Una de les dificultats més importants que trobem en els alumnes d’altes capacitats és la baixa tolerància a la frustració. Avui parlarem de com viuen l’error i algunes eines per treballar l’encaix de l’error en l’aprenentatge i en la vida.
Des de molt petits han après amb facilitat. Sovint de manera precoç i sense cap esforç. Era com si els aprenentatges anessin cap a ells. La curiositat aplanava el camí, la memòria consolidava i establia relacions tot construint una xarxa de coneixements i procediments molt sòlida. Això ha provocat, durant molt de temps, una sensació molt plaent en la resposta dels referents enfront els aprenentatges mostrats per l’infant.
Davant d’un repte, un aprenentatge nou, una dificultat sovint els infants o joves es plantegen què haurien de fer o quin és el seu resultat esperat. La pressió no sol venir de fora sinó que la provoquen ells mateixos. A partir d’aquí hi ha diferents maneres de d’abordar el resultat obtingut. Davant d’una nova proposta amb un nivell de dificultat superior...
- Per alguns la seva primera resposta és NO. “No ho sé”, “no puc”... no ho intenten. La possibilitat de cometre un error, de mostrar-se vulnerables davant dels altres, de que els altres riguin d’ell o ella els paralitza. Prefereixen no intentar-ho. Posen el fre de mà.
- Altres ho proven una vegada: si surt bé cap problema, però si no surt com esperen... poden intentar-ho un o dos cops, però si l’error persisteix ho deixaran, o no faran ni el segon intent.
- Un tercer grup es creix davant del repte. No permet que la dificultat el paralitzi i lluita a través de la repetició o posant en marxa els seus recursos per aconseguir l’objectiu. El seu amor propi es transforma en energia i busca la sortida correcte.
- N’hi ha que es donen un temps per reunir forces per tornar-ho a intentar al cap d’un temps i poden engruixir qualsevol dels tres grups anteriors.
No hauríem de permetre que es bloquegin. De vegades, la seva hipersensibilitat els juga en contra. Els hem d’acompanyar i fer que poc a poc es vagin enfrontant amb la dificultat i l‘error sense quedar paralitzats.
M’agrada explicar-los que l’error forma part de l’aprenentatge. No el busquem però el trobem pel camí. Quan el trobem no ens hem d’empetitir sinó que hem d’aprendre d’ell i seguir endavant. Algunes vegades, tirar una mica enrere per agafar forces i seguir endavant; altres per confirmar un nou camí. Hem d’aprendre a llegir els errors perquè ens donen molta informació si els sabem llegir. El seu cervell ens entén però de vegades el seu cos encara no està preparat. Cal temps perquè cervell i cos es posin d’acord i treballin en la mateixa direcció. Però és bona fusta per cremar en aquest cervell que no para de pensar i que va fent seus nous conceptes i idees.
És molt interessant com encaixem els errors els seus adults de referència. Ells ens observen sempre. Pensen sobre el que veuen. Van prenent les seves decisions, van coneixent com són i elaboren com volen ser.
Els va molt bé quan deixem idees sobre la taula i ells les poden fer seves. Un bon regal és un llapis amb una goma incorporada o una gran goma que esborri molt bé. Els errors sovint són inevitables però podem subsanar-los i seguir endavant.
Els alumnes d’altes capacitats necessiten reptes. No és fàcil mesurar la dificultat d’un repte. Si és massa senzill no serà motivador però si la proposta és massa difícil potser l’evitarà. Podem proposar activitats sense sostre en les quals són els alumnes que pel seu propi interès miren de fer-les tan bé com poden.
Alguns mestres o professors es queixen de que alguns alumnes d’altes capacitats no s’apunten a treballs d’ampliació proposats en obert a l’aula. Treballs que tenen una dificultat superior. La D. té una resposta molt clara: “si faig el que fa tothom tinc molt bons resultats però si faig coses més complexes ja no tinc assegurats aquests excel·lents resultats”.
Sabem que no treballen per imposició, que ho fan per seducció, per passió, per voluntat pròpia. Per tant, els hem de convèncer de que és important de que agafin aquesta opció. Podem apel·lar a la seva lògica i al seu sentit de la veritat i la justícia. De la mateixa manera que els infants que els costa no copien els enunciats, aquells que poden fer activitats més elaborades estan moralment obligats a fer-les. Potser els costarà arrencar però gaudiran fent aquestes noves activitats. Si no aconseguim que s’hi enganxin haurem de continuar treballant amb ells fins que ho entenguin i ho facin... de vegades és un procés llarg. Fins que no tanquin el paraigües i es treguin el xubasquero no es mullaran i això depèn clarament d’ells.
El Juanjo Fernandez és educador i comunicador. Fa molts anys que ens seguim mutuament. L'admiro perquè amb sap triar les idees i expressar-les amb dibuixos i aquest és perfecte pel tema d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada