Quan parlem de la planificació, de la gestió
dels objectius i també dels recursos amb els que comptem. Alguns infants i
joves ho fan per deducció però n’hi ha d’altres que els hem d’ajudar a posar
nom a les coses perquè al llarg de la Primària, la seva vida està plena
d’objectius assolits com per art de màgia. Hi ha arribat sense cap
planificació, cap esforç, sense cap constància i per tant no han processat la
importància de la planificació, l’esforç, la constància, la repetició o
l’exercici... Molts pares estan preocupats perquè voldrien que els seus fills,
que potser ja treuen molt bons resultats sense despentinar-se, estudiessin cada
dia i tinguessin un hàbit d’estudi per més endavant. Quan intentem parlar amb
ells d’aquestes coses ens sembla que estem intentant vendre un curs de natació
a algú a qui l’aigua li arriba als turmells. Ens diuen que quan calgui ja ho
faran... És absurd proposar un temps
d’estudi de qüestions que ja saben. Els podem proposar repassar, ordenar,
preparar preguntes o respondre-les, relacionar amb altres coneixements... però
no repetir el que ja saben. Els donaríem un bastó perquè més endavant és molt
possible que el necessitin?
És important treballar aquests conceptes de
manera acadèmica o no. Què fem per preparar un aniversari? O una festa
especial? O una sortida? O unes vacances? Tot això ens pot servir com entrenament...
no hi ha res d’això sense preparació. L’organització en passos correlatius ens
pot ajudar a veure com es poden fer les coses. Ens serveix tant per aprendre
les capitals com per celebrar un sopar familiar.
Tota tasca complexa es pot dividir en tasques
més petites dirigides a aconseguir l’objectiu. L’infant i jove d’altes
capacitats necessita ser protagonista (totes les persones ho necessiten) i
necessiten que puguem escoltar la seva veu, fer pràctiques, que sigui partícip
amb els adults de referència perquè quan arribi el moment pugui decidir i
assumir les conseqüències. De moment té xarxa... però arribarà el dia que no la
voldrà.
A molts infants i joves d’altes capacitats els
costa veure la relació causa-efecte. Necessitem que aprenguin a mirar, que
posin nom, que vegin la relació causa efecte en les persones que els envolten i
com reaccionen. De vegades per la seva por a l’error o a la mala gestió de la
frustració sembla que no s’hi vulguin enfrontar però han d’anar fent
pràctiques...
Volen ser autònoms i independents però alhora
alguns no saben mesurar les conseqüències dels seus actes. Els hem d’acompanyar
i ajudar-los a que vagin fent pràctiques. No hem de preparar el camí per a
ells, no hem de treure les pedres sinó preparar-los a ells pel camí i que
puguin decidir davant d’una pedra-dificultat si la salten, la voregen...què
volen-poden fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada