Altes capacitats a Educació Infantil (Pares i Docents)

A les Llars d’Infants i a Educació Infantil la diferència entre els infants d’altes capacitats i els seus iguals pot ser molt gran. En aquest escrit veurem quatre criatures i la seva manera d’estar a l’aula i al món.  

1.- Moltes vegades els adults creuen que els infants d’altes capacitats tenen dificultats en les habilitats socials perquè alguns infants es veuen tan diferents dels seus iguals (nascuts en el mateix any) que no saben com relacionar-s’hi.

La nena més petita que he tingut presentava aquesta dificultat segons les observacions de la seva educadora a la Llar d’Infants. Estava en el grup d’un any, va fer dos anys al febrer. Anava a l’escola només al matí. No hi anava contenta. Entrava a classe amb la mare i quan ella marxava la nena passejava per la classe i mirava els seus companys sense interactuar amb cap d’ells. Després s’asseia en un racó. Quan se li donaven pedres, palets o xapes per jugar no sabia què fer-ne i preferia no tocar-los. No parlava. No deia una paraula. La mestra creia que sí que ho entenia tot perquè de vegades mirava a l’adult que parlava a classe però no actuava en conseqüència. La mestra va fer una demanda al CESMIJ perquè es miressin la nena per dificultats de relació.

A casa, per contra, teníem una nena molt desperta que parlava com un lloro. No callava ni a sota de l’aigua. La seva dicció era correcte i el seu vocabulari molt ric, acurat i precís. Feia frases simples però també complexes. El llenguatge corporal i gestual acompanyaven el llenguatge verbal. El seu joc era simbòlic i molt ric. Hi vaig anar una tarda a casa seva per veure com jugava, i em va acceptar i incloure en el seu joc perquè jo era amiga de la mama.

Les mares del segle XXI no només fan fotos sinó que enregistren molts moments, fins i tot moments estel·lars. En un d’aquests vídeos la nena deia: “Mama, no vull anar a l’escola. Els nens i nenes de classe no parlen i van sempre per terra, jo crec que no saben que són nens, es pensen que són gossets i per això van sempre per terra”.

Com vols que aquesta nena es relacioni amb els “gossets”? Perquè ha de parlar, si a classe no parla ningú? Ella fa a l’escola el que creu que hi ha de fer i això dona una imatge que l’envia directe al CESMIJ.

Aquesta nena no tenia cap problema de relació amb els adults: família i amics dels pares. Tampoc tenia problemes amb nens i nenes grans “parlants”.

Necessitem que la comunicació entre escola i família sigui oberta i amb plena confiança. Hi ha vegades que el que veiem, el que ens mostren els sentits no tenen res a veure amb la realitat.

2.- Aquesta situació és molt freqüent amb els infants d’Educació Infantil. Un nen de Cardedeu va fer el mateix a P3. Va veure que els nens no parlaven, dons ell tampoc ho va fer durant el primer trimestre. Ell començava a llegir a casa, però a la classe els llibres no li interessaven perquè no tenien lletres. Feia tot el que tocava a classe, però en silenci. I la mestra no veia que destaqués en res... ell a P3 ja s’estava amagant. Ja fa uns anys i desgraciadament continua amagant-se.

3.- Un nen de P4 de Badalona va deixar d’explicar els dilluns en el Bon dia que havia anat al Palau de la Música a veure un concert i va passar a dir que havia anat al parc i al sorral perquè els companys acceptaven millor aquesta resposta que la seva realitat. I va començar a amagar-se i no deixar entrar la seva vida a l’escola per fer un paper que ell creia que estava més acceptat. Ho vam anar treballant però al llarg de la seva escolarització va anar tornant a aquest paper d’evitació i de mimetització amb l’entorn en diverses ocasions. 

4.- Quan tenim una mestra que mira i hi veu les coses canvien. Aquí tenim una situació cognitiva. Tenim un nen a P5 a Tàrrega. La mestra ha vist que les operacions amb resultat fins el 7 o 8 li quedaven molt petites. Amb unes simples preguntes va observar que aquest infant pot fer operacions amb resultat fins a 30, i pot fer numeració fins el 100, però no operacions.  

Quan mirem, quan sabem què mirar... podem atendre. En tots quatre casos avui hi ha identificació. Una mirada objectiva, no només subjectiva. Ens permet poder-los atendre i veure les seves necessitats.