Quan parlem d’autonomia en altes capacitats novament podem trobar infants que omplen tot l’arc. Dels qui són completament dependents fins els que de les primeres paraules que diuen són “Solet” o “Soleta” i no volen ser ajudats en els processos. Per això l’autonomia no és una característica bàsica de les altes capacitats però quan l’assoleixen, la gaudeixen tots. Per això aquells que hi estan més llunyans per la seva naturalesa o per les seves pors, de no fer-ho prou bé o de que se’n riguin... els hem d’acompanyar perquè assoleixin el grau d’autonomia que necessiten per seguir creixent.
Quan els ajudem a
definir necessitat i a pensar el camí per arribar als objectius els estem
ajudant a posar paraules i a construir el seu camí. Quan els acompanyem sense
fer-los la feina o fer-los tot molt fàcil els estem ajudant a créixer. Per això
no hem de fer coses estranyes. Parteix del dia a dia.
Quan són menuts
preparar la roba i deixar-la ben posada perquè els sigui fàcil vestir-se és un
ajut que després copiaran i aprendran a fer-ho ells sols. Pels horaris i les
presses poder podem començar el cap de setmana, o amb el pijama i de dilluns a
divendres els podem vestir perquè anem més de pressa. Cadascú sap com pot viure
la seva vida.
Preparar la motxilla
el dia abans i repassar que hi porten tot el que necessiten és una feina que
poden fer ells sols i només requereix la nostra supervisió. A partir de
Primària hi podem afegir la preparació del necesser de gimnàstica amb la pinta,
la colònia, la tovalloleta i potser una altra samarreta; els dies que correspon.
També la preparació de la bossa o el
material per les activitats extraescolars. Pot ajudar que fem conjuntament una
llista del que necessiten perquè la puguin comprovar i no es deixin res (el
llibre de música, la llibreta, l’estoig i potser l’instrument; la bossa d’esport
o els estris per anar a manualitats).
Quan tornen de l’escola
les jaquetes i les bosses han de tenir un lloc. La bossa o la carmanyola de l’esmorzar
ha d’anar a la cuina i els dies que la bata s’ha de rentar ha d’anar al cosi de
la roba bruta així com la roba d’esport. Aquests petits hàbits els podeu anar
implementant i quan no els posi en
marxa, sense sermons només cal definir el que falta: “la motxilla va a l’habitació”.
Cal que en parlem amb calma: definir les situacions a treballar i escoltant la seva proposta. Si
parteix d’ell o ella sempre és més fàcil, però no vol dir que funcioni sol. La
funció dels adults de la casa sempre és de supervisió. El reforç positiu sempre
funciona quan s’han fet les coses bé, no quan és sabó que no serveix per a res.
No els fem festes quan no han hagut de fer cap esforç, és contraproduent. El
reforç positiu són paraules, un somriure, i si ho creieu convenient un berenar
especial però cal dosificar les mostres materials perquè no es tracta de que
facin perquè reben quelcom a canvi. La satisfacció del deure fet i el reconeixement
verbal haurien de ser suficient motivació, mostra que es fan grans i
responsables de les seves coses.
A l’ESO ja hauria
d’estar assolida aquesta feina però si no ho està, encara estem a temps de que ho facin
sols. Al començament serà difícil, perquè alguns han tingut molts anys de
majordom i és molt còmode que ens facin les coses, i que puguem protestar i dir
que algú s’ha equivocat i per això ens hem deixar A, B o C. Hi haurà
resistència però és imprescindible posar-nos en marxa perquè siguin responsables del seu espai i de
les seves coses.
A Primària també
hem d’haver començat amb la seva col·laboració en les tasques de casa que
compartim entre tots. A l’ESO ja hauria d’estar assolida una base i seguir
creixent en funció de l’edat.
En els infants i
joves d’altes capacitats l’autonomia no es redueix a les coses del dia a dia.
Cal que trespassi també a l’àmbit del coneixement o l’acció. Els jocs o els
temes d’aprenentatge externs a l’escola també formen part de l’àrea d’autonomia.
A una de les
famílies amb les que he treballat hi havia una gran catifa al menjador amb tots
els cotxes del nen que gaudia creant situacions a la seva ciutat. Aquella
catifa decorada estava sempre allà però no hi havia cap cotxe pel mig tots eren
a la catifa. En una altra casa, l’infant gaudia creant situacions i tenia un
gran escampall d’elements: arbres, cases, cotxes, ninos... estesos de dilluns a
diumenge. Diumenge a la nit tot havia de quedar recollit perquè dilluns venia
una persona a ajudar amb la neteja i calia que tot estès lliure perquè pogués netejar
bé. La resta de la setmana les joguines no eren un problema, era el pacte al
que havien arribat la família, però només podien estar a la seva habitació. Per
una tercera família es jugava i es desava tot en la mateixa sessió perquè la
casa era petita, es compartia l’habitació i així ho havien decidit. No hi ha
una opció millor que una altra. Hi ha la que decidim pel nostre cas i per les
nostres necessitats (les del infant i les dels adults).
Tenir interès en
un tema d’aprenentatge vol dir que quan ets menut la família és essencial per
la cerca de recursos, però quan es va fent gran ha d’anar aprenent de com ho van
fer els pares i al començament amb ells i després sol ha d’aprendre a cercar recursos i
concretar. Els infants i joves tenen molta informació però desendreçada. És
molt important endreçar els conceptes, emplenar els buits i a partir de les
relacions amb altres conceptes teixir la xarxa que ens permet sortir d’ella i
crear, trobar el que és poc habitual o nou.
Aquesta autonomia els fa feliços. És un cervell i un cos que es sent bé, que està ben alimentat, descansa, fa exercici, es sent segur... funciona pel que ha estat creat. Ser la millor versió d’un mateix. Sencer per poder relacionar-se amb els altres. Aquesta autonomia és revisable i millorable sempre. És la que ens fa ser com som, és ser la millor versió d’un mateix avui que permet que demà també ho sigui.
