Faig tot el que puc però res és prou... (Pares i Docents)

La maternitat-paternitat no és fàcil. Deien que els infants venien amb un pa sota el braç, però mai ningú ha dit que vinguessin amb un manual d’instruccions.  Tots els pares i mares l’haguéssim agraït tant com un petit botó d’on-off per moments d’emergència. Però si tots els pares ho hauríem agraït, els pares dels infants i joves d’altes capacitats segur que serien capaços d’iniciar una recollida de signatures avui mateix per aconseguir-los, si fossin possibles.

Si només poguéssim fer servir un adjectiu per definir-los diríem que tots són intensos. La intensitat tenyeix la seva vida i els pot afectar de maneres molt diferents,  però sens dubte, la intensitat potser una de les característiques més freqüents. Però n’hi moltes altres: curiositat, rigidesa, hipersensibilitat, poc autocontrol, necessitat de novetat i moviment, fort sentit de la justícia, necessitat de la veritat, preocupació extrema per tot i tothom, observació escanejadora, incontinència verbal, memòria d’elefant, disincronia entre la part cognitiva i l’emocional... tot a l’extrem. I quan un vehicle va a tota velocitat es molt més difícil de conduir perquè en la conducció hi comencen a aparèixer altres elements diferents del cotxe, l’expertesa del conductor o la carretera. La pròpia velocitat juga un paper molt important que farà que el gaudi del paisatge i el temps de frenada siguin molt diferents d’altres vehicles que funcionen  a una velocitat més raonable.

Els infants d’altes capacitats ho són des de sempre. Venen així de sèrie encara que els identifiquem als tres, als sis, als deu, als quinze o als quaranta anys. Ja són. I els pares ho saben encara que d’inici no lliguin caps. I com que poden ser molt diferents és molt habitual que no sapiguem què passa. Haver-los de pujar sense saber per què són com són pot arribar a ser molt complex. Hi ha fills que sembla que ho posen fàcil però n’hi ha d’altres amb els que tot el que fas mai és prou.

Aquest era el comentari d’una mare. "No paro, em desvic per ells, sempre buscant coses que els vagin bé, activitats engrescadores, aliments saludables, companyies positives. I enlloc de gaudir-ne i ser agraïts encara exigeixen més. Res és suficient. Cada cinc minuts novetat. Sempre en volen una mica més". Evidentment no és el cas de tots però a qui li ha tocat no el consola gaire, per no dir gens, que hi hagi infants i joves que sembla que vagin sols.

Què podem fer amb aquell infant o jove que no s’apassiona per res. Tot el que li proposem li sembla un rollo, bufa, remuga... Sembla de sabó perquè quant més el vols agafar més se t'escapa de les mans.  

Què podem fer amb aquell que té arrencada de cavall i parada de burro... Sembla que s’apassiona però li dura dos dies, pot ser que tot li vagi bé però no el motiva prou...

Què podem fer amb aquell  infant que té un tema: dinosaures, l’espai, els animals extingits, els egipcis, els romans, els cavallers medievals, els nombres, el Titannic, els volcans... que l’interessa moltíssim mentre la resta del món sembla transparent i ni la veu?   

I amb aquella noia que necessita més vitamines cognitives però que vol passar desapercebuda perquè no vol que malparlin d'ella i les seves amigues la deixin de banda?

I amb aquell que vol fer només la seva i no en vol saber res de les coses que toquen i no són negociables? Vol que el món giri al seu voltant i ho aconsegueix quan la família cedeix amb tal de que el nen no s’enfadi i no faci rebequeries, perquè ja no és tan petit. 

I amb aquell que és capaç de llegir sobre l’espai i els forats negres però quan  hi ha un problema a classe i el professor li diu que li posarà set negatius no ho sap descodificar i s’ho pren al peu de la lletra i es trenca per dins perquè sent que ja té aquesta matèria suspesa per sempre i no li donaran el títol.

I aquell que no para de bellugar-se, que no para quiet a la cadira, que li cau tot, que necessita tenir les mans ocupades  i tothom pensa que és un TDA però el que necessita és que li donin una estona per bellugar-se i un motiu per estar quiet?

I aquell que després de 8 anys decideixen que ara ja no és Asperger i les seves dificultats de relació potser eren degudes a la timidesa, a la dificultat de gestionar la frustració, a la rigidesa del seu comportament, la intensitat de les altes capacitats i ara ha aconseguit una relació “normalitzada”, amb qui ell vol i sempre des de la discreció.

I aquell que respon de manera agressiva, prepotent o de manera sumisa i amb inferioritat; perquè està fart d’esperar i no entén per què sempre és l’estrany, el “raret” i per què els seus companys no l’accepten com és?. 

Podria proposar-vos mil casos reals de nois i noies, de pares desesperats perquè aquests nens i joves no responen a la imposició, responen únicament a la seducció, a la força de la raó, de la justificació de la paraula que han d’entendre i veure com a positiva per a ells per començar un canvi de comportament. Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic.

A la pregunta què podem fer la meva resposta és ser-hi. Estimar-los sempre. Escoltar-los sempre. Intentar, partint de validar els seus sentiments i emocions, que puguin posar paraules a les seves dificultats, al que els angoixa present o futur. Un cop tenim definit el problema podem pensar mil solucions. Ells només han de fer servir la seva, la que els encaixi, encara que per trobar-la necessitin diferents intents. Com a pares, de vegades ens sentim sols, se’ns acaben les idees... en aquests moments és important contar amb un interlocutor vàlid, o amb una xarxa de persones que saben de què parlem i què estem vivint.

Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic. No hi ha receptes, ni varetes màgiques però quan connectem amb ells i es posen en marxa... és fantàstic!