Dilluns 2 de març Atenció a les Altes capacitats

Com diu el Jaume Funes: “He vingut a animar!”. Ja és prou complexa la feina de pare o de docent. No vinc a donar lliçons sí a divulgar el que he aprés aquests darrers dotze anys en  l’àmbit de la intervenció educativa en altes capacitats. Vinc a compartir reflexions i propostes. De fet, crec fermament en el procés: observació, reflexió, pas a l’acció, avaluació, correcció per tornar a començar. El procés és cíclic.

Quan l’any 2013 vaig decidir començar en l’àmbit de les altes capacitats va ser perquè vaig veure que hi havia identificació-diagnòstic, tractament pels infants i joves que estaven molt malament per part de psicòlegs i psiquiatres però no vaig saber trobar intervenció educativa pels infants i joves que presentaven “només” altes capacitats. No hi havia interlocutors vàlids i tothom anava molt perdut (pares i docents) i alguns molt espantats (sobretot pares).

Hi havia molts mites, moltes opinions i poca ciència. Aquest va ser el meu entorn d’inici. Vaig començar partint del  meu bagatge pedagògic que em deia que necessitàvem treballar conjuntament l’infant, la família i l’escola. Cadascú havia de fer la seva part; però ni tot ho havia de carregar la família, ni tot l’escola, ni tot el propi infant o jove. Tothom ha de fer la seva part. 

Vaig començar fent aquest seguiment-acompanyament infant-família-escola a Badalona, El Vendrell, Molins de Rei, Igualada, Ribes de Freser, Tarragona, Terrassa, Sabadell, Arenys de Munt i de Mar, Olesa de Montserrat, Tàrrega, Manresa, Cardedeu, Reus, Cardona, Barcelona... i en tots els nivells educatius: Infantil, Primària, Secundària, Batxillerat, Cicles Formatius i Universitat.

He acompanyat alumnes i famílies en escoles públiques, concertades, rurals i privades. He treballat amb docents a totes elles i només en un cas vaig haver de deixar-ho perquè la mestra no volia col·laborar, ella creia que no havia de fer res, que l’infant era tan llest que s’espavilaria. En tots els altres casos, més de quatre cents, la feina d’equip ha estat molt positiva. Famílies i docents han aprés sobre les altes capacitats prenent com a punt de partida el seu fill/ la seva filla/ els seus alumnes...i han adquirit eines per extrapolar a altres casos i poder identificar i atendre necessitats d’aquests infants i joves dins i fora de l’aula.

Sempre parlem d’una gran diversitat entre els infants i joves d’altes capacitats. Hi ha algunes característiques que són presents en molts dels infants i joves d’altes capacitats però no parlem d’un col·lectiu homogeni.

Els dilluns i dijous trobareu informacions de l’àmbit de la intervenció educativa de les altes capacitats per pares, docents i persones interessades... Molts dels suggeriments poden servir per a tots els alumnes però pels infants i joves d’altes capacitats són imprescindibles. Hem de posar la lupa a cada persona per identificar quines són les seves necessitats i pensar com podem atendre aquestes necessitats amb el que tenim tant a casa com a l’escola o l’institut.

S’acosta el 13 de març: Dia de les Altes Capacitats. Pots celebrar-ho aquest any posant, per fi, aquest tema en la teva agenda. Truca’ns al 646 48 61 59 i ens posarem en marxa per escoltar-te, acompanyar-te i atendre les teves necessitats.

Dijous 26 de febrer Esponges o Pedres de riu?

 

Les altes capacitats són diversitat per definició. No es tracta de que no hi hagi dos casos iguals sinó de que podem trobar dos grans grups: els antics superdotats, susceptibles de ser excel·lents en totes les àrees i els talentosos que fan pics d’excel·lència en una o més àrees. Quan parlem d’altes capacitats sovint fem servir analogies perquè és molt difícil fer definicions que serveixin. Avui parlarem d’una d’elles: són esponges o pedres de riu?

A què diríeu que s’assemblen? Farem observació... Parlem de dos elements molt diferents en la seva forma, el seu tacte... però avui ens interessa la seva relació amb l’aigua.

Farem dos experiments:

1.- Agafem dues pedres de riu i les submergim en aigua durant una estona, quinze minuts.  

Traurem una pedra de l’aigua i la partirem per veure el seu interior. La superfície està mullada però l’interior està ben sec. L’aigua no ha entrat a l’interior de la pedra.

Traiem la segona pedra de l’aigua i la posem al sol. La superfície està mullada, veurem que l’aigua s’ha quedat a la superfície i després d’una estona d’estar al sol s’ha assecat sense deixar rastre.

 

2.- Agafem una esponja i la submergim en aigua. Gairebé doblarà el seu volum i en treure-la de l’aigua veurem que va expulsant l’aigua sobrera però segueix mullada en l’exterior i en l’interior.

De fet, sabem que amb les esponges no cal contacte; si una esponja està en un ambient humit també absorbeix aigua.

Dons aquí teniu la resposta. Els infants, joves i adults d’altes capacitats absorbeixen coneixements de tot arreu: llibres, explicacions, documentals, comentaris, mitjans de comunicació, you tube... Són com esponges. Xuclen tot el que els és interessant i no fan cap esforç per aprendre. Sembla que se’ls enganxin els coneixements. Generalment no tenen compartiments estancs pels coneixements sinó que els posen en xarxa fent connexions generalment poc habituals. Diem que aprenen en arbre per això qualsevol coneixement connecta amb molts altres que per la resta de la gent no tenen cap relació. Quan comencen a fer preguntes pot semblar que són elements distractors però per a ells te tot el sentit del món i ens ho poden explicar si els hi preguntem i ens ho volen respondre.

Però hi ha gent que té fills que són com pedres que per molt que vulguem mullar no funcionen com les esponges, funcionen com les pedres. Només en podem mullar la superfície. De fet, la gran majoria de la població són pedres. Voldrien tenir esponges però tenen pedres de riu. No són ni millors ni pitjors, són diferents. Però les pedres no poden ser esponges i les esponges no poden ser pedres.

 

Les altes capacitats no es poden fer, no es poden entrenar. Un cop ets esponja podem treballar com mantenir l’aigua, com viure la diferència, com camuflar-nos per no ser tan evidents i diferents en un moment donat... Però primer hem de ser esponges. Després podrem treballar les nostres característiques, ser-ne conscients...

Tots els que treballem amb infants i joves d’altes capacitats els hem sentit dir alguna vegada que voldrien ser pedres i no esponges. En algun moment, alguns no ho veuen com una sort i diuen “mare, no podria ser tonto?”. No sempre viuen la diferència amb els seus iguals com un element positiu. Els podem acompanyar per ajudar-los a ser ells mateixos i gaudir amb la diferència.

Tenir altes capacitats és un conjunt de característiques que es barreja amb el caràcter i la manera de ser de cadascú. Per això tenim aquesta grandíssima diversitat. Però d’una manera o altra... tots són esponges! 

   

Dilluns 23 de febrer La curiositat a classe

 

Un infant d’altes capacitats curiós a classe a qualsevol curs de Primària pot ser una com una bomba. Com fer-ho perquè no perdi la curiositat? Avui veurem dues situacions molt habituals en les que es requereix el treball conjunt de la família i l’escola:

Situació 1

A classe ens trobem amb un infant hiperpreguntador. Pregunta rera pregunta, una ma sempre aixecada (si hi ha una bona contenció) i en el pitjor dels casos preguntes llençades sense control; o unes preguntes que serveixen per concretar, ampliar o, fins i tot, despistar als altres, perquè ell relaciona des del que sap, no des del que saben els altres. Certament no és fàcil de gestionar i dependrà molt de la edat de l’infant.

Alguns detecten que les seves preguntes no són sempre benvingudes (comentaris dels companys, cara del mestre...) i comencen a reduir el nombre de preguntes fins que no en fan cap.

N’hi ha que no se n’adonen que les seves preguntes distorsionen el bon funcionament de la classe i continuen sens parar distorsionant més i donant una imatge que els costarà treure’s de sobre.

Perquè els primers i els segons mantinguin la seva curiositat només necessitem una llibreta on anotar les seves preguntes. (Han de saber escriure, això ho facilita molt). A mida que passa la classe moltes preguntes es van solucionant amb l’explicació o les activitats. Finalment queden potser dues o tres preguntes que no s’han resolt i poden ser aquelles que s’emporta a casa per cercar la resposta amb els pares o germans grans. Jo els dic les preguntes de la nevera perquè van a un full que es penja amb un imant a la nevera de casa. Al llarg de la setmana algunes es van tatxant perquè perden interès o es responen entre tots i en queden algunes pel cap de setmana. Pot ser el moment de resoldre-les en família.

Amb aquest senzill recurs aconseguim que aprengui un munt de coses:

1.- aprendre a esperar (a alguns infants els costa molt ajornar la gratificació de l’explicació o la resposta, i aquest és un bon entrenament).

2.- aprendre que hi ha coses que en un moment semblen imprescindibles i urgents però que el temps ens diu que no ho eren.

3.- aprendre la importància de construir bones preguntes. 

4.- aprendre amb els pares la manera de cercar informació (als llibres, amb l’ordinador, preguntant a altres persones...).

5.- aprendre la satisfacció de trobar respostes.

6.- aprendre que podem satisfer la nostra necessitat d’aprendre sense fer-ho saber a tothom tot preservant la nostra imatge. Aquesta reflexió la farem quan són més grans.

Situació 2

Quan el mestre fa una pregunta a l’aire, a la classe, sense receptor citat; alguns tenen la necessitat de respondre sense donar temps a pensar als altres. Alguns no entenen perquè no poden donar ràpidament la resposta perquè la saben... aquí necessitem un bon contacte amb el mestre perquè pugui fer saber que ho sap i el mestre faci recepció d’aquest missatge i baixi immediatament la tensió en l’alumne i no necessiti donar la resposta en veu alta. Pot anotar-ho a la llibreta, si ho desitja. Heu pactat que en aquesta situació, no li preguntaràs el primer però si la classe no reacciona correctament... el tercer o quart, si. Amb aquest recurs, aconseguim baixar la tensió de l’alumne però no tapar la seva curiositat i ganes d’aprendre.

Tots dos recursos requereixen haver-ho parlat abans. Explicat què farem i perquè ho farem. Ho podem entrenar en fred. Necessitem només una llibreta i un llapis que haurem de tenir sempre a la taula o al calaix i que compartirem per a totes les matèries. Caldrà parlar-ne amb la resta de mestres. Algun dia ens podem interessar en com va aquesta llibreta, què hi té anotat, com funciona el llistat de la nevera... A partir d’aquí anirem ajustant segons les necessitats de cada infant.

Atenció!! Amb la millor de les voluntats un professor li va dir amb un alumne de Quart que podia fer dues preguntes. El que semblava una bona solució en mans d’un infant d’altes capacitats va ser terrible. L’infant mai preguntava a primer hora del matí pensant que si hi havia alguna cosa interessant a la tarda ja no tindria la possibilitat de fer la pregunta. El mestre aviat va oblidar la proposta però per a ell era una càrrega cada dia. Observava què passava: quantes preguntes havia fet, quantes li quedaven. Estava més ocupat en això que en el que es deia classe o en el que aprenia. El seu focus estava en les preguntes i la seva rigidesa li jugava una mala passada. El que havia de ser una solució s’estava convertint en un altre problema del que el mestre no n’era conscient. Havien baixat les seves preguntes a classe però el mestre no sabia per què. L’acompanyament d’aquest infant ens va aflorar una situació que el mestre no hagués descobert mai.

En altres posts hem parlat de la importància de tenir unes sessions de tutoria individualitzada sistematitzada per poder comentar aquestes coses de funcionament. No ha de ser molta estona. Poden ser deu minuts setmanes amb alarma a l’inici, als vuit minuts, i al final per optimitzar el temps (ells, si estan a gust l’eternitzarien).

És molt important que preservem les seves ganes d’aprendre és un actiu important però no pot hipotecar les ganes d’aprendre de la resta de la classe. L’equilibri, no és fàcil, però és imprescindible.

Dijous 19 de febrer Els números de les altes capacitats

 

Les altes capacitats no són una moda. Són una situació que viuen moltes persones. No sabem del cert quants són perquè enlloc estan tots identificats. Els entesos creuen que parlem d’un 20% de persones amb altes capacitats; aproximadament un 2% - 5% amb superdotació, i aproximadament un 15-18% de persones amb talents. Ho estem inferint, però quan fem la predetecció a un grup classe es confirmen aquestes dades.

És molt important que les persones amb altes capacitats siguin identificades per rebre l’ajut necessari que atengui les seves necessitats específiques. Quan parlem d’altes capacitats parlem de persones neurodivergents. Són peculiars, són especials... molt intensos i diversos. No tenen tots les mateixes característiques i per això són difícils d’identificar. Hi ha mil maneres de ser d’altes capacitats. Hi ha una colla de característiques que comparteixen moltes de les persones amb altes capacitats. Seran les protagonistes de propers escrits al blog. Les persones que tenen altes capacitats necessiten ser identificats el més aviat possible per poder començar a treballar amb temps, perquè puguin arribar al final de la escolarització en les millors condicions possibles.

Necessitem, com a societat, identificar aquestes persones tinguin l’edat que tinguin. Ells i elles poden canviar les coses, poden descobrir nous remeis per les malalties, poden trobar noves maneres de fer les coses... no podem permetre’ns com a societat que les persones amb més possibilitats no desenvolupin els seus talents. Alguns potser aconseguiran fer els millors menjars, els millors poemes o els millors rams de flors; no tots han d’anar a la NASA, sobretot si no hi volen anar... El fet de que siguin la millor versió d’ells mateixos ens enriquirà a tots. Per egoisme social, per necessitat ètica i moral hem d’aconseguir que siguin ells mateixos i tinguin ateses les seves necessitats.

Hi ha mil dificultats per arribar al 100% d’identificats però val la pena fer l’esforç de sensibilitzar la societat i fer la predetecció dels infants i joves d’altes capacitats. A partir d’ells sovint s’identifiquen també els pares, tiets o avis. Hi ha la certesa de que hi ha una part genètica i una part d’ambient-entorn-aprenentatge. Quan els adults confirmen les seves altes capacitats troben resposta a cabòries i dubtes, a la impressió de ser diferents dels altres i estranys. Encaixen les seves peces. Recol·loquen les seves experiències vitals. 

La predetecció ens diu si hem de identificar. No està basat en l’èxit acadèmic. Es tenen en compte com aprenen, com viuen, com s’expressen, com senten... Partim de la informació que tenen els pares i d’ells mateixos, a partir de Quart de Primària. Tan els pares com ells mateixos tenen molta informació qualitativa. La predetecció es fa amb els qüestionaris de la Dra. Luz Pérez de la Universidad Complutense de Madrid que estan traduïts al català i els trobem al dossier de “Les altes capacitats: detecció i actuació en l'àmbit educatiu” del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya l’any 2013. Nosaltres hi afegim una entrevista d’anamnesi amb la família i els qüestionaris. Amb aquestes dades prenem la decisió d’informar a la família de la necessitat de fer la identificació d’altes capacitats per confirmar-les o no.

Dilluns 16 de febrer "L’estimuleu massa"

 

Hi ha expressions que tot i no tenir fonament, de vegades fan mal. Les persones que fan servir l’expressió: “es que l’estimuleu massa” referint-se a aquell infant ple de curiositat que xucla informació de tot arreu, que relaciona tot el que li cau a les mans, que recorda i aplica correctament expressions poc habituals... són aquelles que no coneixen les altes capacitats i no saben del que parlen. Tenen en ment el prototip d’infant mig (el que de fet no existeix) barrejat amb el prototip de l’infant d’una edat determinada i es troben davant d’un infant que no encaixa en aquest marc i tot el que se’ls acut és que la diferència ve donada perquè la família està hiperestimulant l’infant.

Res més lluny de la realitat. Tenim un infant que és molt curiós, pregunta i escolta la resposta, no li serveix qualsevol resposta ( ni un “perquè sí”, ni un “sempre s’ha fet així”) perquè és molt possible que a partir d’aquesta resposta aparegui una altra pregunta o un munt de preguntes. Mai pregunta per preguntar, ni per perdre el temps, pregunta per saber, per aprendre, perquè li interessa, perquè no ho veu clar, perquè li queden coses que no li encaixen... El motor no són els pares, els pares corren apagant focs i tenen un fill que els encén amb molta facilitat. Curiositat; passió; intensitat; necessitat de conèixer a fons, no de manera superficial... i tot en Majúscules perquè ells i elles no tenen minúscules, són XXL encara que siguin encara molt menuts.

Quan un infant de menys de quatre anys vol saber quin nombre és infinit (sense pares matemàtics), per què hi ha gent que diu que la terra és plana, on anem quan ens morim, o diu que vol ser vulcanòleg no és per estimulació externa. Té una manera de mirar el món peculiar i de relacionar-se amb ell i amb els que l’envolten. Són diferents dels que han nascut el seu mateix any. Tenen interessos diferents, es fan preguntes sense antecedents que altres es faran anys després i sempre amb antecedents (una explicació, la mort d’una mascota...).

Si estimulant-los aconseguíssim altes capacitats hi hauria famílies que no tenen fills d’altes capacitats però voldrien tenir-los que estarien molt contentes. Però no es pot. Podem donar coneixements però no podem fer que relacionin, apliquin, connectin a la velocitat i profunditat que ho fan els infants d’altes capacitats. No podem aconseguir la seva memòria d’elefant però podem millorar molt la nostra.  Podem millorar la seva memòria de treball però no aconseguir que l’apliquin perquè davant d’una pregunta se’ls obren milers de possibilitats i hauran d’entrenar molt el focus i treballar-lo per aconseguir un ordre i preparar una llista de prioritats i d’espera per després o per demà. Les altes capacitats no es poden entrenar però sí que tenim l’obligació d’acompanyar-los perquè siguin una situació i no un problema irresoluble que els allunya irremeiable del món i dels altres.

Si algú (docent, família, amic o conegut) fa servir aquesta expressió us recomano que feu un somriure discret i us retireu. Si no ho podeu fer, caldrà que us ompliu de paciència perquè aquesta bestiesa en sol precedir d’altres més grosses que ens indicaran que aquesta persona viu entre mites creguts com veritats absolutes sense contrastar i tindreu molta feina per explicar-li el que tenen al davant.

Dijous 12 de febrer Les nenes, les joves i la Ciència

 

Fa un segle teníem molt poques dones a l’ensenyament universitari. Unes pioneres van obrir el camí que moltes anys més tard vam seguir sense plantejar-nos el privilegi que teníem envers a tantes dones al llarg de la història. Tot i així, érem majoria en els mal anomenats estudis femenins sempre al voltant de l’educació i la cura de persones: magisteri, infermeria, puericultura... Mica en mica, els nois van començar a entrar en aquests estudis i avui ja no estrany veure nois estudiant per ser mestres d’Educació Infantil.

Mica en mica, també, les noies van començar a entrar en els estudis de ciències i novament tindrem pioneres a finals del segle XX que començaven a poblar les aules d’arquitectura, telecomunicacions, exactes, enginyeries... avui, mentre les noies són majoria a carreres com psicologia (aprox. 75% a Espanya) la seva presencia baixa dràsticament fins un 10-20% en determinades enginyeries i tecnologies. Molta gent treballa per fomentar l’interès femení en investigació STEM.

Si a tot això hi afegim que sovint les noies estan infraidentificades en les seves altes capacitats ens trobem en la situació actual. Són les reines del camuflatge. A Primària, moltes prefereixen passar desapercebudes a classe i s’acostumen a passar gana cognitiva i ho viuen com un mal menor. En molts casos prefereixen aquesta invisibilitat del “ja em va bé” quan no és gens cert, però valoren més la inserció social, el encaixar, encara que no sigui el seu lloc. Algunes creen una vida paral·lela. La majoria deixen la seva essència en un calaix mentre viuen el seu personatge. Un dia, al cap dels anys es pregunten perquè no estan plenes i des de fora ho veiem molt clar... perquè no són elles mateixes de tan fer un paper han perdut la seva identitat, els falta un tros. Per això treballem per acompanyar a les nenes i joves d’altes capacitats a nedar i guardar la roba. A exposar-se amb cura, a cuidar-se però no oblidar-se de qui son i de qui poden arribar a ser.

Avui les referents són persones com elles, no aquella Marie Curie abnegada, vestida de negre... dones del segle XXI que tenen el cabell curt, llarg, rinxolat, que porten ulleres o no, que parlen idiomes, que es connecten, que viatgen, que viuen, tenen projectes, cauen i s’aixequen, que tenen èxits i reconeixements però que la majoria del seu temps piquen pedra treballant tot perseguint, confirmant i descartant hipòtesis.

Avui les nenes no estan condemnades a centrar-se només en les cures, poden fer-ho si ho desitgen, però l’horitzó pot ser més ample. Hem de començar aviat, quan tot està per fer. Després podem trobar més resistències però la feina mai és en va.

En aquest dia de la Nena i la Dona en la Ciència, seguim treballant per ser conscients d’aquesta possibilitat i fer-la possible fins que no calgui celebrar aquest dia perquè haguem normalitzat la situació de que tots els humans poden fer Ciència i viure de la Ciència, si ho desitgen.  

CAP DE SETMANA del 14 i 15 de febrer

 

Qui es queda a casa el cap de setmana és perquè vol! Aquí teniu una selecció d’activitats interessants al llarg de tot el territori català... Desgraciadament no són específiques per infants i joves amb altes capacitats però les podem adaptar, i sobretot gaudir i aprofitar.

Activitat destacada

Arriba la Festa de les Festes. A partir de Dijous Gras comença el Carnaval. Les escoles, centres cívics, mercats... el món es disfressa.. El color i l’alegria són els protagonistes. Podem viure la festa des de dins o com espectadors. Totes les viles tenen el seu Carnaval. Si t'agraden les disfresses, les revoltes divertides i els excessos de tot tipus, a les comarques de Barcelona trobaràs cinc carnavals tradicionals que no et pots perdre. Des de Dijous Gras fins Dimecres de Cendra, a Vilanova, Vilafranca, Sitges, Sallent i Torelló l'únic que importa és gaudir al màxim de la visita anual del Rei Carnestoltes. Preparat per celebrar la Festa de les Festes?

I la setmana vinent, el Dimecres de Cendra comença la Quaresma. Antigament, quan arribava la Vella Quaresma amb les seves set cames emergint de sota la faldilla, tothom sabia el que significava: era temps de dejuni i abstinència! Després dels excessos del Carnestoltes tocava fer magre i no prendre carn, ous ni llet com a preparació per a les passions de la Pasqua. Aquestes limitacions, però, no implicaven una gastronomia pobra o poc elaborada. Ni de bon tros! Els nostres avantpassats van saber aprofitar els ingredients que ningú els prohibia per seguir gaudint de la bona cuina... Plats tradicionals que avui pots assaborir a casa o a qualsevol de les trobades culinàries que s'organitzen durant les set setmanes que dura la Quaresma.

I si aquest pla de gent, música i colors no t’interessa és el moment d’anar en direcció contrària i buscar algun museu amb visita guiada o activitat interessant a prop de casa o que motivi una sortida de matí.

Aquest cap de setmana es paren totes les lligues d’esport infantil, juvenil i amateur perquè el Carnaval es celebra arreu, també és el moment de fer els partits ajornats de la primera volta. Això potser farà que alguns visitin altres poblacions de mar, de muntanya, de lluny o més pròximes... podeu aprofitar per conèixer altres indrets.

Podem també veure la festa de lluny i aprofitar per jugar a jocs de taula a casa amb amics o en família. Podem provocar bons moments de tranquil·litat...

No hi cap tot en un cap de setmana, però la planificació ens pot ajudar a que tinguem una estona per a tots.