No passa res! (Pares i Docents)

Quantes vegades hem sentit aquesta expressió? Quantes vegades l’hem fet servir? En quins moments l’hem fet servir? 

- Quan l’infant ha caigut a terra i s’ha rascat els genolls, quan s’ha enfadat amb els seus amics, quan plou i no podem anar d’excursió, quan no troba alguna cosa i s’enfada, quan vol alguna cosa i no li donem, quan vol alguna cosa i la vida no li dona... torna a sortir el “no passa res”. 

Però no és cert del tot. Sí que passa però el que passa no és tan important o hem de poder gestionar-ho. Ah! Aquest frase llarga és molt diferent perquè no comencem menyspreant el que sent l’infant o el jove. En aquest moment aquest fet és el més important per a ell o ella. Potser sí que està envaït per una emoció però el primer pas perquè ho pugui gestionar és identificar les emocions i el seu grau. I necessitem el que de vegades no tenim... temps. L’hem de fer. O ho hem treballat abans i ara podem agafar dreceres o necessitarem temps. 

Els nostres infants i joves són molt intensos i viuen les emocions amb tota intensitat. Diem que no tenen minúscules, només tenen majúscules i això fa que sovint les seves reaccions es vegin exagerades des de fora. No responen a l’estímul que nosaltres pensem, el seu estímul sempre es XXXL. Per tant la seva resposta també és XXXL i des de fora, qui no sap de què va, no entén res i encara fa servir més la maleïda frase: "però si no passa res!", "No n’hi ha per tant!", "No siguis exagerat/exagerada!". I pot acabar d’embolicar-ho tot quan fa la comparació amb un tercer: “fixa’t amb l’X, també li ha passat i no plora”. O els altres espectadors (companys de classe o del futbol o de l’anglès, germans, amics... o els pares dels seus suposats iguals) fan comentaris que sabem inadequats: "no ploris que ja ets gran", "que ets un home", "és una rebequeria de nen petit", "tot ho arregla plorant"...

I sí que passa. Ha estat segrestat per una emoció i no sap com sortir d’aquest parany. Mai estarem preparats per a tot, però sí que podem començar a entrenar què farem quan passi això. Perquè alguns infants i joves tenen una “fantàstica facilitat” de trobar-se en aquesta situació ben sobrepassats per tot i amb una gran velocitat que no els dona temps de reacció.

Quan ha passat, ells poden veure la situació des de fora i normalment els sap molt de greu. Els sap greu no haver-se pogut controlar, i també, molts cops el que han fet o dit.

És molt important aconseguir que en parlin (a alguns els costa molt perquè es senten vulnerables parlant dels seus errors). Quan ho aconseguim podem començar a entrenar què fer quan torni una situació similar que sens dubte es repetirà. 

Els expliquem que ningú llença el cotxe quan es queda sense benzina (ara que amb el preu que està, però això és un altre tema...). Que s’encén una llumeta que ens avisa quan baixa el nivell i entrem en la reserva. Aquests és el moment de posar benzina per no tenir problemes i quedar-nos tirats, quan encara tenim uns quants quilòmetres de marge.

Nosaltres hem de saber veure les nostres llumetes que ens indiquen que ens estem quedant sense benzina. De vegades pot ser gana, cansament, inquietud, por... però se’ns comença encendre la llumeta. Si ho sabem veure i prenem mesures no arribarà el desastre. Podrem posar-hi mitjans, però si obviem els senyals pot ser molt perillós perquè en un moment ens assaltarà l’emoció animada per la intensitat, i estarem vençuts. 

Sí que passa!: ha caigut a terra i s’ha rascat els genolls, s’ha enfadat amb els seus amics, no podem anar d’excursió i li feia molta il·lusió, no troba el que busca, vol alguna cosa i no li donem nosaltres o la vida... Són contrarietats però no és la fi del món. Podem acceptar-les o intentar canviar-les però no ens podem quedar bloquejats. Això es pot treballar... Si ho anem treballant... en el moment una mirada, un gest o una paraula màgica ens pot ajudar a sortir de la situació. Sí que passa, però no és tan greu! I si realment és greu, perquè a la vida poden arribar coses gruixudes (com la malaltia greu, la mort, dificultats importants), serem tots allà per fer-nos costat i viure-les el millor possible i amb estil.