Identificació de les altes capacitats (Pares i Docents)

 

En el món de les altes capacitats sovint trobem gent que fa coses molt estranyes... Després d’una consulta d’una família d’aquesta setmana, he cregut important entrar en el difós món de la identificació. No hi ha un protocol únic i consensuat de quines proves s’han de passar i cada gabinet fa una mica la seva. Trobem molta variabilitat en preus i proves, i les famílies desorientades no saben què fer. Hi ha gabinets de professionals especialitzats i d’altres que s’han apuntat a resoldre la necessitat de les famílies però sense un fonament científic i no voldria pensar que amb idees més econòmiques que de servei. Però comencem pel començament....

Per a què necessitem la identificació d’altes capacitats?

- Per tenir una valoració objectiva.

- Per estar identificat com a alumnes NESE (Necessitats Específiques de    Suport Educatiu) i rebre atenció específica a l’escola, a l’institut o a la Universitat. 

- Per poder sol·licitar la beca del Ministerio d’Educación.

Per tant si teniu intuïció de que l’infant o jove que teniu a càrrec, sigui fill o alumne, és important que faci les proves d’identificació. No parlem de diagnòstic perquè no és un trastorn ni una malaltia. Es fa identificació de característiques per part d’un professional especialitzat. Els qui passen les proves poden ser psicòlegs, pedagogs o psicopedagogs però han d’estar familiaritzats amb les altes capacitats perquè no es tracta només en saber passar les proves (que ja és molt), sinó en saber-les passar i llegir en clau d’altes capacitats.

Hi ha moltíssimes proves al mercat, podríem passar molts tests però no tots ens serveixen. Parlarem de 4 proves essencials i de proves  complementaries. Aquestes darreres s’haurien de passar només quan el professional ho trobi estrictament necessari perquè intueixi dificultats que conviuen amb l’alta capacitat. En aquests casos parlem de doble excepcionalitat.

Tot i que hem dit que no hi ha un protocol oficial, sí que hi ha el que es pot extreure del que en diuen els qui han estudiat a fons les altes capacitats i l’expertesa de qui coneix la identificació i té sentit comú. 

Generalment comencen amb una entrevista als pares. Aquesta ens sol donar molta informació de la història, del dia a dia dels infants, i també dels pares. (no oblidem que hi ha un component genètic) 

Les primeres proves que es passen solen ser d’intel·ligència, generalment: el WISC-V (Escala de inteligencia de Wechsler para evaluar la aptitud intelectual de niños y adolescentes) i el BADyG (Batería de Aptitudes Diferenciales Y Generales). Hi ha altres possibilitats de proves però aquestes són les més freqüents. Per Infantil es fa servir el WPPSI-IV (escala de inteligencia de Wechsler para Preescolar y Primaria). Amb aquestes dues proves es confirmen resultats des de dues vessants, la primera més general (WISC-V o WPPSI-IV) i la segona més acadèmica (BADyG). Hi ha professionals que en aquests punt, si les dades no mostren puntuacions compatibles amb les altes capacitats, avisen a la família per si volen deixar aquí la identificació o si volen continuar amb les proves que els donaran certa informació malgrat no confirmar les altes capacitats.

Després es passa una prova de creativitat. Una de les més freqüents és el CREA que mesura la intel·ligència creativa, però n’hi ha d’altres.

Per acabar m’agraden els professionals que passen una prova per conèixer la part emocional de l’infant o jove i quina és la seva adaptació a la família, l’escola i a la seva pròpia situació. El SENA és un instrument dirigit a la detecció d’un ampli espectre de problemes emocionals i de conducta des del 3 fins als 18 anys. També permet detectar àrees de vulnerabilitat i avalua la presència d’alguns recursos psicològics que actuen com factors protectors.

A partir d’aquí podem passar moltes proves més, però no són essencials en caràcter general per la identificació de les altes capacitats. 

El professional pot, en el transcurs de la identificació, observar/intuir dificultats d’aprenentatge, del desenvolupament... una dislèxia, una discalculia, un TDAH, ... i pot decidir passar proves específiques per descartar o per confirmar trastorns. Aquesta decisió implicarà passar més proves i el temps de realització de proves s'incrementarà, també cal tenint en compte la correcció, i per tant augmentarà l’import que haurà d’abonar la família. En aquests àmbit els professionals que analitzen i estudien les dobles excepcionalitats són encara més escassos. Es essencial que es faci un estudi complet de l’infant o jove perquè no és la suma de les parts sinó una persona completa. 

Per acabar, es fa un informe escrit, on solem trobar les dades personals, el motiu de l’estudi, l’explicació de les proves, la seva puntuació per acabar amb la identificació o no i una proposta d'indicacions concretes d’intervenció educativa a casa i a l’escola. El lliurament de l’informe ve acompanyat per una entrevista explicativa amb la família.

Sabem que hi ha talents, com els musicals o esportius, que no s’inclouen en aquestes proves i potser podrien buscar-ne d’específiques.

Els professionals i estudiosos sobre el tema a nivell estatal i internacional ens indiquen que hem de fugir de la línia del QI 130 del WISC-V que finalment no és més que un constructe que ara ja forma part del passat. El QI és una dada més. Cada vegada ens guiem més per les característiques que presenten i que es poden anar treballant perquè puguin desenvolupar les seves característiques. 

Generalment hem de recórrer a gabinets privats per fer aquestes valoracions i això és el que hem exposat fins ara. Però hi ha famílies que han estat identificades a través de l’EAP del seu centre (generalment públic).

Els EAP són els equips d'assessorament i orientació psicopedagògic que donen suport al professorat i als centres educatius (públics i concertats) en la resposta a la diversitat de l’alumnat. En aquests casos la valoració és gratuïta, i aquests curs he vist el primer informe perquè fins ara no feien informes escrits tot i que donaven la informació a pares i mestres.

Un cop tenim la identificació tanquem la primera etapa d’incertesa i dubte. Per alguns arribar fins aquí ha estat un camí massa llarg. Encara no hi ha prou predetecció en l’àmbit sanitari on els pediatres i les infermeres pediàtriques podrien ser elements claus. Tampoc hi ha prou predetecció en l’àmbit educatiu en el que s’espera un èxit acadèmic però no es saben llegir altres característiques. Seguim sense interlocutors vàlids que informin a les famílies de què poden fer. 

I comença la segona etapa: i ara què? En el proper post parlarem d’intervenció educativa.