Tutoria personalitzada

Tots els infants són iguals en dignitat i tots requereixen que a les escoles es coneguin i s’atenguin les seves necessitats tot acompanyant-los en el procés d’arribar a ser la millor versió d’ells mateixos.

Quan partim de zero la paraula és igualtat. Que tots puguin rebre atenció. Un cop això ja és en marxa a paraula és equitat. Que cadascú rebi segons les seves necessitats. A taula ho entenem perfectament. Amb infants nascuts el mateix any posar la mateixa quantitat de menjar deixarà a alguns saciats, però per a altres pot ser massa o massa poc. Un altre exemple clar és el calçat. Posar sabates del mateix número a tota la classe farà que uns quants es sentin ben calçats però n’hi haurà d’altres a qui les sabates els aniran: grans, molt grans, petites o molt petites. En cap d’aquests quatre casos no podran caminar bé, ni córrer; ni tan sols posar-les posades tot el dia...

Donar a cadascú el que necessita és el més adequat però no el més senzill. Per saber què necessiten els hem de conèixer. I arribem a una de les carències més grans de l’escola i del món modern. Tot i que tots els dies tenen vint-i-quatre hores, molts ens queixem de no tenir temps. La distribució del temps, les coses imposades dins d’aquests temps fa que molts adults tinguin la sensació, ben fonamentada en experiències prèvies, de no arribar abans de començar.

Les relacions humanes requereixen temps, crear complicitats, viure coses junts... És molt important que els adults puguem crear aquests temps. L’agendem perquè si no, no el tindrem. Aquests és el primer pas. Hem de començar per coses possibles encara que semblin poques. Una estona quinzenal, deu minuts o un quart d’hora, pot ser un bon inici de tutoria personalitzada. Haurem d’optimitzar el temps. Però el fet de que el posem en agenda implica per l’alumne que es sent acollit i atès perquè sap que estar en aquesta agenda és ser conegut i reconegut, i té la possibilitat d’eixamplar el seu espai si hi ha una urgència.(quan passa això sol baixar la tensió i no sol ser necessari, amb la possibilitat és suficient).

Definir temps i espai, on i quan. Haurem d’informar de les regles del joc (si les proposarem nosaltres, si les treballarem plegats, si pot presentar una proposta...).  Hem de ser molt disciplinats amb l’hora d’inici i de tancament. Solc proposar posar una alarma quan faltin dos minuts per poder fer el tancament de la sessió.  

Per poder donar a cadascú el que necessita els haurem de conèixer però això ens portarà molt de temps i potser podem començar amb uns bàsics que van bé a molts infants i joves però que haurem d’anar ajustant. Ja som a l’octubre i portem un mes de curs (un munt d’hores). Necessitem informació precisa però de vegades alguns no la donaran si no hi ha confiança... amb aquests, anem més a cegues perquè necessiten temps. 

El més senzill és proposar-los la possibilitat de fer una activitat individual mentre tornem a repetir continguts que ell ja ha assolit amb els seus companys de classe. A ells i a altres infants que estan en situacions semblants (3 ó 4). La possibilitat d’avançar deures que hem escrit a la pissarra o la creació d’exercicis d’aplicació del que estem fent (crear problemes matemàtics o exercicis de llengua... a la seva llibreta o a la llibreta complementària on solen anotar les preguntes que els sorgeixen durant l’exposició). Hauran de ser discrets amb aquesta feina. Cal haver-ho parlat amb ells i amb la classe. Demanar autorització visual. Ells saben en quin moment comença la repetició (en alguns casos és ja en la primera explicació però aquesta l’hauran d’aguantar comprovant que no s’hagin saltat cap pas, en la segona explicació ja poden començar si els mestre els autoritza). És la mostra de que cadascú rep el que necessita. Aquestes feines necessitaran una supervisió, no cal que sigui diària però sí real.

Les seves necessitats estan en l’àmbit cognitiu, social i personal. La part cognitiva és relativament fàcil a l‘escola. Hem de tenir en compte que no es tracta de proposar-los tasques de cursos superiors ni d’afegir tasques a les pròpies del curs. Cal posar tasques “enlloc de”. Sempre comencem per les tasques del curs com a referència i a partir d’aquí pensem, o els fem pensar amb ells (segons els infants i joves) en tasques d’ampliació o aprofundiment partint dels continguts o procediment del curs. En el mateix àmbit que els permeti conèixer més (més vocabulari, més elaborat) o aprofundir en els continguts (més aplicacions, altres continguts que no es poden donar a classe del mateix tema, relacions entre continguts,...).

Si necessiteu mostres podeu posar-vos en contacte amb nosaltres. Som creadors de continguts d’intervenció educativa en altes capacitats. Ens trobareu a atencioaltescapacitats@gmail.com 

Totes aquestes coses són infinitament més difícils d’explicar que de fer però cal que els adults siguem molt disciplinats. Qualsevol canvi en positiu per petit que sigui ens acosta a l’atenció de la diversitat (també a l’alta). Els alumnes d’altes capacitats ens necessiten.