella
serà el quart. D’aquesta manera ens
assegurem que la impulsivitat baixi i alhora que tingui la possibilitat de que
la mestra sàpiga que ell ho sap i que pugui respondre si no hi ha respostes
vàlides a l’aula. També pot tenir la possibilitat de completar la resposta si
ho creiem necessari. Aquesta és una manera relativament fàcil de frenar aquesta
impulsivitat en la resposta.
També poden tenir la
necessitat de participar si creuen que tenen alguna cosa interessant a dir. De
vegades la seva idea del que és important no coincideix amb la del mestre.
Novament entra el vincle i el tacte. Si és un alumne que sempre té coses a dir
i sembla que és per fer-se veure, el mestre pot fer servir alguna d’aquelles
entrevistes sistemàtiques per parlar del tema i de les maneres possibles perquè
no tinguem interrupcions contínues. Quan ja saben escriure, l’alumne podria fer
una frase del que vol dir i el mestre podria valorar si deixem les aportacions
per a final del tema o si el proper dia comencem amb l’aportació... cal
donar-li sortida a la curiositat de l’infant. Una llibreta especial ens pot
lliurar de les preguntes o de les aportacions fora de lloc... Els recursos no
són d’alta tecnologia. Són possible i viables. Animeu-vos a provar-ho!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada