«Diagnóstic, diagnóstic, i diagnóstic», afirma amb contudència Jeanne Siaud-Facchin, autora del llibre «El niño superdotado» i «¿Demasiado inteligente para ser feliz?». Segons aquesta experta els pares d’aquests infants poden observar senyals indicatius d’una gran intel.ligència des de molt petits. Però sovint és el primer fill, no tenen punts de referencia, ja vèuen que hi ha coses que no lliguen però… com anar al metge o al psicòleg dient “crec que el meu fill té altes capacitats”… sembla que totes les mares veuen altes capacitats en els seus fills… però no és aixó. Si hi ha indicis cal ser valents i cal continuar endavant.
L’autora, com altres estudiosos de la materia ens parla de la necessitat d’arribar al diagnòstic el més aviat possible per poder donar als infants l’atenció que requereixen a casa i a l’escola.
La detecció la poden sol.licitar els pares o les escoles. Consisteix en uns questionaris que han de respondre pares, mestres i quan son grandets fins i tot els propis alumnes.
En el primer trimestre de curs hi ha una escola de Barcelona que han programat entre les seves activitats la detecció de les altes capacitats als seus alumnes. És un primer pas que ens portarà cap al diagnòstic d’aquells que ho requereixin. És una escola valenta amb l’objectiu clar atendre la diversitat en tots els seus àmbits. D’altres ja ho tenen previst per aquest segon trimestre…
Però… som una societat ben especial… quan un equip de futbol fa una prova per escollir els millors no ens sobtem, quan un equip de natació tria els millor preparats per anar a un campionat no ho veiem malament però quan proposem una detecció d’altes capacitats alguns directors de centre ens diuen… i els que no ho són?… per aquests no cal que pateixin, ells ja ho saben. Els que a mi més em preocupen són aquells que sí són d’altes capacitats i no ho saben: están camuflats entre els espectres autistes, els transtorns d’atenció potser amb hiperactivitat, els que simplement es porten malament i no sabem perquè, o aquelles nenes que no volen sobresortir i están sempre en un segon pla. Ells necessiten, si són alumnes d’altes capacitats, una atenció específica que l’escola els pot donar si està preparada.
Necessitem imperiosament donar un pas endavant i detectar, i diagnosticar però no per fer-los diferents, que ja ho són, sino perquè visquin la seva diferencia positivament i siguin els millors ells mateixos que puguin ser. Això és el que desitgem a tots els infants els qui els estimem i creiem en l’educació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada