Tots sabem que la diversitat és enriquidora però alhora ens sentim molt més tranquils entre els més iguals. Hi ha moments en els que voldríem mimetitzar amb l’ambient. El diferent, en qualsevol grau, no ens acaba d’agradar i per això a les escoles fem tantes activitats dedicades a la tolerància. Passarà molt de temps fins que siguem de veritat capaços d’entendre amb la pròpia vida que tots som diferents i això no ens fa ni millors ni pitjors. Alguns viuran en primera persona que amb la diferència ve una millor riquesa perquè de la mateixa manera que ningú serveix per tot, tothom serveix per alguna cosa.
Els infants d’altes capacitats es saben diferents i es senten diferents. En Jordi, de 4 anys em va dir: “els dilluns quan fem el bondia a classe jo no puc explicar el que he fet perquè no ho entenen. Els dic que he anat al parc i al sorral i tots estan contents.” Em va semblar impressionant. Aquests infant el cap de setmana feia coses diferents i engrescadores per a ell: anava al Palau de la Música, al Cosmocaixa, cuinava a casa amb els pares, parlava amb el tiet dels viatges que havia fet per tot el món, cercava amb els pares informació sobre animals extingits... Potser no eren les activitats que feien tots però perquè va decidir no explicar-ho a classe? Com va arribar a aquesta conclusió? En què el podria afectar aquesta decisió?
D’alguna manera va entendre que de la mateixa manera que a l’escola no es porten joguines tampoc s’hi porten coses alienes a l’escola. L’escola te un ritme, un temari, un llenguatge i no el podem trencar. Ens hi hem d’emmotllar encara que sigui deixant a fora part del que som i del que fem. A aquesta conclusió hi va arribar ell sol, sense encomanar-se a ningú. I un bon dia els adults ens en assabentem perquè ens ho explica, com a peu de pàgina. És tan important que els infants d’altes capacitats tinguin un temps i un espai per comunicar-se de veritat amb els seus adults de referència, normalment els pares. Que la llar sigui realment el seu territori on es sentin estimats pels que són no pel que fan... però de vegades és molt difícil llegir entre línies fins que ells despleguen els seus encants.
En Jordi va tenir molta sort. Perquè a partir d’aquí els adults ens vàrem posar en marxa. Vàrem parlar amb la mestra i vàrem crear un altre camí. La mestra ho va saber veure i també es va posar en marxa. El canvi de mirada ens permet veure el que abans estava amagat. Va aparèixer una nova estratègia. Els dilluns, quan sortien al pati, la mestra li preguntaria en privat què havia fet el cap de setmana, i l’escoltaria amb atenció. Primera part superada. La seva vida real tenia entrada a l’escola encara que fos per la finestra. Mentre tant vam anar pensant com ho podríem fer per arribar a que ho pogués explicar a tots... i vam veure que altres infants també anaven a museus, altres nens també feien altres coses que els semblaven interessants, que eren especials i que no explicaven. L’actuació de la mestra i la col.laboració dels pares va ser essencial. No era més qui anava al museu, no era menys qui s’havia quedat a casa jugant o mirant la tele o qui no ho sabia explicar. Tots eren iguals en dignitat. Calia deixar entrar el món a l’aula i alhora que visquessin en el bon dia una cosa que tenien molt clar en altres àmbits que tots som diferents i això és una gran riquesa.
Espero que algun dia els infants i joves d’altes capacitats no hagin d’anar disfressats a l’escola tot l’any i puguin ser ells mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada