Tots els infants
i joves són diferents, i entre els que presenten altes capacitats també trobem
moltes diferències. No només per la part de la intel·ligència que ens pot
portar a talents simples, compostos o superdotació sinó que aquesta part cognitiva
es barreja amb: com és cadascú, el que ha viscut, i sobretot, com ho ha viscut.
La diversitat està assegurada. Per això, molt sovint, parlarem d’una manera de viure
i de la seva contrària; perquè tot pot ser cert dins del món de les persones
amb altes capacitats.
Podem tenir un primer grup d'infants o joves que ja fa temps que compten els dies que falten per començar
l’escola. Ho fan amb aquella il·lusió de qui vol tornar a veure el mestre, els
companys, de qui necessita una rutina que viu amb passió. Potser són aquells
que comencen escola nova o que tenen un canvi important, passen a ser els grans
de l’escola, canvien de pati o d’activitats. El primer grup diríem que estan en
un compte enrere il·lusionat, i a mida que s’acosti “el gran dia” poden fer
fins i tot un pic d’ansietat per aproximació. Tenen grans expectatives i potser
els primers dies de curs, quan algunes d’elles no es compleixin, els haurem de
recollir amb una pala... Recordo una nena de I3 que em va trucar el tercer dia
de classe i em va dir: “L’escola dels grans no és el que jo esperava! Les
mestres canten, els nens ploren, no han explicat res interessant, no ens han
posat deures... i encara ningú m’ha parlat dels números majúsculs!”. Pobreta,
en el pitjor dels casos li quedaven tretze anys d’escola i ja estava
desencantada el tercer dia....
Un segon grup
podrien ser els “políticament correctes”. No els apassiona l’escola però saben
que els adults s’han posat d’acord en que cal anar-hi. Potser preferirien
quedar-se a casa però no faran un problema d’una lluita en la que tenen totes
les de perdre. Agradar als seus adults, mantenir les normes són la seva manera
de viure. I com deia aquell president... “amb il·lusió” o no, però si és que no
ells no ens ho mostraran. Participaran en les compres i preparacions prèvies a
l’inici de curs. Amaguen els problemes sota la catifa i són perillosos perquè com
a adults responsables necessitem que entenguin que la seves incomoditats no són
errors seus ni dels altres, sovint són coses que es poden treballar però
necessitem saber-les. La comunicació és essencial però els costa molt. Aixafen la comunicació amb els seus raonaments. Una nena
de Primer de Primària deia “La senyoreta ha estudiat i m’estima, com li he de
dir que hi ha coses que m’agradaria que fossin diferents? Ella ho fa
especialment per mi, ella sap...” Ens va costar anys que veiés que no es
tractava de dir el que la seva mestra feia malament sinó el que podia
millorar... perquè la seva mestra no tenia tota la informació, no tenia el punt
de vista de la nena, i no el tindria mai si ella no el donava.
Un tercer grup
poden ser els que voldrien evitar la tornada a l’escola perquè hi ha tota una
colla de coses que els fan mal. En l’àmbit cognitiu: la lentitud d’arribada dels
coneixements, l’espera constant, la manca d’escalat en la dificultat de les
propostes d’exercicis, la repetició d’exercicis molt semblants, la rigidesa les
indicacions... Per altres, les dificultats no són tan cognitives (perquè s’hi
han adaptat o no els donen tanta importància) sinó socials: la mirada dels
altres, la pressió social, l’aïllament voluntari o no desitjat, la diferència
d’interessos, la necessitat de contacte físic sovint mal llegida, la necessitat
de comunicar que fa que es facin pesats amb les seves dèries... Alguns
d’aquests infants o joves podrien evitar parlar de la tornada a l’escola fins
que sigui imprescindible, poden preparar-ho tot però tenir-ho amagat o esperar
a preparar a l’últim moment amb la tensió familiar que pot suposar.
Amb
l’adolescència sabem lo important que és ser un mateix o formar part del grup.
Cadascú té les seves preferències però ser diferent ja saben que té
conseqüències. Potser cal estar al seu costat i aconseguir que ens expliqui què
vol fer, com vol fer-ho... ja sabeu que el millor moment per parlar és aquell en el qual
baixa la guàrdia: en un passeig l’un a costat de l’altre, al cotxe, assecant-se
els cabells, a la cuina, fent bricolatge o activitats manuals, abans d’anar a
dormir.... Hem de trobar el moment i cuidar aquest moment perquè es pugui
repetir. La comunicació és essencial i només es donarà si es senten segurs,
còmodes i no jutjats... Els pares hem de treballar perquè aquests moments
siguin possibles, els hem de provocar... No és només pels adolescents, la
comunicació és important per a tots i totes.
Amb l’arribada
del mes de setembre podem començar a posar mode “curs” i donar per acabades les
vacances poc a poc... Cal reiniciar unes rutines que han estat modificades pel
període estival i que són beneficioses en àrees ben diferents des de
l’autonomia o l’autoregulació fins a la salut.
Podem començar anant
cap a l’horari escolar, quadrant l’hora d’anar a dormir i de llevar-se, perquè
aquest tema logístic no es converteixi en un problema afegit. Anirem preparant les tasques que es poden
automatitzar: esmorzars, roba d’esport, desplaçaments... com ho farem aquest
nou curs. Preparar els materials és un altre punt important. No es tracta de
comprar-ho tot nou sinó de tenir tot el que necessitem i que sigui operatiu. Segurament
ja tenim les extraescolars pensades i algunes comencen aquesta setmana. Potser
altres encara estan ajustant horaris i no les tenim encara encaixades. Més
logística per anar treballant d’avançada.
En tots els casos seria molt bo que poguessin conèixer el tutor o la tutora abans de començar el curs. Una petita sessió per confirmar que ens entendrem i treballarem tot el curs plegats. Que sap que tenim necessitats educatives especials i que la primera és la necessitat d’un bon vincle i entendre’ns amb una mirada i que sigui receptiu si hem de sortir de classe, un moment, per autoregular-nos. Això farà que l’infant o jove comenci amb més tranquil·litat i seguretat.
