Hi ha alumnes d’altes capacitats que quan comença el curs ja tenen tots o molts dels coneixements que veuran els propers deu mesos. Per tant des del primer dia viuen en una repetició constant.
Si els alumnes són políticament correctes i no demandants, potser no diran res i intentaran treballar el millor possible. Alguns, fins i tot, amagaran el que saben. Però això no vol dir que a l’escola es cobreixin les seves necessitats.
Molts amb mentalitat positiva diuen que ara estan repassant però aviat entraran en matèria i ja no se’ls farà tan pesat. Seguim en la línia d’amagar-se i esperar temps millors que si no som capaços de moure peça mai arribaran...
Un dels nois de 3r d’ESO coincidia amb un de Cinquè, i em deien que no podien entendre per què molts professors feien preguntes o indicaven treballs per fer dels quals ja en sabien la resposta. Ells creuen que havien d’anar més enllà i donar resposta a preguntes de les quals no en sabessin la resposta perquè si no és així, quina gràcia té? En un estadi inicial en el qual comencem a conèixer la realitat i posar nom a les coses és normal, però desprès cal un canvi.
Un altre noi, parlant del treball de recerca de Batxillerat, em deia que volia treballar sobre alguna cosa realment interessant i que millorés la vida de la gent. Quan les coses que treballem a l’escola tenen un efecte sobre la realitat cobren un sentit.
Per a molts d’ells, grans i petits, la seva realitat escolar és com el dia de la Marmota. No avancen, només repeteixen. O bé el ritme és lent (a pàgina i mitja per hora, aprox), o arrenquem i parem sense arribar a una bona velocitat de treball. Però... podem canviar això a l’escola?
El primer que hem de fer com a docents és observar i escoltar. Ens serveix per a tots, però si tenim alumnes identificats és imprescindible. Amb això, el que fem és crear vincle amb l’alumne. Que noti que el volem escoltar, volem saber com està i què necessita. No sabem si li podrem donar, però necessitem saber quines són les seves necessitats. Molt sovint ens trobem amb infants i joves a qui mai ningú ha fet aquestes preguntes i no saben respondre. O com que volen complaure a l’adult pensen què és el que vol escoltar. O com va dir una nena: “si la meva mestra ha estudiat per ensenyar i a més m’estima, com li he de dir què necessito... ella em donarà el més convenient”. Podria tenir tota la raó, però de vegades la mestra no està al cas, o no coneix les seves necessitats, o no sap que les pot atendre i li dona “cafè per a tots”.
Hi ha mestres i docents que, vull pensar que sense voler, guien als seus alumnes en una direcció concreta. D’altres donen estratègies i permeten que vagin fent.
Treballar el pensament convergent i divergent no són excloents, al contrari els hem de treballar tots dos. Sabem que quan aixequem el vol a partir del que coneixem, podem aconseguir maneres diferents de treballar, sobretot més creatives.
En les situacions d’aprenentatge és on es poden oferir diverses possibilitats i no quedar-nos, només, amb les activitats repetitives. Necessitem activitats que els impulsin, que representin reptes... En un proper post veurem algunes possibilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada