Identificació quan hi ha impediments

 

Algunes vegades ens trobem amb alumnes que no aconsegueixen la identificació perquè hi ha qui decideix que hi ha altres diagnòstics que passen per davant.

Avui hem començat les proves d’identificació amb l’E. Quan m’ha vist no m’ha abraçat perquè ara no es pot, però m’ha dit : “Fa nou anys que espero aquest dia. Fa nou anys que em diuen que primer cal treballar els tres d’Asperger i després ja veurem si tinc altes capacitats.”

Porto amb ell des de Quart de Primària. Quan vaig arribar teníem un WISC que no arribava a 130 que ningú mirava. Hem lluitat molt però el fre estava posat. Es van descartar del tot les altes capacitats encara que les mestres de l’escola li donaven de sota mà exercicis més complexes, però eren com bolets sense sistematització ni avaluació... Tot l’esforç dels adults se l’emportava l’Asperger. Ell tenia bona relació amb els adults, amb els mestres i amb els companys dins de l’aula: els deixava els materials, s’avenia a treballar amb ells encara que apareixessin dificultats; tots a classe sabien que ell era intel·ligent i bon company... però no amic. La seva relació amb els companys era bona però molt superficial. Sempre ha estat sel·lectiu, no li agraden els que fan tonteries, els que volen cridar l’atenció, prefereix els més tranquils però... no acaba de connectar amb ningú. A l’hora del pati preferia estar a classe parlant amb la mestra i si sortia al pati estava sol, llegint o tocant la flauta. No hi ha res que preocupi més a una mestre que un nen sol al pati. No es preguntaven què volia ell (que tampoc ho sabia explicar amb paraules). S’havia de relacionar. Proposaven a alumnes que el fessin jugar amb ells però quedava com un bolet. A Cinquè van arribar al pacte de que tres cops per setmana sortirà al pati i estaria amb els companys. Ell sortia al pati i se’ls mirava com jugaven però no interaccionava. Ni ell s’esforçava per jugar, ni els altres tampoc. I va anar passant el temps. Ell s’anava apagant. S’avorria a classe, complia però no li brillaven els ulls. No tenia ganes de destacar i de ser encara més diferent.

I anava creixent una mare preocupada perquè el seu fill no era com els altres, amb ells estava bé però no prou; no el convidaven als aniversaris, ni ell els volia convidar... Els caps de setmana si trobaven altres nens ell s’integrava o no.  L’E no era l’anima de la festa però el veies somriure. Si es trobava amb adults era un més, i li agradava donar la seva opinió. Aquí no estava aïllat, si sentia que l’escoltaven era feliç; i sinó plegava. Però els tècnics seguien parlant d’Asperger, sense ser conscients de que hi ha característiques de l’Asperger i les Altes Capacitats que es solapen.

Per fi va arribar una activitat que ho canviaria tot. Va començar a fer futbol. Era una mica gran per ser principiant i els seus companys portaven molts anys tocant pilota. Però l’entrenador va veure més enllà dels tocs de pilota. “Noi, potser has arribat tard per ser jugador; però seràs un gran entrenador. Ets observador i curiós, saps per què fem les coses, què hi ha al darrera...” I la temporada següent va començar com a segon entrenador d’un equip de benjamins.

Avui hem començat les proves d’identificació i mentre esperàvem m’explicava que esperava no agafar el Covid perquè de retruc entre relacions directes i famílies s’haurien d’aïllar un munt de gent: la seva classe, els de l’optativa de francès, el seu equip de futbol, el dels petits, la gent del club... i les seves famílies... molta gent...

Aquest curs, per fi, algú ha dit que tot i tenir algun tret Asperger no es pot identificar com a tal. Per fi, a 3r d’ESO s’obre la porta a la identificació de les altes capacitats. Tornem a fer la identificació d’altes capacitats, i intentarem tenir-ho tot llest abans del 30 de setembre perquè, si les proves així ho indiquen, pugui sol·licitar la beca que no ha pogut demanar fins ara. Però el tema de les beques millor el tractem un altre dia, oi?