Dilluns 16 de març Que cedeixin ells!

Hi ha alumnes d’altes capacitats que tenen una esquena tan ampla com els campions olímpics de natació. Sempre se’ls demana que siguin ells els que esperin, els que expliquin, els que tinguin paciència... però arriba un moment que en tenen el pap ple i sentim l’expressió: “Que cedeixin ells! Sempre he de ser jo?”.

I és ben cert: aquests alumnes políticament correctes són els que porten anys i panys somrient. Porten des de petits esperant, preguntant-se perquè han d’esperar i no contestar de seguida perquè els seus companys tinguin temps de pensar les respostes (perquè no pensen més de pressa?), per què sovint no els pregunten a ells encara que sàpiguen la resposta, per què de vegades no poden fer les preguntes que voldrien, perquè fan algunes coses diferents dels altres... tot són preguntes sovint sense interlocutor i sense resposta que els satisfagui.

Un dia del mes de juny, un alumne de Quart de Primària va donar un cop de puny sobre la taula i va cridar “Prou! No puc més! Per què no escolteu? La senyu fa setmanes que explica el mateix i no és tan difícil d’entendre, només heu de posar una mica d’atenció i escoltar-la!” Es va fer el silenci a la classe. La mestra no sabia on mirar. Aquell alumne tenia tota la raó i coincidia amb el que ella pensava, però no esperava aquella sortida tan abrupta d’un alumne que passava generalment desapercebut, mimetitzant amb la paret. El va convidar a sortir de classe amb ella perquè estava ben alterat, necessitava tranquil·litzar-se i rentar-se la cara, mentre els companys continuaven sorpresos dels crits.

Tenen la sensació de que sempre són ells els que han d’aguantar, i ja en tenen prou. I es que ja arriben a l’escola esperant aviam amb quina bestiesa ens sorprendran avui.

Hi ha gent que difon a les xarxes continguts sobre altes capacitats però n’hi ha pocs que siguin certament interesants. Us convido a seguir a Instagram a @diario de una cebra o a la web diariodeunacebra.com . La realitat pura i dura, sense pal·liatius. No té desperdici.

I la pregunta està allà: “Per què fem això si és ineficient?” No pot suportar veure com es perden recursos. Cada segon que passa seguint una norma irracional el crema. I els altres segueixen endavant sense preguntar-se res, i a ell/ella els bull la sang i acaben explotant a casa, a l’escola o implosionant si no es permeten fer-ho cap a l’exterior... Hi ha molta feina per aconseguir que puguin gestionar la seva intensitat, velocitat i força però fins i tot els avions paren per repostar, netejar-los i tornar a volar.