Si es pogués fer un estudi del verb que més escolten els alumnes d’altes capacitats de totes les edats m’hi jugo un pèsol (i estic segura de que no el perdria) que és el verb esperar en qualsevol de les seves formes.
És l’acció a la que
dediquen més temps al llarg de la seva escolarització i en molts casos els
docents no en són gens conscients: ni del fet, ni dels seus efectes.
Avui us explicaré
dues anècdotes recents i una de fa uns anys, de com viuen tres nois aquesta
realitat.
El primer és un
noi de Quart de Primària que torna a sortir de l’escola cada dia amb la mà i el
braç esquerra pintat amb bolígraf. Són lletres, dibuixos, de vegades amb ombres
i tot que fa quan s’avorreix. Ell considera que la classe està parada o en
velocitat molt lenta durant moltes estones. Abans s’aixecava i passejava per la
classe, anava a buscar coses que no necessitava a la jaqueta, anava a demanar
objectes innecessaris a companys o senzillament s’aixecava a llençar un paper o
a fer punta al llapis. Ara ja ha après que això no està ben vist a l’aula i ha
aprés a estar quiet però... no en sap. Ja no s’aixeca, però quan aquests temps
són llargs no pot evitar agafar el boli i pintar-se la mà i el braç. A l’hivern
no es veu tant i només ho saben la mare i ell, però amb l’arribada de la
primavera i la màniga curta és ben evident. Tot i així, ara té un mestre
substitut des de fa tres setmanes i no li ha fet cap comentari.
Continuo amb un
altre noi, aquesta vegada de Primer d’ESO. A classe d’anglès, generalment molt
fàcil i lenta per a ell, avui li ha caigut una incidència. Quan ha acabat l’exercici
que havia proposat la professora els companys encara no havien acabat i ell ha
considerat aprofitar el temps per fer els exercicis que havien posat de deures
a la classe anterior. La seva explicació és que les normes no les posa algú que
està eternament esperant... Ell entén que si hagués tingut un comportament
disruptiu: cantar, cridar, fer soroll, aixecar-se... la professora li cridés l’atenció
però estava fent feina en silenci i el que ella havia proposat estava fet i ben
fet... ho accepta però no ho pot entendre!
El tercer cas és
d’un nen de Tercer de Primària que cada vegada que la mestra diu que aquest
exercici, generalment un problema de matemàtiques, “el farem entre tots”
automàticament aixeca la mà i demana permís per anar al lavabo. I quan surt
passeja per l’escola: va a la classe dels d’infantil, passeja pel pati, va al
lavabo i finalment torna a l’aula. I segueixen allà mateix perquè ell sap que
és el moment que la mestra dedica a preguntar als que no ho saben fer sols, als
que més els costa. Està molt bé però mentrestant ell ha d’estar escoltant i
esperant? Ha d’estar quiet i mirant?
“Espera,
-
que
estic explicant (per tercera, sisena o enèsima vegada),
-
que
ho entenguin tots,
-
que
corregim l’exercici entre tots,
-
que
fem més exercicis (idèntics o molt iguals),
-
que
repetim pas a pas,
-
que
repassem després de les vacances,
-
que
fem feina per parelles,
-
que
fem un treball cooperatiu...”
I tot això està
molt bé, perquè és necessari perquè la classe avanci però és imprescindible que
esperin o pot haver-hi un pla B. Alguns davant de tota aquesta espera
desconnecten o es tornen disruptius, altres són políticament correctes i es
mantenen a classe carregats de paciència perquè és la seva obligació, uns
altres comencen políticament correctes però es van descafeïnant amb el temps.
El temps d’espera se’ls menja i perden la il·lusió de tornar a una bona
velocitat d’aprenentatge. Canvio l’adjectiu, una velocitat d’aprenentatge
adequada a les seves capacitats.
Novament un
detall que requereix una reflexió seriosa i una acció ferma a l’aula. De la
mateixa manera que hi ha alumnes que requereixen varies explicacions per
entendre un concepte n’hi ha que ja el saben abans de que el comencem a l’aula.
Aquests alumnes mereixen poder concretar i aplicar mentre la resta va adquirint
aquests nous coneixements o processos. Proposar feines d’ampliació o aprofundiment
és un recurs molt interessant per aquests alumnes. Tenir un dossier que puguin
treure quan notin aquesta sensació d’espera és molt interessant perquè són ells
els qui han de tenir la possibilitat quan ho necessitin. Aquest petit dossier
pot ser de temes transversals o del que estem veient a l’aula. Només han de
demanar permís visual al docent per treure el dossier i continuar treballant i
escoltant la classe com qui escolta la ràdio. És un procés que poden fer tots
els alumnes d’alt rendiment, no únicament els d’altes capacitats. No són els
únics que esperen però ho pateixen i de vegades acaben buscant sortides que no
els afavoreixen que poden derivar entre la disrupció i l’abandonament passiu.
