Fins que no fas formació en aquest camp no hi
caus que aquests dos termes puguin estar tan relacionats. Avui parlarem de l’hipersensibilitat
auditiva i les altes capacitats.
Aquesta hipersensibilitat fa que no puguin
evitar sentir alguns sorolls que els són molt molestos i que no es tracta d’un caprici.
Aquell brunzit del fluorescent, el soroll del passadís, del pati, de la classe
de música o del gimnàs del costat, aquell gos que borda insistentment el dia de
les competències bàsiques, aquella moto estrident que ens passa pel costat quan
anem caminant cap a la biblioteca, aquell petard quan s’acosta Sant Joan,
aquells inofensius globus de la festa o aquells amenaçants trons de la tempesta,
la música ben forta del Carnaval o de la Festa Major del poble o de l'escola,... Qualsevol d’aquests sorolls pot provocar en
un alumne amb hipersensibilitat auditiva una resposta desproporcionada,
exagerada, quasi histriònica per l’observador que no coneix la situació. No vol
cridar l’atenció, no és un caprici, té una necessitat que cal atendre.
Com que estem treballant el vincle amb el seu
referents (tutor/a, monitor/a de menjador, o de sortides...) aquests és un tema que està
parlat amb l’infant (ell o ella), ja coneixem si li afecten o no aquestes
situacions i sobretot què pot fer ell mateix per ajudar-se i què podem fer
nosaltres (els adults i educadors) per ajudar-lo.
Hi ha escoles en les que hi ha solucions
preparades: cascs amb música relaxant, un espai relaxant, o cascs inhibidors del soroll per esmorteir
els sons estridents. N’hi ha d’altres que, sense materials, tenen una mestra que
coneix el tema i l’acompanya, li diu que l’entén i tots dos fan propostes per portar-ho
el millor possible: sortint un moment de classe, posant-se lluny dels altaveus
en una representació teatral, o en les festes de l’escola.
Recordeu tenir-los en
compte quan fem a l’escola el simulacre d’emergència.
No podrem evitar-ho tot, i potser tampoc seria bo per a
ells, però els podem acompanyar perquè visquin amb les seves especificitats.
Evitarem el que és possible i aprendrem a encaixar la resta... sense dir aquell
“No passa res!”. Passa, però hem d’aprendre a portar-ho, i que no li condicioni
la vida. Cal ajudar-lo a trobar una resposta proactiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada