Dijous 12 de març Activitats d’ampliació i aprofundiment a l’escola

 

Els infants i joves d’altes capacitats per la seva pròpia naturalesa gaudeixen aprenent però això no sempre és evident a l’escola. La seva curiositat i les ganes de novetat o d’aprofundiment solen ser elements que apareixen quan son petits i desgraciadament, en molt casos, es van esvaint amb l’edat.

Una de les primeres propostes d’intervenció educativa amb aquests alumnes és fer propostes d’ampliació. Si parlem de roba d’hivern a infantil i introduïm: jersei, jaqueta, pantaló, guants, barret de llana i bufanda. Amb ells podem ampliar introduint més roba d’hivern: la jaqueta es pot ampliar amb l’abric, l’anorac, la gavardina, l’armilla, la trenca... aquí apareix més vocabulari de peces de roba, de teixits, de llocs on guardar-ho o comprar-ho, de qui ho produeix... Si estem parlant de muntanyes podem ampliar proposant les muntanyes més altes de cadascun dels continents. Si estem parlant d’alimentació i nutrients podem proposar que facin la valoració nutricional de cinc elements que tinguin a casa partint de les etiquetes.

Aquestes ampliacions poden estar relacionades o no amb els seus interessos. Aquestes propostes no haurien d’afegir-se a la proposta que es fa a tots els alumnes (exercicis o deures). El fet de ser d’altes capacitats no vol dir que hagin de fer més feina sinó que hem d’adequar la feina a les seves necessitats. Per alguns la feina dels companys és fàcil i repetitiva, alguns la fan per disciplina amb més o menys èxit (a alguns els costa molt posar-s’hi i al final ho fan en molt poc temps, les famílies així ho comenten), altres ho eviten fins el darrer moment... La proposta pot ser que facin la feina mentalment i no l’hagin d’escriure a la llibreta i a les fitxes, que els permeti estar al corrent a l’hora de corregir-ho a classe.

Les propostes d’ampliació i aprofundiment haurien de ser interessants per elles mateixes. Algunes propostes són d’entrenament. Hi ha infants que tenen molt bon vocabulari, un bon raonament però el seu pensament va tan de pressa que no ordenen les idees i de vegades no els entenem. En la llengua oral podem preguntar i ajustar però en la llengua escrita, no. Això és un gran handicap en un examen escrit. Hem d’endreçar pensament i discurs. Això ho farem a través d’exercicis de redacció i lectura. Començarem per coses molt simples, definint objectes, donant altres usos a objectes habituals... una frase, poques línies, per arribar a un relat endreçat. És molt important que facin aquest entrenament. Per alguns resulta difícil entendre el perquè. En aquest moment no crema res, els resultats són bons, però sabem que aquest és el seu taló d’Aquiles. Al llarg de tota la Primària potser no se’ls demana fer aquest tipus d’exercici però si no ho entrenen d’una manera sistemàtica quan ho hagin de fer a l’ESO o al Batxillerat poden bloquejar-se i plegar per alguna cosa que no és tan difícil però requereix entrenament, no ve de sèrie. De vegades la seva relació amb l’error, la seva rigidesa i la necessitat de perfeccionisme els juga una mala passada.

Les feines d’ampliació i aprofundiment no sempre han de ser públiques: explicar a tota la classe el que han fet, anar a altres grups a explicar el que han aprés... Poden ser presentacions de resum dels temes treballats que fa servir el mestre per repassar, Kahots del llibre de lectura amb preguntes fàcils, difícils i molt difícils, poden ser la base o parts de caixes d’aprenentatges... que no mostren la seva autoria i que només el mestre sap qui ho ha fet i queden com a material de l’escola o de la biblioteca.

Quan proposem fer un treball sobre una malaltia significativa per l‘alumne mentre estem veient el cos humà pot ser viscut com un detall, una complicitat, i mai hauria de ser una carrega feixuga encara que hi hagi un nivell d’exigència elevat. La comunicació amb l’alumne ha de ser fluida i de confiança.

Aquests exercicis han de comportar un punt d’exigència i els hem d’animar perquè facin l’esforç de fer-los amb ganes. És una proposta de futur. Per alguns és un esforç inútil per avui perquè els seus resultats no es poden veure millorats però hem d’aconseguir que ens comprin l’aposta de futur, és pel seu bé. 

 

Dilluns 9 de març Preparem les vacances

 

Les vacances de Setmana Santa són com un tastet de vacances. A Catalunya només és una setmana i un dia: dos caps de setmana, cinc dies i el Dilluns de Pasqua. Cada família és un món i el primer serà definir quines són les possibilitats: dies de tots junts, dies de feina dels pares que els fills faran casals-avis-persona responsable, dies tancats (perquè anem al Mercat del Ram a Vic, a beneir la Palma, a veure la Passió, a menjar la Mona...)... i a partir d’aquí ja podem començar a pensar la proposta per aquesta Setmana Santa 2026. Seria bo tenir present de quin pressupost disposem: un dinar a fora, una activitat, transport...

Encara tenim temps, per això aquesta setmana és bona per començar a parlar-ne. Què voldríeu fer? De quan temps disposem i com el voldríem gastar? Volem conèixer alguna cosa, llegir, jugar, escoltar música, mirar pel·lícules, fer un puzle, canviar l’habitació, cuidar plantes, fer manualitats, treballar en invents, compartir jocs de taula, cuinar o fer postres...

Quan fem una llista del que volem fer i li trobem un temps per fer-ho ens ajuda a que es faci realitat. Generalment pensem què voldríem fer però s’acaben les vacances i no hem fet allò que volíem. Això passa a grans i petits.

Els infants i joves d’altes capacitats gaudeixen organitzant el seu temps, suggerint activitats que els agradaria fer. El temps d’escola ja és un temps molt tancat i organitzat. Ara, podem gaudir d’un tastet de vacances amb una organització diferent i si és ben pensada i argumentada és fantàstic.

Necessitem un temps de negociació. La família no és una organització horitzontal. El pares han de donar el marc i les regles del joc (temps i pressupost). Podeu presentar certs temps tancats. Un cop tenim el marc definit, cadascú pot fer la seva proposta del seu temps propi i del col·lectiu. En alguna família totes les propostes van a la nevera (a la part de fora amb imans) i es marca un dia per comentar-les.

Recordeu que la vida és més rica que qualsevol organització i per tant des de l’inici hem de recordar que tot i així hem de ser flexibles. De ben segur que entraran elements que poden desmuntar-ho tot: un dia de pluja, un bon encostipat, una proposta nova...

Intentar buscar un temps per parlar de les vacances és important. Passar temps junts, escoltar el que proposa cadascú, veure quins són els seus interessos i com ens podem organitzar per donar a tots els elements familiars un temps propi, i un temps en comú.

Quan arribem a un acord podem fer un horari que pot anar de nou a la nevera. Anar preparant les vacances és començar a viure-les. Anar decidint quins llibres, quins jocs, quines manualitats, quines pel·lícules, quines postres... anar preparant els materials perquè es pugui produir l’acció.

Quan arribi el moment viurem unes vacances conscients i reals que ens portaran a la reunió familiar de la setmana després per avaluar com ha anat. Què hem pogut fer i què no. Quines coses imprevistes han entrat en joc. Com ha anat l’organització? Què hem de mantenir i què hem de canviar per la propera programació de vacances. Entrenem la preparació, vivència i avaluació per poder tornar a començar amb el que hem aprés. Un gran aprenentatge per a la vida.

       

Dijous 5 de març Preocupació i impotència

 

En algunes cases d’infants i joves d’altes capacitats es repeteix la mateixa situació: el fill o la filla torna cada dia de l’escola enfadat perquè sent no el tenen en compte. Repeteixen el que ja sap, s’ha d’esperar eternament, van moooolt lents explicant les coses, i quan hi ha alguna cosa interessant hi passen com de puntetes sense aprofundir. Ell o ella està tot el dia més o menys contingut, és més o menys políticament correcte... però es va carregant. Arriba a casa i explota, o es tanca i implosiona.

Els pares que veuen aquesta situació cada dia es preocupen i pensen: “no ho veu ningú? No se’n adonen? Per què no van més enllà de la façana de bon nen, bona nena que ho aguanta tot?” I veuen que el seu fill / la seva filla es va apagant... no te ganes d’anar a l’escola, a casa plora i es queixa; o està ensopit... i arriba la preocupació i impotència.

En el millor dels casos una visita amb el tutor o la tutora confirma el que ja sabien. “Per què vol una entrevista de tutoria si tot funciona? Ja m’agradaria més alumnes com ell o ella que escolten, aprenen, fan la feina, no es queixen, fins i tot ajuden als companys, i tenen bons resultats acadèmics... on és el problema?” Pel docent que té al davant un circ de vint-i-cinc pistes, en el millor dels casos, el seu fill o filla no és viscut com un problema sinó com un oasi al mig d’un desert ple de contrarietats. És un moment de pau, i veient la seva situació quasi no li puc retreure però els pares veuen que el seu oasi no és un lloc on seguir treballant i treure’n les màximes possibilitats.

I d’aquí ve la situació d’impotència, incomprensió i soledat. Només voldríem que fos visible, que l’escoltessin, que fossin identificades i ateses les seves necessitats, que anés a l’escola content/a pel què hi aprèn, per les relacions que hi fa, i pel que se li proposa fer.  

El temps d’escola és un temps essencial a la vida, ens dona base i eines que farem servir al llarg de tota la vida. Ens construeix però... què passa quan no ens deixa construir-nos?

Alguns intentaran un canvi d’escola, per altres les circumstàncies de proximitat, germans, o amics forçaran el fet de quedar-se a l’escola. Però marxar o quedar-se no és la solució perquè segurament tornarem al mateix punt.

És imprescindible que als docents els caigui la vena dels ulls, i que juntament amb recursos que ja existeixen, com l’EAP o la Comissió de Diversitat de l’escola, vegin realment a l’infant o jove  i li donin primer un temps i un espai de confiança perquè es mostri com és, i després defineixin les necessitats que es poden anar cobrint des de l’escola amb els mitjans que tenen. Sí, no és una cursa de velocitat, és una cursa de fons. No ho acabarem amb un curs o dos, ni ho solucionarem amb una estratègia màgica. El dia a dia ha de fer que l’escola s’adapti a ell o ella; i l’alumne s’adapti, també, a l’escola sense perdre la seva essència.

No és un procés difícil. És molt més senzill de viure que d’explicar. He fet molts acompanyaments que han suposat posar llum a la foscor. Aconseguir que els docents es deixin guiar, apliquin recursos i, mica en mica, aprenguin a volar. Les tècniques que fem servir per a ells sovint serveixen per a tots els alumnes, però per a ells i elles són imprescindibles.

Sempre baixa la tensió quan són escoltats i atesos. Això no suposa una gran despesa de temps sinó una inversió que millora la classe i la feina del docent. És un repte que hem d’abordar... ara és el moment.

Si en voleu saber més, i sou pares o docents podeu contactar amb nosaltres al 646 48 61 59 o a atencioltescapacitats@gmail.com. Us escoltarem i us donarem una resposta personalitzada.

Dilluns 2 de març Atenció a les Altes capacitats

Com diu el Jaume Funes: “He vingut a animar!”. Ja és prou complexa la feina de pare o de docent. No vinc a donar lliçons sí a divulgar el que he aprés aquests darrers dotze anys en  l’àmbit de la intervenció educativa en altes capacitats. Vinc a compartir reflexions i propostes. De fet, crec fermament en el procés: observació, reflexió, pas a l’acció, avaluació, correcció per tornar a començar. El procés és cíclic.

Quan l’any 2013 vaig decidir començar en l’àmbit de les altes capacitats va ser perquè vaig veure que hi havia identificació-diagnòstic, tractament pels infants i joves que estaven molt malament per part de psicòlegs i psiquiatres però no vaig saber trobar intervenció educativa pels infants i joves que presentaven “només” altes capacitats. No hi havia interlocutors vàlids i tothom anava molt perdut (pares i docents) i alguns molt espantats (sobretot pares).

Hi havia molts mites, moltes opinions i poca ciència. Aquest va ser el meu entorn d’inici. Vaig començar partint del  meu bagatge pedagògic que em deia que necessitàvem treballar conjuntament l’infant, la família i l’escola. Cadascú havia de fer la seva part; però ni tot ho havia de carregar la família, ni tot l’escola, ni tot el propi infant o jove. Tothom ha de fer la seva part. 

Vaig començar fent aquest seguiment-acompanyament infant-família-escola a Badalona, El Vendrell, Molins de Rei, Igualada, Ribes de Freser, Tarragona, Terrassa, Sabadell, Arenys de Munt i de Mar, Olesa de Montserrat, Tàrrega, Manresa, Cardedeu, Reus, Cardona, Barcelona... i en tots els nivells educatius: Infantil, Primària, Secundària, Batxillerat, Cicles Formatius i Universitat.

He acompanyat alumnes i famílies en escoles públiques, concertades, rurals i privades. He treballat amb docents a totes elles i només en un cas vaig haver de deixar-ho perquè la mestra no volia col·laborar, ella creia que no havia de fer res, que l’infant era tan llest que s’espavilaria. En tots els altres casos, més de quatre cents, la feina d’equip ha estat molt positiva. Famílies i docents han aprés sobre les altes capacitats prenent com a punt de partida el seu fill/ la seva filla/ els seus alumnes...i han adquirit eines per extrapolar a altres casos i poder identificar i atendre necessitats d’aquests infants i joves dins i fora de l’aula.

Sempre parlem d’una gran diversitat entre els infants i joves d’altes capacitats. Hi ha algunes característiques que són presents en molts dels infants i joves d’altes capacitats però no parlem d’un col·lectiu homogeni.

Els dilluns i dijous trobareu informacions de l’àmbit de la intervenció educativa de les altes capacitats per pares, docents i persones interessades... Molts dels suggeriments poden servir per a tots els alumnes però pels infants i joves d’altes capacitats són imprescindibles. Hem de posar la lupa a cada persona per identificar quines són les seves necessitats i pensar com podem atendre aquestes necessitats amb el que tenim tant a casa com a l’escola o l’institut.

S’acosta el 13 de març: Dia de les Altes Capacitats. Pots celebrar-ho aquest any posant, per fi, aquest tema en la teva agenda. Truca’ns al 646 48 61 59 i ens posarem en marxa per escoltar-te, acompanyar-te i atendre les teves necessitats.

Dijous 26 de febrer Esponges o Pedres de riu?

 

Les altes capacitats són diversitat per definició. No es tracta de que no hi hagi dos casos iguals sinó de que podem trobar dos grans grups: els antics superdotats, susceptibles de ser excel·lents en totes les àrees i els talentosos que fan pics d’excel·lència en una o més àrees. Quan parlem d’altes capacitats sovint fem servir analogies perquè és molt difícil fer definicions que serveixin. Avui parlarem d’una d’elles: són esponges o pedres de riu?

A què diríeu que s’assemblen? Farem observació... Parlem de dos elements molt diferents en la seva forma, el seu tacte... però avui ens interessa la seva relació amb l’aigua.

Farem dos experiments:

1.- Agafem dues pedres de riu i les submergim en aigua durant una estona, quinze minuts.  

Traurem una pedra de l’aigua i la partirem per veure el seu interior. La superfície està mullada però l’interior està ben sec. L’aigua no ha entrat a l’interior de la pedra.

Traiem la segona pedra de l’aigua i la posem al sol. La superfície està mullada, veurem que l’aigua s’ha quedat a la superfície i després d’una estona d’estar al sol s’ha assecat sense deixar rastre.

 

2.- Agafem una esponja i la submergim en aigua. Gairebé doblarà el seu volum i en treure-la de l’aigua veurem que va expulsant l’aigua sobrera però segueix mullada en l’exterior i en l’interior.

De fet, sabem que amb les esponges no cal contacte; si una esponja està en un ambient humit també absorbeix aigua.

Dons aquí teniu la resposta. Els infants, joves i adults d’altes capacitats absorbeixen coneixements de tot arreu: llibres, explicacions, documentals, comentaris, mitjans de comunicació, you tube... Són com esponges. Xuclen tot el que els és interessant i no fan cap esforç per aprendre. Sembla que se’ls enganxin els coneixements. Generalment no tenen compartiments estancs pels coneixements sinó que els posen en xarxa fent connexions generalment poc habituals. Diem que aprenen en arbre per això qualsevol coneixement connecta amb molts altres que per la resta de la gent no tenen cap relació. Quan comencen a fer preguntes pot semblar que són elements distractors però per a ells te tot el sentit del món i ens ho poden explicar si els hi preguntem i ens ho volen respondre.

Però hi ha gent que té fills que són com pedres que per molt que vulguem mullar no funcionen com les esponges, funcionen com les pedres. Només en podem mullar la superfície. De fet, la gran majoria de la població són pedres. Voldrien tenir esponges però tenen pedres de riu. No són ni millors ni pitjors, són diferents. Però les pedres no poden ser esponges i les esponges no poden ser pedres.

 

Les altes capacitats no es poden fer, no es poden entrenar. Un cop ets esponja podem treballar com mantenir l’aigua, com viure la diferència, com camuflar-nos per no ser tan evidents i diferents en un moment donat... Però primer hem de ser esponges. Després podrem treballar les nostres característiques, ser-ne conscients...

Tots els que treballem amb infants i joves d’altes capacitats els hem sentit dir alguna vegada que voldrien ser pedres i no esponges. En algun moment, alguns no ho veuen com una sort i diuen “mare, no podria ser tonto?”. No sempre viuen la diferència amb els seus iguals com un element positiu. Els podem acompanyar per ajudar-los a ser ells mateixos i gaudir amb la diferència.

Tenir altes capacitats és un conjunt de característiques que es barreja amb el caràcter i la manera de ser de cadascú. Per això tenim aquesta grandíssima diversitat. Però d’una manera o altra... tots són esponges! 

   

Dilluns 23 de febrer La curiositat a classe

 

Un infant d’altes capacitats curiós a classe a qualsevol curs de Primària pot ser una com una bomba. Com fer-ho perquè no perdi la curiositat? Avui veurem dues situacions molt habituals en les que es requereix el treball conjunt de la família i l’escola:

Situació 1

A classe ens trobem amb un infant hiperpreguntador. Pregunta rera pregunta, una ma sempre aixecada (si hi ha una bona contenció) i en el pitjor dels casos preguntes llençades sense control; o unes preguntes que serveixen per concretar, ampliar o, fins i tot, despistar als altres, perquè ell relaciona des del que sap, no des del que saben els altres. Certament no és fàcil de gestionar i dependrà molt de la edat de l’infant.

Alguns detecten que les seves preguntes no són sempre benvingudes (comentaris dels companys, cara del mestre...) i comencen a reduir el nombre de preguntes fins que no en fan cap.

N’hi ha que no se n’adonen que les seves preguntes distorsionen el bon funcionament de la classe i continuen sens parar distorsionant més i donant una imatge que els costarà treure’s de sobre.

Perquè els primers i els segons mantinguin la seva curiositat només necessitem una llibreta on anotar les seves preguntes. (Han de saber escriure, això ho facilita molt). A mida que passa la classe moltes preguntes es van solucionant amb l’explicació o les activitats. Finalment queden potser dues o tres preguntes que no s’han resolt i poden ser aquelles que s’emporta a casa per cercar la resposta amb els pares o germans grans. Jo els dic les preguntes de la nevera perquè van a un full que es penja amb un imant a la nevera de casa. Al llarg de la setmana algunes es van tatxant perquè perden interès o es responen entre tots i en queden algunes pel cap de setmana. Pot ser el moment de resoldre-les en família.

Amb aquest senzill recurs aconseguim que aprengui un munt de coses:

1.- aprendre a esperar (a alguns infants els costa molt ajornar la gratificació de l’explicació o la resposta, i aquest és un bon entrenament).

2.- aprendre que hi ha coses que en un moment semblen imprescindibles i urgents però que el temps ens diu que no ho eren.

3.- aprendre la importància de construir bones preguntes. 

4.- aprendre amb els pares la manera de cercar informació (als llibres, amb l’ordinador, preguntant a altres persones...).

5.- aprendre la satisfacció de trobar respostes.

6.- aprendre que podem satisfer la nostra necessitat d’aprendre sense fer-ho saber a tothom tot preservant la nostra imatge. Aquesta reflexió la farem quan són més grans.

Situació 2

Quan el mestre fa una pregunta a l’aire, a la classe, sense receptor citat; alguns tenen la necessitat de respondre sense donar temps a pensar als altres. Alguns no entenen perquè no poden donar ràpidament la resposta perquè la saben... aquí necessitem un bon contacte amb el mestre perquè pugui fer saber que ho sap i el mestre faci recepció d’aquest missatge i baixi immediatament la tensió en l’alumne i no necessiti donar la resposta en veu alta. Pot anotar-ho a la llibreta, si ho desitja. Heu pactat que en aquesta situació, no li preguntaràs el primer però si la classe no reacciona correctament... el tercer o quart, si. Amb aquest recurs, aconseguim baixar la tensió de l’alumne però no tapar la seva curiositat i ganes d’aprendre.

Tots dos recursos requereixen haver-ho parlat abans. Explicat què farem i perquè ho farem. Ho podem entrenar en fred. Necessitem només una llibreta i un llapis que haurem de tenir sempre a la taula o al calaix i que compartirem per a totes les matèries. Caldrà parlar-ne amb la resta de mestres. Algun dia ens podem interessar en com va aquesta llibreta, què hi té anotat, com funciona el llistat de la nevera... A partir d’aquí anirem ajustant segons les necessitats de cada infant.

Atenció!! Amb la millor de les voluntats un professor li va dir amb un alumne de Quart que podia fer dues preguntes. El que semblava una bona solució en mans d’un infant d’altes capacitats va ser terrible. L’infant mai preguntava a primer hora del matí pensant que si hi havia alguna cosa interessant a la tarda ja no tindria la possibilitat de fer la pregunta. El mestre aviat va oblidar la proposta però per a ell era una càrrega cada dia. Observava què passava: quantes preguntes havia fet, quantes li quedaven. Estava més ocupat en això que en el que es deia classe o en el que aprenia. El seu focus estava en les preguntes i la seva rigidesa li jugava una mala passada. El que havia de ser una solució s’estava convertint en un altre problema del que el mestre no n’era conscient. Havien baixat les seves preguntes a classe però el mestre no sabia per què. L’acompanyament d’aquest infant ens va aflorar una situació que el mestre no hagués descobert mai.

En altres posts hem parlat de la importància de tenir unes sessions de tutoria individualitzada sistematitzada per poder comentar aquestes coses de funcionament. No ha de ser molta estona. Poden ser deu minuts setmanes amb alarma a l’inici, als vuit minuts, i al final per optimitzar el temps (ells, si estan a gust l’eternitzarien).

És molt important que preservem les seves ganes d’aprendre és un actiu important però no pot hipotecar les ganes d’aprendre de la resta de la classe. L’equilibri, no és fàcil, però és imprescindible.

Dijous 19 de febrer Els números de les altes capacitats

 

Les altes capacitats no són una moda. Són una situació que viuen moltes persones. No sabem del cert quants són perquè enlloc estan tots identificats. Els entesos creuen que parlem d’un 20% de persones amb altes capacitats; aproximadament un 2% - 5% amb superdotació, i aproximadament un 15-18% de persones amb talents. Ho estem inferint, però quan fem la predetecció a un grup classe es confirmen aquestes dades.

És molt important que les persones amb altes capacitats siguin identificades per rebre l’ajut necessari que atengui les seves necessitats específiques. Quan parlem d’altes capacitats parlem de persones neurodivergents. Són peculiars, són especials... molt intensos i diversos. No tenen tots les mateixes característiques i per això són difícils d’identificar. Hi ha mil maneres de ser d’altes capacitats. Hi ha una colla de característiques que comparteixen moltes de les persones amb altes capacitats. Seran les protagonistes de propers escrits al blog. Les persones que tenen altes capacitats necessiten ser identificats el més aviat possible per poder començar a treballar amb temps, perquè puguin arribar al final de la escolarització en les millors condicions possibles.

Necessitem, com a societat, identificar aquestes persones tinguin l’edat que tinguin. Ells i elles poden canviar les coses, poden descobrir nous remeis per les malalties, poden trobar noves maneres de fer les coses... no podem permetre’ns com a societat que les persones amb més possibilitats no desenvolupin els seus talents. Alguns potser aconseguiran fer els millors menjars, els millors poemes o els millors rams de flors; no tots han d’anar a la NASA, sobretot si no hi volen anar... El fet de que siguin la millor versió d’ells mateixos ens enriquirà a tots. Per egoisme social, per necessitat ètica i moral hem d’aconseguir que siguin ells mateixos i tinguin ateses les seves necessitats.

Hi ha mil dificultats per arribar al 100% d’identificats però val la pena fer l’esforç de sensibilitzar la societat i fer la predetecció dels infants i joves d’altes capacitats. A partir d’ells sovint s’identifiquen també els pares, tiets o avis. Hi ha la certesa de que hi ha una part genètica i una part d’ambient-entorn-aprenentatge. Quan els adults confirmen les seves altes capacitats troben resposta a cabòries i dubtes, a la impressió de ser diferents dels altres i estranys. Encaixen les seves peces. Recol·loquen les seves experiències vitals. 

La predetecció ens diu si hem de identificar. No està basat en l’èxit acadèmic. Es tenen en compte com aprenen, com viuen, com s’expressen, com senten... Partim de la informació que tenen els pares i d’ells mateixos, a partir de Quart de Primària. Tan els pares com ells mateixos tenen molta informació qualitativa. La predetecció es fa amb els qüestionaris de la Dra. Luz Pérez de la Universidad Complutense de Madrid que estan traduïts al català i els trobem al dossier de “Les altes capacitats: detecció i actuació en l'àmbit educatiu” del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya l’any 2013. Nosaltres hi afegim una entrevista d’anamnesi amb la família i els qüestionaris. Amb aquestes dades prenem la decisió d’informar a la família de la necessitat de fer la identificació d’altes capacitats per confirmar-les o no.