La resta dels mortals no podem entendre per què alguns d’aquests infants i joves no són capaços de veure les seves capacitats i valorar-les. Alguns sempre veuen el got mig buit quan es refereixen a ells mateixos. Les pors, sobretot a l’error, la pressió de les expectatives pròpies o del seu entorn són elements que mal combinats donen una situació molt difícil de portar i molt millorable.
Aconsello als
pares que parlin amb el cervell del seu fill o de la seva filla, perquè ell
sempre ens entén. Hem d’aconseguir que el cervell iniciï el procés de posar-se
en contacte amb el seu cos per tal de que facin el que creguin més convenient.
Aquests infants i joves tenen opinió des del minut zero. Una opinió sovint
argumentada i fonamentada però no sempre tenen criteri perquè els falta
informació (el criteri s’adquireix amb el temps i la vivència). Si els fem
veure una situació l’entendran però el seu cos no sempre podrà fer el que cal
(perquè no poden, perquè creuen que no poden, perquè els fa por no poder, o
directament perquè no volen). Aquest és un dels efectes de la disincronia. Un
infant o jove d’altes capacitats pot tenir dues o tres edats alhora. Pot ser
molt gran a nivell cognitiu, de la seva edat a nivell emocional, i potser més
petit de la seva edat en l’aspecte psicomotriu si no ha estat treballat.
Quan entren en
aquest bucle negatiu els hem de convidar i d’acompanyar a canviar el focus, i
moltes coses canvien. Animem-los a fixar-se en el que tenen, no en el que els
manca. Si creiem que és important podrem crear una estratègia conjuntament
perquè no es quedin enganxats, eternament plorant. Per exemple, podrien anotar
el que tenen i el que els manca, valorant si hi poden fer alguna cosa. Si
poden, cal posar fil a l’agulla però si no cal que ho encaixin o ho deixin
passar però no s’hi poden quedar
enganxats. Aquesta no és una opció. Sempre cal preparar-ho abans, en fred, quan
no estan segrestats per cap emoció i tenen el cap clar. Aquest entrenament, com
un joc, els mostra que poden fer-ho, que és possible. No ho intenteu en calent
perquè estan segrestats per l’emoció i no
ens poden entendre.
Objectivament
aquests infants i joves tenen moltes coses positives però si tenen el focus
només en el les seves debilitats perden la visió de conjunt. Fins i tot aconsegueixen
tenyir de normalitat o negativitat les seves fortaleses. Solen valorar-les poc
o de manera negativa. Cal entrenar la seva objectivitat. És ideal començar per
valoracions externes. Diferenciar realitat i opinió. Veure des de fora. Les
sèries o les situacions al carrer o al centre comercials ens serveixen per
veure, observar i a partir d’aquí diferenciar realitat i opinió. Ha arribat el
moment de començar a ser objectius. No cal ampliar la part positiva, tenint-la
en compte, a l’inici és suficient. Després de la mirada de l’exterior podem
començar amb l’interior i començar a fer el llistat de característiques
positives i negatives que observen en ells mateixos. Podríem passar aquest
llistat a la família per completar-ho i que tothom pugui dir-ne la seva. Podria
ser bo fer una sessió familiar amb calma, tenir un temps de comunicació... Pot
ser un bon exercici d’autoconeixement per a tots els membres de la família. Els
adults de la família no hem de ser perfectes però podem ser models. Ells són
molt intensos i estan en un procés que no s’acaba, però tots estem en aquest
procés. Valorar el que tenim tots, el que podem millorar, el que hem de
millorar i el que hem de minimitzar per ser la millor versió de nosaltres
mateixos. Serveix per a ells i per nosaltres. Tota la família pot
participar-hi, cadascú al seu nivell. Compartir quin ha estat el millor moment
del dia, compartir què ens agradaria repetir, compartir el que voldríem
mantenir o oblidar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada