Benvolguts mestres.... Feliç despertar!

No he pogut evitar-ho ... He trobat una història que crec que haurien de llegir tots els mestres i professors abans de començar el curs, o amb el curs començat. Sovint parlem de la importància del paper del mestre. Són tan importants ... Deixen petjada en els seus alumnes. Els alumnes passen moltes hores observant-nos, ens coneixen, ens enregistren. El que diem i fem, encara que de vegades no ho sembli, passa a formar part una mica d'ells.

Al nostre blog parlem de nens i joves amb altes capacitats però avui no sé si el protagonista d'aquesta història tenia moltes o poques capacitats però segur que va ser capaç de creure en ell, posar en marxa els seus talents i ser feliç. A mi m'ha fet pensar en els nostres alumnes dels que de vegades sentim allò de "no ho veig", "no ho mostra", "però amb aquesta lletra", "però si no és capaç d'anotar els deures a l'agenda...  com ha de tenir altes capacitats! "...

Aquesta història està adaptada del text "Three letters from Teddy" d'Elizabeth Silance Ballard. Al blog lamariposayelelefante.blogspot.com.es l'he trobat avui ... i no he pogut evitar-ho.

  

Allà va! A tots els "profes" ... Feliç despertar!

Aquell matí la senyoreta Thompson va ser conscient que havia mentit als seus alumnes. Els havia dit que ella els estimava a tots per igual però, tot seguit s'havia fixat en Teddy, assegut a l'última fila, i s'havia adonat de la falsedat de les seves paraules.

La senyoreta Thompson havia estat observant a Teddy el curs anterior i s'havia adonat que no es relacionava bé amb els seus companys i que tant la seva roba com ell semblaven necessitar un bon bany. A més el nen acostumava a comportar-se de manera força desagradable amb els seus professors. Va arribar un moment en què la senyoreta Thompson gaudia realment corregint els deures de Teddy i omplint el seu quadern de grans creus vermelles i baixes puntuacions. Sens dubte era el que mereixia per la seva deixadesa i falta d'esforç.

En aquell col·legi era obligatori que cada mestre s'encarregués de revisar els expedients dels alumnes a l'inici de curs, però la senyoreta Thompson va anar relegant el de Teddy fins deixar-ho per al final. No obstant això en arribar-seu torn, la professora es va trobar amb una sorpresa. La professora de primer curs havia anotat en l'expedient del noi: "Teddy és un noi brillant, de riure fàcil. Fa els seus treballs pulcrament i té bones maneres. És una delícia tenir-lo a classe." Després del desconcert inicial, la senyoreta Thompson va continuar llegint les observacions dels altres mestres. La professora de segon havia anotat, "Teddy és un alumne excel·lent i molt apreciat pels seus companys, però té problemes en seguir el ritme perquè la seva mare està afectada d'una malaltia terminal i la seva vida a casa no ha de ser molt fàcil." Per la seva part el mestre de tercer havia afegit: "La mort de la seva mare ha estat un cop dur per a ell. Fa el que pot però el seu pare no sembla tenir molt interès, si no es prenen aviat cartes en l'assumpte, l'ambient de casa acabarà afectant-li irremeiablement. ". La seva professora de quart curs havia anotat: "Teddy es mostra tancat en si mateix i no té interès per l'escola. No té massa amics i, de vegades, s’adorm a classe. "

Avergonyida de si mateixa, la senyoreta Thompson va tancar l'expedient del noi. Dies després, per Nadal, encara es va sentir pitjor quan tots els nens li van regalar alguns detalls embolicats en brillants papers de colors. Teddy va portar un paquet toscament embolicat en una bossa de la botiga de queviures. En el seu interior hi havia una polsera a la qual faltaven algunes pedres de plàstic i una ampolla de perfum mig buida. La senyoreta Thompson havia obert els regals en presència de la classe, i tots van riure mentre ensenyava els de Teddy. No obstant això les rialles es van acabar quan la senyoreta Thompson va decidir posar-se aquella polsera lloant el preciosa que li semblava, alhora que es posava unes gotes de perfum al canell. Teddy va ser l'últim a sortir aquell dia i abans de marxar es va acostar a la senyoreta Thompson i li va dir: "Senyoreta, avui fa la mateixa olor que la meva mare."

Aquell dia la senyoreta Thompson va quedar sola a la classe, plorant, per més d'una hora. Aquell dia va decidir que deixaria d'ensenyar nomès lectura escriptura o càlcul. A partir d'ara es dedicaria a educar nens. Va començar a prestar especial atenció a Teddy i, a mesura que anava treballant amb ell, la ment del nen semblava tornar a la vida. Quant més afecte li oferia ella, més de pressa aprenia ell. Al final del curs, Teddy estava ja entre els més destacats de la classe. Aquests dies, la senyoreta Thompson va recordar la seva "mentida" de principi de curs. No era cert que els "estimés a tots per igual". Teddy s'havia convertit en un dels seus alumnes preferits.

Un any després la mestra va trobar una nota que Teddy li havia deixat per sota de la seva porta. En ella Teddy li deia que havia estat la millor mestra que havia tingut mai.

Van passar sis anys sense notícies de Teddy. La senyoreta Thompson va canviar de col·legi i de ciutat, i un dia va rebre una carta de Teddy. Li escrivia per explicar-li que havia finalitzat l'ensenyament superior i per a dir-li que, continuava sent la millor mestra que havia tingut en la seva vida.

Uns anys més tard va rebre de nou una carta. El nen li explicava com, malgrat les dificultats havia continuat estudiant i que aviat es graduaria a la universitat amb excel·lents qualificacions. En aquella carta tampoc s'havia oblidat de recordar-li que era la millor mestra. Quatre anys després, en una nova carta, Teddy relatava a la senyoreta Thompson com havia decidit seguir estudiant una mica més després de llicenciar. Aquest cop la carta la signava el doctor Theodore F. Stoddard, per a la millor mestra del món.

Aquella mateixa primavera, la senyoreta Thompson va rebre una carta més. En ella Teddy li informava de la mort del seu pare uns anys enrere i del seu casament amb la dona dels seus somnis. En ella li explicava que res li faria més feliç que ella ocupés el lloc de la seva mare en la cerimònia.

Per suposat la senyoreta Thompson va acceptar i va acudir a la cerimònia amb el braçalet de pedres falses que Teddy li regalarà a l'escola i, perfumada amb el mateix perfum de la seva mare. Després abraçar-se, Teddy li va xiuxiuejar a cau d'orella: "Gràcies, senyoreta Thompson, per haver cregut en mi. Gràcies per haver-me fet sentir important, per haver-me demostrat que podia canviar".

Visiblement emocionada, la senyoreta Thompson li va dir: "T'equivoques, Teddy, va ser a l'inrevés. Vas ser tu el que em va ensenyar que jo podia canviar. Fins que et vaig conèixer, jo no sabia el que era ensenyar."