A molts infants i joves d’altes capacitats els costa aguantar la mirada o directament no et miren als ulls quan et parlen.
Mirar als ulls és una convenció social que fa que connectem,
creiem que l’altre és confiable, que ens diu la veritat. No mantenir la mirada
genera en l’interlocutor una colla de dubtes i perjudicis (el primer és pensar
que mirar als ulls és fàcil i natural).
És cert que molts
infants i joves d’altes capacitats poden no mostrar aquesta dificultat però els
que la tenen, generalment es converteix en un problema. Aquesta situació és
millorable en els alumnes d’altes capacitats a través de l’entrenament
conscient. Serà lent, de vegades lentíssim però és molt efectiu. L’exigència,
la força no sol servir perquè només porta a que es tanquin i no vegin la
possibilitat i ni confiança en ell mateix per assolir el canvi. L’alternativa a
l’exigència és sempre el diàleg però no el condescendent sinó el que permet
evolucionar amb límits que contenen i possibiliten.
Quan descobrim
que aquesta situació és una manera de funcionar del nostre fill o filla cal que
hi posem fil a l’agulla, però fins i tot per a adults és una conducta
reeducable. Sovint es tracta més d’un costum instal·lat que d’una situació amb
un fonament a restaurar.
Amb ells va molt
bé parlar del per què la mirada s’ha de treballar. Podem començar treballant
diferents tipus de mirades i què ens transmeten. Podem veure material molt clar
que pot sortir de pel·lícules o sèries o del món real o de nosaltres fent
teatre. Les mirades diuen coses i les no mirades, també. Alguns ho bloquegen i
és bo fer-los conscient d’aquests detalls.
Amb els més
petits podrem començar practicant a demanar o donar coses mirant als ulls.
Podrem començar amb els ninos o amb nosaltres mateixos. Comencem a casa i mica
en mica anirem ampliant a altres persones conegudes o desconegudes. Hi ha
infants que els és més fàcil treballar amb coneguts i a altres amb desconeguts.
Parlem, escoltem, per on podem començar, quina és la millor via per a ell o per
a ella. És bo començar per allò que és més fàcil. Això els donarà seguretat per
anar avançant. Cal anar traçant el full
de ruta, el ser conscient del camí transcorregut. Ells són els protagonistes de
la seva història.
Hi ha vegades que
ho poden combinar amb tenir problemes o no en exposicions orals en gran grup. Cadascú
és una situació diferent: personal i intransferible. Posem la lupa en ell o
ella per veure què necessita. Cal acompanyar perquè ells facin l’avaluació de
la situació, no només d’ells i quines són les activitats que pot fer per
avançar en el procés. Segons la seva edat i implicació els resultats arribaran abans o després però només hi haurà
consolidació si hi ha la voluntat i constància que ho permeti. Alguns al cap
dels anys diuen... com he canviat! Fa un temps això era impensable però ara la
meva relació amb els altres és diferent... és millor!
La mirada és la
primera carta de presentació que no passa per la part cognitiva, sinó que va
directament a la part emocional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada