Quan faci el que toca, li donarem més feina... (Docents i Pares)

Quan un docent fa servir aquest argument el que està dient és que no coneix el que són les altes capacitats.

Un alumne de Primer de Primària em va dir fa uns anys que ell portava rellotge per saber quan havia d’allargar les feines que li proposaven a l’aula perquè un dia va acabar aviat i la mestra li va donar una altra full amb més operacions. No són tontos. Si la proposta és dues tasses més, seguiran allargant, despistats, enjugasats... Però us heu plantejat què passaria si la proposta fos realment interessant, fos un repte? Segurament aquest alumne que pot, i que no li agrada estar ben avorrit deixant passar el temps, acabaria la tasca aviat per passar al repte. Potser, si ho creiem oportú a partir d’un moment fins i tot podria començar amb el repte  i estar exempt de la tasca de classe perquè ja la té suficientment assolida.

A molts menjadors escolars ho tenen clar: els infants mengen el primer i el segon plat, després poden repetir perquè sinó es podrien omplir amb el primer i no rebre l’aliment del segon plat que és on sol estar la carn o el peix.

Amb els alumnes d’altes capacitats alguns docents pretenen que facin activitats repetitives que no els omplen i no arriben mai a rebre l’aliment que necessiten.

Continguts nous, activitats amb diferents graus de dificultat, amb diferent nivell d’abstracció...

Molts infants i joves acaben de consolidar els aprenentatges mitjançant la repetició però no és el cas dels alumnes d’altes capacitats. Un cop mostren el què saben fer una vegada, els docents els hauríem de proposar tasques d’enriquiment i/o d’aprofundiment. No cal que continuïn mostrant el que saben fer fins l’extenuació. Perquè sovint amb aquestes repeticions els alumnes perden l’interès i cometen errors que fan pensar als docents que no estan adquirits els conceptes o procediments, i per tant no els donen l’oportunitat de continuar endavant. I ja hi tornem a ser... tornem a centrar-nos en els errors. Hi ha mestres que arriben a veure que estan molt per sobre però deserten, creuen que no els poden oferir res... que a classe no és possible...  

Cal una mica de sensibilitat, d’empatia amb aquests alumnes que es van morint cada dia una mica a les nostres aules. Penseu com deu ser de pesat estar sis hores diàries durant una colla d’anys escoltant coses que ja saps, repetint, treballant a un ritme lent i tornant a repetir perquè tots hi arribin. Només per atenció a aquests alumnes que viuen aquesta situació i que la llei ampara dient que han d’estar atesos, hauríem de fer un esforç per atendre les seves necessitats.

Quan fem formació per docents la dividim en tres parts:

-   

   - En la primera part veiem què són i què no són les altes capacitats, les característiques dels infants i joves, els mites i com es fa la predetecció i identificació de característiques.

-    - En la segona parlem de les actuacions ordinàries i extraordinàries a l’escola en les altes capacitats.

-   - En la tercera part de la formació solem treballar la creació de recursos per aquests alumnes.

Quan tenim els recursos creats ve el moment de l’implementació a l’aula. Intentem que l’alumne d’altes capacitats no es vegi ja més diferent del que és i proposarem les activitats al pom de dalt de la classe. A aquell grup d’alumnes que poden seguir endavant, i poden aprofitar per avançar aquell temps que altres alumnes necessiten per consolidar.

Quan parlem d’inclusió parlem de tenir a classe infants amb molt diferents nivells i diferents temps d’aprenentatge. Per molts docents, especialment de Secundària és difícil que a l’aula no tots treballin el mateix i de la mateixa manera però aquesta és la realitat de l’aula i de tots els infants que la composen. 

És cert que no ho podem canviar tot de cop però podem anar fent passos perquè el seu pas per l’escola / per l’institut sigui una etapa profitosa.