Tot encaixa (Pares i Docents)

 

Sovint parlem de les dificultats que troben els infants i joves d’altes capacitats però hi ha moments en els que tot encaixa. Hi ha gent que ha patit tant que no sap reconèixer aquests moments i ja pateix per quan acabin o no els sap gaudir perquè esperen que es trenquin en qualsevol moment. Però quan les coses van bé és el moment de gaudir-les.

Hi ha moments en els que tot encaixa. A Secundària ja s’ha acabat el segon trimestre i és el moment de la collita. Quan els resultats són bons hem de gaudir-los. Intentem concretar en bona feina: coneixements (què aprenem), procediments (com expressem el què aprenem), relacions entre iguals i amb els adults...

Molts es pregunten... quan arribarà aquest moment? La veritat és que conviure amb algú d’altes capacitats pot no ser fàcil. Amb alguns és monòton amb altres pot ser ben diferent però sol ser intens. Hi ha tanta diversitat, pot haver-hi tan canvi o tanta monotonia que tornem a dir que cal posar la lupa en cada cas i no podem fer generalitzacions perquè sempre trobarem algú que no s’hi senti inclòs.

Hi ha joves que ja fa anys que van ser identificats i que es van treballant. Mica en mica anem veient els fruits de la feina. Poc a poc anem veient que van trobant la seva pròpia manera de fer les coses. L’acompanyament els ajuda. Ells han de tenir la possibilitat i el temps de reflexionar i actuar. El seu cap ho entén tot però el seu cos no sempre està preparat o disposat a fer-ho. Han de trobar el seu estil. Com més capaços siguin de descobrir-se i desplegar les seves capacitats, més podran connectar amb el que són i amb el que poden arribar a ser. Quan tot això passa veiem un somriure que neix de dins que il·lumina els seus rostres.

Hi ha molts moments del procés en els que estem dins del bosc i ens veiem voltats d’arbres molt alts que no ens permeten tenir una visió de conjunt perquè el dia a dia ens venç. Sembla que visquem el dia de la marmota, que recomença cada vegada i retrobem cada dia les mateixes dificultats. Sembla un bucle que no podrem trencar mai. Alguns pares els costa tornar a casa al vespre perquè segur que, en un moment o altre, el seu fill o filla mostrarà la seva intensitat i la seva rigidesa. Una altra vegada ens enganxarem per: els seus efectes personals deixats per terra, l’hora de la dutxa, el temps d’estudi, l’ordre a l’habitació, la bossa d’esport a l’entrada, la roba bruta que no arriba al cossi, el temps d’ordinador... És terrible viure en aquest bucle perquè ens fa perdre l’esperança i sense voler ens anem quedant paralitzats i deixem de fer. Això només diu a l’infant que no creiem que ho pugui fer, que no creiem que sigui capaç i que la constatació la tenim a la vista. Sembla que no hi podem fer res. Quan cada dia hem de dir el mateix amb el mateix resultat és molt pesat però un dia, un bon dia... la cosa canvia! Sembla que les peces encaixen. Ells prenen consciència i s’hi posen. Quan són capaços de posar l’energia en aquestes petites feines o hàbits. Quan són capaços de veure que poden fer-ho, que es bo que es faci, i que poden ser protagonistes de la seva pròpia vida. Aquest “cleck” és fantàstic!

I el segon nivell és quan la constatació del canvi ve de l’exterior. Poden ser les notes de l’escola o un comentari de l’entrenador o del profe o de l’àvia... aquest dia el canvi o la millora es consolida. Entra en el moment ja no només ho veig jo, els altres ho veuen i valoren que no és flor que no fa estiu sinó que es va fent realitat, una nova realitat.     

Les persones ens anem construint al llarg de la nostra vida. Ara sabem que no tot s’acaba als set anys. Les neurociències i l’estudi del cervell ens parla de que hi ha neurogènesis i poda neuronal, que seguim creant i confirmant els millors circuits neuronals pel que volem fer. Aprenem al llarg de tota la vida però a la infància hi posem les bases. I quan el que anem consolidant és positiu hem d’anar creant un històric de bones experiències a les que acudir en els moments més complexos. Si ara és un bon moment, o és susceptible de poder-ho ser... aprofita’l!