Potser aquests és un dels temes més difícils de portar tan pels infants i joves neurotípics com pels d’altes capacitats. La idealització de l’amistat en el món en general (literatura, cinema...) contribueixen en que així sigui. Tot i que ens mostren diferents tipus d’amistat la més estesa és la de trobar aquell igual que ens entén sovint sense parlar, mostrant una amistat incondicional, un seguir objectius comuns, parlar el mateix llenguatge, pràcticament un altre jo o aquell que ens complementa.
Però aquesta amistat existeix només en la ficció. En la realitat costa molt trobar amics de veritat (que quan hem de posar-hi aquests adjectiu diu molt poc dels “altres amics”). Quan parlem amb adults d’aquesta mena d’amics ens refereixen que alguns han trobat una, dues o tres persones al llarg de la vida amb les que poden comptar i que la resta són companys de viatge, d’un tros del camí, coneguts i saludats amb una relació més o menys estreta (freqüent) però que no tindrien la qualitat d’amics de veritat.
Els infants i joves d’altes capacitats com ja sabem són molt diversos i van del més popular (delegat/delegada de classe, capità/capitana de l’equip...) al qui voldria mimetitzar amb la paret perquè ningú el veiés. També amb el tema de l’amistat hi ha molta diversitat.
Les seves habilitats socials també són molt diverses i van des del que somriu i connecta molt bé fins el que té dificultat per mirar-te als ulls, li costa saludar...
Si comencem parlant de la precisió lingüística molt freqüent en aquests infants trobem el primer escull en les mestres d’Infantil que s’entesten en que “tots els nens i nenes siguin amics” i ell o ella li diuen que no. Depèn del nivell de confiança i de cognició seguirà argumentant... dient que tots els nens i nenes de la classe o de l’escola han de ser companys però que no tots poden ser amics perquè ser amics és una altra cosa. Si no argumenta i la mestra no encerta el per què podem entrar en el bucle en el que aquests infant és ben estrany, té problemes de relació o fins i tot autisme; quan en el fons, és el més entenimentat...
És difícil per aquests infants trobar un igual perquè la seva edat cronològica no sol coincidir amb la seva edat cognitiva o emocional. El seu llenguatge és diferent, els seus interessos són diferents, la seva manera de percebre el món i de situar-se en ell són diferents.
Alguns troben aquella persona que accepta les seves rareses i les sap portar. Però per a molts les seves rareses són les seves companyes que els fan ser com son i sovint els allunyen dels altres.
Hi ha altres coses que també els allunyen. Sovint tenen models de comunicació que han d’anar polint. Poden no mirar als ulls el que crea desconfiança. Diuen el que pensen i de vegades parlen sense filtres i això els genera dificultats en la comunicació amb els altres.
De vegades la seva rigidesa i coherència els juga males passades perquè busquen amics amb gran sentit de la justícia, sincers i lleials perquè sinó es deceben amb facilitat. Ells són molt intensos, donen molt però també exigeixen molt i de vegades els costa compartir els seus amics.
Són molt apassionats en temes complexes i s’avorreixen amb temes trivials. I sovint ho mostren sense filtres.
La seva hipersensibilitat fa que llegeixin entre línies la comunicació no verbal quan els altres potser no han aprés encara a fer-la servir. En aquests moments la seva gran memòria no és un aliat sinó un enemic perquè els pot ajudar a recordar quan estan a Sisè que un dia quan estaven a Infantil 4 anys li van dir o fer una cosa injusta o que no li va agradar.
Alguns refereixen que els agradaria tenir amics com els altres. Els costa veure que en les relacions dels altres no tot són flors i violes, però ell des de fora els veu junts, que s’esperen, que es busquen...
Altres ja han assumit que són diferents i que després d’un temps de soledat, quan siguin grans trobaran persones com ells i tindran amics o ja estaran bé en la seva soledat.
Altres aconsegueixen perquè són políticament correctes ser acceptats però no solen mostrar-se com són sinó com pensen que els altres esperen que siguin.
Altres estan molt bé en el grup encara que hagin de retallar-se una mica o els que tenen més sort es mostren com són i els altres els accepten i valoren.
Molts es senten només tolerats i alguns són el blanc de burles o intimidacions que sovint només ells veuen (perquè pels adults no són prou importants o realment tenen la pell fina però ho senten així). Dels que els empipen en parlarem en un altre post.
Crec que aquests infants i joves haurien d’assolir un mínim normatiu de la convivència que els permetés estar en grup sense que els faci mal i sense perdre la seva essència. És com una cursa de fons però cal anar-ho treballant i acompanyant-los. D’aquesta manera s’aniran coneixent.
L’objectiu és que siguin la millor versió d’ells mateixos i els humans som éssers socials... però María Zambrano va escriure que “som soledats en companyia” i això m’encaixa molt amb els nostres infants, joves i adults d’altes capacitats... i potser amb totes les capacitats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada